Quelcom per a tothom

La porta lateral es tancà amb un so sec.

En Hardwick va mirar-se en Gurney a l’altra banda de la taula. Els seus ulls pàl·lids de malamut, que normalment emetien tanta calidesa com la d’un assassí en sèrie, mostraven signes de delectació.

—A veure, què en penses, Sherlock? El cas planteja clarament unes quantes qüestions interessants, no et sembla?

—Ara mateix en tinc unes deu que em volten pel cap.

—Per exemple?

—Per què coi en Hammond no té un advocat?

—Insisteix que la raó per la qual no vol un advocat és que no en necessita. És tan absolutament innocent de qualsevol responsabilitat sobre aquests cadàvers, que van caient al seu voltant com fulles seques de tardor, que les acusacions bestials que se li fan es desplomaran sota el pes de la seva pròpia absurditat.

—Això és el que t’ha dit?

—Això és el que ha dit al món en l’única nota de premsa que ha lliurat. N’hi ha una còpia al dossier de premsa de la Jane.

—Què en penses d’ell, així visceralment?

—Doncs que és arrogant, fred, calculador, hermètic, amb una estranya vibració que em fa agafar ganes de fotre-li una coça als ous. També em sembla un home espantat que prova d’aparentar tranquil·litat. Però tornant a la teva pregunta original…, conclusió, no tinc ni puta idea de per què no vol un advocat.

—Com vas conèixer la seva germana?

—Ella va intentar llogar un advocat que representés els interessos d’en Richard sense que ell ho sabés. El bufet d’advocats no va admetre l’encàrrec, perquè aquesta mena de tracte queda entre poc ètic i impossible. Però el que sí li van suggerir va ser que contractés un detectiu privat que es mirés el cas estrictament en nom d’ella i, després, fes el que es pogués fer amb la informació descoberta. Naturalment, em van recomanar a mi.

—I per què ho havien de fer?

—Òbviament perquè tinc una reputació guanyada amb esforç d’aixecar la llebre a la policia, aconseguir justícia per a gent que ha estat falsament acusada i fer la guitza a l’autoritat en general.

El somriure d’en Hardwick va brillar un moment com els cristalls de glaç al sol.

—Per què has portat aquesta dona…?

En Hardwick va intervenir-hi ràpid.

—Per què t’he portat la desesperada Jane Hammond aquí? Una dona que du una vida de preocupacions escrita a la mirada? Una dona el germà petit de la qual ha estat sempre la rosa i l’espina de la seva vida i al qual ara li plouen hòsties de tot arreu? Una dona que sospito que no té vida sexual, ni pau, ni interessos propis? És això el que em volies preguntar?

—Només voldria saber per què coi l’has portat aquí?

En Hardwick va aturar-se un moment, va empassar-se saliva entre les dents, pensativament, abans de parlar.

—Hi ha quelcom estrany en aquest cas, i alguna cosa pertorbadorament desequilibrada sobre aquest bon home, el doctor. La situació la veig… boirosa. Inquietant. I amb aquesta mena d’hòsties boiroses i inquietants tu ets millor que jo. Així doncs, m’agradaria que l’ensumessis una mica, veure com està el terreny, parlar amb aquest paio, trobar el que puguis, especialment pel que fa a aquesta vibració de culpabilitat que emet com si fos l’all d’ahir a la nit, i dir-me què en penses. Mira, nou de cada deu vegades sé el que busco. Però aquesta és aquella una entre deu en què no ho sé veure.

—M’estàs dient que està en qüestió la teva competència com a investigador? Que li vols passar el bastó de comandament a un home amb millors habilitats que tu? És per això que has portat la Jane Hammond avui? Empès per la teva humilitat? Déu meu, Jack, quina mena d’història és aquesta?

—És la veritat. Honestament. Però… si vull ser completament honest… no és l’única raó.

—Ho sabia.

—Creus en la Divina Providència?

—Si crec en què?

—En la serendipitat.

—De què coi parles?

—Una gran casualitat. Mentre la Jane Hammond estava asseguda a la modesta oficina que tinc a casa descrivint-me la situació desesperada del seu germà, la necessitat d’un detectiu experimentat…, endevines què va passar en aquell precís moment?

En Gurney sabia on anava a parar tot allò.

—Ni punyetera idea, Jack.

—En aquell precís moment, tu vas trucar, i em vas demanar ajuda amb el problema de la petita criatura. Un coi de cosa dalt d’un cony d’arbre. Volies càmeres de seguretat. Volies posar aquell cabró sota vigilància, saber el que feia, oi?

En Gurney no li va respondre res.

—Doncs, així estàs. En David Gurney, l’inspector de primer grau d’homicidis del Departament de Policia de Nova York, l’oficial més condecorat de la història del Departament, planejant posar sota vigilància un porc espí. Un cervell treballat per confrontar les més grans ments criminals de la terra concentrat en una puta bola de pues dalt d’un arbre. Ara, digues, si això no està donat pel cul, què ho està?

En Gurney no li va contestar res.

—Doncs, així estem. Davant una gran oportunitat que beneficia tothom. Jo obtinc ajuda per veure entre la boira que hi ha al voltant del cas. La Jane aconsegueix l’assistència en la investigació que tant necessita per ajudar el seu germà. Tu apliques el teu gran talent natural a un repte que valgui la pena.

En Gurney va trobar que la lògica d’aquella súplica era quasi convincent.

El problema era que coneixia massa en Hardwick.

—Bona presentació publicitària, Jack. Estic quasi a punt per provar el cotxe de mostra. Només hi manca una cosa.

—Què hi manca?

—La veritat. L’autèntica raó. Dóna-me-la i et diré si hi estic interessat.

Després d’estar-se uns segons totalment immòbil, en Hardwick va deixar anar una riallada.

—Només t’estava posant a prova, Davey. M’assegurava que encara tenies el que s’ha de tenir. No em mal interpretis. Tot el que t’he dit és cert. Però hi ha un altre factor a l’equació —va inclinar-se endavant i va estendre les mans amb els palmells amunt en un gest de franquesa—. Ara et dic el problema. Tinc una història amb en Gil Fenton. Fa set anys em va fer un favor. Un gran favor que tenia a veure amb un error per part meva. Una errada seriosa —en Hardwick va aturar-se un moment i va fer una ganyota—. Així que en Gil té certs fets a la seva disposició. En circumstàncies normals això no seria motiu de gaire preocupació. Hi ha raons que li farien guardar-se la informació. Tanmateix, si hi hagués un xoc frontal…, si ell veiés que jo dirigeixo un atac sobre la seva manera de portar el cas Hammond…

En Gurney li va dirigir una mirada freda i especulativa.

—El que vols és anar treballant silenciosament darrere, mentre jo em poso al davant per al xoc frontal, oi?

—És una manera de dir-ho. En Fenton no et podria fer tan mal com me’n podria fer a mi.

—I no podries deixar el cas i adreçar la senyora a un altre detectiu privat?

—Segur —li va respondre en Hardwick, tot fent un assentiment de cap que era una imitació poc convincent d’acord—. Podria fer-ho. Potser hauria de fer-ho. Probablement, seria l’opció més intel·ligent i, clarament, la més segura. —Va dubtar—. Per descomptat, si enviem la pobra, dolça i preocupada Jane a algú altre, poden carregar-se l’encàrrec. I si se’l carreguen, podria ser que mai arribéssim a trobar per què tots aquests antics clients d’en Richard Hammond es van suïcidar.