El terror

La Madeleine havia carregat el pes sobre la cama del davant per fer el pas següent; va ser aleshores que directament sota seu es va sentir el cruixit tens del glaç a punt d’esquerdar-se.

—Para! No et moguis! —va cridar-li en Gurney.

Ella va quedar-se immòbil com en un fotograma congelat.

—S’està a punt de…?

—Tot anirà bé. Queda’t ben quieta.

—Què hem de fer?

L’única cosa que se li va ocórrer era una seqüència d’una pel·lícula d’aventures que havia vist de petit. Un membre de la policia muntada del Canadà perseguia un lladre per un riu glaçat. El gel començava a esquerdar-se al voltant del fugitiu. El policia li ordenava d’estirar-se al gel per repartir el pes. Després, li allargava una corda i l’estirava fins a un lloc segur.

Era una escena ximple, però la part de la distribució del pes tenia sentit. Va aconsellar a la Madeleine que s’anés estirant lentament a terra i s’hi quedés amb les quatre extremitats ben obertes.

No tenia corda i va tornar a la riba per agafar una branca caiguda de pi que fes la feina. Va agafar la més llarga que va trobar, la va arrossegar cap a dins del llac i la va allargar cap a la Madeleine.

—Agafa-la amb les dues mans. No la deixis anar.

Era un procés ben lent. Assegut per tenir millor tracció i clavant els talons al gel, va anar estirant cap enrere centímetre a centímetre fins que ella va quedar en situació segura.

Quan finalment ja arribaven a terra ferma i es posaven drets, l’Austen Stecklen i en Norris Landon arribaven corrent des de l’hotel.

En Landon portava una cadena embolicada al braç.

—Esteu bé, gràcies a Déu! Perdoneu que hagi tardat tant. Volia agafar la cadena, però la porta del Land Rover estava glaçada.

L’Steckle estava molt seriós.

—Què dimonis ha passat aquí?

—No ha vist que aquest maleït falcó atacava la meva dona?

En Landon va mostrar una expressió de sorpresa.

—Falcó?

—Ben gran que era. Ha baixat en picat cap a ella. I ella ha acabat al mig del llac fugint-ne. No sabia que els falcons ataquessin les persones.

—Normalment no ho fan —li va etzibar en Landon.

—No hi ha res normal aquí al Llac del Llop —va murmurar l’Steckle—, l’estiu passat una maleïda òliba va atacar una nena a la riba i li va deixar la cara esgarrapada. L’estiu anterior un ós negre va deixar ben lluït un excursionista, i els óssos negres se suposa que no ataquen els humans.

—I els trets que s’han sentit? —li va preguntar en Landon—. Era vostè tirant al falcó?

—Això és el que l’ha fet fugir.

—El que és fotut —el va informar l’Steckle— és que si mates un d’aquests animals es considera delicte. Si t’enxampen et cau una bona multa, fins i tot pots anar a la presó.

—Bé, aquesta vegada ha anat bé —va afirmar en Landon—. Tot va bé si acaba bé, oi? Però vostè es deu estar gelant. Sense abric, sense guants. Déu meu, tindrà hipotèrmia si no va cap a dins de seguida —va girar-se cap a la Madeleine—. I vostè, vostè deu estar ben baldada després de tot això. De veritat ha vist que el gel es començava a trencar sota seu?

—Em pensava que em moria.

—Oh, Déu meu! Això pensava? Allà al gel?

Ella no va respondre-li i l’Steckle va intervenir-hi.

—És fàcil quedar-s’hi, allà al mig. Si caus a baix estàs llest. No hi ha manera de sortir-ne. Dos o tres minuts, no dures més. Hipotèrmia. És ben fàcil dinyar-la en aquests llacs.

En Gurney va fitar l’Steckle amb duresa. El seu enuig anava creixent.

S’havia tornat a posar a nevar. La Madeleine va començar a tremolar.

—Vinga, gent, anem —els va dir en Landon—, hem d’anar cap a dins.

L’Steckle va girar-se i va començar a caminar cap a l’hotel.

—S’ha d’estar sonat per estar aquí fora.

En Gurney va agafar la Madeleine pel braç. Encongits contra el vent, van creuar la pista, van entrar a l’hotel i van anar a la sala Fogar on cremava un foc acabat d’encendre. No va ser fins que s’hi posaren al davant que en Gurney no es va adonar que estava petant de dents.

En Landon va anar directe cap al bar autoservei. Un minut més tard va reunir-se amb ells davant del foc crepitant i va donar a cadascun un vaset de cristall ple fins a la meitat d’un líquid ambre.

—Conyac. La millor medicina per desglaçar els ossos. Salut!

Ell i en Gurney van alçar els vasos, i van beure. La Madeleine va ensumar el seu, va fer un glopet, s’estremí per la força del licor i va tornar a xarrupar-ne una mica.

—Sap —va començar en Landon—, l’Austen té raó amb això del falcó. Les penes per matar rapinyaires són increïblement dures. La multa pot arribar a ser de cent-mil dòlars més un any de presó. Surt més barat carregar-se un veí pesat.

En Gurney no li va contestar res.

En Landon es va acabar el licor.

—No està pas malament aquest conyac —va estar-se estudiant el fons del vas buit una bona estona—. Hi ha progressos al seu cas?

—Les coses es van aclarint una mica.

—Alguna conclusió a la vista?

—Ens hi estem apropant.

—Me n’alegro. Si puc ajudar en alguna cosa…

—Gràcies. Li ho agraeixo. Ja li diré.

—Com ho té en Richard?

—Millor que abans.

En Landon semblava sorprès.

—Un altre conyac?

—No, ara no. Gràcies.

—D’acord. Bé, continuïn aquí, que hi ha escalfor. Després de tantes falses alarmes, em sembla que demà la grossa ens caurà finalment a sobre. Hi ha moltes probabilitats que qui estigui aquí demà també hi sigui d’aquí una setmana —va fer una pausa i va dirigir una mirada de preocupació a la Madeleine—. Bé, excusin-me, he de fer unes quantes trucades, per si de cas el nostre tan temperamental generador falla durant la tempesta. Frueixin del foc. Fins després —va fer un gest teatral de salutació amb la mà i va sortir de l’estança.

La Madeleine tenia els palmells de les mans enfocats cap el foc. En Gurney se li va apropar. El to era més gentil que les paraules.

—Maddie, què coi hi feies allà fora al mig del gel?

—No t’ho sé explicar.

—Digue’m el que puguis.

—He sortit simplement a prendre l’aire, tal com t’havia comentat.

—Però llavors t’has posat a caminar pel gel.

—Sí.

—En què estaves pensant?

—Pensava que la meva ment, els meus records, sempre s’estan a la riba.

—A la riba del llac Grayson?

—Sí.

—I, aleshores, has decidit entrar al gel.

—Sí.

—T’ho havia suggerit en Hammond això?

—No. No estava planejat. Estava davant de l’hotel i he mirat cap al llac. De sobte he volgut estar allà al mig, en comptes de a la riba.

—Allà al mig, com en Colin?

—Potser. Potser he volgut sentir el que va sentir en Colin.