Més interessant que no pas agradable

Quan va arribar altra vegada a l’hotel, el rellotge de paret de la recepció marcava un quart de sis. Arribat a la suite s’esperava trobar la Madeleine encara en remull a la banyera, immergida en aquells neguits que no volia tractar. Però va trobar-se la cambra de bany buida i una tovallola humida estesa en un extrem de la banyera.

Els llums de la cambra principal estaven encesos, tal com ell els havia deixat. El foc que havia encès encara cremava. En Warren Harding encara projectava respectabilitat amb la seva mirada severa.

Va mirar a la part del dormitori i al seu llit de quatre pilars, però el llit estava intacte. Als peus hi havia la bossa de la Madeleine oberta, però a ella no se la veia per enlloc.

Com que es feia tard i havien de ser al xalet d’en Richard al cap de deu minuts, va pensar que potser seria millor anar a baix i buscar-la allà. Potser havia tornat a la sala Fogar o, fins i tot, a fer una volta, malgrat que això darrer ho dubtava. Mai no sortia a caminar quan era fosc. I ara, malgrat que encara era relativament d’hora, la penombra havia esdevingut definitivament nit.

Aleshores la porta de vidre que donava pas a la terrassa es va obrir i ella va entrar a la cambra. Duia posats uns texans negres, una brusa de seda de color crema i la jaqueta d’esquí. Fins i tot s’havia posat una mica de maquillatge, una cosa no gens freqüent en ella.

—Anem? —li va preguntar ella.

—Què hi feies aquí fora?

—Mirava el llac.

—En la foscor?

Ella no l’hi va respondre. Van anar cap a baix en silenci i van agafar l’Outback. No van dir-se res fins que van arribar al xalet.

La Jane Hammond els va rebre a la porta, els va fer entrar dins i els va agafar les jaquetes.

L’àrea d’entrada del xalet tenia tres espais dividits per uns plafons de fusta de color de mel llustrosament envernissats. A part de crear una mena de vestíbul, els plafons servien d’expositors de tomahawks de pedra, sarrons de pell de cérvol i eines primitives. Tot mirant els tomahawks, en Gurney no va poder evitar evocar la destral d’en Barlow Tarr.

La Jane se li va apropar i s’hi inclinà.

—Has observat si algú et seguia?

—No. Però tampoc no m’hi he estat fixant. Per què m’ho preguntes?

—De vegades hi ha un tot terreny molt gran que volta per la pista del llac. En Richard té clar que el segueixen cada vegada que surt de casa. Jo penso que volen que es desplomi a base de pressionar-lo. Creus que això va així?

—Podria ser. Però ara mateix no hi ha manera de…

El telèfon l’interrompé. Va donar una ullada a la pantalla, va veure que qui li trucava era la Rebecca Holdenfield i, malgrat el gran desig que tenia de parlar amb ella, va deixar que es disparés la bústia de veu.

—Passeu —els va demanar la Jane, nerviosa—. Ja en parlarem més tard de tot això. Deixeu-me que us presenti.

Els va menar vers una gran sala de sostre catedralici. Un home petit, prim, arranjava, d’esquena a ells, els troncs en una gran llar de foc de pedra. Els seu físic delicat fou una sorpresa. No havent demanat a la Jane que els descrivís físicament el seu germà, en Gurney s’imaginava un home més dimensionat i corpulent.

—Richard —va anunciar la Jane—, aquestes són les persones de les quals t’he parlat.

En Hammond es girà cap a ells. Amb un somriure tènue que hauria pogut molt ben ser una salutació tèbia o simple fatiga, va allargar la mà primer a la Madeleine i, després, a en Gurney. Era una mà petita i suau, una mica freda. L’encaixada no reflectia cap entusiasme.

Els cabells rossos i sedosos, quasi de color platí, tenien feta la clenxa al costat. Al front l’hi queien en un serrell fi, infantil. Però als seus ulls no hi havia res infantil. Eren d’un blau mar lluminós. Captivaven, quasi acovardien.

En contrast, la seva veu era suau i anodina. En Gurney va pensar que no fos una manera de compensar aquella intensitat única dels ulls. O una manera de ressaltar-ne la prominència.

—La meva germana m’ha parlat molt de vostè.

—Res gaire molest, suposo.

—No, de cap manera. A menys que hom se senti molest per les referències gràfiques als assassins més violents del món —va callar un moment, com si esperés que el petit acudit fos apreciat abans de continuar—. Em va dir que va ser vostè qui va aconseguir capturar en Peter Piggert, l’assassí incestuós que va partir sa mare en dos. I en Jorge Kunzman, que guardava els caps de les seves víctimes a la nevera. I el Satànic Santa, que enviava per correu parts de cossos com a regals de Nadal. I el psiquiatra dement, que enviava els pacients a un sàdic que els violava, els escorxava i, després, els llançava a l’oceà des del seu iot. És una carrera força reeixida la seva. Han estat una bona colla de folls els que ha aconseguit vèncer. I ara aquí el tenim al Llac del Llop. De pas cap a un hostal romàntic, oi?

—No ho sé si n’és, de romàntic, però… sí, és cap on anem.

—Però, ara per ara, vostè és aquí. En plena natura salvatge. A molts quilòmetres de cap lloc. Digui’m, com s’hi sent pel que ha vist fins ara?

—El temps podria ser millor.

En Hammond va fer una rialleta forçada, mentre mantenia la mirada fixa i observant.

—Cal esperar que empitjori i no pas que millori.

—Pitjor? —li va preguntar la Madeleine.

—S’aixecarà el vent, la temperatura baixarà, borrasques de neu, perdigons de gel.

—I per quan s’espera tot això?

—Per demà o demà passat. Les previsions sempre canvien, aquí. Les muntanyes tenen un humor imprevisible. La climatologia, aquí, és com la ment d’un maníac depressiu —va somriure lleument com si li fes gràcia allò que semblava que considerés un acudit—. Coneixen les Adirondack?

La Madeleine va dubtar.

—No gaire.

—Aquestes muntanyes són diferents de les seves Catskill. Molt més primitives.

—A mi el que em preocupa és quedar-me aquí bloquejada per la neu.

Ell se la va mirar amb curiositat durant una bona estona.

—Això l’amoïna?

—Creu que no m’hauria de preocupar?

—La Jane em va dir que anaven cap a Vermont per trobar-hi neu. Caminar-hi al damunt, esquiar-hi. Però tal vegada la neu els trobi a vostès primer. Aquí mateix, al Llac del Llop. S’estalviarien un bon trajecte.

La Madeleine no li va respondre res, va limitar-se a contemplar el seu vas. En Gurney va notar un petit estremiment que li recorria el cos.

En Hammond va llepar-se els llavis amb un moviment ràpid de serp, mentre girava la mirada cap a en Gurney.

—El Llac de Llop s’ha tornat un lloc ben interessant darrerament, oi? Irresistible, penso, per a un detectiu.

La Jane, potser inquieta pel to irònic del seu germà, hi va intervenir.

—Deixeu-me que us parli del sopar. Tot és al bufet, podeu agafar el que us abelleixi. Canapès de salmó, amanida, pa, pollastre amb salsa d’albercoc, arròs salvatge, espàrrecs i uns pastissos molt bons de gerds silvestres per a les postres. Les safates són al costat del bufet i els coberts i els vasos a la taula, on també hi ha les ampolles de chardonnay, merlot i aigua mineral. Som-hi?

El to de la Jane era tan embafador com el del seu germà tallant. Però va servir per aconseguir que tothom anés cap a la taula. Ella i en Richard s’assegueren creuats respecte a en Dave i la Madeleine.

Després d’un silenci estrany, en Gurney s’adreçà a en Hammond.

—Fa uns instants vostè m’ha preguntat si m’agradava aquest lloc. He de dir que el trobo més interessant que no pas agradable.

En Hammond no va treure la vista de la seva safata.

—I què és el que li interessa, a part de la meva situació no gens agradable i els esforços desesperats de la meva germana per contractar-lo?

—Tot, ho trobo tot interessant.

—Oh!

En Gurney va decidir esbrinar a quines coses específiques, si n’hi havia, reaccionaria en Hammond.

—D’entrada hem quedat encallats a la pista enmig d’una pluja de gel i un home estrany amb una destral a la cintura s’ha presentat allà sortit del no-res.

—En Tarr —va dir en Hammond, com si el nom ho expliqués tot—, ha dit alguna cosa?

—Ha parlat d’un llac sense fons, un falcó i el mal.

En Hammond va assentir-hi, però no va dir-ne res.

En Gurney va continuar.

—Ens ha rescatat puntualment un individu força gentil amb un Land Rover antic i un accent d’universitat de primer ordre que sembla que va per aquí com si fos casa seva, quan en realitat s’han cancel·lat les reserves de tothom.

—En Norris Landon —va afegir en Hammond, com si el nom no mereixés cap altre comentari.

—Entre altres coses, ens ha dit que l’Austen Steckle és un delinqüent confés.

En Hammond va assentir-hi.

—Sota fiança en el programa de rehabilitació de l’Ethan, amb resultats extraordinaris.

En Gurney va calibrar si en Hammond ho deia amb sarcasme, però l’expressió no semblava denotar res.

—Més tard, mentre estava passejant, una mica més i m’atropella un Mercedes que anava a tota velocitat, al qual se li ha obert la porta d’una tanca d’aspecte molt seriós.

—En Peyton Gall.

—Hi ha un guàrdia a la porta. De què va tot això?

En Hammond va sospirar.

—A en Peyton el preocupa la seguretat.

—És cocaïnòman —va intervenir-hi la Jane—. Els cocaïnòmans paranoics tenen moltes pors —va dirigir-se a en Gurney i va canviar de tema—. Aquest problema amb en Barlow Tarr? Ja ho veus, és un perfecte exemple de la part dolenta de l’Ethan. Té, tenia, una personalitat controladora —va fer anar el cap d’una banda a l’altra—. L’Ethan tenia la tendència a aferrar-se massa temps a coses fetes malbé. Creia que ho podia arreglar tot. I de vegades això és simplement impossible, no ho creieu? —va remoure el cap com si no s’acabés de creure que un home tan intel·ligent pogués ser tan temerari.

Encara movia el cap d’una banda a l’altra quan els llums es van apagar.

La sobtada penombra, només el foc ja afeblit proporcionava una llum tènue, va fer planar un silenci de sorpresa sobre la taula, seguit d’un so que a en Gurney li va semblar un panteix reprimit d’en Richard.

—És el generador —va cridar la Jane—, tornarà d’aquí uns segons.

En Gurney va preguntar-se si la Jane temia que el seu germà no tingués un atac de pànic.

Quan, tal com havia anunciat la Jane, els llums van tornar a encendre’s, la mà d’ella estava sobre el braç d’en Richard. La va retirar i va girar-se cap a en Gurney i la Madeleine.

—Ho sento. Us ho hauria d’haver avisat. Som a trenta quilòmetres de qualsevol altre lloc civilitzat i, per tant, el complex hoteler té dos generadors d’electricitat. De tant en tant, un s’atura i l’altre s’engega; tenim apagades breus. L’Austen diu que és perfectament normal, que no hi ha cap problema.

—Però teniu servei telefònic, oi? —li va preguntar la Madeleine.

—El complex té la seva pròpia antena de telefonia mòbil. Però un cop passes la carena hi ha una zona sense cobertura fins a Plattsburgh. És clar, l’antena depèn dels generadors, per tant, si s’apaguen… —tot seguit es va afanyar a afegir— naturalment, és virtualment impossible que els dos generadors fallin a la vegada.

En Gurney va canviar de tema.

—Pel que veig, l’Ethan Gall tenia una presència important.

Va respondre en Richard.

—I tant que la tenia. Un home remarcable, dinàmic, generós, sempre donant suport. La meva feina aquí va ser idea seva.

—I ara que és mort —li va preguntar la Madeleine—, tornarà a Califòrnia?

—De moment, no. El meu contracte era de dos anys i s’acabava el mes passat, però l’Ethan em va oferir renovar-lo per un any i ho vaig acceptar —va vacil·lar, com si estigués considerant quant volia revelar—. L’Ethan va morir abans que el contracte es firmés, però l’Austen n’estava al corrent i va assegurar-me que el signaríem. Per tant, em quedaré.

En Gurney va veure oberta una porta per deixar anar una qüestió que feia estona que volia plantejar.

—Pel que veig l’Austen Steckle, malgrat el seu passat, ha esdevingut una persona de certa integritat.

—L’Austen té coses per polir, però no en tinc cap queixa.

—Per què va ser la seva condemna?

—Preferiria que li preguntés a ell mateix —va fer una pausa—. Però tinc una pregunta per a vostè. Per què li va dir a la Jane que no es volia involucrar en la meva situació?

En Gurney va decidir respondre tan honestament com pogués.

—La Jane em va dir que vostè havia refusat contractar ajuda professional però que li agradaria que jo l’ajudés, a ella, a recollir fets i esbrinar què hi ha al darrere d’aquests aparents suïcidis. L’entenc, la posició d’ella. Té tot el dret a explorar l’afer per a la seva pròpia tranquil·litat. Però, francament, no em sento còmode involucrant-m’hi.

—Per què?

—Perquè vostè és la clau de volta de tot. D’alguna manera vostè és al nucli de tot el que ha estat passant. Potser no hi està de la manera que diu en Gilbert Fenton que hi està, però d’alguna manera, la qual encara s’ha d’esbrinar, vostè ha estat arrossegat fins al centre de tot l’afer. Essent així, fóra ximple per part meva involucrar-m’hi sense la seva col·laboració.

La Jane va eixamplar els ulls, alarmada. Certament allò no era la «conversa informal de sopar» que ella havia volgut que fos.

Va seguir un silenci durant el qual semblava que en Richard estigués imaginant escenaris foscos.

En Gurney va decidir arriscar-se.

—Recordi, Richard, al final… no hi havia cap cadàver al maleter.

Si a en Hammond l’havia xocat que en Gurney tingués coneixement d’aquell incident, ho va dissimular molt bé.

L’única reacció es produí després d’una espera d’uns quants segons.

Va ser un assentiment amb el cap pràcticament imperceptible.