Misteris

El comentari de comiat de la Wigg va portar en Gurney altra vegada al tema que considerava essencial per entendre la fixació de la BIC amb en Richard Hammond; un tema que havia confiat a en Hardwick.

—Estic pensant, Jack… has fet algun progrés pel que fa a veure qui de dalt guia en Fenton en la gestió del cas?

En Hardwick es va inclinar cap endavant des del seient del darrere.

—És una pregunta sorprenentment oportuna. Sempre que em poso a pensar que estàs tan fotudament perdut com qualsevol de nosaltres, deixes anar alguna qüestió d’aquestes. La jerarquia de comandament d’en Fenton era el tema de la trucada que estava fent, quan tu has arribat a l’hotel, després d’haver tingut el teu tête-à-tête amb la nena nina.

—I què has esbrinat?

—Que la línia de comunicació d’en Gilbert Fenton ha esdevingut un xic obscura. Se l’ha posat a «afers especials» des del descobriment de la connexió d’en Hammond amb suposats suïcidis.

—I aquests «afers especials» estan només fora de la seva unitat o completament fora de la BIC?

—Bona pregunta. Sembla que ningú no sap segur què està passant; fins tot, gent que sempre ho sap tot.

—Però…?

—Corre el rumor que l’han posat sota la protecció de l’enllaç que hi ha entre agències per a temes de seguretat nacional.

La Madeleine es va girar enrere per mirar en Hardwick.

—Seguretat nacional? Què vol dir això?

—Una altra pregunta interessant. Des de l’11-S el seu significat s’ha anat ampliant per voler dir el que els soldadets guerrers vulguin que signifiqui.

—Però en aquest cas…?

—En aquest cas, qui cony sap què vol dir?

La Madeleine va fer una ganyota.

—T’estàs referint que hi ha gent implicada en la seguretat nacional que pensa que en Richard Hammond és una mena de terrorista? O un espia? Això no té cap sentit!

En Hardwick va fer un rialleta forçada.

—Molt poca cosa del que pensen o fan no té cap sentit, fins que veus que és una manera d’inflar la seva pròpia importància. Aleshores, en té molt.

Ella se’l va mirar fixament.

—Estàs parlant seriosament, oi?

—No me’n facis parlar, d’això. Ja he ensopegat prou amb aquesta mena de malparits creguts, folls de poder i plens de merda endogàmica. L’anomenat Acte Patriòtic, el Departament de Seguretat d’Interior i tots els porcs corporatius que mamen de la mamella gegant han fet més mal a aquest país del que Osama bin Laden hauria pogut somniar de fer. El resum? Amèrica s’ha donat pel cul ella mateixa per dalt, per baix i pel costat. Éssers feréstecs i carallots presenten l’espectacle, i tenen accés il·limitat a la teva vida privada. En Bin Laden es deu estar descollonant de riure.

En Gurney va esperar una mica que disminuís l’impuls irat d’en Hardwick.

—A part del canvi en la línia de comunicació d’en Fenton, has pogut trobar alguna cosa més?

Altra vegada en Hardwick va tossir i va tirar un gargall al mocador maculat.

—He anat recollint algunes cosetes que poden ser rellevants. Per exemple, abans d’entrar a la policia estatal, en Fenton va fer tres estades obligatòries a l’exèrcit; la darrera a la unitat d’intel·ligència.

La Madeleine restava incrèdula.

—Ara això serà una novel·la d’espies?

En Hardwick va encongir les espatlles.

—Entre la cosa de l’hipnotisme i la del control de conducta es comença a assemblar a El missatger de la por.

—Això era una pel·lícula —li va etzibar en Gurney—, no pas res que passés a la realitat.

En Hardwick es va asseure encara més endavant del seient.

—No hi ha cap raó que ens pugui fer pensar que no podria passar. Em jugo el que vulguis que, a les agències d’intel·ligència, hi ha cabrons amb ments torturades que ara mateix estan trencant-se el cap per inventar la manera d’exhortar aquesta mena de control mental.

En Gurney va veure que havien de rebobinar la conversa i tornar allà on encara es movien dins d’un marc de fets reals.

—El recorregut d’en Fenton per la intel·ligència de l’exèrcit podria estar connectat amb la seva nova línia de comunicació. Però encara no sabem prou coses sobre el tema. Has descobert quelcom més?

—De moment, no hi ha res més.

—Alguna cosa més del tema gai?

—Com què?

—No ho sé. Però es presenta d’unes maneres que no sembla bo passar per alt, la teràpia per a suscitar el comportament gai d’en Hammond, la manera com la demonitza en Bowman Cox, la referència a la violació gai als malsons. M’agradaria saber si hi ha indicis d’homosexualitat o d’homofòbia en els passats d’en Wenzel i en Balzac.

—En Bobby Becker, de Palm Beach, potser ens podria explicar alguna cosa d’en Wenzel. No tinc línia directa amb el Departament de Policia de Teaneck i, per tant, aconseguir informació d’en Balzac és una altra cosa. Conec gent que coneix gent. Però recórrer la ruta costarà una mica. Més preguntes?

—Les mateixes que t’he fet abans. Hi ha senyals d’alarma al passat d’en Norris Landon? O al de l’Austen Steckle, a part de ser un matat, camell i estafador reformat? I tinc una qüestió nova. Atès que en Pardosa va rebre una trucada que el va enviar al Llac del Llop, em pregunto si en Wenzel i en Balzac no en van rebre de similars.

En Hardwick va sospirar.

—Seria més fàcil contestar totes aquestes qüestions si tinguéssim plaques credencials per moure’ns pel món. Anar amb tot el puto pes de la llei pot ser un avantatge.

En Gurney va somriure per amagar la impaciència.

—Em penso que ens hem posat d’acord que el següent pas a la teva agenda hauria de ser visitar els pares d’en Pardosa.

—Sí. Tot esperant que memoritzessin els detalls de les cartes que enviava el nen Stevie des del campament, incloent els noms de tothom qui va conèixer-hi.

—Si no et conegués tant, Jack, diria que enyores la feina de gastar sola de sabata voltant arreu.

—Fes-te fotre tu també, Sherlock.