L’home falcó

En Gurney va provar de convèncer la Madeleine que tornés a l’habitació del costat, però s’hi va negar.

Tremolant i amb els llavis tibants va insistir per quedar-se al seu costat fixant-se en com inspeccionava l’àrea del sofà, l’alcova dormitori, la cambra de bany i la terrassa per assegurar-se que l’assassí ja no hi era. Ella va seguir mirant, amb evident dificultat i repulsió, com ell feia una inspecció general del cadàver desfigurat.

Era una visió de les més horroroses que havia vist en tota la seva carrera d’inspector d’homicidis.

Va treure el telèfon i va prendre’n algunes fotografies, particularment les desfiguracions grotesques que el cos presentava, des de diversos angles. Malgrat que no hi havia servei de telefonia mòbil ni accés a Internet, les bateries del telèfon encara podien alimentar les altres funcions.

També va fotografiar l’àrea propera al cadàver, el vidre trencat de la porta de la terrassa i tot el que va poder d’aquesta sense posar-hi els peus per tal de no comprometre les petjades o altres traces que hi pogués haver.

No tenia sentit prendre dades de lividesa postmortem, temperatura o signes de rigor mortis que podrien indicar l’hora aproximada de l’òbit. Era evident que l’assassinat s’havia esdevingut durant l’estona relativament curta que en Gurney havia estat fora de la suite.

Amb l’ajuda de la llanterna va examinar de prop les restes del cap. El veredicte final, naturalment, el faria el forense, però no hi havia dubte que estava observant el resultat de múltiples impactes d’una fulla pesant i afilada, com els d’una destral.

Com la d’en Barlow Tarr.

La que l’Austen Steckle havia portat a la suite.

La destral que ara havia desaparegut.

Per tal de preservar l’escenari del crim el menys alterat possible, van deixar el cos exactament com l’havien trobat i van procurar no tocar cap objecte de l’habitació. No dormirien pas a la suite ni en farien ús i, per tant, havien de treure’n les coses.

En Gurney va agafar una manta d’un dels armaris i la va estendre sobre el llit. Va posar-hi les bosses, peces de roba soltes, articles d’higiene, el portàtil i la tauleta. Va aplegar els quatre extrems de la manta i va fer-ne un farcell, amb el qual s’endurien el que necessitaven en un sol viatge. Aleshores van mudar-se a l’habitació on havien previst dur l’Steckle. La solució no s’ajustava gaire al protocol d’escenari de crim, però li va semblar que era el millor que podien fer en aquelles circumstàncies.

Quan el xoc i l’horror per allò que havien descobert va començar a apaivagar-se i havien ocupat la nova estança, en Gurney va començar a sentir-se pressionat i, a la vegada, frustrat. De totes les coses que demanaven una atenció immediata no se’n podia portar a terme cap.

S’havia d’agafar i tancar un boig amb una destral tan aviat com fos possible. S’havia d’informar la policia del canvi de situació com més aviat millor. S’havia d’avisar els Hammond al més aviat possible. Però res d’això es podia fer sense servei telefònic, amb la nit que ja queia, els camins obstruïts per la neu i els vehicles inutilitzats.

Se sentia obligat a dir-ho a en Richard i la Jane, però com? No podia deixar pas la Madeleine sola a l’hotel amb un assassí amb una destral corrent per allà. I tampoc no li podia demanar que l’acompanyés en una excursió de quasi dos quilòmetres enmig d’una tempesta i amb una temperatura que fregava els vint graus negatius.

Era ben frustrant, però sabia que calia resignar-se a les limitacions de la situació i centrar-se en allò que podia fer.

Almenys el foc que havia encès anava cobrant força i començava a caldejar l’estança. Va comprovar que les reserves de querosè per als quinqués serien suficients per a uns quants dies. Va anar a la cambra de bany i va obrir les aixetes de la banyera per tenir una reserva d’aigua, si la pressió del dipòsit disminuïa.

Va córrer les pesants cortines per davant les finestres glaçades per tal de conservar l’escalfor, va tancar el pany de les portes de la terrassa i del passadís, i va posar cadires entrebancades sota els poms de les portes, per travar-les.

Mentre ajustava el tir de la xemeneia per maximitzar-ne el rendiment, la Madeleine s’estava dreta al costat del llit observant la manta plena de coses que havien portat de la suite. Amb una mirada encuriosida va agafar allò que en Gurney havia anat a buscar al llac, allò que en aquell moment pensava que era una de les plomes de la cua del falcó.

—És això el que s’ha desprès quan li has disparat?

Ell va fitar-ho des de la llar de foc.

—Sí, una ploma de la cua, em sembla.

—Potser sí que venia de la cua, però no sembla pas una ploma.

—Què vols dir?

—Doncs això. Toca-ho.

Ell va anar-hi i ho va agafar. La textura era dura i, més aviat, semblava plàstic. Però ell de plomes no en sabia res. La Madeleine, d’altra banda, en sabia força. Cada vegada que en trobava una pel terreny de Walnut Crossing se l’enduia a casa i en feia recerca a Internet. S’havia anat fent una col·lecció de plomes de gall d’indi, de gall fer, de corb, de gralla blava i de cardenal; fins i tot en tenia algunes de falcó i d’òliba.

—Com hauria de ser? —li va preguntar ell.

—Molt diferent. I, a més, hi ha una altra cosa. Què m’ha passat allà al llac? No crec gens que allò que ha fet el falcó sigui normal, a menys que li hagin amenaçat el niu.

En Gurney va recordar unes paraules que li havia mencionat en Barlow Tarr. Una cosa així com «l’home falcó» alliberant el falcó. Alliberant-lo «cap al sol, cap a la lluna». En aquell moment li havia semblat parla de dement. Per començar, atès que els falcons no volen de nit, deixar-ne anar un «cap a la lluna» no tenia cap sentit.

A menys que, tal com ara suggeria la Madeleine, no ho fos.

Era difícil creure que es tractés d’un aparell artificial. Construir un dron tan petit amb aparença d’au i que es mogués com a tal semblava una tasca no gens fàcil. No havia sentit mai que s’hagués fet res així. Però seria un objectiu que bé podria valer la inversió de temps i diners. Per a operacions clandestines, un dron que passés per un ocell oferiria avantatges evidents, especialment, si ningú no creia que un aparell com aquest pogués existir.

La Madeleine va arrufar el front.

—Al llac Grayson hi havia un falcó volant en cercles per damunt nostre.

—Sí, ho recordo. I, també, per sobre el caminoi que baixava cap al llac. I aquí, cada dia, sobre el llac.

—Vigilant-nos?

—Molt possiblement.

—Així doncs, hem estat observats des de l’aire, escoltats a l’habitació i seguits en el cotxe.

—Pel que sembla, sí.

—Per la mateixa persona que… que va projectar la imatge d’en Colin?

—Probablement.

—Oh, Déu meu, David! Qui ens ho està fent això?

—Algú a qui li preocupa extraordinàriament que siguem aquí. Algú amb uns recursos enormes. Algú del qual en Gilbert Fenton rep ordres amb delit.

—Algú que vol que jutgin en Richard i el condemnin per les quatre morts?

Ell va estar-hi gairebé d’acord. Però, llavors, va recordar allò tan estrany que en Richard els havia comentat durant el sopar al xalet. Els havia dit que, més que cap altra cosa, el que en Fenton volia d’ell era que confessés; i li havia promès que una vegada hagués confessat tot aniria bé.

En aquell moment, durant el sopar, en Gurney va entendre que era la mena d’inducció fal·laç a la confessió amb què qualsevol amb dos dits de front no es deixava entabanar. L’havia sorprès que en Fenton provés un truc tan bàsic amb un home tan sofisticat com en Hammond. Però el que era estrany de debò era que en Hammond creia realment que en Fenton ho proposava honestament i creia de veres que allò posaria fi als seus problemes.

«Si confesses, llavors, tot anirà bé».

Què podia significar això? I com podia creure-s’ho un home com en Fenton? Eren preguntes que en Gurney havia deixat de banda en veure que no anaven a parar enlloc, però ara va decidir reprendre-les, ponderar-les a la llum del que havia après en l’endemig. Va tornar a configurar els pensaments amb una nova pregunta:

«Què passaria si l’objectiu real fos la confessió, i no pas la condemna?».

—David?

—Perdó?

—T’estava preguntant qui penses que hi ha darrere d’aquest sistema de vigilància tan misteriós.

—Potser en sabré la resposta, quan esbrini per què la confessió els és tan important.

Ella va quedar-se confusa.

En Gurney li va recordar el que en Hammond els havia dit durant el sopar. Va afegir un altre aspecte que va recordar, mentre parlava: l’enuig d’en Fenton, mentre afirmava que l’afany d’en Gurney només feia que donar-li falses esperances a en Hammond, que li perllongaven l’agonia i que l’única sortida era una confessió completa.

—Així, doncs, és per això que ens vol fora d’aquí. Perquè en Richard s’esfondri més aviat. És prou simple. Tu estàs posant el pal a les rodes a una confessió.

—Això ja ho vaig pensar, però per arribar al fons de la qüestió necessito saber exactament el significat de la confesió.

Ella va assentir-hi i va romandre en silenci uns moments. Ell estava a punt d’asseure’s al seu costat, al sofà, quan ella li va preguntar.

—Te’n fies d’en Norris?

—Què vols dir… si me’n fio?

—Penses que tot el que diu és veritat? O, de vegades, ho dubtes?

—No són dubtes exactament, però… em queia bé per la manera com ens va «salvar» d’en Barlow Tarr. Però ara no puc evitar preguntar-me per què en Tarr li tenia tanta por. I qui fos que va col·locar tots aquests aparells de vigilància aquí i al xalet havia de tenir-hi un accés fàcil. Ja sé que això no prova res, estic segur que hi ha altra gent que també hi té accés. Però és una sensació incòmoda de la qual no em puc desprendre.

—Vau poder trobar, tu i en Jack, quelcom sobre el seu passat?

—En Jack hi estava treballant. No va trobar-hi res significatiu. Però hi ha un problema de raonament circular. Com més fets el presenten com un fantasma, menys probable és que aquests fets apareguin en una investigació sobre el seu passat.

Ella va deixar anar un sospir de frustració.

—Et preocupen els Hammond, oi? —va preguntar-li ell.

—És clar que sí. Hem de fer tot el que puguem per avisar-los.

—L’única manera és anar-hi fent tota l’excursió. I no et puc deixar aquí sola. No després del que li ha passat a l’Steckle.

—Doncs, vindré amb tu.

—Amb aquesta tempesta?

—Tenim els anoracs i les ulleres d’esquí. I les raquetes de neu.

—És de nit.

—Tenim llanternes.

En el to que emprava, ell hi va reconèixer una pregona determinació que faria que insistir-hi fos una pèrdua de temps. Deu minuts més tard, en contra del que el seny li suggeria, eren a la recepció ajustant-se les raquetes a les botes amb aïllament tèrmic. Amb els pantalons d’esquí per sobre els texans, els anoracs amb la caputxa posada i les màscares protegint-los la cara, van enfilar el camí del llac.

En les llenques de llum que formaven les llanternes, en Gurney hi podia veure traces de petjades mig esborrades pel vent. Quan va passar a l’altura d’on s’acabava l’edifici de l’hotel, les petjades intuïdes viraven cap al costat de l’edifici en direcció als generadors. En Gurney va recordar que en Landon havia dit alguna cosa referent a anar-los a comprovar, aprofitant la seva sortida per empaitar en Tarr.

Per si es donés la remota possibilitat que l’home encara fos allà provant de fer-hi una reparació, en Gurney va convèncer la Madeleine de fer la petita marrada necessària per arribar-s’hi.

Van obrir-se pas entre els munts de neu al costat de l’edifici. A l’extrem d’una clariana que separava l’hotel del bosc que l’envoltava, la llanterna va il·luminar dos grans objectes rectangulars. Quan hi eren més a prop, van poder-hi veure les ranures de ventilació, els cables robustos i els dipòsits de propà. També s’hi veia que una estructura semblant a un cobert, una placa metàl·lica inclinada suportada per quatre pilars alts, havia estat parcialment esclafada probablement per un arbre que hi havia caigut a sobre durant l’apagada anterior.

La Madeleine va emetre un crit sufocat en sentir-se el so d’una branca que es trencava sota el pes de la neu una mica més enllà.

Com que no va trobar ni rastre d’en Landon i va pensar que examinar més atentament els generadors no li aportaria cap informació útil, en Gurney va fer una darrera escombrada per l’àrea amb la llanterna.

—Què es això? —li va preguntar la Madeleine.

Ell va mirar on li assenyalava.

Al principi, no va veure-hi res.

Aleshores, va visualitzar quelcom fosc que sobresortia enmig de la neu darrere el generador que tenien més a prop.

Semblava una mà enguantada.

—Queda’t aquí. Hi donaré una ullada. Allunyant-se de la Madeleine, va fer-hi una aproximació cautelosa i va donar-hi la volta per tenir una bona perspectiva de la banda oculta del generador.

A mesura que canviava l’angle de visió, la situació s’aclaria.

Hi havia efectivament una mà enguantada a la neu. La mà estava unida a un braç unit a un cos que jeia bocaterrosa. La neu se li havia acumulat en un costat i el mig cobria. Però les parts exposades li resultaven familiars. En particular, les botes fins al genoll Wellington. Aquella jaqueta Barbour amb tant d’estil. La bufanda amb motius escocesos.

Va apropar-s’hi més i va passar el feix de llum al llarg del cos, des dels peus fins més amunt de la bufanda.

Va fer un gest instintiu d’esglai.

Li havien esberlat el cap i l’havien fet a trossos, com a mínim, mitja dotzena de fragments sagnants.

—Què és? —li va preguntar la Madeleine, mentre es posava a caminar cap a ell—. Què hi has trobat?

—Queda’t on ets —li va ordenar amb veu de policia, veu de comandament. De seguida va afegir, amb un to més humà—. No t’agradarà veure-ho.

—Què és?

—Una altra versió del que hem vist a la suite.

—Ai, Déu meu. Qui…?

—Sembla que en Tarr ha trobat en Landon abans que en Landon trobés en Tarr.

—Ai, Déu.

Va forçar-se a fer una inspecció més atenta del cap especejat. Semblava que l’havien especejat de la mateixa manera que el de l’Steckle, amb la mateixa arma. Un cercle de sang s’havia expandit per la neu al voltant d’aquell desori repugnant formant una aurèola insòlita de glaç vermell.

Va seguir passant la llanterna amunt i avall del cos, i, a la banda coberta de neu, hi va veure un tros del canó d’un rifle. Va inclinar-s’hi i va treure la neu dels costats. Era un Wetherby amb culata de noguera feta a mà. Va provar de desenterrar-lo, però havia quedat atrapat pel gel.

Va pensar que el cos mateix, incloent el cap fet bocins, estaria ben probablement atrapat al gel de la mateixa manera.

Encara que hi haguessin carronyaires d’ullals afilats rondant pel bosc aquella nit i que per a un examen mèdic caldria tenir un cos intacte, endur-se el cadàver a l’hotel ell sol era una opció que ni calia considerar.

Va tornar fins on s’esperava la Madeleine.

—Vine, hem d’anar dins.

—Però hem d’avisar en Richard i la Jane.

Ell va negar amb el cap.

—No, després del que he vist. No m’arriscaré que et pogués passar a tu només per l’esperança que amb això rebaixaríem el risc per a ells. L’intercanvi no funciona. Tu i jo tornem a l’hotel, a l’habitació. Abans de poder fer res per altri hem d’establir una posició segura per a nosaltres mateixos.

—Una posició segura… —ella es repetia les paraules com si volgués absorbir-ne una sensació de confiança.

—Aquesta ha de ser la nostra prioritat. Després, ja podrem fer el que calgui.

Ella va assentir-hi, mentre esguardava el rifle d’en Landon atrapat pel gel i ara, amb prou feines, visible entre el torb.

—Creus que a l’habitació hi pot tenir més armes?

—És força probable. Les he d’agafar per a la nostra pròpia defensa, i per impedir que en Tarr o algú altre se n’apoderi abans.

—Algú altre?

—Sembla clar que en Tarr ha mort en Landon i l’Steckle, però no ho sabem segur. Sempre hi ha en Peyton, o algú que treballi per en Peyton. No m’acabo d’explicar aquests dos assassinats. Estic obert a altres possibilitats.