Casa de les nines Tabitha

La Madeleine ja estava totalment desperta, i es mirava la pantalla de l’aparell amb la mateixa curiositat i preocupació que en Gurney i en Hardwick.

Era el dispositiu més avançat que en Gurney havia vist mai. L’escàner mostrava un perfil definit del vehicle on estaven asseguts.

En Hardwick va explicar que havia configurat el «perímetre d’abast primari», una de les prestacions més avançades de l’aparell, perquè se centrés en l’àrea que definia l’Outback.

En Gurney va dirigir-li una mirada mofeta.

En Hardwick va encongir les espatlles.

—Faré el que em va explicar la Wigg. Va dir-me que aquesta cosa incorpora dues tecnologies. Una detecta i mostra freqüències de transmissió. L’altra és una nova mena de radar de curt abast, MAP, mapatge d’àrea propera, que mostra els perímetres de qualsevol espai tancat. Les dues tecnologies treballen a la vegada i et donen la localització precisa de qualsevol transmissor.

A la pantalla de l’escàner, dins de la representació gràfica de la carrosseria del vehicle, hi parpellejaven dos llums vermells: un a la part de davant del compartiment del motor i l’altre prop del pas de roda d’una de les rodes del darrere. Al costat de cada llum vermell hi havia tres seqüencies numèriques i les lletres DSPG.

La Madeleine va mirar en Hardwick.

—Què significa tot això?

—Les lletres indiquen el tipus de dispositiu. DSPG vol dir «dispositiu de seguiment de posició geogràfica». El número més llarg que apareix al costat és la seva freqüència de transmissió. Els altres dos indiquen amb molta precisió la situació del dispositiu en centímetres, mesurats verticalment des del sòl i horitzontalment des del perímetre del cotxe.

En Gurney s’ho mirava escèpticament.

—Dos llums indiquen la presència de dos dispositius de seguiment?

—El petit mag no menteix.

Els ulls de la Madeleine s’eixamplaren.

—Aquestes coses estan dient-li a algú on som ara?

—Exacte.

—Ens en podem desempallegar?

—Podríem, però hem de pensar bé quan, on i com —va mirar en Gurney—. Alguna idea de com ho hem de gestionar?

—Depèn de qui pensem que ho ha posat i per què n’hi ha dos.

—Simple redundància? O bé dues característiques de funcionament diferents per a condicions distintes?

En Gurney dubtava.

—Quantes vegades has trobat dos dispositius de seguiment en un vehicle?

—Cap.

—Potser cada un ve d’un lloc diferent?

Ara era en Hardwick qui dubtava.

—Com si fossin dos investigadors diferents? I que ni un ni l’altre es fiessin de les dades respectives?

—Podrien ser dues agències d’investigació a part. I que cap d’elles sabés res del dispositiu que hi ha posat l’altra.

—De quines dues agències parlem?

—No en tinc ni idea, només són preguntes. Per exemple, qui va autoritzar la vigilància electrònica al vehicle privat d’un investigador? No sóc sospitós d’haver comès cap delicte. Si es va considerar judicialment que hi havia indicis de culpabilitat que justificaven la instal·lació dels dispositius de seguiment, en base a què es va considerar? I si no hi havia ordre judicial, qui volia passar per sobre de la llei d’aquesta manera? Per què són tan importants els meus moviments?

—I, també, t’has de preguntar què se’n fa d’aquestes dades recollides…

La Madeleine se’l va mirar fixament.

—Què vols dir?

—Les dades per si soles no signifiquen una merda. La qüestió és on van a parar.

—No t’entenc.

—Les dades de localització es poden utilitzar de moltes maneres. Per exemple, poden enviar-se directament a un dron amb càmera d’alta resolució. O a una pantalla de navegació d’un equip de vigilància que et pot anar seguint sense ser vist.

En Gurney va mirar el rellotge.

—Ara tenim una qüestió d’horari. És un quart i mig de deu i a les deu hauria de ser a vuit-cents metres d’aquí per trobar-me amb l’Ángela. No voldria que ningú se n’assabentés. El problema és: si traguéssim els seguidors ara i aquí seria evident que els hem trobat, la qual cosa eliminaria opcions futures, per tant, ens cal una altra solució.

—Fàcil —li va respondre en Hardwick—; deixa el cotxe aquí i vés a peu a la trobada. Cap problema.

—Cap problema a menys que ens estiguin fotografiant des d’un d’aquests drons programats que has mencionat. Saps quants milers de coses d’aquestes funcionen avui en dia?

—Caram! —va exclamar la Madeleine—. Estàs dient que hi ha una cosa per aquí sobre que ens vigila?

—Estic dient que hauríem d’actuar com si hi fos.

L’expressió de reflux d’àcid va tornar a la cara d’en Hardwick.

—I què significa, això?

—Res de complicat. Només que fem el que haguem de fer, però el més d’amagat possible.

Pensativa, la Madeleine va parlar.

—Abans hem passat per un hotel que tenia una marquesina molt grossa al davant, com la de l’Hotel del Llac del Llop. Estic segura d’haver-ho vist.

En Gurney va assentir-hi lentament.

—Em penso que tens raó. Això podria arreglar-nos el problema.

Deu minuts més tard, i, seguint un pla ordit ràpidament, el GTO estava aparcat a l’aparcament de clients al costat de l’hotel i l’Outback estava estacionat sota la marquesina de la porta principal. La estacionament de l’Outback la van justificar a l’encarregat de l’aparcament mostrant-li les credencials d’en Hardwick i explicant-li la necessitat de portar a terme una inspecció d’urgència del vehicle que no duraria gaire.

El pla, tal com era, consistia que en Hardwick aixecaria l’Outback amb el gat i, fora de la vista de qualsevol vigilància aèria, s’asseguraria de la presència dels dispositius implantats. Mentrestant, en Gurney aniria a peu, creuant l’hotel i sortint per la porta del darrere, cap a la Casa de les nines Tabitha.

La Madeleine va entrar al vestíbul amb en Gurney. Van anar cap a la botiga de regals i ell va adquirir una dessuadora de souvenir absurdament cara i una gorra de beisbol. Van asseure’s als sofàs del vestíbul. En Gurney es va posar la dessuadora i la gorra, i va donar la jaqueta a la Madeleine.

—Tornaré d’aquí a una hora. Espera’t a la porta del davant, perquè en Hardwick et pugui veure en cas que et necessiti.

Ella, tensa, va assentir-hi amb la jaqueta d’ell premuda contra el cos.

—Tot anirà bé —li va assegurar ell, amb un entusiasme una mica excessiu—. Penso que aquesta trobada amb l’Ángela Castro ens posarà finalment pel bon camí —va envoltar-la amb els braços i li va fer una forta abraçada.

—Millor que marxis ja —va acomiadar-se’n ella amb un petit somriure tens.

—D’acord —va girar-se i va encaminar-se cap a un passadís amb el signe vermell de SORTIDA.

El passadís menava a una porta de vidre. Va creuar-la i va anar a parar a un caminoi empedrat que serpentejava a través d’uns herbeis ornamentals pansits i de color desmaiat. El caminoi portava a un altre de més ample que resseguia la riba del llac paral·lelament a la Woodpecker Road i des d’on es podia tenir una visió intermitent de les seves botigues i restaurants.

Mantenint un ritme regular de footing, va creuar-se unes quantes persones que passejaven el gos ben abrigats contra les ratxes de vent que venien del llac. Al cap de pocs minuts va veure un edifici que va reconèixer per la foto d’Internet. En aquell context mundà la Casa de les nines Tabitha apareixia ara encara més fora de lloc del que semblava en la fantasia fotogràfica del lloc web.

Va córrer per un espai adjunt al camí i va creuar la Woodpecker Road. Va treure el telèfon, va activar-hi la funció d’enregistrament d’àudio i va posar-se’l a la butxaca de la dessuadora. L’entrada de la Casa de les nines es feia a través d’una arcada on hi havia la llegenda que havia vist al lloc web: «Casa de les nines. Fabuloses, adorables i col·leccionables». A l’aparcament hi havia quatre cotxes. En Gurney va fixar-se que un duia una matrícula comercial amb el prefix de la ciutat de Nova York. A ambdues bandes de la porta de la Casa de les nines hi havia uns nans de jardí d’un metre d’alçada.

Quan va obrir la porta el va rebre una aroma dolça que li va recordar els xiclets que no havia vist ni olorat des de l’escola primària. Files de petites cares de nines se’l miraven des d’un món de llar d’infants amb colors pastel roses, blaus i grocs.

Una noia que s’estava dreta darrere d’un aparador a l’altra banda de l’entrada li somreia amb una cordialitat tan setinada que, abans que parlés, ell va estar a punt de confondre-la amb una nina de mida natural.

—Benvingut a Tabitha. En què el puc servir?

En Gurney va mirar al voltant. Hi havia gran profusió de nines als taulells, estanteries, vitrines. Nines de totes les formes, mides i estils, des d’infants querubínics fins a criatures estranyes que podien sortir de contes de fades. O de malsons.

—Per anar al segon pis?

La noia se’l va mirar amb interès creixent.

—Ve a veure la senyora Castro?

Venia mentalitzat per a la discreció i va sorprendre’l sentir el nom d’ella.

—Sí —li va respondre—. És aquí ella?

—Està amb la Tabitha —ho va anunciar abaixant la veu com si hi hagués alguna cosa especial en allò—; li diré per on s’hi va. —Va portar en Gurney per un laberint d’aparadors de nines que acabava amb una escala amb una barana de color rosa—. Ja pot pujar, senyor.

La segona planta era molt semblant a la primera, amb la diferència que aquí les nines eren d’aparença més uniforme i moltes estaven arranjades en quadres que representaven situacions socials. A prop del final de l’escala, hi havia una petita zona amb una taula de color groc llampant i dues cadires blanques brillants. En una de les cadires, hi seia una noia rossa amb aspecte de nena abandonada amb un pentinat ros de grans dimensions i molt elaborat. En Gurney va quedar xocat per la incompatibilitat del pentinat amb la cara estreta i tímida que emmarcava, així com també per la semblança remarcable que mostrava amb el pentinat d’una nina que hi havia en una vitrina tancada una mica més enllà.

Dreta a l’altra banda de la taula, hi havia una dona diferent en quasi tot de la nena abandonada. El seu gran cos estava cobert per un vestit granat de generoses dimensions brodat fins al coll. Tot d’anells brillants ocultaven els seus dits. Lluïa un maquillatge molt llampant, quasi teatral. I tot això estava coronat, literalment i figurativa, pel pentinat. El de la nena abandonada asseguda cridava l’atenció, però el de l’altra feia badar la boca. Metxes negres i argentades s’alçaven i col·lidien en angles exagerats; feia recordar un paisatge marí turbulent de Turner.

Aquesta és una dona, va pensar en Gurney, a qui agrada fer entrades espectaculars.

Es va girar cap a ell i va fer un gest ampli amb aquella mà plena d’anells.

—El senyor Gurney, suposo?

—Sí, i vostè és…?

—Tabitha —va fer que sonés com un encanteri—. Ara justament li anava a portar un vas d’aigua a la senyoreta Castro. Vol alguna cosa vostè? Aigua mineral? Te d’herbes, potser?

—Res, gràcies.

—Si després en vol, si li cal res, si té preguntes, toqui la campaneta —va assenyalar un petit dispositiu amb forma de cúpula que hi havia al mig de la taula—; és plata pura. Emet el més pur dring que vostè hagi sentit mai.

—Gràcies.

Amb un remolí de tela de seda i una bafarada de perfum floral va passar-li pel davant i va anar cap a les escales de barana rosa.

Quan es va poder recuperar de la sorpresa, en Gurney va dirigir l’atenció cap a la noia de la taula.

—Ángela?

Ella li va respondre amb un minúscul assentiment.

—Puc asseure’m?

—Sí.

—Abans de res, m’agradaria agrair-te que m’hagis deixat parlar amb tu.

Ella el va contestar amb una mirada fixa.

—No sabia què més fer. La nota que em va deixar l’altre detectiu a casa del meu germà feia realment por. El que em va dir vostè per telèfon també en feia.

—Només intentem ser oberts i honestos sobre una situació de la qual necessitem saber més coses.

—D’acord.

En Gurney va mirar els aparadors de nines.

—És un lloc ben poc habitual aquest que has escollit per veure’ns.

Ella obrí la boca, alarmada.

—Em pensava que vostè havia dit que una botiga era bona idea.

—I ho és, una bona idea —en Gurney va somriure i va tractar de ser reconfortant—. Només volia dir que mai no havia estat en una botiga com aquesta.

—Ah no, és clar que no. És única.

En Gurney continuava somrient i amb un to reconfortant.

—La Tabitha sembla molt… acollidora.

L’Ángela va assentir-hi, primer amb entusiasme, després, d’una manera que mostrava una certa torbació. Va inclinar-se cap a en Gurney i va parlar amb un murmuri ansiós:

—Es pensa que li comprarem una altra Barbie.

—Es pensa que… què farem?

—Comprar-li una altra Barbie.

—Una altra Barbie?

—Oh, sí, d’acord, ho sento. No ho sap vostè, això. Quan l’Stevie i jo vam estar-nos aquí, ell me’n va comprar una —va somriure amb una dolçor infantil—, aquella tan especial que jo sempre havia volgut.

—Tu i l’Stevie… vau estar aquí?

—Bé, no aquí, a la botiga. A l’Hostal Casa de les nines, una mica més avall. És com un motel, però no un motel normal. És completament fantàstic. Les habitacions són temàtiques —els ulls se li il·luminaren al pronunciar aquesta paraula.

—Quan va ser això?

—Quan va venir a veure l’hipnotitzador feréstec.

—L’hipnotizador feréstec?

—Sí, per deixar de fumar.

—I el vas conèixer tu, aquest hipnotitzador?

—No. Jo em vaig quedar aquí. A l’hostal.

—Has dit que era feréstec. Com ho saps?

—M’ho va explicar l’Stevie; que era un paio realment salvatge.

—Va dir-ne alguna cosa més?

Ella va arrufar el front, com si fes un esforç de memòria.

—Que era repulsiu.

—Repulsiu? Va dir què significava, això?

—Què volia dir? —Va negar-ho amb el cap—. No, simplement m’ho va dir. Feréstec i repulsiu.

—Va comentar-te si tenia malsons?

—Sí, però això m’ho va esmentar més endavant, quan em va explicar això. Una cosa d’un llop gegantí que li clavava un ganivet ardent. Coses així. Un llop amb els ulls al roig viu a sobre seu —un calfred es féu visible al seu cos—. Oh mare meva, que obscè que és tot això!

—Et va esmentar si havia tingut el somni més d’una vegada?

—Moltes vegades. Penso que cada nit després de veure l’hipnotitzador. Va dir que era repulsiu.

—El somni era repulsiu igual que l’hipnotitzador?

—Sí, suposo.

—La va fer servir moltes vegades, l’Stevie, aquesta paraula?

Va semblar que la pregunta la incomodava.

—Realment no gaires. Només de vegades.

—Recordes alguna cosa d’aquelles altres vegades que la féu servir?

—No.

La resposta havia esta massa ràpida per complaure en Gurney, però va pensar que continuar insistint en aquesta qüestió seria un error. Ja trobaria la manera de tornar-hi més tard.

De moment li interessava rebaixar la tensió, no pas augmentar-la. I això significava moure’s amb cura en l’entorn d’obstruccions, en comptes d’intentar avançar trencant-les. Un estil digressiu que no acabava d’encaixar amb el seu, però que de vegades era la millor manera de tirar endavant.

—Era molt important per a l’Stevie el problema del fumar?

—Què vol dir?

—Ho havia provat abans, de deixar-ho?

—Suposo que sí —va encongir les espatlles—, però no ho sé segur.

—En parlava sovint de deixar-ho?

—No en vam parlar mai, del fumar.

En Gurney va assentir-hi i va somriure.

—Suposo que la gent no ho esmenta gaire.

—No. És una cosa ben estúpida de què parlar.

—Després de la sessió d’hipnosi amb el doctor Hammond, quan vau arribar a casa, l’Stevie era capaç de no fumar?

—No.

—Estava enfadat?

Se la veia confusa.

—Suposo. Potser. No n’estic segura. Potser no volia realment deixar de fumar. Parlava sobretot del malson terrible i de com n’era de repulsiu en Hammond.

—Se’l veia enutjat perquè el viatge havia estat una pèrdua de temps i de diners?

—Una pèrdua?

—Bé, només em preguntava si anar a veure en Hammond no l’havia ajudat a deixar de fumar… si l’havia enutjat.

Se la veia perplexa.

—Va dir que estava enfadat, quan li ho vaig preguntar.

—Però…?

—Però, quan l’Stevie s’enfada de debò… hauria de dir quan l’Stevie s’enfadava de debò…, els ulls se li posaven, com… no sé com descriure-ho, però…, fins i tot, paios més grans en fugirien.

—I no es va enfadar quan li vas preguntar sobre el temps i els diners?

—No —va restar en silenci, trista i incòmoda.

En Gurney estava considerant la millor manera de formular la pregunta següent, quan va sentir un fregadís de tela i, de cua d’ull, va veure la formidable Tabitha pujant les escales amb una remarcable lleugeresa de trepig.

Radiant, va apropar-se a la taula i hi va deixar una safata negra lacada amb una ampolla de litre d’aigua de disseny, un bol de glaçons molt elegant i dos vasos brillants. Va picar-li l’ull coquetament a en Gurney i es va disculpar:

—He portat un altre vas, per si canvia d’opinió.

—Gràcies.

La Tabitha va estar-se quieta un parell de segons, i després va giravoltar i va arrencar escales avall amb una airositat que en Gurney va assumir que era el seu estil per defecte.

Va fixar-se que l’Ángela es mirava com marxava la Tabitha amb una barreja d’ansietat i por. Ell va esperar que s’hagués allunyat prou per comentar:

—Una dona interessant.

—Potser no li hauria hagut de dir que podríem estar interessats a comprar una nina.

—Per què li has dit això?

—Bé, no li podia pas explicar la veritat, oi? És a dir, que m’anava a trobar amb una persona per parlar de la mort horrible del meu xicot.

—Amb qui li has comentat que t’anaves a trobar?

—Amb vostè.

—D’acord. Però qui li has dit que era, jo?

—Ah. Li he esmentat el seu nom i que era un amic, no que era un detectiu ni res d’això. Espero que sigui correcte haver-li dit que era un amic.

—Sí, bé. Bona idea —va fer una pausa—. Hi ha alguna raó especial per la qual volies que ens trobéssim aquí?

Va assentir-hi vigorosament amb el cap.

—M’encanta aquest lloc.

Ell va observar al voltant, intentant posar-se al lloc d’una persona que es trobés a gust en un espai tan exòtic i fantasiós.

—T’agrada per totes aquestes nines?

—Sí, per descomptat. Però, sobretot, perquè aquí és on l’Stevie em va comprar la meva Barbie favorita.

—Era una ocasió especial?

—Vol dir un aniversari o alguna celebració?

—Sí.

—No. Simplement me la va regalar. La qual cosa encara ho feia més especial, sap què vull dir?

—Sembla que ell et volia fer feliç.

A ella se li començaren a negar els ulls.

Ell va continuar.

—Per tant, aquest és un lloc ben especial per a tu. Ho entenc.

—I no em podia quedar a casa del meu germà. Si el detectiu Hardwick m’hi va trobar significa que altra gent també ho pot fer. El meu germà em va deixar uns quants diners i un cotxe de la seva empresa de cotxes de segona mà; vaig venir cap aquí ahir a la nit. Ell em va dir que si realment em feia por que em trobessin havia de pagar-ho tot en efectiu, perquè la policia i altra gent poden fer un seguiment a través de la targeta de crèdit. És veritat o només passa a la tele això?

—És cert.

—Caram, és com que sempre hi ha algú que et vigila. Fa por. Però, bé, ho he fet així, pagar en efectiu tal com em va indicar el meu germà. M’estic a la mateixa habitació on vam estar amb l’Stevie.

—Penses quedar-t’hi més temps?

—Creu que és una mala idea?

A ell no se li acudia una de millor. I estava doblement satisfet d’haver pres la precaució de deixar el seu cotxe geolocalitzable a l’hotel. Li va assegurar que aquell era el millor lloc, ateses les circumstàncies.

—Quan sóc aquí sento que l’Stevie és amb mi —va fregar-se lleugerament els ulls i va espatllar-se tristament el maquillatge.

En Gurney va anar cap a una pregunta que l’havia neguitejat des del principi.

—He estat pensant, Ángela… No et va semblar estrany que l’Stevie volgués anar fins a l’Hotel del Llac del Llop només per a una visita amb un hipnotitzador?

Ella va prendre aire.

—Una mica.

—Bé deu haver-hi llocs més a prop de Floral Park, on facin sessions d’hipnosi.

—Suposo.

—Et vas preguntar alguna vegada què era el que tenia d’especial el doctor Hammond?

Ella va dubtar.

—Penso que algú li devia recomanar.

—Qui?

Els ulls de l’Ángela s’eixamplaren. Semblava que busqués la sortida d’una cambra on hagués entrat per error.

—No ho sé.

En Gurney va continuar gentilment. Va suavitzar la veu.

—T’espanta oi, aquesta situació?

Ella va assentir-hi silenciosament, mossegant-se el llavi.

—Estic segur que l’Stevie et volia mantenir fora de perill.

Va seguir assentint.

—Tens por, ara, després del que li ha passat?

Ella va tancar els ulls.

—Si us plau, no parlem d’això.

—Val. Ho entenc —va esperar que ella tornés a obrir els ulls per continuar—. Penso que ets molt valenta.

—No, no ho sóc.

—Sí, sí que ho ets. Ets aquí. Estàs parlant amb mi. Prova de ser honesta.

La darrera paraula la va fer parpellejar.

—Això és perquè tinc por, no perquè sigui valenta.

—Prova de fer el que cal. M’estàs ajudant a deduir què va passar realment.

Ella li va fer una mirada que mostrava un bri d’esperança.

Ell va somriure suaument.

—La persona que va recomanar el doctor Hammond…

Ella el va interrompre.

—No sé qui era. De veritat que no ho sé. Ni tan sols puc dir que la trucada fos per a això —va vacil·lar, tenia la mirada fixa a la campaneta de plata del centre de la taula.

La trucada? Quina trucada? En Gurney va asseure’s bé a la cadira i va esperar. Li feia l’efecte que ella estava aplegant el coratge necessari i que la paciència l’acabaria recompensant amb els fets.

Després de molt dubtar, ella va continuar.

—L’únic que sé és que algú va trucar a l’Stevie; quan li vaig preguntar qui era, va posar-se molt estrany i em va respondre que no era ningú. Però era ben absurd contestar això, perquè havia estat molta estona al telèfon. Li vaig dir que no podia ser que no fos ningú i que per què m’ho deia. Aleshores va quedar molt callat. Però més tard, aquella nit, va començar a parlar sobre un metge especial que el podia ajudar a deixar de fumar.

—I tu vas deduir que la persona que li va trucar era qui li va parlar del doctor?

—Sí, correcte. Em va semblar bastant obvi. Per tant, li ho vaig preguntar. Li vaig preguntar directament qui era que li havia trucat.

—I què et va respondre?

—Va fer el gest de negar-ho. Després, es va irritar, molt nerviós, no enutjat, irritat, i em va exclamar que no calia que jo sabés qui li havia trucat per allò del doctor, que no era important i que jo no tenia cap dret a espiar-lo.

Per la mirada de l’Ángela, en Gurney deduïa que estava provant de decidir fins a quin punt faria revelacions.

—I quan va exclamar això, tu què li vas contestar?

—Li vaig preguntar si almenys em podia dir qui era que li havia trucat.

—I ell què et va respondre?

—Al principi, res. L’Stevie era molt callat de vegades. Però jo vaig insistir-hi, perquè el veia molt estrany sobre tot aquell afer. Finalment, va explicar-me que la trucada venia d’algú que havia conegut feia molt de temps, però que el nom del paio no em revelaria res, només era un nen amb qui havia anat de campaments.

—Va dir-ne alguna cosa més d’aquest nen? Pensa-t’ho bé.

—No, res —ara es mossegava el llavi amb més força i es mirava la campaneta de plata amb una expressió que a en Gurney li semblava de pànic incipient.

—Tranquil·la, Ángela. No deixaré que et passi res dolent. Recordes el que vam parlar per telèfon?

Ella va parpellejar confusa.

—Recordes el que et vaig comentar sobre la por? De vegades hem de fer alguna cosa que ens fa por per protegir-nos d’una de més perillosa. Ja sé que tems parlar d’això, però si ara m’ho dius tot, tot el que l’Stevie et va explicar, estaràs més segura. Perquè com més coses sàpiga jo, més et podré protegir.

Ella va tornar a cloure els ulls i va començar a parlar com si hagués de forçar les paraules a sortir.

—D’acord, la cosa és… era molt estranya. Aquell vespre, la manera en què parlava de la trucada era com si no fos res, una trucada ximple sense cap importància, que jo no havia de preguntar res perquè no valia la pena parlar-ne —va aturar-se i va fer una alenada a fons.

—Després, a les cinc de la matinada, com si s’hagués quedat despert tota la nit pensant-hi, em va despertar. Va preguntar-me fins a tres vegades si estava desperta i si l’escoltava atentament. I llavors va ordenar-me, molt seriosament, que jo hauria d’oblidar completament la trucada. Va advertir-me que no l’havia de mencionar mai i que mai de la vida ho digués a ningú, que si algú se n’assabentava podíem acabar tots dos morts.

Quan va tornar a obrir els ulls les llàgrimes li rodolaven galtes avall.

—I ho he complert. Li ho juro. No ho he dit mai a ningú. Ni una paraula.