El viatger ha de qualificar el simple turisme: ha d’interessar-se pel seu entorn, ha d’intentar veure més enllà de les pedres i els paisatges. Un viatger que passi pel Llenguadoc ha de sentir, en un moment o altre, la crida dels càtars. Aquest llibre respon a dos criteris: mirar de compilar, d’ordenar tota la informació que fins ara s’ha publicat sobre el catarisme, i per extensió sobre la Croada que va acabar —amb l’ajuda inestimable de la Inquisició— amb els càtars occitans. I, també, desvetllar l’interès sobre aquesta heretgia evangèlica i demanar una atenció afectuosa pels Bons Homes: el seu testimoni, un testimoni exercit en l’horitzó medieval dels segles XII i XIII, encara pot ser matèria de reflexió interna, de convivència espiritual. Com la vella fórmula: reprovar el catarisme, però estimar els càtars.

Escriure i ordenar aquesta relació de fets i situacions ha estat joiosament fàcil. Fer diversos viatges al Llenguadoc, descobrir la realitat després de conèixer noms a través dels llibres d’història, ha fet que la investigació es convertís en un gaudi apassionat. Cercar informació per les llibreries de Tolosa, Montpeller, Albí, Fanjeaux i altres localitats del Llenguadoc, per a un lector impenitent, ha estat una aventura gratificant. I els que no trobava, els buscaven, me’ls lliuraven els meus amics: Josep M. Borrull, Francesc Vergés, Jaume Guilera, Màrius Aguirre, Josep López Delicado, Joaquim Sabria, Josep Boncompte, Antoni Coll, Joan Torras. La gent del CAOC, el Centre d’Agermanament Occità Català, amb el senyor Garriga al davant, em donaren la primera embranzida. Els meus fills s’han interessat constantment per la marxa del treball i m’han esperonat fins que he arribat al darrer punt, el punt final. La meva dona l’ha viscut des del primer moment: en els viatges i en cada troballa de documentació; ha anat llegint el llibre mentre s’escrivia, i ha estat alhora crítica i animosa.

A tots, moltes gràcies.

J. M. i G.