4. LA INQUISICIÓ

«Els nostres contemporanis estan confosos en conèixer que l’Església donà naixement al segle XIII a la Inquisició i que ordes religiosos, en particular els Dominics, hi estan barrejats. Aquesta nota vol precisar fins a quin punt hi estigueren els dominics i aclarir el problema…». Així comença un fulletó editat per l’Orde Dominicà, que porta per títol «La Inquisició, sant Domènec i els Dominics». El fulletó, amb la més bona intenció del món, desitja treure’s les puces de sobre. Avui dia, tothom fa el mateix quan es tracta de parlar sobre la Inquisició. Potser perquè s’ha parlat sense coneixement de causa, seguint el tòpic. Potser, també, perquè hi ha molta cua de palla.

La inquisitio, la inquisició, és senzillament un procediment jurídic. Avui dia en podríem dir el procediment d’enquesta que s’obre, quan es té coneixement d’un crim, per arribar finalment a una decisió: o bé a l’acusació, o bé passar a arxivar-ho. Fins aquí, doncs, el procediment «inquisitorial» és correcte. El que deu ser ja més difícil de pair —des de la nostra avantatjosa talaia postmoderna— és que, en el segle XIII, les autoritats civils i eclesiàstiques consideressin la manifestació de desviament en la fe (l’heretgia) com un crim, i que, per tant, calia perseguir-lo d’ofici. El nom d’inquisició també es refereix a un tribunal, que té una funció específica: entendre sobre els crims d’heretgia. Aquest tribunal, creat el 1231 pel papa i l’emperador germànic, estarà dirigit clarament vers una acció concreta: acabar amb el catarisme, acabar amb els càtars.

L’any 1231 és una fita clara i no hi ha dubte que hi ha un abans i un després de la creació de la Inquisició. Creiem que la unió que en el seu moment dissenyaren Carlemany i el Papat ens permet entrellucar les bases d’una certa intransigència que, segles després, s’abocarà en la perillosa decisió inquisitorial. Carlemany, al segle IX, envia els seus comissaris a explicar el que realment vol dels seus súbdits: «som enviats aquí per a la vostra salvació eterna i volem advertir-vos de viure segons la llei de Déu i justament amb la llei del segle. Abans de tot heu de saber que heu de creure en un sol Déu, el Pare, el Fill…». Aquest és el concepte de Cristiandat que va fent camí i que vol lligar amb ciris i salms dos conceptes presumiblement antagònics: la política i la religió. Carlemany ho tenia molt clar: «Rebel·lar-se contra la fe és rebel·lar-se contra el príncep». Dia vindrà que es passarà factura i que s’invertiran els termes: anar contra el príncep serà anar contra la fe.

Més tard, el papa Luci III i l’emperador Barba-roja, l’any 1184, ja deixen clar que estan preparats per a l’acció que calgui: «El papa i l’emperador reunits a Verona per conferenciar entre fill i pare espiritual (…) s’adrecen contra les heretgies i contra els seus autors, i les condemnen». Un xic més tard Innocenci III, l’any 1199, cargola una mica més: assimila l’heretgia a un crim de lesa majestat del dret romà, és a dir, un acte que posa en perill un dels béns fonamentals del poble cristià. Finalment Gregori IX, el cardenal Hugolino, serà qui posarà el fil a l’agulla, primer l’any 1227 amb el procés inquisitorial menat a través dels bisbes, i després arribant a la data ja indicada de 1231, en què es dóna forma al Tribunal de la Inquisició. La idea fou que el jutge seria un clergue, però el poder civil asseguraria la base i l’eficàcia temporal: els locals, el manteniment, l’execució, tant d’arrestos i compareixences com de les penalitats mereixedores de càstig, segons un propi dret penal.

El jutge, l’inquisidor, ha de ser una persona eclesial, per donar garantia que es persegueix sols la problemàtica de fe i per a compensar el poder civil. També per a mantenir una certa llibertat d’acció cara al poder civil immediat —el comte, el rei, etc.— es creu convenient que siguin religiosos i no sacerdots de la diòcesi. No sempre foren —en un primer moment— els dominics qui tallaren el bacallà en els afers inquisitorials ja que també hi hagué alguns franciscans. Ara bé: al Llenguadoc, sempre foren dominics. Un petit incís: estem parlant del Llenguadoc del 1231, quan, recordem, feia deu anys que sant Domènec havia mort.

Abans d’entrar més a fons en l’estudi de la Inquisició hem d’intentar veure clar que és la darrera arma repressiva que empunya l’Església per resoldre un greu problema que veu que se li escapa de les mans. Aquest problema no és altre que el de l’heretgia càtara. Remarquem-ho bé: entre la creació de la Inquisició i el catarisme hi ha una clara relació de causa a efecte. Es va resoldre anar a la creació de la Inquisició perquè totes les altres mesures proposades i portades a terme es van demostrar absolutament ineficaces. Innocenci III és el primer cap de l’Església que té plena consciència que la pústula herètica no admet un tractament superficial, sinó que s’ha d’anar a fons. És en el seu temps quan s’intenta tot.

En un principi s’envien uns legats papals, amb la intenció de fer aliats del Vaticà la gent que mana —siguin senyors o siguin bisbes— i fer-los compartir la tasca d’eradicar l’heretgia del Llenguadoc. Aquest primer assalt va acabar sense apreciables resultats. Dídac i Domènec descobreixen que —a més de la fredor dels de dalt— hi ha una certa repulsió per part dels «contaminats» a rebre la predicació dels legats cistercencs, grans senyors que prou feien a perdre el temps entre aquesta xusma herètica… I d’acord amb Innocenci canvien de dalt a baix el sistema, fent de la predicació una forma més d’apropar-se al poble. Dídac i Domènec tenen èxits locals, però no abasten tot el territori, ni amb la dotzena de frares que Arnau Almaric els confia. Tampoc es resoldrà res; s’hi havia arribat massa tard: fet i fet, també fou un altre desengany.

El papa, després del fracàs de la diplomàcia i de la predicació, creu que només hi ha un altre camí: cal organitzar una croada contra els herètics. La lluita ferotge contra el catarisme, la caça pura i simple de l’heretge, es desencadena en terres occitanes, on s’entra a sang i a foc. La Croada va posar en clar i va resoldre —bé o malament— tota una sèrie d’incògnites, menys la qüestió bàsica, l’única per la qual va ser convocada: els heretges van continuar la seva tasca de casa en casa, de persona a persona. La Croada va intentar acabar amb els càtars per la força de les armes i no es va adonar mai que era intentar matar formigues amb bales de canó. Els perfectes no lluitaven amb llances i dagues i per tant difícilment els podien abatre. La Croada va acabar, això sí, amb els senyors que responien dels càtars, que d’una manera o altra emparaven el catarisme; però els bons homes continuaven tirant endavant la seva tasca. Així el 1219 les forces occitanes encerclades a Tolosa resisteixen al príncep Lluís, i aquest, com ens explica René Nelli, «amb el pretext que la seva quarantena havia acabat, aixeca el setge, abandona les màquines de guerra, amb les quals els assetjats fan una gran foguera. El Llenguadoc es trobava, amb l’afegit de les ruïnes i les destruccions, més o menys en la mateixa situació que el 1208».

Deu anys de Croada, per a res, com diu Nelli. La guerra havia enfonsat l’economia, l’originalitat i la força d’un país, però no havia resolt cap problema religiós. És llavors que es pensa en el sistema inquisitorial, que anirà centrant-se, perfeccionant-se, rigoritzant-se a través dels anys fins a establir el 1231, com hem vist, el Tribunal. I ara sí, ara obtindran la victòria total i sense reserves davant el catarisme. La Inquisició es va demostrar com l’únic remei. La constatació d’aquest fet és molt important, ja que tampoc, com en la proclamació de la Croada, ara es juga net.

Entre la decisió primera de Gregori IX de crear un procés inquisitorial diocesà (1227) i la creació del tribunal (1231) hi ha el concili de Tolosa, al novembre de 1229, on es reuneixen el legat pontifical i els bisbes del Llenguadoc. El moment és especialment interessant ja que, políticament, es dóna per acabada la qüestió militar i es mira, una vegada més, de resoldre la qüestió religiosa. En el concili i en un total de 45 capítols, disset estan destinats a posar mesures per acabar amb el catarisme. En fem relació d’uns quants capítols, que anuncien per on aniran els procediments inquisitorials. Val la pena de seguir amb atenció algunes determinacions, que ens faran penetrar, mitjançant la lletra, en l’esperit que movia la jerarquia eclesiàstica. El concili determina:

Tal i com hem dit, Gregori IX, un cop establert el Tribunal de la Inquisició, va confiar als dominics de Tolosa la persecució de l’heretgia al Llenguadoc. El provincial dominicà designà Pere Seila, un dels primers deixebles de sant Domènec, i Guillem Arnau de Montpeller com a inquisidors en cap. En els concilis de Besiers de l’any 1233 i d’Arle del 1234 trobaren tota l’ajuda dels prelats llenguadocians. Les condemnes començaren a ser molt severes, i es demostrà, en general, la manca de compassió per part dels jutges. Com si volguessin guanyar un temps ja escolat, començaren a exhumar cadàvers de sospitosos, i fer amb ells una bona passejada per acabar cremant-los. Però no eren solament els morts, sinó els que estaven vius, els qui patiren el zel inquisitorial: a Moissac, dos-cents deu heretges varen ser condemnats a la foguera, creant així un autèntic terror en la regió. A la mateixa ciutat de Tolosa, sota el control de Ramon VII, s’inicia el procés contra la gent difunta, fent treure de la terra els cossos presumiblement herètics. Ni cònsols ni comte poden fer-hi res: morts i vius són cremats a la foguera.

Cada vegada més, l’actitud de repulsió del poble menut contra els inquisidors mou les classes dirigents: Ramon VII fa un acte de força i expulsa els dominics de Tolosa i molts captius són alliberats de les presons. La reacció papal no es deixa esperar: una vegada més Ramon VII és excomunicat, però aquest obté de sant Lluís de França que faci de mitjancer, s’atura l’excomunió, i als inquisidors se’ls prega que tinguin més ponderació. I sembla que fins a la mort de Gregori IX, l’any 1241, el Tribunal de Tolosa va ser molt més assenyat i caritatiu. Però ben aviat l’inquisidor Guillem Arnau va començar a fer de les seves. A Lavaur els condemnats al foc foren gairebé un centenar i es va posar de manifest una animadversió entre el comte Ramon i l’inquisidor Guillem.

I llavors s’esdevé el fet gravíssim de l’Avinyonet, un poble molt a prop de Tolosa, i focus del catarisme. Guillem Arnau i un grup d’inquisidors foren hostatjats per Ramon d’Alfaro, que era el batlle comtal d’Avinyonet, en la casa-castell que pertanyia al comte de Tolosa. Hi anaven per coordinar tota l’estratègia de la lluita contra l’heretgia. Però el batlle era també amic dels càtars i, sobretot, enemic dels inquisidors. No és estrany, doncs, que el mateix Alfaro comuniqués a la gent que estava aplegada a Montsegur, a una seixantena de quilòmetres, l’estada de la plana major inquisitorial a Avinyonet.

Pere-Roger de Mirepoix, el cap càtar de la fortalesa de Montsegur entén ben bé el missatge i, amb uns quants companys del castell i altres que s’hi afegiren al mateix Avinyonet, es disposen a fer justícia per la seva mà. La relació que en fa Zoé Oldenbourg encara ens fa estremir: «La porta caigué sota els cops de les destrals i els set monjos, despertats a la valenta, s’agenollen per entonar la Salve Regina. No tenen temps d’acabar-la. Alfaro es precipita en mig d’ells cridant en occità: “Va bé, està bé”, i tots es llancen sobre els monjos originant així una autèntica carnisseria. Cranis romputs per les destrals i les porres, cossos traspassats una i una altra vegada per llances. Alfaro s’acomiada amb aquestes paraules: “Tot ha estat fet en fi de bé. Aneu en bona fortuna”». Aquesta és una història ben sòrdida. Però molts historiadors occitans consideren la «massacre» d’Avinyonet com un acte de justícia, una mena de justícia popular.

Per acabar aquesta relació de les accions de la Inquisició en el Llenguadoc, pot ser il·lustratiu explicar les normes a què estaven sotmesos els tribunals inquisitorials. Quan els inquisidors rebien avís que l’heretgia estava present en un poble, es dirigien cap allà i en una predicació solemne, feta a l’església parroquial, demanaven que tots els fidels els ajudessin a treure l’heretgia del poble, i als heretges, que sol·licitessin el perdó diví. S’inaugurava així el «Temps de Gràcia»: si l’heretge confessava l’error, se’l tractava amb misericòrdia, moltes vegades se’n sortia amb una penitència lleugera i secreta. El Temps de Gràcia solia durar un mes, i una vegada escolat ja no calia esperar compassió. Llavors començava pròpiament el procediment inquisitorial. Primer es convocava els suspectes inculpats mitjançant una citació del rector del poble. Si no es presentaven, els queia una excomunió provisional, que seria definitiva al termini d’un any. El que passava, però, és que des de la citació, l’inculpat era vigilat i ben aviat arrestat. Un cop a la presó, compareixia davant d’un tribunal i era interrogat per un jutge i davant de dos religiosos «sans d’esperit», i d’un notari. Es feia relació de l’acusació, sense citar l’acusador, i amb dos testimonis que confirmessin aquella ja n’hi havia prou. El seu testimoni era secret i sense presència de l’acusat. Aquest no tenia dret a advocat defensor.

Davant la resistència de l’acusat a admetre la seva heretgia, els inquisidors tenien un bon ventall d’instruments coercitius. Es començava per encadenar-lo, amb dejunis perllongats o sense deixar-li agafar el son. Si encara resistia, se’l torturava. Hi ha butlles papals en què s’autoritza expressament la tortura, sense permetre, però, ni la mutilació ni el perill de mort… Per a torturar solien utilitzar-se quatre suplicis: la flagel·lació, el cavallet, l’estrapada i els carbons roents. En l’aplicació d’aquestes tortures se seguia tot un ritu majestuós que encara feia més inquietant el procediment. Abans, però, es demanava a l’inculpat que confessés, mentre se l’anava despullant i se li ensenyaven, un a un, els suplicis. Si no hi havia confessió, es començava per la flagel·lació —considerada la tortura més benigna— i es feien pauses per anar interrogant. Cada tortura no podia anar més enllà de mitja hora, cada dia.

Amb el feix del resultat dels interrogatoris, es reunia el tribunal. Aquest estava format per una espècie de jurat, de prohoms, de «bone viri», uns deu o vint homes, que tenien veu consultiva però no vot. Se’ls llegien els resultats dels interrogatoris i ells formulaven el seu criteri. Amb el criteri del jurat, els jutges decidien la sentència, que era feta pública i solemne. Se’n deia el sermó general i se celebrava el diumenge, davant de l’església, i els acusats estaven instal·lats sobre una tarima perquè tothom els pogués veure. L’inquisidor en cap feia el sermó i s’aturava de tant en tant per veure si l’acusat canviava de parer. Acabava el sermó amb la proclamació de la sentència.

Podia ser de tres classes: la confiscació dels béns, la presó i la pena de mort. Aquesta darrera, sempre a la foguera. Hi havia casos que primer s’escanyava els considerats heretges, per tal de no cremar-los vius, però no sempre era així. L’empresonament podia ser diferent segons la gravetat de la falta: el «murus estrictus», on els presoners estaven encadenats dins una masmorra; el «murus largus», on hi havia un règim més liberal, i sortien a passejar pel pati. La confiscació de béns s’aplicava als qui patien presó perpètua, als qui eren condemnats en rebel·lia, i s’arribava fins a sancionar els hereus.

Tot aquest panorama inquisitorial és un simple resum. Tot l’aparell era molt més complicat i anava evolucionant amb els anys i, sobretot, amb els papes. Hem intentat donar una mostra entenedora, la que més o menys s’exercia en el temps de la Croada i en els anys que encara quedaven càtars al Llenguadoc.