UNA APRECIACIÓ FINAL

Costa deixar aquest Llenguadoc del segle XIII tan ric de tota classe d’idees, tan ple de greus esdeveniments que des del nostre pensament, ara que estem flairant l’entrada al segle XXI, ens semblen profundament polèmics. La claror i la fosca d’un tros de la Història. Sap greu girar full definitivament.

Ens agradaria estendre aquestes darreres planes amb algunes apreciacions personals, ara que la narració dels fets ha quedat enrere. Ens sembla, per exemple, que caldria fixar la nostra posició, per insignificant que sigui, davant el per què es portà una repressió tan forta i exhaustiva per part de l’Església contra unes comunitats d’un cert signe cristià. Per què aquests milers de cristians occitans a la foguera, que ni a les Croades a Terra Santa, ni a la mateixa reconquesta hispànica mai no es va encendre contra l’enemic islàmic?

Un altre apartat molt interessant seria analitzar la real posició de Felip August, i amb ell la del Regne de França sobre els fets del Llenguadoc. Entre els historiadors francesos i els occitans ens forneixen moltes dades, però també, amb la seva manera apassionada de relatar-les, ens adonem que uns i altres silencien o subratllen situacions. Aniria bé separar el gra de la palla.

I com aquests dos temes, per a un possible debat, molts més.

Però n’hi ha un que està arrelat dins el pensament català i aquest sí que ens agradaria encarar-lo. Es tracta de plantejar el que en podríem dir el real domini català en les terres occitanes, l’exacta dimensió de què vol dir, encara ara, la pèrdua del nostre territori a l’altre cantó dels Pirineus i de la renúncia del somni català a Occitània. Tot això es pot resumir en una frase: els planys sobre el desastre de Muret.

Ens trobem davant d’unes realitats evidents: quan regires documentació occitana i llegeixes els noms de les persones nascudes al Llenguadoc, de famílies arrelades al país —estem parlant sempre del segle XIII— et trobes, per exemple, que el bisbe que regia Montsegur es deia Bertran Martí. Que els noms de Mir, Pons, Arnau, Ramon —Ramon!— són uns noms corrents en l’onomàstica occitana. Cognoms com Coma, Brugaroles, Bola, Ferran, Coloma surten a dotzenes barrejats amb altres dotzenes de cognoms que també els trobaríem si regiréssim la documentació de la Catalunya Vella. I amb els noms ens passaria el mateix.

Potser mai, com en aquells segles, la gent d’un cantó i de l’altre dels Pirineus no ha estat tan en comunicació, en un contacte tan tranquil i mantingut. Molt més real que avui, amb les facilitats de comunicació i l’afany turístic. Malgrat les dificultats orogràfiques, els homes i les dones d’un vessant i de l’altre es coneixien i mantenien relacions que, tant en els senyors com en la gent del poble, acabaven creant nexes familiars. Hi havia un pòsit romà, enlloc de la Gàl·lia tan desenvolupat com a la Narbonense, enlloc de la Hispània tan desenvolupat com a la Tarraconense. Pòsit que havia desenrotllat, entre altres característiques, una llengua quasi comuna. Arrels comunes que, al seu torn, havien creat una cultura original, en la qual els trobadors i l’amor cortès humanitzaven un horitzó medieval, en general adust, guerrer i fosc. Amb un centre d’irradiació occitana i una comprensió immediata Pirineus ençà.

Es veu clar, doncs, que en l’ordre lingüístic, literari, és a dir, cultural, hi ha unes afinitats gairebé totals. No cal precisar més sobre per què les arrels occitanes i catalanes estan més pròximes que les franceses o les castellanes. Deixem-ho en la mare Roma i en la simple proximitat. D’aquí, si se’n deriva alguna consideració, és que compartim un bé, un atribut comú. Tot això no deu permetre pressuposar que una part pugui sentir-se mestressa, dominadora de l’altra: no s’hi veu cap raó, ni històrica, ni actual (del segle XIII). Es podria filar prim i somniar: un país que fos la suma d’aquestes dues meitats podria arribar a construir una entitat desitjable.

Tenim una realitat cultural, tenim un somni. Hi deu haver, però, quelcom més. Donem una mirada a la situació política.

La Corona d’Aragó, i fruit de les arrels familiars catalanes, dominava una parcel·la important: traspassada la serra de l’Albera, hi havia el que avui es coneix pels Comtats, és a dir, el comtat del Rosselló i els pagi del Conflent i el Vallespir; i el comtat de la Cerdanya, sota la guarda altiva del Canigó. És aquesta Catalunya Nord, com ara sol dir-se, denominació més que discutible, al nostre parer. Hi ha quelcom més: el casament de Pere I amb Maria de Montpeller havia portat al comtat de Barcelona la senyoria de Montpeller, territori gens menyspreable. I més amunt, trobem Provença, on, per un altre casament, el de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, la casa de Barcelona havia incorporat el comtat de Provença als seus dominis. No ens havíem introduït al Llenguadoc pròpiament dit, però l’encerclàvem.

Tenim una cultura, una realitat geopolítica i sempre continuarem mantenint el somni. Només que ens adonem que el somni no és absolutament net: aquella pretesa unió per arribar a formar un sol país potser ha deixat pas a un altre interès; més aviat sembla que el somni ha canviat la motivació afectiva, fins i tot natural, per un cert desviament cap a la dominació d’una part a mans de l’altra. Hi ha un desplegament estratègic que no es pot menysprear. Com si els nostres comtes-reis diguessin: si ja hi som, potser que mirem d’arrodonir-ho. Ara del somni en direm expansió. I no hi ha res que impedeixi que també la puguem considerar natural.

Una consideració sobre els dominis medievals. Hi havia dos sistemes per engrandir un territori propi: la guerra i els casaments. El primer continuarà acreditat com a factible fins avui dia. L’altre és propi de l’Edat Mitjana: el casament amb l’hereu portava com a dot el regne, el comtat, la senyoria. Així de fàcil. Tan fàcil que potser anys després, pels mateixos procediments un regne, un comtat o una senyoria canviaven de mà. Si Dolça va portar Provença a Catalunya, els casaments de les filles de Ramon Berenguer V, Margarida i Beatriu, amb Lluís IX i Carles d’Anjou, respectivament, fonamentaren els passos decisius perquè el 1258 Provença entrés definitivament dins el mosaic francès, amb la renúncia de Jaume I a favor de Margarida: un exemple de la inestabilitat d’aquestes senyories obtingudes per matrimoni. Alhora, vol dir que val la pena de tenir uns assentaments més arrelats, si és que ens han de servir com a base d’operacions futures o de justificació territorial.

Estàvem en el moment de l’expansió. Hi va haver un moment en què Alfons el Cast inicia una política per tal d’obtenir influència prop d’uns quants senyors menors del Llenguadoc, donant-los suport en algunes reivindicacions contra el senyor dominant, el comte de Tolosa. Però Ramon V va interpretar assenyadament els actes d’aproximació catalana —que culminaren amb el vassallatge del vescomte de Carcassona i Besiers, i el vescomte de Nimes— i va sortir a defensar el que era ben seu: el Llenguadoc. La fi del segle XII anirà marcada per la guerra, o, més ben dit, les guerres, que mantingueren tolosans i catalans. Cadascú defensant la seva zona d’influència. Però hi havia un senyor natural del Llenguadoc, i un altre, forà, que volia expansionar-s’hi.

Les coses es mantingueren més o menys d’aquesta manera fins a arribar a Muret. El rei Pere I, que tenia l’encant de les persones extravertides i arriscades, va tenir, pel joc dels esdeveniments, la més clara ocasió de consolidar aquesta famosa expansió catalana al Llenguadoc: és el moment de Muret, quan tota Occitània tenia posats els ulls en el rei de la Confederació Catalano-Aragonesa; quan tots els senyors occitans, amb el comte de Tolosa al davant, havien retut vassallatge al comte de Barcelona. Era el cap d’un exèrcit que podia deslliurar les terres meridionals d’uns invasors francesos: podia convertir-se en el cap d’alguna cosa més. Però en aquest moment precís, Pere I va fallar, ens va fallar.

Després de Muret ja ni somni queda. Com a elegia literària podem parlar de Muret, de la pèrdua d’una il·lusió, i podem fer els sirventès i els planys que calguin. Però recordem-ho: és una il·lusió nascuda i morta en uns breus dies. Nascuda de la necessitat que tenia el comte de Tolosa que algú li tragués les castanyes del foc; i morta per la desgràcia que va aplegar-se sobre el rei. Però, una petita anàlisi sobre què podia haver succeït si hagués estat diferent el signe a Muret, planteja unes incògnites: hauria mantingut el vassallatge, Ramon V?; el rei de França, no s’hauria mogut del seu típic encarcarament quan es tractava dels afers del Midi, davant d’una consolidació catalano-tolosana?; i els anglesos i l’emperador, haurien vist amb bons ulls aquesta nova potència europea que anava a sorgir al sud d’Europa? Potser, ben mirat, tampoc Muret era tan transcendent.

S’havia esborrat un somni, es va haver d’abandonar una expansió. Un cop resolt l’afer nupcial provençal —abans esmentat— quedarà per un cantó Montpeller i per l’altre els Comtats, el Rosselló al capdavant. El rei del seny, Jaume I, l’any 1258 confirma el Tractat de Corbeil, que els seus representants havien signat amb el rei de França. No podem escriure aquí la llarga llista de les renúncies fetes pel Conqueridor, la quantitat de comtats, vescomtats i senyories els drets dels quals són traspassats al que serà sant Lluís. Amb aquesta signatura delegada s’hauria d’haver acabat amb qualsevol especulació. I la Corona d’Aragó ho va entendre clarament així.

I durant molts anys, alguns d’ells de foscor catalana, però no tots, el país ho va acceptar tal i com el Conqueridor ho havia deixat. Més tard, els francesos culminarien la seva invasió occitana: es quedarien amb les terres d’enllà dels Pirineus, amb la complicitat del parent infiltrat. Es va perdre, i aquí sí que es pot parlar de pèrdua, el comtat del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i la meitat de la Cerdanya. Amb una ràbia que encara ens dura.

Un parell de segles després arriba la Renaixença: un dels molts fills que sorgiren del romanticisme. Podria haver tingut un pare pitjor. Però el romanticisme, que mira llargament enrere i s’atura en l’horitzó medieval, és un gran creador de mites. Els romàntics hi tenien la mà trencada. Hem de creure, doncs, que és un fruit d’aquest desig de mitificar que s’arriba a escriure, i per tant a donar peu per a la polèmica, que a Muret es van perdre «totes les possibilitats del domini sobre Occitània». I no és veritat: a Muret es va perdre un primer pas d’una il·lusió —probablement com a somni i com a il·lusió ens ha estat servit pels mateixos creadors dels mites renaixentistes— que no havia ni començat a caminar. No hi havia domini, ni, segons que sembla, hi havia idea, en els nostres comtes-reis, de dur a terme aquest domini.

Ramon d’Abadal té la paraula: «estic absolutament en contra de l’opinió dels que parlen d’un Estat Català-Occità com d’una aspiració que hauria presidit la política dels comtes i dels primers reis catalans, aspiració política que sembla que volen fer creure que va començar amb Ramon Berenguer I i que s’hauria enfonsat pel desastre funest de Muret. Tot això és una pura il·lusió moderna que mai havia crescut en l’esperit dels comtes i dels primers reis catalans i que no ha pres cos fins arribar al segle XIX amb la gran efervescència de les Renaixences catalana i occitana».

La posició de Ramon d’Abadal és dura, però és clara. Interpretem que defensa per sobre de tot una exigència de veritat històrica. Per sobre de sentimentalismes i, m’atreviria a dir, per sobre de sentiments i tot. Però ni en el text extractat ni en la resta de l’article —als «Annals», l’any 1964— hi ha res que pugui significar, ni de prop ni de lluny, cap rebuig de la Renaixença. Abadal pertany a una saga d’intel·lectuals hereva directa de la generació que va portar endavant, gràcies a Déu, el moviment de la recuperació de la identitat de Catalunya. Però potser ens vol dir que certes llicències poètiques o similars, que són perfectament admeses i celebrades en la literatura, les hem de mirar de reüll i hem de bandejar-les des del punt de vista de la Història.

Sincerament, creiem que no és un mal missatge.

Barcelona, Gelida, 1992