7. MONTSEGUR COM A CLOENDA

Una pàgina més, afegida al capítol anterior, i es podia donar per acabada la història de la Croada. Només calia donar notícia correcta del setge i de la presa de Montsegur, que es pot perfectament explicar tot al llarg d’una plana. De fet, molts historiadors no hi dediquen pas més espai.

No obstant això, estem al costat dels qui creuen que cal donar un tractament especial a Montsegur, una atenció singular, que tant mereix la narració històrica com la memòria popular que fa entrar aquella dins l’ordre de la llegenda. Montsegur, entre altres suggeriments, també té aquest: el record d’uns homes i d’unes dones, evocats com a herètics, protagonistes finals d’una epopeia no gaire ben coneguda, resistents més d’un any a l’assalt d’un exèrcit odiat i mil vegades més nombrós, compost i dirigit per gent de fora d’Occitània; una rendició honorable, la gran purificació de més de dues-centes persones en el Prat dels Cremats, al peu mateix del pog de Montsegur. Envoltant-ho tot, sublimant-ho tot, el castell encimbellat de forma increïble sobre un con truncat, la representació més clara d’aquests pogs occitans que la naturalesa s’ha divertit a aixecar en diferents indrets, però en cap de forma tan reeixida com al davant i a sobre del poble de Montsegur.

Tot estava preparat per a la llegenda, que ja esdevingué viva en ple segle XIII, a pocs anys de la caiguda de la fortalesa. El tresor de Montsegur, per exemple, problema inquisitorial dels anys següents a la desfeta, ha anat creixent amb el temps i en la imaginació de la gent. Potser el deute que podem tenir cap a llibres tan característics com el d’Otto Rahn, Croada contra el Grial, és el d’haver plantejat unes situacions absurdes però que ajuden a mantenir l’interès vers uns homes i unes creences, fent viva així la memòria entorn de Montsegur. Les runes encimbellades del castell de Montsegur han donat pas, durant els anys després de la Segona Guerra Mundial, al manteniment de la llegenda. Alhora, han servit per desvetllar l’interès per la Història. De Montsegur i, per extensió, del catarisme. Així la llegenda ha estat la base de la florida històrica que ha motivat, i motivarà, estudis i més estudis sobre els Bons Homes occitans.

Arribat el moment farem una repassada a les especulacions sorgides de la imaginació humana, de fantasia i evasió. Però en farem menció lluny de la realitat històrica; formen part de les realitats actuals de Montsegur però no les podem confondre amb les mitificacions medievals, les llegendes basades en fets reals, que davant de les llars de foc occitanes, uns homes i unes dones s’han anat explicant, any rere any, donant-nos així la versió popular d’uns esdeveniments, que ells encara senten al fons del seu cor.

En la tercera part del llibre, en el capítol dedicat a la implantació social del catarisme, hem explicat la importància que el castell de Montsegur va tenir per a l’estratègia dels càtars. De com Ramon de Perella va atendre les peticions de Ramon Mercer, diaca càtar, per tornar a aixecar sobre el pog el castell enrunat que havia estat del domini familiar. També s’ha indicat el moment que Gilabert de Castres creu que les previsions d’anys enrere s’han de dur a terme: els càtars s’han de refugiar a Montsegur. Així s’esdevé que l’any 1232 el castell passa a ser oficialment el refugi de l’Església càtara. Fou en aquest moment, quan es van construir cabanes adossades al castell, ampliant, d’aquesta manera, la capacitat residencial de Montsegur. En les pàgines dedicades a la Inquisició, a la Croada, s’ha fet menció del protagonisme de la guarnició del castell: l’assalt als inquisidors d’Avinyonet, pensat i dirigit des de Montsegur. Recordem que això ocorria a la primavera del 1242. L’acció se’ns presenta ara com la causa directa dels esdeveniments que tingueren lloc dos anys després, el març de 1244. Tampoc cal preocupar-se gaire a relacionar fets: amb Montsegur o sense Montsegur, tot estava dat i beneït.

El maig de 1243, Huc d’Arcis, senescal de Carcassona s’arriba amb les seves tropes fins al peu de la muntanya on al seu cim hi ha el refugi càtar, i inicia potser la més típica característica de les guerres medievals: el setge. El fet que sigui el senescal, la màxima representació reial al país, qui dirigeixi personalment l’escomesa contra el castell de Montsegur ja indica que no es tracta d’una simple acció punitiva sinó que hi havia tota una disposició política inclosa en l’acció militar: els francesos sabien ben bé què significava Montsegur dins el sentiment occità. Huc d’Arcis, doncs, planta les tendes entorn de la base de Montsegur: així assegura la primera condició d’un bon setge, l’aïllament dels encerclats, sense rebre provisions ni aigua. Pel seu cantó, Gilabert de Castres ja havia previst un setge com aquest i havia omplert el castell de vitualles, les cisternes plenes d’aigua, però a dins i a fora de l’edifici central hi convivien centenars de persones: la guarnició militar, prop de dues-centes persones; els càtars, que passaven amb escreix d’aquesta xifra; les famílies nobles, etc. Tot depenia de la paciència dels assetjants: demostrarien tenir-ne molta.

Aquesta fou la seva millor virtut. En canvi, sigui per les característiques extraordinàriament abruptes del terreny, sigui per la manca d’un control rigorós del setge, la xarxa que havia d’aïllar absolutament els assetjats fou constantment foradada, transgredida per ells i els seus amics residents a la contrada. Primer hi va haver un intercanvi de missatges entre els de dintre la fortalesa i els seus amics veïns; després pels mateixos camins que fressaren els missatgers s’introduïren tota classe d’aliments; més tard, establerta la via, petits escamots de refresc entraren dins el castell.

Passaren uns sis mesos sense pràcticament desenvolupar cap acció bèl·lica. Els primers intents de pujar a Montsegur havien estat clarificadors: no hi havia res a fer; n’hi havia prou que els càtars i els seus amics deixessin anar unes quantes pedres per anul·lar qualsevol temptativa de lluita normal. Les màquines, les catapultes, no arribaven ni de bon tros a dalt del pog. També el senescal de Carcassona tenia l’esperança posada en l’acció natural: arribades les primeres calors estiuenques, l’aigua de les cisternes baixaria i la manca de pluges no la deixaria recuperar-se. Però va passar l’estiu i tot estava igual que abans.

Podem preguntar-nos: per què resistia la gent aplegada a Montsegur? Després de sis mesos de trobar-se aïllats, malgrat els contactes amb l’exterior, caçats dins una ratera, quina sortida podien esperar? El temps, inexorablement, anava contra seu. Per què, doncs, insistir a aguantar ferms a dalt del niu d’àguiles? Ens ho contesta Anne Brenon: «la decidida resistència dels assetjats fou motivada per l’esperança que tenien d’una intervenció alliberadora del comte de Tolosa, el seu Sobirà, el seu protector natural». Els missatgers acolorien aquesta esperança amb noves concretes i afalagadores: «El comte de Tolosa s’ha tornat a casar, té la intenció de venir per Nadal…». Prou que sabien que no era veritat res, però coneixien els Ramon i en el seu interior creien que per a ells tot era possible… Era cert que ningú no podia negar la possibilitat que intentés tornar a aixecar-se una vegada més, i a aquesta il·lusió s’agafaven. Mentrestant els assetjats bevien aquestes noves i esperaven el miracle.

El mes d’octubre, els francesos, preveient que el setge, a l’hivern, seria prou desagradable tant a dalt del castell com a baix, en les tendes malgirbades que servien d’habitatge temporer a la tropa, van prendre la iniciativa: calia intentar establir un cap de pont en terreny enemic. El lloc ja feia temps que l’havien triat: hi havia una estreta plataforma en la cresta oriental que quedava solament a uns vuitanta metres per sota del castell. Si es dominés aquest passadís, seria com un altre cavall de Troia. El problema era qui ho faria: caldrien muntanyencs ensinistrats, millor que fossin escaladors. Calia cercar gent del país, ja que els francesos ni estaven acostumats a grimpar per aitals serralades, ni creien que aquesta fos una tasca apropiada per a soldats. A través dels routiers coneixien la fama dels bascs i procuraren contractar una colla de bascs ardits per tal que fessin la feina. Puillorenç encara està esglaiat: «van enviar bascs armats lleugerament, guiats per altres que coneixien ben bé els llocs; escalaren les roques durant la nit, per sobre de precipicis horribles, i després, amb l’ajuda de Déu, interceptaren uns sentinelles, passant-los a fil d’espasa. En arribar el dia, van veure amb horror la via per on havien fet l’ascensió de nit, convençuts que no serien capaços de fer-ho a ple dia».

El cap de pont aviat va ser molt efectiu: emparats per aquesta petita plataforma, la tropa va arribar fins allà pels contraforts de la muntanya, va anar progressant a poc a poc cap al castell fins a arribar a instal·lar-se a les mateixes portes de les muralles, amb tot l’assortiment de màquines de guerra, les gates, gosses, que no paraven d’enviar bales de pedra sobre els assetjats. Amb tot, estaven lluny de dominar-los. És més, la gent del refugi càtar contraataca amb les mateixes armes. Van a buscar un machinator establert a Capdenac, simpatitzant, Bertran de La Vacalleria, que, com aquell qui res, puja fins a Montsegur i «construeix màquines contra les del rei». Si bé els francesos, gràcies als bascs, tenien una parcel·la de domini territorial inestimable, ara la gent de Montsegur podia tornar pedra per pedra, amb l’avantatge de dominar l’altura.

No obstant això, els morts que feien les pedres llançades per les màquines franceses, ara no eren reemplaçables com abans. Els camins eren tallats, no venia gent de la contrada. Veien el seu cens particular baixar, mentre s’adonaven que l’exèrcit francès, al revés, anava creixent cada vegada més. Sabem que hi havia en el campament francès prop de deu mil homes. Tot això ho constataven, dia a dia, els responsables de l’Església dels Bons Homes, que convivien amb els senyors i la guarnició en el castell. Un fet desferma el pànic: amb l’ajuda d’algú de dintre o d’algú que coneixia molt bé els passos amagats, les tropes reials ocupen la torre est del castell de Montsegur. Són els dies abans de Nadal, dies tristos en la fortalesa: es prenen decisions per evacuar les reserves financeres de l’Església dels Bons Homes, el que tothom coneixerà com el tresor de Montsegur. Imbert de Sales explicarà als inquisidors, mesos més tard, l’evacuació del tresor: «Mateu i Pere Bonet —diaca herètic de Tolosa— sortiren de Montsegur emportant-se amb ells or, plata i monedes en quantitat infinita…, van anar cap a una gruta del Sabartès, que tenia Pons Arnau de Chateauverdun. Érem en temps de Nadal».

Cap idea exacta d’on pot ser aquesta gruta, que se suposa fortificada. Es creu que des de la gruta, el tresor va anar a parar al castell d’Usson, a prop de Montsegur, proximitat que li treu credibilitat. Les mateixes fonts insisteixen a dir que part del tresor fou emprat per reclutar una tropa de xoc, dirigida per un ex-routier català, Corbario, que tindria la missió de batre els francesos. S’intenta explicar quelcom sobre el tresor tret de Montsegur, però no és una versió creïble: l’Església dels Bons Homes no hauria esmerçat les seves riqueses a equipar un destacament per fer la guerra. Després de la gruta de Sabartès, el tresor torna a desaparèixer. No desapareixeran les especulacions sobre el seu valor, sobre la possible gruta, sobre la troballa, sobre els infinits aspectes que solament el fet d’anomenar la paraula tresor és possible de desfermar.

Mateu retorna a Montsegur. Serà el darrer a creuar les línies enemigues. Porta un missatge d’Isarn de Fanjeaux, perfecte, a Pere Roger de Mirepoix: «que tinguin paciència fins a Pasqua; el comte de Tolosa vindrà amb un gran reforç ofert per Frederic II, emperador d’Alemanya…». Paraules, paraules que en un cert moment hi ha necessitat d’escoltar; volen ajudar a conservar l’ànim… Però a dins del castell la situació cada dia que passa és més angoixant: les màquines de guerra franceses martellegen el reducte del castell; els queviures estan pràcticament esgotats; els morts i ferits es multipliquen…

Arriba el moment que Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepoix entren en negociacions amb el senescal Huc d’Arcis, per una rendició digna. Es demana i s’obté una treva de quinze dies per preparar correctament la rendició, només que caldrà lliurar ostatges. Arnau Roger de Mirepoix, Jordà de Perella i probablement les dues filles casades de Ramon de Perella, Alpaïs i Felipa, seran les persones que asseguraran treva i rendició. El dia primer de març es varen iniciar les negociacions i l’endemà ja tothom està d’acord en aquests punts:

Les condicions acordades són bones, és difícil obtenir-ne de millors. Huc d’Arcis és un home amb un criteri molt diferent que Simó de Montfort. I cal afegir que, després, totes les condicions pactades foren absolutament assumides pel poder. Els quinze dies que anaren del 2 al 16 de març els aprofitaren tan bé com saberen, uns i altres. Molt més interessant es conèixer com ho feren els càtars, els simpatitzants, els soldats que encara quedaven a dins del castell; els de fora assaborien simplement la pau.

Són dues setmanes que té la gent del castell per recollir-se, per preparar-se, ara que el silenci és propici. Els perfectes, que ja coneixien que anirien a parar a la foguera, distribuïen els seus béns a tots els laics que els havien defensat, que s’havien compromès amb la seva fe, probablement sense compartir-la. Bertran Martí, bisbe càtar que va succeir Gilabert de Castres en la direcció espiritual de l’Església dels Bons Homes aplegada al castell, fa obsequis de gipons, tallats i cosits per les perfectes, al cap militar de Montsegur, Pere Roger de Mirepoix. Aquestes dues setmanes serviran, sobretot, per preparar la separació brutal i imminent. Durant un any, gent diversa havia conviscut estretament les grans penes i les minses alegries que el setge comportà. Gent que hi feia una acció professional, no podia deixar d’interessar-se pel testimoni que oferien uns homes fidels a la seva fe. Soldats que mica a mica es convertien en simpatitzants; aquests que acabaven per ser creients; finalment, creients que demanarien rebre el consolament.

Com, per exemple, aquesta vintena de persones que el diumenge 13 de març demanen el consolament per poder seguir els perfectes fins al darrer sacrifici, per ser iguals que ells en el dolor, com han estat iguals en l’amistat. No cal veure-hi, en aquests homes i dones que fan el pas decisiu, cap sentiment de desesperació: l’acord amb Huc d’Arcis els mereixia confiança total. Han conviscut amb els Bons Homes i la seva fe els ha fiblat, simplement s’han convertit. També aquestes dones com Guillermina Aicart o Corba de Perella, que deixen marit i fills; aquests cavallers faidits Guillem de Lahille, Brezilhac de Cailhavel, Guillem de Marsella, Bernat de Sant Martí, o els sergents Guillem Garnier i Arnau Teuly de Limoux, que tots plegats varen pujar a Montsegur formant part de la força militar i que baixaran barrejats amb els perfectes —pel consolament que acabaven de rebre, ja ho eren— camí de la foguera. I aquests humils matrimonis, Pons Narbona i la seva muller Arsendis; Arnau Domergue i Bruna. La noia dels Perella, Esclarmonda, que també ha rebut el consolament per anar a la foguera al costat de la seva mare. Per completar les tres generacions dels senyors de Montsegur —els Perella—, que seran immolats en el Prat dels Cremats, la Marquisa Hunaud de Lanta, àvia i mare d’Esclarmonda i Corba, també rebrà el consolament.

Aquell diumenge, el dos bisbes càtars que romanien al castell, Bertran Martí i Ramon Aguller, després de conferir l’ordenació del consolament a aquests creients, pronunciaren la darrera pregària conjunta: per als seguidors de l’Església dels Bons Homes i per a la resta d’habitants de Montsegur. Després uns i altres es dividirien ja per sempre més: els religiosos ocuparien una part del castell, per seguir amb la preparació final, i els altres, silenciosos però aqueferats, anaven preparant l’abandonament del lloc.

El dimecres, 16 de març, el senescal de Carcassona i l’arquebisbe de Narbona donaren les darreres ordres per tal que el castell fos evacuat, tal i com s’havia acordat. Els primers a sortir foren les dones i els infants, després els perfectes, i finalment els cavallers sota les ordres de Pere Roger de Mirepoix. A darrera hora, la comunitat càtara vol que tres perfectes s’amaguin en algun passatge subterrani i s’escapin més tard tot emportant-se documents i la resta del tresor que hi havia al castell. Els tres perfectes, Amiel Aicart, Huc Poiteví i un tercer de qui no es coneix el nom, reeixiren en el seu propòsit, i es creu que foren ells els qui s’apoderaren del tresor enterrat a la gruta del Sabartès.

Arriben a la part baixa de la muntanya, a un prat. S’havia instal·lat una barrera de troncs d’arbre, darrera la qual es van anar col·locant els perfectes. Puillorenç segueix la narració: «els heretges revestits, homes i dones, eren a l’entorn de dos-cents. Al mig d’ells Bertran Martí, que l’havien fet el seu bisbe. Havent refusat de convertir-se com se’ls havia invitat, foren cremats en un clos de pals i pedres on es va fer foc, i passaren directament al foc de l’infern».

La xifra exacta dels perfectes purificats pot estar entre els dos-cents i els dos-cents vint. Als documents inquisitorials s’arriba a nominar-ne una seixantena, tots ells corresponents a les famílies occitanes que es lliuraren al catarisme. La resta dels perfectes autoimmolats, el gran gruix, continuarà com sempre dins l’anonimat.

El castell de Montsegur va ser donat graciosament pel rei de França a Gui II, mariscal de Levis, un any després de la rendició occitana: Probablement, després de destruir el conjunt d’edificacions adossades al castell —en part per imperatiu de l’ordre que hi havia contra tots els llocs habitats pels herètics—, varen fer-ne una fortalesa fortificada i sembla que van reconstruir a fons el castell. Una cosa és clara: les runes actuals del castell de Montsegur no corresponen a l’edifici que va aixecar Ramon de Perella per encàrrec de l’Església dels Bons Homes.

La història de la Croada de fet ja s’havia acabat, però a ningú no li agrada deixar fora del tinter Montsegur, i per això hem arribat fins al Prat dels Cremats: és un final dramàtic, molt agraït. Hi ha qui prefereix finalitzar a Queribus, fent-ne el darrer centre de resistència occità. Com una data més a recordar, pot anotar-se que l’any 1255, a Queribus, es va donar per finalitzada l’ocupació francesa d’Occitània.

Estem acabant una història i ens agradaria acabar lligant caps. Ramon VII havia anat a Itàlia a parlar amb Frederic, l’emperador. Tornaria a casa seva, a Tolosa, on moriria cinc anys després de la rendició de Montsegur, a l’edat de cinquanta-dos anys. Tal i com estava previst pel tractat de Meaux, que tota la vida ell va intentar, sense sort, de vulnerar, el comtat de Tolosa va passar a Alfons de Poitiers, el seu gendre, casat amb la seva única filla, Joana. El destí va voler que més ràpidament que no esperava Blanca de Castella el comtat de Tolosa s’integrés dins la Corona de França: Alfons i Joana van morir l’agost de 1271, amb tres dies de diferència i sense descendència. Per tant, amb expressió francesa, Tolosa retornava a França. Una França que havia fet els passos necessaris per tallar de soca-rel qualsevol somni occità que hi pogués haver dins la Corona d’Aragó: a Corbeil, el 1258, Jaume I i sant Lluís havien firmat el tractat pel qual s’establia la renúncia formal de tot intent d’expansió catalana més enllà del Rosselló.

El catarisme també havia perdut Occitània. L’heretgia, que havia resistit l’acció mancomunada de l’Església catòlica i de l’exèrcit croat, no va poder amb la Inquisició. Tots els llargs anys d’una Croada encesa no desbarataren els perfectes i els creients; per cada càtar abrusat a Menerba, a Lavaur, a cada un dels llocs que el foc cremava, hi havia deu persones noves iniciant-se en la fe dels Bons Homes. Eren perseguits, però cada dia eren més. Va caldre canviar de tàctica, i es va escollir el sistema adequat: el petit terror de cada dia, la misèria de la venda de l’altre per por o per diners, el turment, la humiliació. En les dècades dels anys 40 i 50, la Inquisició va petjar l’accelerador de la maquinària punitiva i tota l’Església dels Bons Homes, que es trobava dispersa i sense protecció, arriba als seus moments pitjors, irreversibles. Els inquisidors observen que els darrers càtars que passen pels tribunals ja no tenen idea de quina va ser la darrera vegada que van assistir a un consolament… Cap a l’any 1260, Raniero Sacconi, un inquisidor italià, informa que tot plegat deuen quedar uns dos-cents perfectes per les grans diòcesis càtares d’altre temps: Tolosa, Albí, Carcassona i Agen…

El catarisme ha abandonat la dolça terra occitana i va allà on pot. La major part anirà al nord d’Itàlia, cap a on molts càtars occitans ja havien començat la marxa. Altres passaran els Pirineus i miraran de crear una nova vida al regne de València. Miren d’establir-se en llocs on poder treballar en el seu ofici, on un o altre els doni aixopluc i un tros de pa. És, simplement, la trista història de l’emigrant. Però el braç de la Inquisició és llarg i arriba a tot arreu. El càtar que viu a Morella, a Sant Mateu, val més que no badi perquè la trama inquisitorial farà tot el possible perquè, emprant els mitjans que calguin, caigui a les mans del Tribunal. I si no, que li ho preguntin a Belibaste. La Inquisició va reeixir, entre altres coses, per la seva organització. I en aquest aspecte podem felicitar-nos. Perquè, gràcies a la pacient i minuciosa documentació aportada per declaracions i judicis coneixem —potser amb retard— el nom de molts càtars. Jacques Fournier, bisbe de Pàmies, ja entrat el segle XIV organitza una espècie de recopilació de tots els sumaris oberts a la seva diòcesi, intentant arribar a comprendre el fet real de l’heretgia. Serà una inestimable ajuda per a l’historiador. Al segle XIV encara quedaven càtars, però ja no hi havia catarisme al Llenguadoc. Guillem Belibaste serà el darrer perfecte cremat, l’any 1321.

Hem quedat que parlaríem del Montsegur llegendari. Com sol passar, les llegendes que corren sobre Montsegur fan més viva la realitat històrica i en molts casos hi ha un esforç extraordinari d’imaginació, que tampoc molesta. La primera llegenda important, seriosa, sobre Montsegur pren volada en estudiar les ruïnes actuals del castell. Una colla d’estudiosos occitans, una desena d’anys després de la Segona Guerra Mundial, esperonats per l’obra de Rahn, comença a aixecar plànols basant-se en les parets existents, a fer deduccions sobre la mateixa construcció. Al capdavant dels estudiosos hi ha un excel·lent historiador, Fernand Niel, un dels homes que escriurà més sobre Montsegur al llarg dels anys, avui ja desaparegut. Niel llença al món la seva teoria: el castell de Montsegur és un temple càtar. L’explicació no pot ser més clara: «és un fet innegable. Quan un se situa en el punt adequat i mira cap a la direcció apropiada, es veu, segons la data, que el sol surt exactament en aquella direcció. No es pot pensar en una casualitat: el fet és intencionat». I segueix lligant caps: «si es recorda el simbolisme solar en la religió maniquea, Montsegur haurà estat, des del seu origen, un temple maniqueu, o almenys ho podia haver estat».

Niel recorda, també, que el castell va ser edificat a petició de l’Església càtara, en el moment en què els heretges estaven en la seva més forta expansió: els anys immediats anteriors a l’inici de la Croada. Niel creu, doncs, que hi ha una voluntat càtara d’aixecar el seu propi temple, que el fan en forma de castell per dissimular, però amb les essències d’un temple maniqueu. Llançada la teoria, comença la llegenda sobre el valor religiós de Montsegur, punt que va agafant ressonància. Un poeta del país, Joe Busquet, fa un poema sobre el sentit espiritual de Montsegur, i acaba amb aquestes paraules suggeridores: «fortalesa per als vencedors, temple per als vençuts». René Nelli analitza les posicions de Niel i més aviat hi està en desacord, però acaba amb una frase feliç: «si Montsegur no va ser un temple, mereixeria ser-ho».

Tota la teoria solar, excel·lentment desenvolupada per Niel, va caure als anys seixanta, quan es va descobrir que les ruïnes actuals no corresponen al castell bastit per Ramon de Perella, sinó a un de data molt més posterior. No hi va haver error en els càlculs de Niel; es va equivocar de castell. Potser no va tenir present que gran quantitat de castells medievals es regien per una orientació solar, sense tenir res a veure amb el catarisme. La teoria de l’orientació solar maniquea de Montsegur, avui dia ja no té cap rellevància. Al seu moment va moure quantitat d’escrits i encara es pot contemplar, en llibres reeditats, el famós plànol de Neil amb les alineacions sobre la sortida del sol, al solstici d’hivern. Però ara, l’assumpte està ja resolt. Tanmateix queda la llegenda. I aquesta no és tan fàcil d’esborrar perquè comporta uns altres mecanismes més subtils, poc rigorosos, més sentimentals. Feia goig de creure que Montsegur fos un temple més que un castell. «Mereixia ser-ho».

Niel es va equivocar, Otto Rahn va imaginar. Rahn era un jove post-romàntic, estudiant de Heidelberg, que l’any 1929 decideix passar les seves primeres vacances al sud de França, fascinat pel catarisme, que ha après en les aules. Durant tres anys tornarà als Pirineus, ja lliurat a la màgia dels càtars i de Montsegur. L’any 1933 apareix el seu llibre Croada contra el Grial, que, donades les circumstàncies alemanyes del moment, no mou gaire interès fora d’un cercle literari restringit. Serà després de la guerra —Rahn mor poc abans de començar la guerra, probablement suïcidat, congelat als Alps— que les traduccions franceses de l’obra donaran pas a unes grans especulacions, francament imaginatives. Rahn diu que un dia es trobava regirant llibres a la Biblioteca Nacional de París quan «… em va caure a les mans un opuscle anomenat El secret dels trobadors, on l’autor manifesta les seves sospites de les relacions que hi ha entre Montsalvat i les ruïnes de Montsegur».

A Montsalvat els templers guardaven la preciosa relíquia: el Grial. Montsalvat i Montsegur, per Rahn tenen el mateix significat: «quan et sents salvat, et trobes segur». Llavors, al llarg del llibre, hi ha un interès clar a demostrar que Montsegur és el racó muntanyenc lògic per guardar el Grial; que el famós tresor que els càtars guarden i dipositen a la gruta del Sabartès no és altra cosa que la relíquia; i que, certament, Montsegur és el lloc on se celebrava la famosa «processó del Calze, l’Abac i la Llança, descrita per Cristià de Troyes i Wolfram d’Eschenbach». Niel ens explica que la idea de Rahn no és pas cap novetat, ja que el mateix Wagner en les notes al Parsifal, i altres autors francesos, havien fet notar la idea de situar el Montsalvat als Pirineus. Niel, enamorat de Montsegur, acaba la seva opinió sobre l’obra de Rahn, amb aquesta perla: «si Montsegur no fou el castell del Grial, no n’existeix a tot Europa cap altre que pugui encaixar millor amb les llegendes del Grial». Belperron no admet ni aquesta singularitat al Midi: «el problema del Grial i Montsegur no és cap problema històric, sinó literari».

Evidentment. El llibre d’Otto Rahn, francament pesat, és un llibre imaginatiu, d’un romanticisme caducat, l’obra d’un autor que s’enamora d’uns herètics i d’un paisatge i, literàriament, lliga noms i llegendes, creant-ne una altra, que no sabem fins a quin punt s’aguanta avui dia, però que va crear molta polèmica en els anys de postguerra.

Hem parlat de René Nelli. No va crear cap llegenda, però no va permetre que en morís cap; aquest occità de Carcassona, també traspassat, fou un dels valors més preparats per mantenir ben viu l’esperit occità. Fundador dels Estudis Occitans ja en una data tan llunyana com l’any 1946, ha estat un gran defensor dels càtars, salvant els esquemes històrics que li convenien, basant-se en les llegendes que li esqueien. Mentre mantingués el foc sagrat d’Occitània, tot li anava bé. És gràcies a Nelli que tenim coneixement de les relacions de Montsegur i la parapsicologia. Potser millor que ho expliqui ell mateix: «en la regió de Lavelanet es parla que els inquisidors perseguiren els heretges fins al Tibet. Un senyor de Lavelanet, en el subterrani que hi ha sota el castell, es va trobar davant la imatge de tres tibetans. L’aparició va durar uns minuts… Un jove, que connecta amb “esperits”, va rebre a Montsegur, sorprès, un missatge en caràcters orientals, que s’estan traduint». També parla d’uns llibres escrits en caràcters xinesos, trobats a Montsegur i després, misteriosament, desapareguts.

Montsegur concilia avui dia l’interès d’historiadors i de molta altra gent que s’arriba fins al petit poble, s’atura al Prat dels Cremats i puja cap al castell per mitjà d’un sender molt i molt fressat. Els motius de visitar el castell avui dia són innumerables: el catarisme s’ha convertit en un reclam turístic per al Midi! Però tant els turistes com la gent que pels volts de Sant Joan s’aplega al Prat dels Cremats —cada any amb més quantitat— són moguts per les llegendes que envolten el pog. I no pas la menor d’aquestes llegendes, en seguidors, és la que ateny aquest món especial de l’esoterisme.

Tots hem de fer com René Nelli: que la gent s’interessi per Montsegur, sigui com sigui. Un cop dins de la màgia del castell, pot passar molt bé que s’interessin per qui eren aquests càtars, què significava el catarisme, potser arribaran a plantejar-se una nova visió sobre la Croada. Que es passi, sensiblement, de la llegenda a la Història, de la ficció a la realitat.

Com altres vegades estem situats a mig camí del castell en ruïnes, tenint a la vista el Prat dels Cremats. Probablement en el mateix sender per on segles enrere homes i dones càtars baixaren per darrera vegada. En aquesta primavera, especialment humida, tot el paisatge apareix verd i clapat de les primeres flors pirinenques: una pura alegria per a la vista. Però no pots deixar de pensar en ells i en tots els homes i dones que han anat desfilant per aquesta història centrada en el Llenguadoc. Gent del país i de fora d’ell. Noms de persones que s’estimaven la terra, altres noms que no van entendre mai res. Asseguts sobre una pedra, sentim un ventijol suau que simplement fa moure l’herbei davant nostre: és com si l’aire desaparegut d’una civilització brillant tingués el desig de ser-hi present; però aviat la calma torna a la carena: un miratge més del gran somni occità.