3. LES FORCES POLÍTIQUES

Ara ens caldrà conèixer les forces polítiques d’aquesta parcel·la occitana, conèixer qui manava i qui somniava manar en aquest Llenguadoc del segle XIII. Aparentment és bastant clar. Per un cantó tenim el comte de Tolosa, que dominava el seu comtat, ja descrit anteriorment. Per altra banda, els Trencavell, que a l’est de les terres tolosanes acaparaven la resta major, Albí, Carcassona i Besiers. També el vescomtat de Narbona, regit a l’ensems pel vescomte i pel bisbe. Per acabar de definir les forces que, d’una manera o altra, estaven involucrades en la política llenguadociana, tenim més a l’est encara Montpeller, que pel casament de Pere I d’Aragó i Catalunya amb l’hereva Maria formava part dels dominis del comte de Barcelona; a l’altre costat, a l’oest, el Comtat de Foix, amb vincles familiars amb els senyors catalans del Pirineu. Podem dir que aquest és el puzzle polític del país.

Però també interessats en el Llenguadoc hi havia, a certa distància, dos grans regnes que, cara a cara o de reüll, no deixaven de mirar cap al país. Un, la Confederació Catalano-aragonesa, que en aquell moment encara no tenia clar per on hauria d’anar la seva expansió: si cap al sud, prenent terra al moro, espai clar de reconquesta; o si bé cap al nord, amb els campaments bases estratègicament col·locats a Montpeller, la Provença també catalana —la baixa, la més important— i la punta de llança catalana que era el Rosselló. Al Llenguadoc manaven senyors també catòlics, de llinatge veterà en les croades a Terra Santa, amics i vassalls, emparentats amb el rei català. Cap al sud, hi havia terra «cristiana» en mans d’infidels, comunitats senceres que estaven demanant amb insistència, segons les peticions papals, que els prínceps cristians les deslliuressin de l’Islam. Aquesta darrera opció esperonava el rei català, que havia rebut a Roma, l’any 1204, amb la coronació de mans del mateix papa Innocenci III, el sobrenom de «Catòlic» i que, malgrat els problemes posteriors, el va sobreviure en la Història.

L’altre regne fora del Llenguadoc era el del llinatge Capet a la França del nord. També els agradava. Podien adduir raons jurídiques: es consideraven, de plena llei, com hereus de Carlemany i d’una manera difosa pensaven que els senyors del Midi, els successors de la Marca Gòtica, continuaven essent feudataris dels hereus de l’Imperi Carolingi. Malgrat el fet diguem-ne legal, a l’ensorrada de l’Imperi el sentiment de vassallatge dels senyors del Llenguadoc s’havia alentit, ja que el país, com arreu, havia quedat trossejat en infinites senyories i el feu esdevenia servitud «històrica», teoria pura, que sols sorgia a la superfície en els moments que, a francesos o a llenguadocians, els interessava treure’n profit. Podia ser un paper mullat, però sempre hi havia la possibilitat de presentar el paper. Els Capets tenien la mirada posada en aquesta terra occitana, que els asseguraria, per altra part, l’accés a la Mediterrània, en uns moments, recordem-ho, que el comerç s’estava desvetllant, i que els ports de Montpeller i Narbona podien ser peces clau de sortida als productes que es mercadejaven a les fires del nord.

El Llenguadoc, doncs, tenia senyors propis però també hi havia a l’aguait senyors poderosos. Mai no es féu res que, de prop o de lluny, pogués semblar una guerra de conquesta, franca i oberta, però molts dels passos que es donaren, abans de la Croada i mentre aquesta va durar, foren prou explícits. Si no s’havia produït un enfrontament clar, era pels maldecaps bèl·lics en què França i Catalunya estaven immergides i que feia posposar qualsevol decisió d’intent d’ocupació per a un imprecís més endavant, quan la lluita contra els moros s’hagués esgotat, per part de la Corona d’Aragó, quan Normandia i Aquitània ja estiguessin incorporades a França.

Qui dominava el Llenguadoc era la dinastia dels Ramon, que, en el moment de la Croada, estava a les mans de Ramon VI. Aquesta dinastia ramoniana sembla que venia d’un comte carolingi de Llemotges que Carlemany havia instal·lat a Tolosa i que d’administrador regional de l’Imperi havia arribat a senyor feudal. Els Ramon de Tolosa aniran adquirint domini sobre els altres senyors del Llenguadoc, consolidant el seu llinatge, ampliant territori i creixent en prestigi i poder. Seran també catòlics de mena, cosa que no és inútil establir des d’un principi, per tots els problemes herètics que vindran i que cauran sobre les espatlles de Ramon VI primer, i del seu fill, després. Per confirmar les arrels profundament cristianes dels Ramon, només cal recordar que el primer príncep que va subscriure la idea d’anar a Terra Santa fou precisament Ramon IV, el que ja anomenaven llavors, «el rei sense corona del Midi». És cert: les paraules que feren de senyera per als croats de la primera volada foren pronunciades per Adhemar de Montelh, bisbe del Pui i legat personal del comte de Tolosa. Foren aquelles «Déu ho vol!». Ramon IV, tal i com volia, va anar a Terra Santa i ja no va voler tornar més a Tolosa. Va dir que volia «combatre fins a la mort els enemics de Crist» i així fou: el 20 de febrer de 1105, Ramon de Sant Geli, comte de Tolosa, moria a Trípoli. El seu fill gran, Bertran, abandonà també el comtat per prosseguir el combat contra els infidels i tampoc en tornà. El seu germà, Alfons-Jordà —el nom del qual ja no pot ser més explícit— hi anirà més tard i tindrà la mateixa trista —o venturosa— fi dels seus parents: morir a la vista de Terra Santa. Ramon V, el pare de Ramon VI es queda a casa per les escomeses que rep de tot arreu. Es passa la vida defensant-se dels anglesos, és a dir, dels normands que senyorejaven a Aquitània. Els catalans, per via pròpia o per mitjà dels seus vassalls Trencavell, Foix i Comenge, li fan també la vida impossible. Per si fos poc, comença a tenir els primers problemes amb uns certs herètics anomenats càtars i pensa fer causa comuna amb el rei de França i el Papat. Aquest darrer maldecap s’acaba amb una flagel·lació pública de Pere Mauran, cap de turc de la repressió, el qual és enviat a Terra Santa per un període de tres anys. Quan Mauran torna a Tolosa els ciutadans de la vila l’elegeixen cònsol. Ramon V no va adonar-se’n mai, de l’extensió i la importància del catarisme que aclapararia el seu fill.

Ramon VI succeeix al seu pare l’any 1194 i es troba al cap d’un estat que havia aconseguit el màxim de territori de la seva història, amb una sensació de potència equiparable a la dels seus poderosos veïns del nord i del sud. Si hem de creure els cronistes, Ramon VI era «un príncep intel·ligent, brillant, bo, sensat, però versàtil i feble. Amic de les arts i les lletres, a la seva cort té els millors trobadors del seu temps. Fa contractes matrimonials, sota el grau de la seva fantasia i interès. Es diverteix com discuteixen monjos catòlics i ministres càtars». Hi ha opinions de tots els gustos sobre Ramon VI. Pere de Vaux-de-Cernay, el despietat cronista de la Croada en manifesta una, gens sorprenent: «Ramon VI és membre del Diable, fill de la perdició, criminal endurit, calaix ple de pecats…». El mateix Innocenci III deixa a banda la caritat cristiana quan li escriu, el maig de 1207. Comença ben «afectuosament»: «Tirà impiu i cruel, home pestilent i insensat».

L’altra cara, contemporània, de la medalla. El cronista poeta Guillem de Tudela, l’autor de la «Chanson» de la Croada, ens dóna a conèixer l’estima del poble de Tolosa, en explicar-nos com van rebre els ciutadans el seu comte el novembre de 1217, uns mesos després del setge de Beaucaire, la primera desfeta dels croats des que havia començat la Croada:

Quan mor el seu pare, Ramon ja té trenta-vuit anys i, per tant, ja és un home madur, sobretot pensant en l’època. D’una neta ascendència catòlica, nét d’Alfons-Jordà i besnét de Ramon IV, es fa difícil creure que estigués tocat per l’heretgia càtara. Es va casar cinc vegades, cosa que li retreuen els historiadors enemics i, naturalment, encara veuen amb més mals ulls les dues vegades que va repudiar les seves mullers Beatriu i la filla del rei de Xipre. Ramon VI apareix com un príncep que es mou dubtós, confós, en dues direccions: per un cantó vol viure dintre de l’Església i no trencar cap lligam important amb ella. Quan seguirem els esdeveniments de la Croada veurem les moltes vegades que s’empassa imposicions, afronta càstigs infamants, invocant a tort i a dret la seva fe catòlica. Per l’altra banda viu entre els seus, al mig dels nobles i burgesos, prop del poble menut, tots aquests molt treballats per l’heretgia, i és tolerant per a ésser coherent amb la societat d’aquest Llenguadoc, que Ramon estimava pregonament. Aquesta societat que segons Vicaire, el millor historiador de sant Domènec, és «d’una dolcesa i d’una facilitat de viure que gairebé són úniques a l’època, en tot Europa».

Aquesta mena de contradicció profunda entre les dues conviccions, la de les seves creences religioses i la de les seves creences vitals, serà el gran drama de Ramon VI, però alhora el gran drama del seu país, que combregava, fil per randa, amb els mateixos sentiments del seu comte. Aquesta contradicció fou, també, la causa de la irritació d’Innocenci III i per tant un dels motius de la convocatòria de la Croada. A Ramon VI, se li retreu que «no pot ni s’atreveix a fer res» contra l’abandonament de la fe per part de molts dels seus amics i fidels. El seu fill Ramon VII serà molt més clar: dirà que «voluntàriament no vol fer res». En aquest, la posició tancada és fruit de l’amargor i de la desfeta, d’íntima rebel·lió contra els «altres», siguin senyors francesos, sigui l’Església. Però en l’actitud del pare no sabem veure raons secretes o herètiques que sostinguin la seva conducta contradictòria, de dubte, de tebior.