5. ELS PROTAGONISTES SURTEN D’ESCENA

El temps que es desenvoluparà després de la desfeta de Muret veurà un ràpid aprofitament de la derrota per part de Simó de Montfort, mentre que amb la desaparició de Pere I comença una gran desfilada de personalitats involucrades de prop o de lluny en la tragèdia occitana. Aquesta serà el nucli de la crònica del dia després, els anys després de Muret. Lògicament Simó de Montfort va explotar sense demora la victòria consolidant les seves posicions. En aquestes setmanes que vingueren rere el 12 de setembre, el nou vescomte de Besiers i Carcassona es mourà per arreu. L’Agenès i el Carsí seran terres que veuran campanyes victorioses, breus, però clarament punitives contra reductes càtars. Marmanda i Casseneuil oposaran una lleugera resistència, però encara va ser pitjor: gran degolla de Bons Homes en aquesta darrera vila, destrucció sistemàtica de muralles en totes dues.

Simó es passeja pel Llenguadoc, però sorprèn a tothom en no intentar posar setge a la peça més preuada del país: la ciutat de Tolosa. Sembla que els bisbes hi van tenir molt a dir, sobre la decisió de no escometre la ciutat per part dels croats. Hi ha qui diu que volien, per sobre de tot, fer la pau amb els tolosans i tornar-los a l’òrbita catòlica, «de la qual mai haurien hagut de sortir». Aquest raonament queda abonat per l’allunyament de Ramon VI, exiliat a Anglaterra —des de Provença—, i permetia poder negociar amb els cònsols. Folquet de Marsella allunya Simó de Montfort de la Tolosa ferida, però massa dolguda, i comença la negociació sobre la submissió de la capital del comtat. Com és habitual en ell, serà massa dur, tractarà els «seus fidels» amb massa desdeny, demanarà massa, en una paraula. Les discussions seran llargues, fatigants, i al final el bisbe no obtindrà res.

Arnau Almaric, recordem-ho, no solament era el legat papal, sinó que havia estat nomenat arquebisbe de Narbona i autoproclamat duc de la mateixa ciutat; aquesta darrera distinció, absolutament civil, tenia un altre pretendent: el mateix Simó de Montfort. Ara que el cap de la Croada havia pacificat el país, no admetia que Arnau Almaric continués amb l’ostentació d’aquest títol. Hi ha enfrontaments verbals, que passen a ser guerrers, davant l’escàndol que això produeix entre els altres bisbes llenguadocians. Per posar pau, Innocenci III decideix canviar de legat. Pensa que ha arribat el moment d’agrair els serveis a Arnau Almaric i nomena Pere de Benavent nou legat papal, en teoria el cap religiós de la Croada. Pere de Benavent arriba a mitjan gener de 1214 a Narbona, amb el propòsit d’arranjar una sèrie de qüestions importants, des del punt de vista occità i català. Primer de tot, acabar amb la lluita entre narbonesos i croats. Ho va resoldre amb diplomàcia: resolgué instal·lar-se a la mateixa Narbona i llavors uns i altres deposaren les armes. Arnau Almaric va ser el primer a acceptar la treva.

La pau que oferia Pere de Benavent concilià l’arribada de gent d’arreu del Llenguadoc que volia posar-se sota l’empara del legat…, i veure venir. Així, un darrera l’altre passaren per Narbona el comte de Foix, el de Comenge, els mateixos tolosans. La darrera arribada, la més important, fou la de Ramon VI.

La segona missió que Innocenci III havia preparat per al seu legat era molt important de cara als catalans. Cal recordar aquell nen que no arribava als set anys i que s’estava educant a Carcassona sota la tutoria de Simó de Montfort. Ara, amb el pare mort, la integritat física de l’infant era massa preciosa per a deixar-la en mans enemigues i estrangeres. Veus catalanes havien advertit Roma del perill i de la necessitat de resoldre aquesta qüestió al més ràpidament possible. Pere de Benavent duu a terme una sèrie d’operacions diplomàtiques que culmina amb la recollida de l’infant Jaume; després viatja amb ell a Catalunya, fins a Lleida, on es fa el reconeixement de Jaume per part de tots els nobles i prelats, catalans i aragonesos, com a futur comte de Barcelona i rei d’Aragó; i acabarà fixant i establint el sistema de regència que havia de governar el regne fins a la majoria d’edat de Jaume. És més: va establir una novetat que després serà mantinguda en les futures proclamacions reials: va fer jurar als nobles presents que Jaume seria el seu sobirà. Encara que sigui fora de tema, diguem que l’infant Jaume passà a dependre dels Templers, el mestre dels quals de Catalunya, Aragó i Provença era Guillem de Montredó, que va ser el responsable directe de la tutoria reial. A Montsó, al castell que tenien els Templers en aquesta vila fronterera, Jaume va trobar el seu cosí de nou anys, que temps a venir seria el comte de Provença, Ramon Berenguer V.

El canvi de legat va ser decisiu per a la momentània pau que s’establí al Llenguadoc. Cal remarcar la personalitat de Benavent: no es va deixar intimidar per ningú, i molt menys per Simó de Montfort, al qual, evidentment, va desagradar haver de lliurar el fill de Pere I. Com també cal reconèixer la gran visió que tingué Innocenci III en l’afer català. Jaume I, en la seva crònica, el té molt present: «aquest apòstol, Papa Innocent, fou el millor apòstol de cent anys enrere i fins ara que s’esdevé que fem aquest llibre. No hi ha hagut tan bon apòstol en l’església de Roma». Al papa, en certa manera, li remordia la consciència per la mort del rei català. S’havien entès molt tots dos, malgrat que el destí marqués unes línies que serien divergents. Sigui com sigui, Innocenci III va saber corregir a temps unes possibles derivacions que, amb la presència del primogènit del rei de França, el príncep Lluís, per terres occitanes, podien donar peu a moltes especulacions.

Pere de Benavent continuava la feina positiva. I l’any 1214 s’escolà amb un aire fresc que planava sobre el Midi: la pau semblava definitivament instal·lada al Llenguadoc. Aleshores començà el moment de reglamentar el país, que, recordem-ho, estava decapitat. El comte de Tolosa es reconcilià amb el legat, però continuava apartat del seu comtat. Calia donar una solució legal que consolidés aquesta pau momentània, i que Benavent estava content de manifestar en les seves cartes a Roma. Per donar un primer pas, el legat convoca concili a Montpeller. Potser no l’hauria convocat tan aviat —feia ben poc que havia arribat de Catalunya—, però sembla que el legat papal a França, Robert de Corçon, clarament pro-Montfort, havia mig preparat bisbes i abats cap a la conveniència de proclamar Simó de Montfort comte de Tolosa. Pere de Benavent surt al pas de la maniobra i convoca el concili.

Tot estava centrat en el mateix problema: com conservar la pau, com establir les regles de convivència, sense saber qui les duria a terme? Els trenta cànons aprovats sobre l’obligació de denunciar els heretges, els seus fautors, la disciplina eclesiàstica, fins al moment tan precària, etc., qui ajudaria a fer-los complir? Aquestes preguntes només tenien una sola contesta: calia restablir Ramon VI o nomenar un altre comte. Era obligat fer-ho. Pere de Benavent planteja, podríem dir, una enquesta: «Per l’honor de Déu i de la Santa Església, per la pau del país i per l’extirpació de la taca herètica, a qui és preferible i fins i tot més útil de concedir la ciutat de Tolosa, i tot el comtat i les terres que fins ara han ocupat els croats?». El resultat de l’enquesta —es pot seguir l’anacronisme ja que va haver de contestar-se per escrit— va ser unànime a favor de Simó de Montfort, que calia que fos «el príncep i el “monarcha” de tot el país». Vist el resultat, els bisbes ja volien investir el vescomte de Besiers, però Pere de Benavent frena les seves ànsies i diu que la decisió final estava en les mans del Sant Pare. Folquet, però, no va saber esperar la resolució papal: tot seguit anà cap a Tolosa i es va instal·lar al palau comtal. Això sí, amb una bona guarnició de cavallers i sergents que el guardaven de l’amor del poble.

A l’abril arribarà la contesta del papa. Les butlles papals —eren tres— les reberen els destinataris a Sant Geli, al mateix temps que hi arribava l’hereu del rei de França, el príncep Lluís. La contesta del papa era típica d’Innocenci III: nedar i guardar la roba. Admet que el territori tolosà i les altres terres batudes pels croats, tal com Foix, Comenge i Bearn, estiguin sota l’administració de Simó de Montfort, però no vol saber res de fer-lo monarcha com volien els bisbes conciliars. Posposa la resolució final al concili del Laterà, que estava convocat a Roma per al proper novembre. Posa tota la seva confiança en el senyor de Montfort però…

El príncep Lluís fa pelegrinatge a Occitània, la seva quarantena de croat, i visita en aquest moment de pau el Llenguadoc. El rei francès diu que «el príncep feia molt de temps que m’havia demanat de peregrinar al Llenguadoc». En canvi, aquesta visita es pot contemplar en clau política i no sembla pas una visió equivocada. Mirem-ho d’aquesta manera: aviat faria un any que el rei de França havia consolidat la seva hegemonia en les seves terres del nord. Bouvines, el juliol de l’any anterior, havia significat una victòria important: políticament havia assegurat l’assentament francès entre els territoris dels dos grans vençuts, l’emperador alemany i el rei anglès. Ja ningú, mai més, no discutiria el territori de França. Llavors arriba el moment de girar els ulls cap a Occitània i reconèixer in situ la feina feta pel seu vassall Simó de Montfort. Potser ara, quan sembla que les coses estan força decantades cap al cantó croat, és l’hora de collir els fruits. Si més no, és hora de fer-se veure per aquest «estrany país del Midi». La visita esdevindrà clarament política quan el príncep Lluís faci la seva entrada solemne a Tolosa, amb Simó de Montfort a un cantó i l’intrigant Folquet a l’altre. Era la primera vegada que el de Montfort entrava a la capital del comtat, encara que hi entrava com a administrador i no com a comte, aspecte aquest que no agradava gens ni mica al cap militar de la Croada.

Ben aviat rebria un altre cop baix del papa: aquest havia arbitrat la qüestió del ducat de Narbona a favor d’Arnau Almaric. I li havia comunicat la decisió en una de les seves típiques cartes, clares i dures: «vols despullar del ducat l’arquebisbe de Narbona, de qui ets vassall. Vés amb compte, que no imprimeixis a la teva glòria aquest estigma i se’t pugui acusar d’ingratitud». El príncep Lluís, acabada la quarantena, tornava a París.

Tal i com havia promès, el papa convoca a Roma el concili del Laterà, pel novembre. N’hem parlat a la segona part del llibre. Ara vegem en detall tot el que relaciona el concili i Tolosa. Hi havia un gran desplegament de forces dels dos bàndols: els bisbes del Llenguadoc —Folquet també— amb el legat Pere de Benavent al davant, i l’assistència seglar del germà de Simó, Guiu de Montfort. Per l’altre cantó, l’occità, Ramon VI, el seu fill Ramon, Ramon Roger de Foix, i altres dignataris i nobles. L’autor anònim de la «Cançó de la Croada» explica detalladament com van anar els debats conciliars entorn del problema occità. Per ell sabem l’exposició del comte de Foix, defensor del paratge occità i defensor «del seu senyor, el comte de Tolosa». Declara que Simó de Montfort és «l’enemic més acarnissat dels occitans», i s’encara amb Folquet, manifestant que «més aviat s’assembla a l’Anticrist que a un missatger de Roma». Folquet, naturalment, no es mossega la llengua: «donar confiança a aquests desgraciats que envolten el comte de Tolosa, i a ell mateix, és cometre una injustícia amb Simó de Montfort, i anar directament al desastre».

El papa assistia amb pena i dolor davant la malvolença del concili vers el comte de Tolosa, aquest «catòlic sincer que veurà perdut el seu heretatge, malmès el seu dret a favor d’altres». Sembla que la presència del fill de Ramon VI —el futur Ramon VII— inclinava molt el pensament papal vers els tolosans. Però ningú no hi va poder fer res. Les decisions d’Innocenci III foren les mateixes del concili, i aquestes van ser desfavorables als afers occitans. Considerant que el comte de Tolosa ha estat incapaç de conservar la seva terra lliure d’heretges, «tots els dominis que els croats han aconseguit sobre els heretges, els seus creients i encobridors, amb les viles de Montalbà i de Tolosa, aquesta la més damnada per l’heretgia, siguin donats al comte de Montfort, home coratjós i catòlic…».

Ramon VI no podrà tornar a Tolosa i caldrà que «faci penitència»; el comte de Foix conservarà el castell, sota certes condicions; el fill del comte tolosà, Ramon, no està desheretat del tot, «conserva l’herència sobre la resta del país que no fou ocupat pels croats», termes poc concrets i que tothom creu que es tracta de les possessions provençals dels de Tolosa. D’aquesta manera s’eliminà el poder occità i es va confirmar al conqueridor, Simó de Montfort, com a nou amo i senyor del Llenguadoc. Ara, als títols de comte de Leicester, vescomte de Besiers i Carcassona, podrà afegir el de comte de Tolosa. Ben aviat intrigarà prop del successor d’Innocenci III per integrar també el ducat de Narbona; i ho va aconseguir.

Sí, Innocenci III ja havia sortit d’escena, ja havia anat darrera les petjades de Pere el Catòlic. El dia 16 de juliol de 1216 moria Lotari Segni, l’home que havia dirigit els afers eclesiàstics, que en aquells moments volia dir entrar a fons en la política dels Estats. No cal dir gaire cosa més sobre ell, protagonista com ha estat de la decisió important de tirar endavant la Croada, protagonista de cada punt i coma dels atzars i esdeveniments viscuts a Occitània. Vist des de molts punts de vista, probablement una decisió equivocada, si més no discutible, poc adient al successor de l’apòstol Pere, per dir-ho en una paraula. Però cal recordar que paral·lelament, és l’home que acull Domènec i Francesc. Un personatge apassionant.

Simó de Montfort, un cop havia rebut la fabulosa nova que li assignava la senyoria absoluta del país, anà cap a Tolosa i es dedicà a aterrar les muralles de la ciutat, féu rebaixar les torres de les cases veïnes del palau comtal i va obrir un fossat a l’entorn del mateix castell, per omplir-lo d’aigua, i reforçà tot el perímetre amb estaques. Com Folquet, temia l’amor dels tolosans. I a finals de març de 1216 vol rebre la felicitació que li fa més goig, la del rei de França. El viatge a París serà com un passeig triomfal, quan comença a desenvolupar-se per terres franceses. Vaux n’arriba a fer un gra massa i descriu així l’entusiasme popular: «els clergues i la gent sortien a rebre’l en processó i l’aclamaven: “Beneït el qui ve en nom del Senyor”, mentre eren feliços de tocar-li l’orla del vestit». Els francesos admiraven Simó. Felip August i la cort eren a Melun, a les rodalies del sud parisenc.

El rei de França el va rebre amb tots els honors i ho va aprofitar per remarcar el vassallatge que Simó li havia rendit ja d’abans de la Croada i que ara s’allargava a les noves terres conquerides pels croats. Especialment expressiva és la part dedicada a les terres del comtat de Tolosa. «El comtat de Tolosa, és a dir, les terres que Ramon, ex-comte de Tolosa, tenia per Nós i que han estat agafades als heretges i als enemics de l’Església». La jugada del rei francès és clara: aclama Simó, el corona de llorer, però aprofita el moment per assegurar-se el domini final del país occità, «les terres que tenia per Nós». Ni el papa l’havia pogut convèncer que havia de defensar els seus drets sobre Occitània i acabar amb els heretges. Però ara és diferent: és el moment de treure de l’arca els documents rancis.

Mentrestant els dos Ramon, pare i fill —el comte jove, com li deien— eren per les terres provençals que Innocenci III havia preservat de la resta espoliada, a favor del futur Ramon VII. La gent del país els rep amb mostres d’estimació i el jove comte cau en gràcia. Mentre que Ramon VI se’n va cap a Catalunya, el seu fill es troba ben aviat disposat a donar batalla als croats, aquesta vegada ajudat per la gent d’Avinyó, de Tarascó. Amb aquest suport creua el Roine —passa de la Provença al Llenguadoc— i entra dins la vila de Bellcaire on hi ha una fortalesa dominada pels croats. S’assetja la ciutadella i, malgrat que el mateix Montfort hi arriba per ajudar a la resistència, no poden lliurar-se del cerc. Resistiren durant tres mesos, però a finals d’agost del 1216 Simó de Montfort, malgrat la seva bona mà militar, veu que ha d’abandonar davant l’empenta del comte jove, que a mesura que s’havia anat allargant el setge havia vist arribar reforços de tota la Provença, tolosana i catalana. El xicot de dinou anys, el comte jove de Tolosa, havia vençut el vell estrateg, l’usurpador del seu paratge.

Bellcaire, per molt que fos un fet aïllat, té la seva importància: primer per la victòria, i després perquè ve en el millor moment, quan els ànims dels occitans estaven en hores baixes, i més necessitaven d’un revulsiu. Puillorenç se n’adona i ho manifesta així: «la derrota de Montfort va ser la causa que molts que estaven amagats comencessin a treure’s la pols de les orelles». La gent de Tolosa sabia com havia anat l’afer de Bellcaire: podia ser el primer pas per treure’s de sobre el «maleït Montfort». Aquest ja sabia que els primers que reaccionarien contra ell serien precisament els tolosans, i per tant la seva acció més diligent serà la d’anar cap al «seu cap i casal». Com es pensava, troba la ciutat alterada, i el poble i la guarnició croada havien arribat a les mans pels carrers de Tolosa. El crit de «Tolosa, Bellcaire, Avinyó» era el crit de guerra dels tolosans, que veien com els croats havien de tancar-se al Castell Narbonès, esperant l’arribada de Simó de Montfort, que no havia arribat encara a Tolosa. El flamant comte de Tolosa, ajudat per mercenaris —en aquells moments comptava amb pocs croats—, va fer cara a la revolta amb la seva típica absència de sentiments: «Caleu foc a la ciutat!».

Ben aviat tot Tolosa cremava de dalt a baix, «com un paller». Els tolosans havien d’enfrontar-se a dos enemics alhora: el foc i les hosts del de Montfort; perquè ells sí que s’estimaven la ciutat, les seves cases, el seu patrimoni. I se’n sortiren: apagaren el foc i reduïren el senyor de Montfort a l’interior del seu palau del Castell Narbonès. I ara s’esdevé una doble traïció, difícil d’empassar per la bona fe de la gent d’avui dia, però típica dels temps medievals, dels moments en què es vivia a Tolosa i de la mala jeia que tenien tant Folquet com Simó de Montfort.

Aquest darrer havia empresonat ostatges, i ara que havia perdut, en els carrers de la ciutat, el poder sobre Tolosa, volia tornar a guanyar-lo a la força, amb l’amenaça de mort als presoners, ja que «res no em pot impedir que us faci tallar el cap o us tiri daltabaix del castell», si no s’arribava a un pacte: ell governaria Tolosa, però d’acord amb els tolosans. Folquet va escampar la bona nova arreu de la ciutat, tot afegint que el de Montfort estava disposat a perdonar; que li sabien greu els excessos de la seva tropa; que s’indemnitzaria per part dels croats de totes les pèrdues sofertes pels tolosans. Això sí: havien de lliurar les armes, tornar a casa, i tot aniria bé, els ostatges serien deslliurats i ara pau i després glòria. Folquet i l’abat Jordà —de Sant Serní— en sortien com a fiadors.

Els tolosans, cansats de tanta guerra, acceptaren les condicions. Quan tots estaven desarmats, les tropes de Simó de Montfort ocuparen els llocs estratègics, empresonaren els principals ciutadans de Tolosa, dugueren a l’exili els ostatges, començaren a aterrar els edificis nobles de la ciutat amb vesània singular, i si no acabaren per deixar la ciutat arrasada com la palma de la mà va ser pels consellers francesos, menys inclinats a la venjança cega del de Montfort, que feren veure al seu cap que era molt millor fer pagar un fort impost i assegurar que s’acabaria la destrucció. I Tolosa va haver de pagar la suma considerable de trenta mil marcs d’argent. «Les dames i els barons adolorits, tristos i decandits, plorant i sofrint, els ulls plens de llàgrimes, el cor ple de queixes i sospirs: no els deixaven ni farina, ni blat, ni cap vestit bo», explica el narrador anònim de la «Cançó».

Restablerta la pau a la ciutat de Tolosa, Simó de Montfort anava i venia per les terres de Comenge, de Foix, amb la intenció de parar el pas a qualsevol intent que pogués fer Ramon VI d’endinsar-se pel Pirineu i començar una reconquesta al costat nord de la muntanya. Ja era l’any 1217, durant el qual Simó de Montfort anava d’un cantó a l’altre, ara a les Corberes, ara a Provença: els senyors dels castells, els faidits, tornaven a sentir-se occitans i feien el que podien per gastar els francesos, mentre esperaven il·lusionadament el retorn del veritable comte de Tolosa. A Provença, Simó pren contacte amb el nou legat, el cardenal Bertran, que el també nou papa, Honori III, havia enviat a fer-se càrrec de la direcció de la Croada. En terres frontereres entre el Llenguadoc i la Provença, terres on el comte jove Ramon VII dominava després de l’èxit de Bellcaire, els caps militar i religiós de la Croada decideixen fer expedicions punitives. Les coses es portaren sota l’estil finíssim de Simó de Montfort, i així, després d’ocupar, a l’estiu del 1217, els castells de Pesquiers, Vauvert i Bernils, passaren a degolla tots els seus habitants.

Però el cap de la Croada va haver de deixar les terres de Provença i retornar corrents i de pressa a Tolosa. Vaux ens ho explica: «els ciutadans tolosans, jutjant que havia arribat el moment de la insurrecció, havien tramès missatges al comte Ramon perquè hi anés, a prendre possessió de la vila». Simó no hi va arribar a temps. El 12 de setembre, quatre anys després, dia per dia, de la desfeta de Muret, Ramon VI descavalca i amb un genoll a terra, sobre els camps que foren escenari de la batalla, té un record per Pere I. Amb ell, les tropes catalanes que havien sortit feia pocs dies de Gerri de la Sal, amb el comte de Pallars al davant, també fan el mateix. L’endemà, el 13 de setembre, Ramon VI de Tolosa, el comte estimat, entra a la seva ciutat, on tothom el rep de forma entusiasta, segons diu la «Cançó»:

Vaux en té una altra impressió: «els tolosans, posseïts del Diable, reneguen de Déu i de l’Església i, abandonant el comte de Montfort, acolliren el seu senyor i comte Ramon».

Simó de Montfort no arribarà a Tolosa fins el dia 1 d’octubre. Ningú no entén tanta demora. Amb la seva arribada comença el setge, una vegada més el setge a Tolosa, ara més fàcil de fer ja que ell mateix havia fet enderrocar les muralles. El setge s’allarga i els reforços francesos no acaben d’arribar: cal recordar que som al mes d’octubre, quan s’acabaven les quarantenes. No venint reforços, el bisbe Folquet i la comtessa van a demanar personalment al rei de França que els doni un cop de mà. També es demana ajuda a Roma. Honori III envia missatges. Uns s’adreçaran a Felip August, demanant-li una vegada més la seva acció. Altres són adreçats als rebels i sobretot a Ramon VI, amb el desig que consideri la seva posició d’ocupant «d’una ciutat que ja no li pertany». Honori III parla de la pau i de la fe. A hores d’ara, en el moment del setge de Tolosa començat el 1217, ja ningú no parla de catarisme, d’heterodòxia, i, quan es parla de croada, la gent ho tradueix clarament: són els francesos que ens volen ocupar. La idea de lluitar contra l’heretgia ja s’ha fos, s’ha diluït. Encara queden càtars i encara els veurem actuar una vintena llarga d’anys més. Ara s’està fent guerra per motius polítics i personals: hi ha en joc, simplement, el comtat de Tolosa. I fa la impressió que francesos, catalans i occitans reben les cartes i els missatges d’Honori III amb respecte, però sense fer-ne gaire cas. La batalla s’ha rebaixat, tanmateix: en comptes de lluitar per l’hegemonia catòlica, ara es lluita pel domini del Llenguadoc.

Arribada la primavera del 1218 les hosts franceses fan cap a les rodalies de Tolosa per ajudar Simó de Montfort. Per Pasqua les primeres tropes croades es posen sota les seves ordres. Amb aquest reforç, l’ànim de Simó de Montfort reviscola, ja que, segons Puillorenç, «estava atacat per la tristor i el neguit; no podia suportar les crítiques del legat, que l’acusava de mandrós. Demanava a Déu que li donés la pau i la mort per sortir d’aquests sofriments». Déu l’escoltaria ben aviat. Però abans va iniciar escomeses, assalts, lluites de barri, i arribà al domini d’algun carrer. Per Pasqua granada van arribar uns altres reforços, però aquesta vegada eren per als tolosans: Ramon VII, el comte jove, havia rebut la petició d’ajuda del seu pare i ja era aquí. Tothom anava a rebre el jove comte com l’any anterior ho havia fet amb el seu pare. «El poble de la ciutat, grans i petits, tots admiraven el comte com una flor de roser». La lluita ara seria més acarnissada, la ciutat anava resistint, i els esforços de Simó no feien avançar ni un metre els assetjants.

Pocs dies després de l’arribada del comte jove, el 25 de juny de 1218, una pedra llançada per una màquina de guerra, menada per dames i senyoretes de la noblesa tolosana, va ferir mortalment Simó de Montfort. A la «Cançó» s’explica l’acció: «una pedra anà a parar directament allà on calia i tocà Simó just per sobre del seu elm, de manera que els ulls, el cervell, les dents, el front i les barres li saltaren a trossos i el comte caigué a terra, mort, sagnant i negre». L’explicació és precisa, potser massa i tot. Aquesta mort va causar greu desolació en el camp croat. Ben diferent de com ho van rebre els tolosans, quan varen saber que les «gentils damisel·les» havien fet diana. «L’alegria fou tan gran que tota la ciutat corria cap a les esglésies, encenia ciris en tots els canelobres, tot dient: “Déu és misericordiós i ha mort el comte, sense penitència”».

D’una manera gairebé absurda, l’home que va personalitzar la Croada, el guerrer amb més anomenada de tots els que es van moure any rere any pels camps de batalla del Llenguadoc, va desaparèixer per mor d’una pedra llançada per mans blanques, que no ofenen…, però maten. D’aquesta manera inversemblant la figura adusta i d’una peça de Simó de Montfort surt de l’escenari de la Història. S’han carregat les tintes en certes debilitats, com l’urc, com la manca d’escrúpols i de pietat vers el perdedor. Fins a quin punt són exageracions occitanes, fins a quin punt són reals, queda ara ja en l’amnèsia del temps. Ens hem de refiar massa de detractors i d’elogiadors, poc creïbles uns i altres, per arribar a una semblança de compromís. Simó de Montfort se’n va i s’emporta la real, la veritable imatge. Ens queden els panegírics i les difamacions.

Al seu sarcòfag, quan fou enterrat, dos anys després, al cementiri familiar de l’Illa de França, al costat del seu símbol —el lleó— hi havia aquesta inscripció: «Gloriosíssim màrtir de Jesucrist».

Darrera la mort del de Montfort, quedava una tropa desconcertada, desanimada. Vaux ens ho diu a tall d’epitafi: «Ell mort, tot ha quedat destruït; mort ell, tot ha mort amb ell». El seu fill Amauric agafa les regnes de l’exèrcit i de la Croada, però la gent ja no té l’esperit d’abans: aixeca el setge i retorna cap a Carcassona. El cardenal legat tem que el desànim acabi fins i tot amb la Croada. Missatgers surten una vegada més de Roma cap al camí —tan conegut— de la cort francesa. Des de Carcassona, l’incansable Folquet, acompanyat dels bisbes de Tarbes i de Comenge, i la patètica figura de la comtessa viuda, també tornen al camí ral que els conduirà davant Felip August. Ara que el príncep Lluís ja coneix el Llenguadoc, bo seria que ell mateix agafés les regnes de la Croada.

El rei de França deixa passar l’hivern, i quan desperta la primavera de l’any 1219, forma un bon exèrcit i el posa sota el comandament del seu fill i hereu. Però ni parlar-ne, de dirigir la Croada: Lluís anirà a ajudar Amauric per enfrontar-se als heretges, una vegada més complirà la seva quarantena i, acabada aquesta, el vol veure a París. Lluís va fer tot el que Felip August, el seu pare, li manà. Amb una nombrosa tropa passa per Llemotges, on troba Amauric i els seus, i es dirigeixen cap al sud, amb la intenció d’arribar-se fins a Tolosa. Pel camí troben Marmanda i es fa homenatge a la memòria de Simó de Montfort: la ciutat és assetjada i presa, i la soldadesca «s’encamina pels carrers de la ciutat i llavors comença la degolla i l’espantosa carnisseria…, despullats i nus, són passats a fil d’espasa», com explica la «Cançó». I en fa una relació molt més llarga i molt més horrorosa, que tampoc cal introduir aquí. Segons diverses relacions van arribar a morir-hi cinc mil persones. Les dades medievals. Ningú no parla d’heretges, ningú no parla de càtars. Hi ha qui diu que va ser una forma de venjar Simó; qui diu que es repeteix Besiers, per intimidar d’una vegada, com deu anys enrere, aquesta maleïda raça occitana. Però ara troben un poble que ja havia patit massa injúries i que estava avesat a això i a molt més. Les capitulacions en massa obtingudes després de l’episodi de Besiers, ara ja no es donen.

Una vegada més, les forces croades es troben davant de Tolosa. Fa angoixa fins i tot de comptar les vegades que la ciutat ha estat assetjada, encerclada per les tropes catòliques. El príncep Lluís arriba a les envistes de la capital del Llenguadoc el dia 16 de juny de 1219, amb el fill de Simó, Amauric, i el legat Bertran. A primers d’agost, diu que ja ha acabat la quarantena, i torna cap a casa. Els croats, sense el suport reial que significava la presència del príncep i amb els dubtes que oferia com a nou cap de la Croada el fill de Simó, es descoratgen i una vegada més entenen que Tolosa queda lluny de la seva conquesta.

Passen els anys i la situació no canvia. Des de dins de la ciutat assetjada es fan accions per millorar la situació i així l’any 1221 la vila de Montreal cau i retorna a les mans tolosanes. El 6 d’agost d’aquest any el creador de l’orde de predicadors, Domènec de Guzmán, també s’allunya de l’escena. Moria a Bolonya en el convent de Sant Nicolau, el centre director de l’orde. Ell va adonar-se més que ningú de tota la importància del catarisme i també de les seves més profundes arrels cristianes. Va ser el gran imitador de la forma humil de predicació que tenien els perfectes i encara que no va reeixir en el seu desig d’acabar amb l’heretgia, ell i sant Francesc donaren un tomb a la línia que seguia l’Església medieval. Avui dia, ningú no pot posar en dubte la categoria humana i cristiana d’aquell castellà que es va dir Domènec de Guzmán.

Un any després, a l’agost de 1222, un altre gran personatge d’aquesta història acaba la lluita aquí a la terra, encara que no ho faci en pau. Ramon VI de Tolosa, ara que tothom l’anomenava el «comte vell», fineix la seva existència al seu llit comtal de Tolosa, a l’edat de seixanta-cinc anys. Però no va trobar la pau de la reconciliació religiosa. No serà enterrat en terra cristiana; caldrà esperar més de trenta anys perquè l’Església, inflexible amb qui «va admetre els herètics al seu entorn», deixi que els seus successors enterrin Ramon VI en terra sagrada. Hem tractat a bastament la figura de Ramon VI, el contradictori comte de Tolosa, probablement l’home que va encarnar el drama de la seva ciutat en els darrers anys, sempre passant la maroma, decantant-se ara per l’Església, ara pel seu poble; amb el cor partit entre el credo catòlic i un món càtar que l’envoltava i que ell no acabava de veure com a signe sensible del Mal.

El comte jove, ara simplement el comte de Tolosa Ramon VII, ja no era tan jove, pensant en l’època: era ja un home de vint-i-sis anys. Aquest any i el següent, Ramon VII va tenint força èxit en les seves operacions militars, de tal manera que Amauric de Montfort creu arribat el moment d’establir una treva, que caldrà que vagi seguida d’una conferència de pau. Mentrestant Roma tornarà a pidolar al rei de França que siguin els seus exèrcits els que comandin la Croada; Amauric insisteix una vegada i una altra perquè totes les noves conquestes del seu pare siguin considerades com a fetes «per honor i profit del Regne de França»; el mateix Ramon VII vol acabar amb aquesta sangonera constant que és l’enfrontament entre el Sud i el Nord, i es compromet a casar-se amb la filla de Simó de Monfort, després de demanar protecció al rei de França, alhora que suplica pel reconeixement que l’únic comte de Tolosa és ell. Tothom es mou a l’entorn de Felip August.

El rei de França és fidel a la seva manera de fer. Fins al final de la seva vida mai no es va voler comprometre vers els urgents requeriments que li feia l’Església. El legat Bertran, per intentar guanyar temps, tira endavant la conferència de pau, que ha de tenir lloc a Sens, amb la intenció que Felip August no pogués defugir la seva assistència, en fer-se a les seves terres. Felip August farà el darrer esforç per mantenir-se al marge de les peticions d’uns i altres: el 14 de juliol de 1223 moria de malaltia. Un protagonista excepcional, que es va moure sempre entre caixes, abandona també l’escena. Jacques Bainville ens presenta una imatge molt afinada de Felip August: «li agradava l’ordre, l’economia, la bona administració. Mai no va anar de pressa ni va abusar mai de la victòria. Amb un sentit polític profund, Felip August va defugir entrar personalment en la Croada, així com assumir la repressió».

La desfilada és ja acomplexant: els homes que decidiren, per acció o per omissió, el futur del Llenguadoc estan fora de combat, per sempre en pau. Ramon Roger de Foix mateix, havia mort l’abril d’aquell any. A Arnau Almaric, l’arquebisbe de Narbona, l’executor eclesiàstic de la Croada en els seus inicis, probablement l’home més odiat després de Simó de Monfort, li resten sols un parell d’anys de vida. Només quedarà encara un home que aguantarà, que es mantindrà a la cresta de l’onada vuit anys més: Folquet de Marsella.

La mort del rei de França provoca una sèrie d’esdeveniments contraris a la Croada, aparentment favorables a la tan desitjada pau del Llenguadoc. A Lluís VIII, que serà consagrat a Reims el 6 d’agost del mateix any 1223, li cauen a sobre totes les responsabilitats de la seva estrenada reialesa i no té temps ara per preocupar-se del Midi. Ja sabrà trobar el moment oportú. Amauric de Montfort es veu orfe de qualsevol ajuda urgent en el moment que més la necessitava: la conferència era una autèntica sortida per als seus problemes. A principis del gener de 1224 rendirà Carcassona als senyors del Llenguadoc sense ni presentar batalla; quan ell se’n va definitivament cap a les seves terres ancestrals de l’Illa de França, el jove Ramon Trencavell, fill de l’infortunat Ramon Roger Trencavell, recupera el seu cap i casal. Sembla que les coses hagin canviat per als senyors del Llenguadoc: el país torna als seus antics comtes i vescomtes, ara amb saba nova, d’una joventut esclatant. Arnau Almaric, en carta a Lluís VIII, de final del mateix mes de gener, resumeix la situació: «mentre que els catòlics se’n van o els fan fugir, els herètics prenen el seu lloc, amb els seus creients, els seus seguidors. L’esperit immund ara retorna amb més força que mai».

És evident que l’arquebisbe de Narbona s’estava referint als càtars. En veritat, on eren els càtars? Doncs es refeien, es tornaven a organitzar, havien copsat com una nova llum d’esperança després de la negra nit. Quan el Llenguadoc s’allibera, els Bons Homes tornen a notar-se dins la societat occitana; quan el país està en mans dels croats, dels francesos, els càtars es dispersen, es difuminen, sembla com si desapareguessin. Segons Labal, «els anys vint assenyalen un punt àlgid per a l’existència de l’Església Càtara». Potser és massa optimista, però almenys indica que hi havia un refermament del catarisme, ara que semblava que el clima del Llenguadoc retornava als anys anteriors a la Croada. Es comprèn que dins aquest nou estat de confiança i llibertat es recompongui l’estructura càtara i que poc més tard, l’any 1225 per uns cronistes, l’any 1226 per altres, es pugui dur a terme a Pieusse, una vila situada entre Carcassona i Limoux, una gran concentració de perfectes —es parla de prop d’un centenar—, que es reuneixen en concili sota la presidència de Gilabert de Castres, i decideixen la creació d’una nova diòcesi càtara, la de Rasés. Benet de Termes en serà el nou bisbe, un vell perfecte que vint anys enrere ja havia participat en el col·loqui de Montreal. D’aquest esdeveniment i de la nova vitalitat càtara ens en parla Griffe: «en els anys que van del 1221 al 1225, l’heretgia troba la seva vitalitat d’abans. En la Tolosa comtal, on els herètics havien pogut mantenir-se còmodament, la desfeta d’Amauric de Montfort marca un ressorgir de l’heretgia. L’activitat que desenvolupa en aquest moment Gilabert de Castres és el testimoni més evident».

De fet els perfectes, els creients, tota l’Església dels Bons Homes, tornen a sentir-se lliures. Lliures per a moure’s dins el Llenguadoc, lliures per a predicar, per a refer les cases càtares. I veuen que la noblesa del país torna a ser sensible a la predicació dels «escarabats negres». Molt interessant: ningú no atribueix als càtars la responsabilitat dels danys soferts per la Croada; uns i altres consideren que el mal ha estat produït per forces i motius aliens a l’Església dels Bons Homes. Més aviat, els càtars són compadits per la resta de la societat occitana. No solament hi ha un desvetllament càtar sinó que, com abans, catòlics i heretges es mouen en l’horitzó tolosà en una plena coexistència, amb el retorn als col·loquis entre càtars i catòlics, per exemple. La pau també permetrà que l’orde de predicadors segueixi establerta en plena Tolosa; la vitalitat de l’orde és particularment important en aquests altres feliços vint. Des de Tolosa s’escamparà l’obra i la major part dels fundadors dels primers convents porten noms occitans.

En aquesta societat, però, i sense saber-ho, s’estaven representant les darreres manifestacions lliures. La bella imatge que tots els occitans ajudaven a crear era simplement un miratge. Finalment, havia arribat el moment que els reis de França hi diguessin la seva. Lluís VIII, Blanca de Castella i, ja amb la feina ben endreçada, Lluís IX, sant Lluís, farien despertar els occitans del seu somni.