Tot, abans de la guerra contra els Albigesos, separava el Nord del Midi. Les races que habitaven les valls de la Garona i del Roine, aquelles que vivien al nord del Loira, no eren les mateixes, i el Llenguadoc, més que cap altra part de la Gàl·lia, havia rebut, després de la conquesta romana, l’empremta del geni llatí. Amb el temps, aquestes diferències no van fer més que accentuar-se. Mentre que la noblesa feudal del Nord tenia interès a conservar el seu poder i els seus privilegis, al Midi, al contrari, les classes s’aproximaven. Els cavallers esdevenien burgesos de les grans repúbliques llenguadocianes; el comerç, més estès i més actiu, enriquia la classe mitjana de la societat; la condició del serf millorava. La llengua era més cultivada; el dret, sorgit del dret romà, més perfecte i més filosòfic. Afegim-hi la tolerància religiosa, que havia guanyat les classes altes; aquestes no havien deixat de creure, però contemplaven sense indignació la seva família, els seus amics, practicar una altra religió.
A. MOLINIER, Histoire de Languedoc, Préface, tome III