2. LES HERETGIES MEDIEVALS

Hem parlat fa poc de les heretgies medievals i de les seves característiques, tan diferents, de les de l’Església antiga. Ho recordem: en l’Església primitiva les heretgies sorgien d’una anàlisi intel·lectual —el món filosòfic grec com a rerefons— i, generalment, afectaven un clergat estudiós que s’entrebancava amb alguna posició teològica. A l’Edat Mitjana les heretgies venien de la mà de la gent del poble, que no estava d’acord amb el clergat i la jerarquia que veia pel seu entorn. En no creure en els ministres no creien en el missatge.

El catarisme és una més de les moltes heretgies que van néixer al llarg del segle XII. Aquí no en parlarem, ja que creiem que es mereix un tractament a part. Però sí que donarem una ullada als més importants desviaments de l’època per tenir una idea general sobre el moment herètic que es vivia.

Davant del desencís generalitzat i explicat en les pàgines precedents, la gent més inquieta cerca solucions i es parla de Robert d’Abrissel, de Pere de Bruis, del monjo Enric, d’Arnaldo da Brèscia; dels moviments dels humils a Milà, que arribaran a crear els Pobres Llombards, els quals influiran els valdesos de Lió; dels germans Clement i Ebrard; d’Eon de Stella, a la Bretanya. També es parla de Joaquim de Fiore, cistercenc calabrès. Tots aquests moviments eren evangèlics, és a dir, eren d’inspiració cristiana. Pretenien una vida que estigués més d’acord amb l’esperit de l’evangeli.

Cap a 1143, una mica lluny de l’època que estem analitzant però data molt significativa perquè ens indica l’arrelament d’aquest tipus d’heretgies que anem a conèixer, el prior d’una comunitat de monjos regulars de Prémontré —orde fundat el 1120 per sant Norbert i dedicat a promoure la perfecció evangèlica en el clergat de les esglésies locals— anomenat Enervin escriu a sant Bernat. Aquesta comunitat estava establerta a Steinfeld, prop de la Colònia actual. En la carta li explica l’heretgia que està arrelant per aquest territori: «vet aquí quina és la seva heretgia. Diuen que l’Església només està en ells: no busquen les coses del món, no posseeixen ni casa, ni camps, ni cap altre bé.

»Però vosaltres, ells ens diuen, busqueu les coses d’aquest món.

»Nosaltres, inestables, fugitius de poble en poble, pobres de Crist, sofrim la persecució amb els apòstols i els màrtirs. Vosaltres, com que sou del món, esteu en pau amb el món». La carta és molt llarga i força alliçonadora. Acaba explicant a Bernat de Claravall que van tenir un debat, proposat pels mateixos herètics, amb el compromís que, si perdien, se sotmetrien. Però el poble no va deixar acabar el debat: es va revoltar —diu el prior— i va cremar tots els ponents herètics. I afegeix: «la seva constància enmig del suplici em va trastornar».

No cal fer ara una descripció exhaustiva dels diferents corrents herètics que convisqueren amb els càtars o que eren plenament actius en el temps de la Croada. Més aviat ens centrarem en els més representatius o els més importants, els que, d’una manera o altra, influïren en dos sentits: a fer costat a l’ideari càtar i a actuar de revulsiu en les accions de l’Església.

Primer de tot parlarem d’un no-heretge, d’una persona molt crítica dins l’ordre eclesial: Joaquim de Fiore, nascut a Cosenza el 1130 i mort al seu monestir cistercenc de San Giovanni in Fiore, el 1202. Era abat d’aquest monestir quan va rebre l’autorització pontifical per a deixar el càrrec i portar a terme en un ambient de serenitat i solitud unes reflexions sobre l’Apocalipsi de sant Joan: el que després anomenà «L’Evangeli etern». Joaquim de Fiore, davant la buidor que palpava al seu entorn, no mira enrere sinó que vol fer un salt endavant. Comença per establir que la perfecció no és d’aquest món però que serà realitat en el futur, l’era del Sant Esperit i de la llibertat, que vindrà després de la del Pare, és a dir, l’època de l’Antic Testament, i seguint la del Fill, que és la nostra. L’era de l’esperit, serà conduïda pels humils (parvuli) i pels espirituals. Aquesta és la famosa teoria de les tres edats que va donar ales als desviaments que es produïen emparant-se, precisament, en la força de la humilitat, de l’espiritualitat.

«La tercera edat començarà cap a final de segle, no pas dins el vel de la lletra, sinó en la plena llibertat de l’esperit, quan una vegada anul·lat i destruït el pseudo-evangeli del fill de la perdició i dels seus profetes, els qui busquen ensenyar la justícia a les masses seran semblants a l’esplendor del firmament».

Aquesta «fi de segle» tan clarament indicada li va portar molts maldecaps. Els seus seguidors agafaren el rave per les fulles i començaren a predir que la «fi de segle» seria 1260, no sabem pas per quins càlculs estranys, i que amb ella seria la fi del temps. A la jerarquia romana, no li va agradar gens ni mica el resultat de les meditacions de l’abat de San Giovanni, però no va actuar formalment contra ell; prou feina tenia a escombrar els seus «involuntaris» deixebles. El Concili laterà IV, mort i enterrat Joaquim de Fiore en olor de santedat, va dedicar un capítol a la reprovació de la doctrina de les tres edats, tot confirmant, però, tots els seus altres escrits.

La cúria romana havia actuat de manera diferent contra Arnaldo da Brèscia i els seus seguidors, els anomenats arnaldistes. Però és que la magnitud de l’impacte social del «florisme» sempre va ser restringida; molt diferent de la taca d’oli arnaldista. Arnaldo da Brèscia és un llombard que neix cap a finals del segle XI i que acaba tràgicament la seva vida, a Roma, l’any 1155. Arnaldo és una barreja de reformista eclesial i agitador popular. Té una formació intel·lectual bona, apresa directament dels seus contactes a París amb Abelard, i les lliçons apreses li permetran una visió humanista de la societat ensems que el farien penetrar dins el respecte per l’individu.

Retornat a la Llombardia nadiua, és ordenat sacerdot. Comença a agafar fama per la seva pròpia austeritat i ben aviat és nomenat superior d’una comunitat de canonges regulars. Des d’aquesta base ja s’enfronta al bisbe de Brèscia, fent costat al comú municipal. Tant aquest com Arnaldo exigeixen del bisbe que es despulli de tots els seus béns en favor dels laics i que resigni el poder civil —el bisbe era el senyor de la ciutat— a mans del comú. I això ho demana Arnaldo per fer un bé al senyor bisbe: «Afirmo la impossibilitat de salvació per als clergues propietaris, els bisbes, els senyors i els monjos propietaris de terrenys. Els seus béns han de passar a la utilització única dels laics».

Si ell havia mogut el poble, el bisbe va moure les jerarquies i amb més èxit: va haver de sortir de Brèscia i retornar a París. No hi va anar a aprendre, sinó a explicar: «ens cal una Església pobra, apostòlica i errabunda». L’estament jeràrquic de l’Església va opinar que anava massa lluny, se’l va prendre seriosament i el va condemnar, primer al Concili laterà II, de 1138, condemna ratificada en el concili de Sens, de 1140. De França passa a Suïssa i a Bohèmia, per recalar a Roma. És aquí on barreja la seva obsessió per l’austeritat eclesial amb la política: parlava de la necessitat de la pobresa de l’Església als romans, els quals volien deslliurar-se del poder eclesiàstic que dominava la ciutat. Ben aviat va formar un grup organitzat que combaté en dos fronts: un, afirmant la vida austera i senzilla, l’altre fent oposició absoluta al Papat i al clergat. Els romans el feren cap del comú de Roma i llavors la política va ensorrar els seus principis. Enfrontat al papa Adrià IV, va buscar un aliat en Frederic Barba-roja, l’emperador germànic. Ben aviat els del poder es feren l’ullet sobre les seves espatlles, i pactaren la pau. Arnaldo fou reclamat per herètic per Adrià IV, i l’emperador, ben submís a les ordres del Vaticà perquè ara li interessava ser-ne amic, li va lliurar l’intrigant en safata. Tingué una fi digna d’un bon heretge: cremat viu, les seves cendres foren escampades en les tranquil·les aigües del Tíber.

Arnaldo da Brèscia va deixar seguidors, creadors dels Pobres de Llombardia, dels Humiliats, molts dels quals, després, ja en ple segle XIII i en el moment de l’aparició dels ordes mendicants, entraran en l’ortodòxia de l’Església, reconeguts com a orde religiós.

El tercer exemple escollit, impossible de deixar de banda, és el de Pere Valdès i la seva famosa colla dels Pobres de Lió. (És obsessionant i clarificador alhora, com aquest nom de pobresa va apareixent sempre, constantment, en totes aquestes heretgies medievals). Pere Valdès era un ric comerciant de Lió, que cap al 1170 va prendre una dràstica decisió: va repartir la seva fortuna als pobres de la ciutat, davant del mateix arquebisbe de Lió, després d’assegurar un passament per la seva dona i les seves dues filles, i va començar a predicar. Abans d’això havia fet una altra cosa sorprenent: s’havia fet traduir, per un amic seu, Esteve d’Anse, el Nou Testament i alguns llibres de l’Antic al provençal.

Diuen que el motiu d’aquest desarrelament fou la lectura i la reflexió sobre el passatge de l’evangeli de sant Mateu: «Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me». I Pere, ara que ho llegia amb la seva parla, ho va entendre i el va commoure. I va seguir el Crist en un estat de pobresa total, demanant almoina i predicant a la porta de les esglésies. Anne Brenon ens ajuda a comprendre el moviment dels valdesos: «El moviment que engega Pere Valdès és l’exemple perfecte de la manifestació d’aquest evangelisme latent de les poblacions cristianes medievals. Concreta el conjunt d’aspiracions espirituals de la fi del segle XII i de vida pobra i pura».

L’arquebisbe de Lió, Joan de Bellesmains, que havia beneït el repartiment de la fortuna, aviat començà a preocupar-se. Pere havia fet seguidors, i l’arquebisbe estava neguitós davant del creixement d’aquest moviment popular. En efecte, era quasi un escàndol veure aquests simples laics, poc instruïts, sense cap mandat d’autoritat eclesiàstica, comentar les escriptures, al seu aire. Els Pobres de Lió, cada vegada amb més adeptes, van rebre la primera advertència eclesial: «si voleu fer vot de pobresa, endavant; però us prohibim de predicar». La resposta dels valdesos també va ser categòrica: «és millor obeir Déu que els homes. Seguirem predicant i si s’insisteix en la prohibició, apel·larem al Sant Pare, a Roma». Ho feren així, amb un resultat millor del que calia esperar: Alexandre III els va acollir paternalment, però els va recomanar que seguissin les indicacions del seu arquebisbe. El papa havia rebut una carta d’un sacerdot, Walter Map, que l’il·lustrava de la manera de ser dels valdesos: «no tenen cap lloc estable per estar, caminen de dos en dos, els peus nus, vestits d’una túnica de llana. No posseint res, ho posen tot en comú, com els apòstols. Nus serveixen un Crist nu».

La situació davant la pressió eclesial va fer que Pere Valdès acceptés el març de 1180 una professió de fe que li imposaren l’arquebisbe i el legat del papa, Enric de Claravall. Va acceptar aquesta professió de fe, però no va renunciar a la predicació. Aleshores varen començar les hores baixes. Dos anys després, el 1182, els Pobres de Lió foren excomunicats, i en el concili de Verona de 1184 foren declarats herètics. Des d’aquest moment la radicalització de les prèdiques valdeses fou evident: començaren a condemnar l’autoritat doctrinal de l’Església, a impugnar la jerarquia, la tradició, els sagraments, el culte dels sants, de les imatges i de les relíquies. En canvi, continuaven amb el seu estil de vida, rigorosament regit per l’evangeli, i això els féu guanyar cada vegada més adeptes. Van crear la seva pròpia jerarquia i Valdès va ordenar pel seu compte bisbes, sacerdots i diaques. S’estengueren per arreu: la vall del Rin, al llarg del Danubi, Flandes, el nord de França, i, naturalment, el Llenguadoc. Hi ha notícies de la seva existència a Catalunya, pel manament d’expulsió de Pere I, el Catòlic: «fer sortir del regne tots els valdesos, vulgarment dits ensabatats (…) com enemics de la Creu de Crist, violadors de la fe cristiana i enemics públics nostres i del regne». Els deien ensabatats perquè anaven pobrament vestits i sense sabates.

L’organització dels valdesos era molt semblant a la que després veurem en els càtars, fins i tot en els noms. Res d’estranyar, ja que uns i altres convisqueren plegats molts anys, en la temença de la persecució, i més endavant foren víctimes indiscriminades dins la repressió de la Croada. Els valdesos tenien les seves cases, molt semblants a convents, on es practicava el dejuni i es donaven a l’estudi i a la pregària. Com els càtars, els valdesos passaven per ser grans ascetes. Tenien les seves escoles «bíbliques», on ensenyaven a la quitxalla els evangelis i les epístoles. Una novetat, també apresa del catarisme, fou la incorporació de la dona dins el moviment. No cal dir que eren extremadament crítics amb l’Església romana. L’anomenaven Babilònia i citaven constantment les seves supersticions i els seus abusos. Es trobaven més valdesos entre la gent senzilla que entre les classes dominants i potser per això sempre se’ls va mirar des de les files catòliques amb més benevolència que als càtars. A la mort de Pere Valdès, el moviment es va anar diluint dins el catarisme, molt més gran, fort i organitzat.

Hem donat aquesta mirada sobre les heretgies medievals. Un simple apropament a un especulador d’idees —Joaquim de Fiore— i a dos activistes, Arnaldo i Valdès. Una vegada més caldrà insistir en el seu aspecte comú: aquest desig de retornar a unes fonts autènticament cristianes de manera de ser, aquest amor per la pobresa, per la humilitat, per la simplicitat.

El contrapunt de les heretgies —i potser la resposta, o part de la resposta, a aquestes elucubracions darreres— el trobarem en un altre fenomen encisador d’aquests moments de començament de segle XIII que estem estudiant: la fundació dels ordes mendicants.