2. ELS FONAMENTS RELIGIOSOS

Cal acceptar-ho: tenim molt poca documentació de primera mà, i de procedència càtara, sobre la seva religió. El motiu principal d’aquesta manca de fonts directes cal suposar que està molt lligat a la persecució soferta a mans dels seus enemics, tant seglars com eclesiàstics. Calia cremar papers intentant que no fossin un salconduit per passar, un mateix, per la foguera. Calia no deixar cap document enrere i no portar-ne ni un a sobre.

El coneixement de la religió —i en certa manera, tot allò relacionat amb el dia a dia de la vida dels càtars— és ben migrat. Es limita per una banda als processos inquisitorials i per l’altra als llibres que s’han pogut descobrir. Fent referència als processos promoguts per la Inquisició, cal dir que pateixen de greu defecte de forma, al cap i a la fi molt comprensible: els processats, com a bons herètics, i retornem a l’etimologia grega, només diuen una part de la veritat; els inquisidors procuren anar per feina i cercar l’heretgia i no embrancar-se a descobrir les arrels, les possibles qualitats, la mica d’interès religiós comparatiu que podia facilitar un coneixement a fons de la doctrina càtara. Potser únicament el llibre de Raynier Sacconi, el famós perfecte convertit al catolicisme. Summa de Catharis et Leonistis seu pauperibus de Lugduno, ens dóna quelcom més que una informació processal. Tampoc és gaire de fiar: un convers sempre és una mica traïdor, sempre té ganes d’afalagar la seva nova religió, desdibuixant conceptes.

Els llibres pròpiament càtars que ara per ara s’han descobert es poden comptar amb els dits d’una mà. Són aquests: el Llibre dels dos principis, el Ritual Occità, el Ritual Llatí, un fragment de l’anomenat Ritual de Dublin. Completant-ho, l’Anònim, text inclòs dins la refutació del valdès convertit, Duran d’Osca. El més important de tots és, naturalment, el Llibre dels dos principis, del qual parlarem més endavant, destriant-ne i esporgant-ne el contingut, que és d’un gran valor documental. El descobriment dels documents càtars ressenyats és cosa gairebé d’avui dia. Per exemple el Llibre, el va trobar —després de molt de temps de treball infatigable— el dominic pare Dondaine a Florència, i fou publicat per primera vegada l’any 1939. L’Anònim, reconegut en uns manuscrits de la Biblioteca Nacional de París pel mateix Dondaine, fou publicat per Cristina Thouzellier l’any 1961. Tot això vol dir que no cal pas somiar truites per a pensar que un dia o altre pot caure un altre descobriment.

Segons Arno Borst, «el fonament de l’experiència espiritual càtara és l’irremeiable contradicció entre l’ànima de l’home pur i aquest món dolent». Per a Anne Brenon, «la metafísica dualista càtara se sustentava en un propòsit de vida especial, encara que no fos, en la pràctica, gaire diferent del conjunt de la gent cristiana. La seva moral de salvació no podia ser altra que la moral evangèlica; tot i això, la catequesi era radicalment diferent». Per a René Nelli, «el catarisme està extraordinàriament allunyat del catolicisme. Procedeix d’una concepció del món, d’un procés intel·lectual i espiritual oposats al cristianisme tradicional». Michel Roquebert també s’atreveix a definir la religió: «sol·lícits de mantenir la innocència de Déu, infinitament bo, del Mal que es manifesta en el món visible, ells van imputar la creació d’aquest a un Principi dolent. L’ànima humana roman presonera del cos satànic». En fi, per a Maurice Gardelle, un escriptor que es confessa i es presenta avui dia (?) com a càtar creient, «les nostres inquietuds davant la Bíblia, manifestament desnaturalitzada per una intervenció de Lucifer; creença sense reserva als Evangelis; la constatació que Déu no té cap mal per oposar al Mal».

Són idees clau del pensament que cada tractadista té sobre el fenomen càtar. També cal considerar que sense negar-se uns als altres, dibuixen trets diversos, posen l’accent en punts diferents. Tot això ens ajuda a comprendre la nostra afirmació sobre el migrat bagatge que tenim entre mans a l’hora de voler penetrar a fons sobre la singularitat del missatge religiós del catarisme. És com si intentéssim explicar el contingut doctrinal del cristianisme basant-nos en un petit tros de l’Evangeli, en uns fragments d’una carta de sant Pau, en uns rituals polsosos descoberts en unes rectories i en les confessions d’uns cristians, fetes abans de trepitjar la daurada arena del Circ romà…

Però ens hem de valer del que tenim per anar donant una idea coherent d’allò que, aproximadament, era el fonament religiós dels càtars. Dues coses semblen clares i irrefutables: el seu origen dualista, la seva concepció evangèlica. Totes les explicacions trobades en els processos inquisitorials sobre el dualisme càtar són d’una simplicitat total. Per a ells, existeix el doble principi, el del Bé i el del Mal. De Déu i del Dimoni. Aquest món és el regne de Satanàs, i per la seva voluntat existeixen les estrelles, el sol, l’aire, la terra, l’home. L’univers, tal i com el veiem als nostres ulls, és obra del dimoni. Pel seu cantó, Déu crea el que «no passa», l’Invisible i l’ànima humana. Aquesta ànima humana està presonera del cos; ànima i cos, expressió del dualisme del Bé i del Mal.

En el Llibre dels dos principis és on trobarem la «teoria» dualista més detallada. I potser serà bo de parlar ara sobre aquest document, el més important i extens de què disposem sobre les arrels del sentiment religiós càtar; molts historiadors li apliquen el nom de la Bíblia càtara. El manuscrit està concebut per exercir de manual d’ensenyament de la religió, i el seu contingut, com correspon a l’època i al fi suposat, és molt simple, gairebé primari. Per indicacions que els experts han deduït de certs paratges, sembla que va ser escrit a l’entorn del Llac de Garda, al nord de la Itàlia actual i es creu que va ser redactat al voltant de 1250. El llibre està escrit en primera persona, però no se sap el nom de l’autor, i s’endevina per les influències que pot ser redactat per un deixeble de Joan de Lugio, perfecte llombard.

El conjunt de l’obra està dividit en set parts, més aviat independents, com si haguessin estat redactades cada una en el seu moment i afegides en el manuscrit. La col·locació de les parts o capítols no segueix un procés lògic, ja que ens trobem, per exemple, que en el primer se’ns parla del lliure albir, que també tornarà a ser objecte d’explicació en el capítol sisè, i en canvi en el quart hi ha el resum doctrinal dualista, que tothom coincideix que hauria d’encapçalar el llibret. Si volem ser lògics, doncs, caldria presentar els capítols d’aquesta forma:

S’utilitzen cites de l’Antic i del Nou Testaments, i tots els textos citats de l’Antic ho són literalment i l’autor es recolza en el que s’hi diu, tal com es diu, per deduir-ne la inconsistència del que s’exposa, obra clara del Maligne; en canvi, quan s’ajuda dels textos evangèlics, tots els interpreta espiritualment deixant de banda la literalitat dels termes.

Els punts de vista defensats per l’autor poden ser aquests: la matèria és de tota l’eternitat i els orígens —els principis— que procedeixen d’ella són independents un de l’altre. Cada principi obra segons la seva pròpia naturalesa: el Déu bo crea el bé, Satanàs el mal. Constantment estan lluitant entre ells ja que tots dos són eterns. Déu va crear els àngels, el Maligne ha creat el món i per això en el món no hi ha res de bo. Déu no és totpoderós i només regna sobre el bé que existeix en les criatures. En la imperfecció del bé resideix el mal. Satanàs és fill de Déu i la història de l’univers comença amb la seva caiguda. Déu permet la victòria del seu fill rebel, en el món. Però Déu té previst el lliurament dels seus àngels a la terra. Jesús, fet a la imatge de Déu, esdevé el seu fill enviat, junt amb bons esperits, al món. El Crist és instituït Senyor dels bons però serà temptat per Satanàs, ja que és nat de Maria. La seva mort a la creu és una victòria més de Satanàs, que Déu ha permès com a instrucció del poble. Pel Crist, els caiguts reben la il·luminació i el seu retorn a la pàtria celest. Hi ha tres estadis de la Creació: la caiguda de Satanàs i els àngels, la missió de Crist i el retorn al cel.

Ara tot està en ordre: els esperits celests reuneixen les seves ànimes caigudes en l’apòstol Pau i els seus successors, els càtars; i el bé retorna finalment al bé. En les darreries, els malvats són castigats per tota l’eternitat i aquest món és destruït pel foc. Sols la creació de Déu continua en la seva eternitat; s’han acabat els dos principis. Els àngels caiguts són les ànimes humanes; no tots els homes responen a aquesta condició, però aquells l’ésser espiritual dels quals participa de la naturalesa angèlica seran necessàriament salvats. Si la seva mort es produeix en la seva primera infància, no hi haurà càstig, ja que l’ànima, no creada per a l’ús d’un sol cos, transmigrarà cap a un altre, fins al seu retorn al Cel.

L’exposició d’aquest pensament religiós no és lineal, sinó tortuosa, carregada de citacions, moltes vegades confusa i, pel que es pot deduir de l’extracte que hem intentat fer, moltes vegades contradictòria. La lectura, per a qui no està acostumat a plantejaments teològics, es fa fatigant i és fàcil fer-se’n creus si pensem que es tracta d’un llibre de divulgació, d’un simple manual. Tot i això, sembla que queda clar: a) el seu criteri dualista, que en el llibre s’explica ad nauseam; b) la seva assumpció cristiana i evangèlica; i c) la negació, però, d’un dels grans puntals cristians: el lliure albir.

Anne Brenon ens fa notar —i deixem ara per ara l’estudi del Llibre— que aquest sentiment dualista els càtars intentaran de descobrir-lo en escrits cristians, singularment en l’Evangeli. Ha fet un bon estudi comparatiu entre el text de l’evangeli de sant Joan, 1,3 segons la versió de la Vulgata que corria pel Llenguadoc, i que era coneguda per la «llenguadociana», i la versió càtara de l’esmentat verset. Vegem-ho:

En occità, la versió càtara és: «e senes lui es fait nient». Brenon ens il·lustra manifestant que en occità el mot nient significa el no-res i hom endevina que la clau d’aquesta investigació rau en el valor que tingui, o que se li vulgui donar, el mot llatí «nihil». Si mirem la versió de la vella llenguadociana, el mot «nihil» es tradueix per «res», que no té la força i l’efecte contundent del «no-res». Un altre aspecte, que experts poden valorar, és el desplaçament del «res» i «no-res», comparant les dues versions, i que, evidentment, en la versió càtara arrodoneix el significat al seu favor. Ara, amb l’evangeli a la mà, ells podien demostrar que ja sant Joan havia assenyalat la presència dels dos principis: «Tot ha estat fet per ell» indica que el que realment és ha estat fet per Déu (ell); en canvi «és sense ell que ha estat fet el no-res» vol dir el que no és diví. Per Brenon «significa, és clar, que els càtars distingien dues creacions: la veritable, la de les coses que “són”, és a dir, les de Déu (“Tot ha estat fet per ell”); i les il·lusòries, aquest món visible assimilat al “no-res”. El món visible no és de creació divina: emana d’un altre principi».

El catarisme és un dualisme, però també és un evangelisme, és a dir, està arrelat al cristianisme. Del seu sentit de viure en cristià —que és un altre aspecte molt més interessant— ja en parlarem més endavant. Seguint el Llibre, els càtars estan convençuts que Crist ha estat enviat a la terra per salvar els àngels caiguts, i apliquen aquesta teoria exclusivament a ells mateixos. Crist ajudarà els àngels a tornar a la cleda com ovelles desencaminades, amb l’ajuda de la predicació. Jesús es val també de miracles que, una part dels càtars, els anomenats moderats, creuen reals; en canvi els càtars radicals entenen que el Crist només va fer un sol miracle, profundament espiritual, el de despertar l’ànima.

Crist és un àngel, també. Un àngel que ha estat enviat a la terra. La seva mort a la creu ja estava concertada i el seu sacrifici se situa a un nivell mitològic: ja que el Crist ha estat crucificat, Satanàs acabarà els seus dies de la mateixa manera. Però també, sobre la crucifixió, hi ha parers diferents entre moderats —que hi creuen— i radicals, que no volen creure’s seriosament la crucifixió terrestre: Crist no pot sofrir, ni morir en creu, ja que no posseeix cos carnal. Però uns i altres opinen que s’ha de seguir el rol de Crist sobre la terra, aquest paper només el poden representar les ànimes-àngels, és a dir, els càtars. La victòria que havia obtingut el Crist en la mort a la creu, o sia la mort del pecat i el triomf espiritual, és també possible d’obtenir-la per cada home pur en l’ascesi alliberadora de la fe càtara.

El càtar viu en aquesta terra per fer penitència, per expiar la seva ruptura amb Déu, que, a l’alba del temps, l’havia concebut àngel. El retorn al Cel i l’alliberament és la fi suprema que mou totes les seves pregàries. L’expiació terrestre i el retorn centren les conviccions de la teologia càtara. Entenen que el procés, després de la mort, és que l’ànima alliberada vola immediatament cap al Cel: és el cas del perfecte; l’ànima del no perfecte ha de transmigrar fins que hagi fet la penitència necessària per esdevenir la d’un perfecte. No creuen en la resurrecció de la carn. Però sí que dibuixen un Cel molt atractiu: «el Cel té els seus verds pasturatges, uns dolços prats, els cants dels ocells, on no es coneix fam, ni set, ni calor, ni fred». Borst, mig en broma, diu que és «el cel que es poden imaginar els habitants del Midi».

La moral càtara del pecat està relacionada estretament amb el món. El pecat és la subjecció al món, la seva pedra angular. El principi, doncs, que condiciona tota la moral està basat sobre la conducta a tenir cara al món. L’absència de pecat permet a l’home veure la seva pròpia naturalesa angèlica. No hi ha pecat venial, tots els pecats són mortals. La humanitat es troba separada en dos grups: o àngel o dimoni. Com hem vist abans, en l’ànim dualista pur, explicat en el Llibre dels dos principis, no hi havia el lliure albir: la gràcia estava assimilada a la predestinació; el ser, consagrat al mal, no podia fer res més que el mal; el penediment era absurd. Però en acostar-se al cristianisme, al missatge evangèlic, fa que el catarisme incorpori altres valors. Així es creu que cadascú estarà recompensat, no per la predestinació, sinó segons el seu comportament personal.

Dins d’aquesta moral càtara, cal donar una ullada sobre el que en podríem dir la pràctica, els preceptes que, si bé no eren fonaments religiosos, en foren la seva conseqüència. La fixació càtara en el pecat igual a món determina, per exemple, la seva posició sobre les relacions sexuals i el gaudi de la carn; signifiquen submissió al món. El celibat i la privació foren unes exigències que caracteritzaren la conducta càtara més primitiva. Les mateixes relacions sexuals en el matrimoni havien arribat a representar un hàbit demoníac; tot acte sexual era un pecat, qualsevol matrimoni, una luxúria, les dones encinta no eren admeses… Amb el temps aquests durs preceptes s’acomodaren: continuaren existint per als perfectes, però els creients càtars veieren acceptat el matrimoni i les seves conseqüències. També va passar quelcom de semblant amb el precepte que prohibia tot aliment procedent de la generació, especialment de la carn. El formatge, els ous i la llet eren igualment productes pecaminosos, no així el peix: entenien que era fruit espontani de l’aigua i no generat. No obstant, el peix calia que fos evitat els dies de dejuni, que eren els dilluns, dijous i divendres de cada setmana; aquests dies només s’alimentaven de pa i aigua i s’obligaven a fer-ho, a més a més, en tres períodes de l’any: abans de Nadal, abans de Pasqua i després de Pentecosta. Més endavant el rigorisme en l’abstinència de carn i derivats de productes generats quedà per als perfectes únicament, i també una bona part del dejuni.

Només citarem dos preceptes, relligats estretament amb el sentiment de pecat: la prohibició del jurament, segons ells per la importància que tenia en l’Antic Testament, que, com recordem, era inspirat per Satanàs. I un altre precepte: no mataràs; però no solament a un altre home, sinó a tot animal, ja que podia ser la presó en la carn d’alguna ànima caiguda. També es va anar suavitzant aquest manament i fins i tot en el temps de la Croada, per desgràcia, tindrem Avinyonet com a exemple que es va atemptar contra persones.

Aquest «cristianisme dualista», com li agrada dir a Anne Brenon, es donava a conèixer, s’expandia i arrelava per la predicació d’aquests càtars que, vestits humilment, amb el Llibre a la mà —la Bíblia càtara, que contenia els quatre evangelis, els Actes i les Epístoles—, anaven casa per casa, en parella, fent comprensible el seu missatge. Aquests «cristians dualistes», però, no volien saber res amb l’Església catòlica. Aquesta, per a ells, era la falsa Església, creada pel Déu fals d’aquest món, per viciar el missatge de Crist. Ells, els càtars, es presentaven com els hereus dels apòstols.