3. ELS ORDES MENDICANTS

Hem conegut la situació de l’Església medieval en aquests moments de finals del segle XII i començament del segle XIII; també la varietat i la intensitat de les reaccions herètiques. Hi ha una gran bullida religiosa i no tota és herètica. Existeix certament un moviment multiforme que es cou a dins del cristianisme medieval, moviment desordenat, turmentat i sincer, que de la mateixa manera que fa sorgir els herètics fa emergir els sants. L’Església té sort de poder tornar a les fonts més primigènies amb la fundació dels ordes mendicants, els germans predicadors i els germans menors, per iniciativa individual de Domènec de Guzmán i, sobretot, de Francesc d’Assís. Francesc i Domènec recuperen per a la història de l’Església el fil directe amb el missatge cristià.

Els ordes mendicants recuperen, també, quelcom perdut dins l’horitzó cristià medieval: el contacte de la paraula de Déu amb el poble. La paraula de Déu estava, per un cantó, com segrestada en els grans monestirs cistercencs i cluniacencs: se la venerava, se la guardava rere murs ben sòlids. Per altra banda estava negligida, empobrida per un clergat en hores baixes. Ara, amb la irrupció d’aquests mendicants, que són, essencialment, predicadors, la paraula de Déu torna a presentar-se, cara a cara, al poble de Déu.

Tomàs de Celano, en la seva obra entranyable Vita Prima, ens explica el per què, el com, l’essència de la raó que té Francesc per a tirar endavant el seu orde: «un dia que en l’església es llegia l’evangeli, el Sant de Déu, present en la lectura, va suplicar al capellà d’explicar-li l’Evangeli. Sant Francesc, entenent que els deixebles del Crist estaven obligats a no posseir ni or, ni plata, ni moneda; de no portar ni bossa ni sarró, ni pa, ni bastó, de no tenir sabates, ni túnica de recanvi es va posar a cridar: “Vet aquí el que vull!”».

Francesc, com Pere Valdès, estava relacionat amb el comerç: el seu pare era un bon comerciant de la ciutat d’Assís i ell mateix exercí de comerciant en la seva jovenesa. I com el lionès, va sentir junt a la paraula de Déu el crit dels humils i el desig de ser, simplement, un d’ells i explicar el regne de Déu, no d’una manera diferent, sinó de la manera original. Francesc era aquell que cada vegada que predicava invocava la pau: «que el Senyor us doni la pau». Francesc Bernadone, fill de Pere I de Pica, va néixer el 1181 a Assís. Els seus biògrafs més estrictes —que han hagut de lluitar contra les pietoses llegendes aixecades per Celano i sant Bonaventura— ens confirmen la seva vida de jove burgès, inhibit i rondallaire però sense cap situació degradant semblant al que a Francesc mateix, en el seu «Testament», li agrada d’exagerar: «quan jo estava encara en el pecat…». Li agrada la vida militar però abandona el projecte ben aviat. Tot seguit té lloc la conversió, és a dir, l’adonar-se que la seva vida podia tenir un altre i més alt sentit: «donar la seva fe a una Dama tan noble, tan rica, tan bella i tan sàvia, que cap de vosaltres no heu vist mai de semblant: la Dama Pobresa».

Comença a predicar, comença a formar-se un grup de seguidors: Bernard de Quintavilla, Pere de Catana, Lleó, Elies. Ben aviat els dóna la primera Regla. Ben aviat s’esdevé el contacte amb Innocenci III, la presentació del que desitja portar a terme.

Sorpresa: el papa ho aprova tot. Diuen que és pel somni que ha tingut: ha vist un mendicant ridícul, sostenir sobre les seves espatlles la basílica de Laterà, a punt d’enfonsar-se. L’aprovació d’Innocenci III és únicament oral, però a Francesc, que mai no serà amic de legalismes, li va anar com anell al dit i començà a moure’s per terres de la Umbria i la Toscana. Amb l’evangeli a la mà i amb la humilitat com a senyera, però —i aquí rau la gran diferència amb els valdesos— sentint-se home d’Església. I sant Francesc no bada mai: té plena consciència de com és el clergat que troba pels camins. El monjo Vandenbroucke, exquisit investigador sobre l’espiritualitat cristiana d’aquests segles, diu de Francesc, en aquest aspecte: «aquesta actitud és característica del veritable reformador. Francesc posseeix el que permet fer obra perdurable dins l’Església: amor, humilitat, obediència».

Gent d’arreu s’aplega al seu entorn, que sent la mateixa crida que Francesc. Una nit, quan amb els seus companys estan reunits vora el foc, s’hi atansa una noia, gairebé una adolescent. És Clara Offreducci, de família patrícia, que també vol seguir Francesc. Aquest no li diu pas que se’n torni sinó que hi pensi bé i l’endemà la porta a sant Damià. Així neix l’orde germà dels franciscans, les clarisses. A Roma ja hi ha un nou papa i li demana una nova regla. Francesc, que ha viscut durant quinze anys amb una aprovació verbal, diu que d’acord, però exposa una vegada més els temes que estima: la pobresa, el treball manual, la predicació, l’equilibri entre acció i contemplació. Francesc fa viatges a Orient, desitjós de predicar als infidels, viatges plens de problemes i que generen altres problemes a l’Orde mentre ell és fora. Els vicaris que ha deixat a Itàlia comencen la construcció d’esglésies i convents, creuen que la disciplina ha de ser més estricta: la nau es fa gran i cal tot un ordre rector. Francesc no ho entén així, però abans de topar amb la mateixa gent a qui ha confiat la direcció, demana al papa una persona que governi en l’administració de l’Orde: el cardenal Hugolino se’n farà càrrec. I també nomena ministre general, i Francesc dimiteix tot càrrec. Ell es posa a predicar, a fer penitència, a pregar. Fins a l’octubre de 1226, que Déu el va deslliurar d’aquesta feina ja carregosa per a un home encara jove —només tenia quaranta-cinc anys en el moment de la seva mort— però tocat feia temps per la tuberculosi.

No hi ha constància històrica, però sembla que pels corredors adjacents a la basílica de Laterà, mentre el IV Concili anava agafant forma, Francesc va topar amb un home castellà, només vuit anys més gran que ell i que s’anomenava Domènec de Guzmán. Coneixia l’estimació clara i oberta que Innocenci III tenia pel prior d’Osma i van parlar, probablement, del seu mutu interès: l’aprovament dels seus respectius ordes. L’un i l’altre, en aquesta dubtosa —però possible— trobada, estaven lluny de suposar l’extraordinari favor que estaven fent per l’avenir de l’Església. La paradoxa sempre a punt: els qui la salvarien, a fora dels debats, sense assolir l’acceptació formal; a dins, els escollits, els qui no hi veien més enllà del nas.

Domènec de Guzmán havia nascut a Caleruega, un poble petit de la província de Burgos, però del bisbat d’Osma, l’any 1173. Infància exemplar, signes clars de vocació religiosa, tot el porta cap al sacerdoci. Entra aviat dins de l’esfera d’Osma, on lligarà força amb el que era prior i que aviat serà bisbe: Dídac d’Acevedo. Ben aviat serà el seu sots-prior i com a tal l’hem conegut a Montpeller, acompanyant el seu bisbe. El contacte amb l’heretgia càtara va ser decisiu per a la vida de Domènec. Va entendre, a fons, la tragèdia de l’Església, del poble cristià del Llenguadoc, que, deixat de mà del seu clergat, s’havia inclinat cap a una bona gent —després veurem que anomenava «bons homes» els càtars— que li retornaven la puresa del missatge. També va veure clar que si volia recuperar unes ànimes, calia que ho fes amb les mateixes armes que els herètics: el retorn a la pobresa. I Domènec va entendre, va veure i va actuar en conseqüència.

Hem vist també la seva estada a Fanjeaux, a Pruïlla, a Tolosa. És aquí on coneix Folquet de Marsella, bisbe de Tolosa. De fet, gràcies a ell pot començar a establir una comunitat, tot esperant l’aprovació de la Santa Seu. Domènec, com Francesc, és persona poc amiga de les consideracions legals i, en canvi, desitjós de fer feina. Passat el concili, mort ja Innocenci III, serà Honori III qui li donarà la confirmació definitiva de l’Orde dominicà. Vicaire ens comenta la confirmació papal: «El mandat és molt insòlit. Es pot resumir en aquests termes: “Nós agraïm Déu que ha fet de vosaltres predicadors, i Nós us ordenem que per la remissió dels vostres pecats continueu en la predicació”. L’incís sobre la remissió dels pecats està carregat de sentit: la predicació esdevenia el mitjà essencial de penitència i de salvació».

El 1217 Domènec comptava amb una vintena de companys. Poca cosa, comparat amb l’«èxit» franciscà. Però tot i ser pocs, el fundador envia els seus frares a missió, a predicar arreu. Sembla absurd. Ben aviat fundaren els primers convents importants: París i Bolonya, que tindran un paper molt important per al futur de l’Orde. París, la capital de la teologia, on la primera universitat del món està a punt de néixer; Bolonya, la capital del dret romà. Els predicadors no tardaran gaire a produir, en una ciutat i en l’altra, dos fruits sorprenents: les constitucions de l’Orde elaborades els anys 20 i 21 i que es consideren com una fita del dret constitucional, a Bolonya, i la Summa de sant Tomàs, un il·lustre dominic, professor a París.

Domènec tenia els anys comptats i amb una energia exemplar es mou per França, per Itàlia, per Espanya, cercant l’expansió de l’Orde, mantenint capítols generals per anar definint l’Orde i la regla. Demana, com Francesc, que algú altre es faci càrrec de la direcció de la comunitat, però no té tanta sort: fins uns mesos abans de morir no va obtenir que Jordà de Saxe el succeís. Era a començaments de l’estiu de 1221, i el sant moria a Bolonya, el 6 d’agost.

Sant Francesc no va escriure gaire. Tot i això les dues Regles, el «Testament», i altres escrits dispersos —com oblidar el «Cant al Sol»!— ens descobreixen unes característiques que ens ajuden a comprendre la figura del sant. Domènec pràcticament no escriu res. No tenim la certesa de saber quina part de les constitucions de l’Orde fou redactada per ell. No tenim ni cartes, ni notes, i per tant ens és difícil de penetrar en aquesta «altra» personalitat de l’individu que es va descobrint a través dels escrits. Hi ha, però, una descripció sobre el predicador que tothom està d’acord a adjudicar a sant Domènec: «Proveïts de la benedicció se n’aniran, i es comportaran pertot arreu com homes que busquen la seva salvació i la del proïsme. Sigui els qui exerceixen el ministeri de la predicació, sigui els qui viatgen per altres motius, en cap moment no han de rebre ni portar or, plata, moneda, ni altres presents, llevat de l’alimentació, el vestit i els llibres».

Per acabar amb sant Domènec, cal dir-ho tot: no és un sant que caigui simpàtic. La culpa és evident: l’agermanament de l’Orde Dominicà amb la Inquisició. Aquest fet, que no es pot pas amagar, no té res a veure amb sant Domènec, com esbrinarem en el capítol següent.

La presència dels ordes mendicants, arribats exactament al moment oportú, quan ja era impossible de sostenir un combat únicament militar, al moment mateix que l’espiritualitat de la clerecia medieval estava tocant fons, acaba d’arrodonir aquest quadre de principis del segle XIII i que cada vegada es veu més interessant, més fascinant. Una vegada més, també, cal associar l’aparició i el desenvolupament de les heretgies medievals amb el seu contrapunt dels ordes de mendicants. Amb una atenció fins i tot als detalls: les comunitats mendicants s’obren, des del primer moment, a la dona. Com els valdesos, com els càtars.