2. EL PAÍS I LA GENT

A la Narbona actual, la Narbo Martius dels romans, es creuaven les dues vies antigues, les dues rutes seculars, la Via Domitila i el camí d’Aquitània. Eixos romans, eixos medievals i encara ara, per mor de les autoroutes, eixos de la comunicació llenguadociana. Via Domitila amunt tenim Besiers i Nimes. Besiers és una vila encerclada per la vinya, famosa en temps dels romans i que donava, segons les apreciacions de Plini, el millor vi de la Gàl·lia. Més amunt, Montpeller, en el temps de la Croada una competidora important en el tràfec comercial, sobretot per la seva sortida a mar. Aquesta mar, la Mediterrània, dóna vida a una extensa plana, la del Baix Llenguadoc. Tancant la plana tenim la massa de les Cevenes, que anirà baixant, per l’altre cantó, cap a l’Alt Llenguadoc fins al riu Tarn, per les diferents causses, aquests altiplans típics de l’Albigès. Tota aquesta part ocupa una gran extensió dels territoris dels Trencavell.

Tornem a Narbona. Una mica més al nord hi desemboca l’Aude. Aquest riu es converteix en un riu fronterer de l’heretgia: a la seva dreta deixarà l’abadia de la Fontfreda i el vescomtat de Narbona, poc tocats pel catarisme, de comú acord amb Innocenci III per a la neteja herètica del territori. Ben diferent del país que queda a l’esquerra de l’Aude. Tant en el seu primer tram, el que arriba fins a prop de Carcassona, com el que, variant la direcció en un angle de 45°, el portarà a mar, tota la terra està «contaminada», «infectada», per utilitzar mots tòpics dels inquisidors. La realitat és que el catarisme s’estendrà per la plana del Lauraguès, per la Muntanya Negra, per les valls de l’Arieja i l’Alta Garona fins arribar a Tolosa. Per aquí trobem els grans centres càtars: Menerba, Montreal, Sant Fèlix, Fanjeaux, Mirepoix, Pàmies, Caraman, Lavaur, etc., i, no cal dir, tota la cadena de castells que, d’una manera o d’una altra, estaven involucrats en la defensa dels càtars —probablement més que del catarisme— contra la Croada albigesa, Montsegur inclòs, ben a prop de l’Arieja i també no gaire lluny d’aquesta riba esquerra, l’herètica, de l’Aude.

A començament del segle XIII, l’horitzó medieval gaudia d’una prosperitat que ja s’havia iniciat a mitjan segle anterior. Un fet decisiu era l’increment demogràfic, i si bé era un fet generalitzat, cal convenir que destacava molt més al Midi francès. Segons Baratier, alguns pobles de la Provença i del Llenguadoc havien arribat a duplicar el seu fogatge: la natalitat havia progressat força i s’arribava a comptar amb una mitjana de cinc fills per matrimoni, encara que calia tenir present la baixa esperança de vida: 30 anys. S’havia guanyat en esperança de vida gràcies al fet que, junt a l’increment de la natalitat, hi havia una baixa notable de la mortalitat. Les guerres que podem anomenar «menors» s’estaven donant entre els Capets, els francesos del nord, i els anglesos, gelosos de conservar la pàtria d’origen dels seus reis, la Normandia. Alguna vegada baixaven fins als límits llenguadocians occidentals, però provocaven l’alerta més que el neguit. Les guerres locals, entre senyors del país, eren part integrant del mecanisme baixmedieval, però s’utilitzava sovint el recurs dels «aragonesos» i els «bascs», simples mercenaris que feien la feina fosca. Temps hi haurà per parlar d’aquells que en l’argot històric medieval s’anomenen els «routiers».

Tot això feia que en una regió com el Llenguadoc, que sempre havia anat curta de braços per al treball, havia arribat a finals del segle XII a tirar endavant una agricultura, una indústria tèxtil, i una expansió decidida cap a la creació de les «viles noves» i els burgs. Si la «vila nova» va assegurar l’expansió del país, el burg va introduir la menestralia i el comerç.

Estem parlant de població, però, quanta gent hi havia al Llenguadoc en el moment de la Croada? Tenim una dada facilitada per J. Vaisette: a finals del segle XIII la senescalia de Carcassona comptava amb 90.000 focs. Malgrat la distància d’uns setanta-cinc anys des del començament de la Croada, no és una xifra que es pugui apartar gaire de la realitat del Llenguadoc d’inici de segle: després de la guerra i la repressió, el Llenguadoc no podia haver augmentat de cap manera. Aquests 90.000 focs es poden donar com a bons. La senescalia de Carcassona fou creada el 1229, fruit del Tractat de París, i ocupava menys de la meitat del Llenguadoc que hem precisat. Així tenim que hi havia, probables, 180.000 focs en tot el país. Si multipliquem els focs per 5 o 6 (fills + pares) obtindrem unes xifres de 900.000 i 1.080.000 habitants. I si volem filar prim, diguem que entre uns 800.000 i 1.200.000, amb una mitjana rodona del milió de persones.

La majoria de la gent viu en el medi rural, encara que les ciutats «romanes» s’han conservat i fins i tot han tirat endavant. Una d’elles, Tolosa, arriba a tenir en el temps de la Croada uns 20.000 habitants. Altres dades ens marquen 25.000 i fins i tot 30.000. La xifra primera, però, ja és molt indicativa: cap ciutat d’aquell occident europeu no hi arribava. Tolosa és una de les ciutats més grans del moment, i aquest és un fet molt important a assenyalar. En comptar amb més força de treball, fruit de l’augment demogràfic, s’ha artigat el bosc i es conreen noves terres, cosa que facilita alhora un augment important de la ramaderia. El be, seguit de les vaques i els cavalls, per aquest ordre, són els animals més criats. El be dóna la carn com a aliment, la pell per utilitzar-la, un cop tractada, per a vestits i pergamí, la llana, base de la indústria tèxtil.

Al Llenguadoc hi havia un gran flux de gent del camp cap a les viles noves i els burgs, intensificant així l’intercanvi comercial amb el camp i provocant el pas d’una economia tancada, l’estrictament rural, a una economia oberta, que es manifestava clarament amb l’aparició d’un nou estament. Fins ara hi havia els «oratores», els que pregaven, els «bellatores», que guerrejaven, i els «aratores», que treballaven la terra; ara s’hi afegeixen els «burgenses», els homes de la ciutat i el burg, els burgesos. Aquest grup ajudaria els pagesos a suportar el pes de l’economia medieval, que fins ara recolzava sobre les espatlles dels «aratores». I la tasca més important que porta endavant aquest nou grup és el comerç, molt limitat, molt asfixiat durant els segles altomedievals. Tornar a posar en marxa el comerç significa moure tota la societat: des del pagès fins al firaire, del mercader al transportista, del barquer de riu al navegant de mar, del banquer al notari. Genicot, precisament, diu que a la fi del segle, a Carcassona, ja hi havia 63 notaris! No correspon aquesta xifra al moment que estem estudiant, però si ho rebaixem fins a la meitat, aquests trenta notaris establerts a la vila dels Trencavell són un signe clar d’una societat nova que s’està donant al Llenguadoc. El corrent comercial dóna vida a fires en nuclis geogràficament aptes, en dies establerts, i permet al pagès, al menestral, entrar dins la mecànica viva de canviar producte per diners. Le Goff explica així el canvi que es produeix en aquest món: «en una paraula, al capdamunt dels pecats capitals la superbia, típica de la societat noble de l’Alta Edat Mitjana, fou destronada per l’avaritia, filla de la riquesa mobiliària».

Junt amb ells hi ha el poble menut: els jornalers, els obrers industrials, els captaires. I aquests eren molts. A la mateixa Carcassona dels trenta notaris i escaig, hi havia 800 focs d’indigents.

Ens agradaria conèixer, encara que només fos per sobre, com era l’home medieval en aquest moment que s’inicia al segle XIII, en els instants que el catarisme plana pel Llenguadoc. La gent que vivia al camp tenia, és clar, una llar, una casa on s’aixoplugaven. Aquesta casa era una gran habitació on es vivia, es treballava, es rebia la gent, es cuinava, es menjava i es dormia. I això era vàlid per a tots els estaments socials: senyors, clergues i pagesos. A l’entorn, hi havia el graner, l’estable, la cort d’animals. A la ciutat, al burg, els seus habitants també vivien de la mateixa manera. Quan la família creixia, pel matrimoni d’un fill, es feia una altra habitació que regulava una altra vida familiar, amb el mateix model. A ciutat, aquesta habitació-vivenda es farà a sobre, es creixerà verticalment; al camp, s’expandirà horitzontalment. Fins i tot els reis de França, sempre tan tocats i posats, mantindran aquesta peça única: sant Lluís —ja en temps que el gruix dels efectes de la Croada eren història— encara menjava i rebia la gent en la seva cambra-dormitori; els cavallers dormien als seus peus.

El mobiliari de la cambra-habitatge era molt simple: un llit, una arca. El llit força gran: hi dormien de dues a sis persones. Per als pobres el llit era una simple caixa de fusta plena de fenc; sacs plens de palla servien de coixins. Els rics tenien una màrfega i a sobre uns matalassos plens de ploma d’aviram. La gent dormia vestida a l’hivern i nua a l’estiu. L’arca feia el doble servei: d’armari i de seient. La taula era precisament això: una post, una peça de fusta, que es col·locava sobre uns rústics cavallets, és a dir, es parava quan s’havia de fer servir i es desparava quan ja no era necessària. El seient natural a l’entorn de la taula era l’arca, que moltes vegades es completava amb bancs.

Els vestits eren encara molt primaris. Les dones s’ho arranjaven tot a base de bruses llargues que arribaven fins al turmell; si feia fred, anaven col·leccionant bruses una sobre l’altra; no tenien roba interior de cap mena. Els homes portaven calçons, i a sobre pantalons. També utilitzaven les bruses, com les dones, però més curtes. Si tenien la sort de tenir un abric, aquest tenia la mateixa configuració que l’hàbit del monjo, amb caputxa i tot. En realitat és ben bé al revés: són els monjos mendicants, que utilitzen l’abric medieval i aquest es converteix en hàbit.

L’alimentació, al Llenguadoc, estava basada en el pa, pèsols i faves, carn —de be, vedella, bou, aviram i caça— i, a les muntanyes, castanyes. L’all dominava per sobre de les espècies. A la Quaresma el peix substituïa la carn. Peix fresc, salat, fumat, assecat. La beguda general era el vi, però per terres de Besiers es començava a destil·lar aiguardent. El menjar es presentava en l’escudella i s’utilitzaven culleres i ganivets, però no hi havia ni forquilles, ni tovallons, ni plats. Les estovalles només sortien per festa gran i eren llargues i amples, penjaven fins a terra, i servien també per a netejar-se les mans. En els grans tiberis de carn, aquesta era servida a sobre de llesques de pa, llargues llesques que regalimaven el suc del rostit del qual estaven amarades.

Hem donat una ullada ràpida al que podríem dir-ne la vida quotidiana al Llenguadoc del segle XIII. Aquest Llenguadoc, per dret propi, forma part del que s’anomenà la «Civilització del Midi». Aquesta etiqueta fou donada, principalment, pels historiadors francesos del segle passat, intentant diferenciar així —en els moments de la Croada— la França dels Capets, la de l’Île de France, de la França meridional, o més senzill: del Midi. Certament hi ha un contrast entre els francesos aplegats a l’entorn de París i la gent del Massís Central cap avall. Ja hem apuntat el més significatiu, la llengua, a la qual haurem de retornar.

Belperron, gens amic del Llenguadoc i menys dels «meridionals», ha d’admetre, però, que «el Midi, durant el segle XII, havia desenvolupat una civilització urbana (…). És real la riquesa i l’activitat de ports com Narbona i Montpeller. Les viles de l’interior com Tolosa, Nimes i Carcassona són el centre de riques regions agrícoles, el mercat de la indústria de la llana i el lloc obligat de mercaders i pelegrins». Però després de reconèixer tot això, fa tot el possible per aigualir-ho: «És fals dir que, al moment de la Croada, el Midi havia creat una civilització brillant i que els croats l’ofegaren en sang; en realitat el que s’havia creat era una vida brillant, que pel seu refinament, elegància i frivolitat, s’havia avançat en el temps».

Tolosa, com hem vist, és una de les ciutats més poblades d’Occident i està dirigida per una burgesia opulenta, que ha arribat a donar-se les seves pròpies institucions, i que actua com a contrapoder del comte de Tolosa. La imatge de les ciutats lliures italianes contemporànies és un tòpic molt utilitzat per a definir Tolosa, però és força encertat. La diferència —i important— és que Tolosa té el senyor, el comte, al davant o al costat, segons on es vulgui posar el punt de mira. El burgès tolosà és un home lliure i privilegiat: dia a dia va posant els fonaments del que, en pocs anys, seria una classe lliure, forta i amb consciència dels seus drets. Zoé Oldenbourg rebla el clau: «el poder de la burgesia té un paper preponderant. La terra dels trobadors és la terra del gran comerç, la terra on la importància del burgès comença a eclipsar la del noble».

A les ciutats del Llenguadoc sorgeixen ciutadans que controlen el poder: els cònsols. Al començament del segle XIII els cònsols de les ciutats de Tolosa, Albí, Narbona, Besiers, etc, eren escollits per la seva pròpia comunitat, amb el vist-i-plau del senyor. Els cònsols complien un any les seves funcions, i aquestes passaven als seus successors, que ells mateixos designaven. A Tolosa es va començar per escollir sis cònsols i amb el pas del temps es va arribar fins als vint-i-quatre; dotze eren de la ciutat i els altres dotze pertanyien al burg.

Uns altres elements característics d’aquesta vida «brillant», i que la diferenciaven de la d’altres societats occidentals contemporànies, eren el «pretz» i el «paratge», dues paraules occitanes que traduïdes literalment signifiquen el «preu» i l’«ascendència», la noblesa d’extracció. El «pretz», el preu, és el que dóna valor a l’home: l’home de preu és el perfecte cavaller. Valerós, coratjós i cortès; amb una barreja, no mesurable però sí harmònica, de valor i cortesia. I això ens porta a l’altre terme: el paratge. Les formes corteses troben lloc dins una noblesa d’origen, però també natural. Jacques Madaule ens ho explica: «La noblesa del Midi és menys militar que la del nord, i més civil. Li agrada tant l’esperit com el valor. L’esperit és rarament una herència, sinó ben bé al revés: qui no ha nascut noble pot aixecar-se ben amunt pel seu propi mèrit».

Anem esgrunant aquests fenòmens propis d’aquest Midi. Acabem amb aquest tret ben engrescador i notable: una certa promoció de la dona. És en aquesta societat meridional on la dona comença a individualitzar-se, a emergir del gran pou de foscor on anys i segles l’havien arraconada. Hi ha qui diu que aquesta aparició de la dona en un cert primer pla és deguda a la seguretat i a la riquesa noves que planen sobre el país: les classes altes han començat a viure en un cert benestar, als castells s’estableixen contactes pròpiament socials, on el lloc de les dones cada vegada és més important.

Potser ja és suficient, aquesta visió del país i de la seva gent. Voldríem acabar aquest capítol amb una altra citació de Madaule, gran enamorat del seu Llenguadoc. Són unes paraules que situen en la seva exacta dimensió aquest concepte de civilització, tan debatut, abans i ara, quan es parla del Llenguadoc del segle XIII: «el que nosaltres observem en el Midi tolosà és menys una civilització original que la naixença d’una nacionalitat ofegada». Potser mai no coneixerem les dimensions exactes de la seva existència. El que veurem molt clar és qui la va occir.