1. EL MARC
És convenient establir el marc geogràfic on s’ha de situar després la narració històrica, fixar els límits on es desenvoluparan els esdeveniments, en aquest cas sorgits per la predicació càtara primer, i després per la repressió dels croats: en una paraula, el medi físic per on corregueren els rius de sang i on s’esventaren les cendres de les fogueres. No sembla pas difícil de retrobar aquest marc; sempre s’ha parlat que el fenomen càtar i la Croada es manifestaren dins el territori del Llenguadoc. A grans trets la indicació és correcta. La primera sorpresa que tenim, però, és adonar-nos que sota el nom de Llenguadoc, com a territori establert i legalitzat, hi apareix una província francesa que va durar des del segle XIV fins a la Revolució Francesa. En realitat fou una enorme subdivisió administrativa que, segons Jacques Madaule, «constava de peces i trossos de diferents regions, sense cap unitat real de conjunt». Amb aquest defecte de sortida, poc ens pot servir una demarcació territorial que, a més, fou establerta cent anys després de la Croada. L’altra vegada que apareix el nom de Llenguadoc per definir un territori ha estat en la recent estructura regional francesa, però ara lligant-lo amb el del Rosselló, la regió Llenguadoc-Rosselló.
Abans de la província esmentada, el nom de Llenguadoc no havia servit per delimitar res en concret, mai havia donat el nom a cap país, ni regne, ni comtat, ni comarca. Mai, doncs, hi havia hagut un territori i un no sap on establir uns límits polítics en ple segle XIII. D’altra banda, constantment es parla del Llenguadoc com una terra, i és ben fàcil trobar la paraula Llenguadoc en milers de mapes històrics, assenyalant d’una manera més o menys clara uns límits que estan entre la Garona i el Roine. I poca cosa més. El Llenguadoc d’abans del segle XIV mai no havia estat un territori polític, mai no podia figurar en cap geografia política: el seu nom correspon a una llengua, a la llengua d’oc. Jordi Ventura ens ho aclareix: «si bé cap terme geogràfic designava encara el conjunt d’aquells comtats i vescomtats, fou llur unitat lingüística la que aviat faria mencionar en els documents oficials de l’època amb el nom de Patria linguae occitanae, Occitània país de la llengua d’oc».
Es tracta, doncs, del territori que habita la gent que parla aquesta llengua. Sembla que tenim una pista clara: esbrinant on es parlava el llenguadocià tindrem, pam més, pam menys, el territori real, sense delimitació política. Ens trobem, d’aquesta manera, que la unitat de llengua dibuixa un territori real. El professor Delaruelle ho explica: «aquest nom de Llenguadoc surt del nom de la llengua. I no fou pas casualitat: Ramon VI té plena consciència que és la llengua la que aporta la unitat al comtat.
»Hi ha una idea nacional relligada a l’originalitat lingüística».
Però ens manquen concrecions. No tenim fronteres clares d’unitat lingüística. Es parla de la llengua d’oc, de la llengua occitana. Occitània s’estenia de mar a mar: de la Mediterrània a l’Atlàntic. I si volem resseguir les petjades deixades per la llengua d’oc, ens trobem que provençal és llengua d’oc, i el llemosí també, i fins i tot el gascó, el més allunyat, també és llengua d’oc. Per tant, territoris i llengua no es corresponen totalment. Però si el provençal és la llengua de la Provença i el gascó, la de la Gascunya, del territori que queda al mig de les dues regions, del territori innominat com a tal, però que va consolidar i cristal·litzar les arrels de la llengua, i d’una manera àmplia, difosa, inconcreta, se’n va dir el Llenguadoc. O se n’ha dit el Llenguadoc. L’historiador Belperron és lapidari: «La paraula Llenguadoc no té cap sentit a l’Edat Mitjana, en la qual mai no va ser emprada».
Hem arribat a aquesta galdosa definició: el Llenguadoc és el que no és Gascunya ni Provença. Val més que ens posem en mans dels experts. Primer els lingüistes, que ens diran els marges de la parla, i els historiadors després, per tal de donar-nos els noms dels comtats, de les senyories, de les ciutats que estan inclosos dins aquesta frontera de la parla. Pèire Bec, especialista en llengua occitana, ens delimita el territori del llenguadocià: «és el més important geogràficament: limita a l’oest amb la Garona, perllongat pel seu afluent, l’Arieja; al nord, amb el Llemosí, l’Alvèrnia i les Cevenes. A l’est amb una franja situada entre el Vidoria i el Roine». Bec no parla del sud, ja que abans, en establir els límits amb el català, indicava que eren «l’Alt Arieja, el Capcir, el Donosà i la Fenolleda».
Als historiadors els és més difícil de precisar uns límits territorials dins la frontera lingüística. Cadascú té les seves pròpies idees i s’han d’anar agafant punts de vista d’uns i altres per intentar trobar, almenys per al segle XIII, una aproximació al Llenguadoc polític. Fernand Niel, per exemple, en indicar-nos les possessions del comte de Tolosa, ens marca una frontera ben legítima: «el Llenguadoc, des del punt de vista polític, està dominat per la casa dels comtes de Tolosa (…) els seus territoris comprenien l’Alt Llenguadoc, l’Armagnac, l’Agenès, el Carei, el Rodés, el Gavaldà, el Comtat-Venaissin, el Vivarès i la Provença». Quan fixa les possessions tolosanes ens marca quines són al Llenguadoc —l’Alt Llenguadoc— i quines altres són les que ens ajuden a establir la frontera més difícil: la de la part nord. El mateix autor ens segueix informant: «Dels seus vassalls els més influents eren els vescomtes de Carcassona, Besiers, Albí i Rasés, de la dinastia Trencavell (…) el vescomtat de Narbona, limitat a la ciutat i algunes possessions a la part oriental de les Corberes». Aquesta segona descripció de Niel ens defineix el que s’anomena el Baix Llenguadoc.