La veritat és que a la vetlla de la Croada, el papa Innocenci III, el seu gran protagonista, està convençut que no pot comptar amb Ramon VI. I els bisbes del Llenguadoc seran els primers a atiar la malevolència contra el comte de Tolosa. Arriben a manifestar que «l’Església no podrà tenir tranquil·litat mentre aquest home infamant disposi del comtat de Tolosa».

Al costat mateix del comtat de Tolosa i no sempre al costat de Ramon VI, hi trobem la dinastia dels Trencavell. Ramons i Trencavells estaven lligats per llaços d’amistat i família, encara que excessivament trencadissos. Al mateix any que moria Ramon V i prenia les regnes del comtat el seu fill Ramon, també desapareixia el vescomte Roger II, que era casat amb la germana de Ramon VI. Ramon-Roger, el seu fill, als nou anys, esdevingué hereu. Tres anys més tard moria la seva mare Adelaida de Tolosa i l’adolescent era posat sota la tutoria de Bertran de Saissac, seguint els desigs testamentaris del pare, Roger II. Bé, Saissac pudia a càtar a desdir, tal i com ens ho manifesten els cronistes croats. La conseqüència és clara: si Saissac és escollit com a mentor de Ramon-Roger, els Trencavell també estan tocats.

És clar que també hi ha qui diu que el vescomte d’Albí, Carcassona i Besiers va ser fidel a l’Església, fos qui fos el seu tutor. Així ho afirma «l’altre» cronista, Guillem de Tudela, prenent testimoni de «molts clergues i molts canonges que viuen en els claustres». La situació de Ramon-Roger era similar a la del seu oncle Ramon, però amb una gran diferència: el país del vescomte estava molt més penetrat pel catarisme, sobretot en la petita noblesa i la gent benestant. El poble menut, més o menys, en un domini i l’altre, fa la impressió que ja havia elegit el catarisme com a alternativa. Guillem de Tudela expressa els problemes del jove vescomte dient: «en raó de la seva tendra edat es familiaritzava amb tothom del seu país; ells jugaven amb ell com si fos un més. També és veritat que tots els seus cavallers donaven asil als herètics al seu castell».

Una vegada més es fa notar la convivència que hi havia entre senyor i cavallers, al mateix temps que s’assenyala en forma clara l’altra convivència: la de cavallers i càtars. Està demostrat, sigui per la joventut de Ramon-Roger —quan comença la Croada només tenia vint-i-quatre anys—, sigui per l’aire «democràtic» que envoltava el país, que Guillem de Puillorenç —cronista dels croats— té més raó que un sant quan diu que «els anys que precediren a la Croada, res no havia destorbat la propagació de l’heretgia».

Molt diferent era l’aire que corria per Narbona i el seu reduït vescomtat. El vescomtat de Narbona compartia el domini de dos senyors: el vescomte i el bisbe. Però mentre que el petit territori conferia poca importància al senyor civil, el representant religiós tenia gran categoria: Narbona era la seu de l’arquebisbat del Llenguadoc, amb amplis poders de jurisdicció eclesiàstica sobre territoris del seu entorn. En el temps de la Croada, el poder civil estava a les mans dels Lara i concretament en les d’Aimeric de Lara, que l’havia heretat de la seva tia Ermengarda de Narbona. L’altre senyor, l’eclesiàstic, era un personatge summament interessant. Es tracta de Berenguer, fill natural de Ramon Berenguer IV, el que va cristal·litzar la unió de Catalunya i Aragó. Per tant, és germanastre d’Alfons el Cast i, en certa mesura, oncle de Pere I. La carrera dels fills naturals reials era, en molts casos, la carrera eclesiàstica, i en aquest cas es pot dir que Berenguer hi va fer bona carrera. Després de passar per diferents dignitats menors arriba a ser bisbe de Lleida i d’aquí és catapultat a la seu territorial de Narbona, d’on és arquebisbe des de l’any 1191.

Berenguer, que devia tenir força virtuts religioses, va fer-se notar, però, per les seves inclinacions humanes, i sobresortí fora mesura pel seu afany pels diners. Hi ha una carta ben clara, com totes les d’Innocenci III, retratant el seu representant: «Però la causa de tots els mals [del Llenguadoc] està en l’arquebisbe de Narbona: és un home que no coneix altre Déu que el diner; en lloc de cor hi té un portamonedes. Després de deu anys (…) no ha visitat ni una sola vegada la seva diòcesi (…) Quan una església queda vacant s’absté de nomenar titular i així s’aprofita de les rendes. En la seva diòcesi monjos i canonges refusen l’hàbit, conviuen amb dones, practiquen la usura…».

A Berenguer li agradaven els dinerons, és ben cert. Sempre va tenir molt interès a continuar regint altres institucions que no tenien res a veure amb Narbona. Així, tot i ser molt lluny de la seu arquebisbal, Berenguer va mantenir-se abat de Montearagon, un monestir de monjos regulars, a Osca. Era un monestir molt ric i Berenguer hi feia molts viatges i moltes estades, fent arqueig.

Berenguer sucumbia al pecat de l’avarícia, però d’una manera ben diferent tractava els problemes de la fe, especialment tot el que feia referència a l’heretgia. Pel seu costat, el vescomte Aimeric mirava de seguir les pautes ortodoxes dels seus admirats francesos del nord. Així, l’un i l’altre assoliren que en la ciutat i en el seu territori l’heretgia agafés poca volada.

D’una banda anem a l’altra. Del petit vescomtat de Narbona al no gaire més gran comtat de Foix. Els Foix eren originaris de Carcassona, tot quedava a casa. En el temps de la Croada regnava aquí el comte Ramon-Roger, i tothom està d’acord a afirmar que no sols la gent del país, sinó els mateixos comtes eren, més o menys, càtars. Cosa que tant Ramon-Roger com el seu fill Roger-Bernat, que el va succeir durant la Croada, varen negar d’una forma absoluta i enèrgica. Com els de Tolosa, com els Trencavell, s’oposaren a les forces de la Croada i és prou conegut que els fats no els afavoriren. També és veritat que la qualificació donada d’heretges als comtes de Foix és una qüestió de dones, en el bon sentit de la paraula. És cert i real que hi ha tres dones, almenys, que giren a l’entorn dels Foix i que d’una manera declarada eren càtares. La primera, Felipa de Foix, dona de Ramon-Roger i mare de Roger-Bernat. La segona, Esclarmonda de Foix, germana i tia respectivament dels comtes, i la darrera, Ermessenda de Castellbò, la dona catalana de Roger-Bernat. Aquestes tres dames, d’una importància indiscutible en la petita cort del Pirineu, són càtares convençudes, i així ho admeten, en els seus escrits de descàrrec, els seus marits i el seu germà. Per exemple, Ramon-Roger afirma, referent a la seva germana Esclarmonda, l’any 1215: «si la meva germana ha estat mal aconsellada i ha estat pecadora, com fou veritat, jo no dec, pels seus pecats, arruïnar-me».

Força anys més tard, concretament el 1241, davant els inquisidors, Roger-Bernat no deixa gaire ben parada Ermessenda. Al sumari inquisidor es pot llegir el següent: «Roger-Bernat diu no haver vist la comtessa, la seva dona, després que ella esdevingués herètica i que des de llavors ell no li va donar mai més res, fos el que fos…». De les tres famoses dames, sens dubte la més compromesa amb el catarisme actiu fou Esclarmonda, que en enviudar del seu marit, just a finals del segle XII, es féu «cristiana» i, rebent el «consolamentum», esdevingué «perfecta». Esclarmonda esdevé un mite per als historiadors llenguadocians, personificant la Dama de les corts d’Amor, la inspiradora dels trobadors, la Bella.

Ja només ens queden per presentar els dos regnes externs al Llenguadoc, atents, però, a tot el que hi succeïa. En temps de la Croada, Felip August era el rei de França. L’any 1180 moria el seu pare Lluís VII, dit el Jove, que havia estat casat amb aquella figura de novel·la, digna de Walter Scott, que fou Elionor d’Aquitània, una dama occitana de ponent, amiga de trobadors i poetes…, i col·leccionista d’amants regis. Felip II era anomenat l’August perquè va augmentar el minso territori capet, primer a costa de la Normandia, i després amb la conquesta del ducat de Bretanya. La batalla de Bouvines, desenvolupada en els moments més vius de la Croada, assegurà la consolidació del Regne de França, a cobert dels anglesos, alhora que frenava qualsevol mala idea que pogués tenir l’Imperi Germànic, a l’altre cantó d’Europa. Felip August és el primer rei de la nova França que pot respirar a fons.

Ara per ara, però, els seus principals problemes continuen centrats en el nord de França, i els fets de l’heretgia en el Llenguadoc no li fan perdre el son. El maig de 1204, el papa Innocenci III, memorable escriptor de cartes, li n’escriu una fent-li notar el terrible estat de la terra occitana i com, no refiant-se gens dels senyors del país, li demana que actuï amb la responsabilitat de rei de França. Felip li va contestar amb evasives i el papa hi tornaria a la càrrega moltes vegades, la més significativa l’any 1207, quan ni la mateixa tasca pacificadora de Domènec de Guzmán havia obtingut cap resultat. La contesta sempre serà la mateixa: excuses amables, afligint-se per no poder estar al costat del seu «amantíssim Pare», però palesant que Felip no volia entrar en croades. Fins i tot en el moment crucial, quan s’esdevé la mort del legat papal Pere de Castellnou, i Innocenci, en una altra carta, li explica tots els detalls de l’assassinat, esperant que, ara sí, «respondrà moralment» a la petició papal d’ocupar militarment el Llenguadoc, Felip II no es mou. I l’oferiment d’Innocenci III no era pas banal: «No dubteu de fer sentir al comte de Tolosa el pes de la força reial, apoderant-vos de les terres que ocupa».

Malgrat aquesta sibil·lina oferta, el rei francès no es deixa convèncer. Més aviat, en la seva resposta, invalida la tesi major d’Innocenci III, posant en dubte l’heretgia de Ramon VI: «Vós no podeu despullar Ramon de les seves possessions per la força de les armes, si no és després d’haver-li incoat procés i haver-lo condemnat per heretge». El papa, desesperat, li demana que, almenys, li enviï el seu fill, el príncep Lluís. La contesta serà igualment negativa i com a recurs permetrà als barons del seu regne que vulguin que responguin a la crida del papa. Més endavant, l’actitud dels successors de Felip August ja serà més clara i decidida, més activa, aprofitant amb una senzilla conquesta la feina que altres havien fet, com una deliciosa ofrena caiguda dels cels. Però aquesta realitat no ens pot amagar que, en el temps que es decideix tirar endavant la Croada, l’actitud del rei francès estava ben lluny de la de fer el pas definitiu —obert o entre bastidors— per tal que la guerra contra els càtars fos el primer moviment francès per annexionar-se el Llenguadoc. Altres maldecaps tenia Felip II!

Ens queda per dibuixar la situació de la Corona d’Aragó quan s’inicia la Croada. El cap dels catalans i aragonesos és Pere I, dit el Catòlic. Pere I és una figura molt ben estudiada per la historiografia i del qual sembla que ja ho sabem tot. Això no és obstacle perquè sigui una figura controvertida, amb historiadors amics i enemics. Probablement l’interès en la figura del rei catòlic és més suscitat pels esdeveniments en què es va veure compromès. I l’esdeveniment clau és precisament la seva intervenció en el conflicte càtar i el desastre de Muret.

D’entrada, cal dir que Pere I és com una espècie de llampec dins la història, encara que un llampec vibrant, ardit, temerari, «aimador de fembres», com dirà, després, el seu fill Jaume. Tot això rematat amb una mort, si no heroica, sí digna d’un cavaller, i que per ella mateixa ja li va donar entrada a la posteritat romàntica, literària i històrica. Potser el que més s’adiu amb el rei Pere és aquest qualificatiu de romàntic, amb un salt anacrònic difícil de perdonar, però que defineix de dalt a baix el tarannà del personatge. L’aurèola l’ha embolcallat tant que no ha deixat veure les seves mancances, que, dissortadament, eren tan consistents com els seus atributs. Potser va ser Ramon d’Abadal qui, amb el seu estil sec però precís, va acabar amb aquesta visió, per altra part típica dels nostres grans historiadors de la Renaixença. La seva opinió és lapidària. Parlant del pare de Pere, Alfons el Cast, diu: «sembla impossible que Alfons pogués ésser pare d’aquell arravatat, inconscient i funest Pere el Catòlic».

Sigui com sigui, Pere es va trobar dins de l’ull de l’huracà. I va fer molt per esquivar la tragèdia que, pensem, veia venir clarament. Però era més home de batalles contra enemics a cavall que contra desdibuixats heretges. Polèmiques i discussions no eren pas el seu fort, però va anar moltes vegades al Llenguadoc per tal de parlar amb uns i altres —o amb tots alhora— i mirar de fer-los entrar en raó. Cal convenir que el joc de Pere I no era pas fàcil: per un cantó tenia clar que el Llenguadoc formava part del territori natural de l’expansió catalano-aragonesa. Comptar amb Ramon VI com a aliat era una suposició difícil, però no impossible, com es confirmarà en les hores més negres de la Croada. Els Trencavells eren uns aliats totals del rei catòlic: només calia esperar el moment oportú —potser un matrimoni?— per passar de vassalls a simples súbdits territorials de la Corona. O sia que, parlant en termes medievals, terres i homes podien arribar a dependre de Pere I, naturalment si estava al seu costat.

Per altra banda hi havia l’heretgia càtara, establerta, clara i creixent. I l’actitud irreductible d’Innocenci III, el mateix papa que l’havia coronat. El problema de Pere I era el mateix que el de Ramon VI, amb tots els matisos i els graus de diferència particulars, però igual en l’essencial. La Corona d’Aragó, com el Regne de França, eren Estats joves, com els seus reis, amb empenta, i tot els venia de cara. El territori català anava creixent i els cavallers de les quatre barres eren respectats i temuts en tot l’horitzó medieval: són els anys daurats de conquesta, o reconquesta, de creativitat, que en aquell moment es definia en els ordres militar i polític.

Hem fet un esbós de les forces polítiques que estaran presents en la Croada, moltes de les quals, com hem vist, s’hi veuran involucrades contra el seu propi pensament i desig. Però hi ha una força política de la qual no hem dit res: l’Església Catòlica. El joc que l’Església té a les mans, evidentment, encara que es mogui per motius religiosos, és rabiosament polític. Innocenci III, des de Roma, decideix solucionar un problema de primacia religiosa amb procediments polítics i amb escamots militars. Però l’Església està defensant quelcom molt greu en aquest començament de segle XIII: el ser o no ser de la seva hegemonia religiosa, prou afectada ja per l’Islam. L’aparició i el desenvolupament del catarisme havia arribat a una extensió i a una penetració summament perilloses dins el Llenguadoc catòlic. A Llombardia, a l’Imperi Germànic també hi havia greus arrels; a la Catalunya pirenaica i en les seves dues vessants, a la França del nord, a la Provença també, encara que amb menys intensitat. En fi, el catarisme era present arreu.

El moment és únic per a l’Església. De caixa o faixa. Amb molts elements barrejats. Per tot això, sembla oportú tractar aquesta «força política» dins la segona part, quan estudiarem en conjunt tot el fet religiós.

Per finalitzar aquest capítol i amb un desig d’emmarcar el fet polític europeu del moment, seguint el pensament del doctor Riu, deixeu-nos avançar que, a pocs anys del començament de la Croada (1209), hi ha tres fets històrics que fixen, quasi definitivament, el dibuix del mosaic de l’Europa moderna. Sols tres anys després, l’any 1212, s’esdevé la batalla de les Navas de Tolosa, on la coalició catòlica hispana, amb la seva victòria, va determinar la fi del predomini àrab a la península. Un any després (1213) vindrà Muret, del qual, naturalment, parlarem ben extensament més endavant. Però Muret va significar una frenada total al desig de la Corona d’Aragó d’anar més enllà, cap al nord, i alhora va donar tots els trumfos als reis de França, que els jugaren molt bé en el moment oportú i consolidaren la frontera meridional. I no passa més d’un any (1214) que a Bouvines els francesos retallen pel nord i per l’est els seus límits, gairebé actuals. 1212, 1213, 1214, tres anys que, mentre la Croada feia la seva pròpia feina, la Història anava perfilant el futur polític d’aquesta Europa Occidental.