4. LA IMPLANTACIÓ SOCIAL

Aquests homes, aquestes dones, guanyats per a la nova religió de l’Església dels Bons Homes, de quina base social procedien? Era el poble menut qui formava la plataforma de perfectes, de creients? O bé era un religió delit, nascuda i desenrotllada en els salons dels nobles, tot escoltant els trobadors? O, més aviat era una religió arrelada als burgesos, amb contactes estrets amb els teixidors, aquests tisserands occitans, focus i irradiació del catarisme?

La contesta a aquestes preguntes no és altra que aquesta: el catarisme està arrelat en tots els estaments socials, amb graduacions, és clar. Anem a conèixer ara la intensitat, la diferència, amb què és acollida l’Església dels Bons Homes en els diferents braços d’aquesta societat occitana, refermant, és clar, que és una religió estesa arreu del Llenguadoc.

Pel fet de la Croada, pels seus resultats immediats, pels esdeveniments a mig i a llarg termini que la guerra va ajudar a emergir, canviant el signe polític del Llenguadoc, cal mirar amb molta atenció, primer de tot, la situació religiosa dels senyors que dirigien el país. Cal esbrinar si foren absolutament guanyats per l’heretgia, si n’eren contraris o si guardaven una actitud neutral, simpatitzant amb càtars i catòlics segons com es desenvolupessin fets i conveniències. Altrament, cal estar atents, pel canvi institucional que es produirà al país, i conèixer la part de culpa o de responsabilitat que, en el seu moment, tingueren els senyors de Tolosa, Albí, Carcassona, Foix, etc., en la possible defensa de l’Església dels Bons Homes. Ens podem centrar ben bé en pocs homes. Cal esbrinar el comportament de Ramon VI de Tolosa, Ramon Roger Trencavell i Ramon Roger de Foix. Ells eren els senyors del Llenguadoc, i contra ells anirà, exactament, la Croada.

Ramon VI de Tolosa, nascut de pare tolosà i catòlic, i de mare francesa i catòlica —la Constança capeta, que sempre es va voler intitular reina en comptes de comtessa—, no tenia, doncs, cap arrel càtara. Quan accedeix al comtat, Ramon té ja trenta-vuit anys, un home format, tal com més amunt ja hem descrit. Segons el canonge Griffe «es tracta d’un personatge enigmàtic i desconcertant, que mai no arribarà a prendre una actitud franca, cara l’heretgia i cara l’Església». Pere Vaux des Cernay acusa Ramon VI d’envoltar-se de perfectes i d’assistir a les predicacions càtares, «fins i tot gosant invitar el bisbe catòlic de Tolosa…, el comte de Tolosa es comportava com un “creient” desitjós de no morir sense rebre el consolament…».

La situació del comte de Tolosa sembla angoixant. Per un cantó, cada vegada que les autoritats eclesiàstiques catòliques, amb Innocenci III al davant, el forçaven a demostrar amb fets la seva catolicitat, ho feia a bastament. Per altra banda, es movia dins un aire enrarit d’heretgia, on nobles, burgesos i poble estaven compromesos amb la nova església. Innocenci III, el 1207, encara en vida de Pere de Castellnou, li envia aquesta carta, un model que es repetirà manta vegada en aquest fer i desfer d’amor-odi que són les relacions de l’Església catòlica amb el comte de Tolosa: «els teus veïns han jurat la pau per obeir els legats apostòlics, i tu solament la rebutges, cercant el teu lucre, com un corb que es manté de carronya». Potser aquesta persona desconcertant té en la seva independència de criteris un dels trets més acusats de la seva personalitat. Serà independent vers els parers de la seva família, potser acostumat a decidir des dels nou anys per si mateix, sense l’ajuda o el control matern, quan la reina Constança faci el farcell i s’entorni cap a la cort del seu germà, Lluís VII de França. Serà independent vers les exigències de l’Església catòlica, portat per l’anticlericalisme que dominava la noblesa del Llenguadoc, accentuat per la presència de Folquet de Marsella a l’arxiprestat tolosà. Finalment, intentarà continuar independent quan la Croada sigui ja una realitat.

Sembla que l’Església ho tenia molt clar: Ramon VI està al costat dels «altres». Era, realment, Ramon VI un càtar? Tot sembla indicar que no ho era. Si s’observa l’actuació de Ramon VI abans del començament de la Croada i la que va haver de protagonitzar després, hi ha una gran distinció de comportaments. No creiem que hi hagi cap dubte sobre el sentiment religiós del comte de Tolosa en tots els actes del seu govern i en la seva pròpia manifestació personal. Se li poden recriminar —en els moments previs a la Croada— les escomeses portades a terme pels maleïts «routiers» contra terres i possessions de l’església local, seguint ordres del senyor comte, però eren problemes aliens al credo catòlic; eren, simplement, actes de rapinya d’un poder temporal contra un altre poder temporal, de senyor contra senyor. Si es van analitzant amb cura totes les accions de Ramon VI d’abans de la Croada, més aviat es pot comprovar en tots els actes el desig manifest d’exterioritzar la seva fe catòlica. En el temps de la Croada la posició de Ramon VI fou massa compromesa, massa bel·ligerant contra l’Església, per voler demostrar, amb fets, el manteniment de la seva fe. Però tampoc hi ha cap indici que ens pugui crear ni la més mínima suposició que Ramon havia abjurat de la seva fe i entrat dins de la fila dels creients.

Aquesta afirmació potser no és aplicable al vescomte Ramon Roger Trencavell. El jove vescomte havia de caure sota la influència del seu tutor Bertran de Saissac, de qui totes les veus llenguadocianes manifesten els contactes estrets amb els herètics, tal i com hem vist abans, en parlar de les forces polítiques. Però malgrat conviure amb el seu tutor i rebre el testimoni de les seves íntimes creences, malgrat el contacte humà que en la seva infància i adolescència tingué amb la noblesa del país, força coneixedora dels corrents càtars, malgrat tota aquesta atmosfera, els escrits contemporanis i els estudis més recents ens diuen que el vescomte Ramon Roger va romandre fidel a l’Església catòlica. Ni el gran acusador Vaux-de-Cernay s’atreveix mai a qualificar-lo d’herètic. El problema de Ramon Roger era, en certa manera, el mateix que el del seu oncle Ramon VI: sense ser càtars, mai no varen fer res per combatre el catarisme que estava estenent-se pels seus dominis. In nullo haereticos comprimebat, mai no van fer res per reprimir l’heretgia. És coneguda la famosa frase d’un cavaller de Besiers, citada per Folquet: «Ja veiem que vosaltres [catòlics] teniu moltes bones raons per oposar-vos als Perfectes, però nosaltres no els podem expulsar: hem crescut amb ells i veiem que viuen ben honestament».

Ramon Roger va viure, certament, dins un aire infestat pels Bons Homes. I això és el que el diferencia de Ramon VI, el seu oncle. I també pot ser aquest fet de vivència el que pot donar peu que, d’una manera grollera, es considerés com a creient el vescomte Trencavell. La història, però, no ho creu així. Per tant, tot i la boira càtara que l’envoltà, Ramon Roger esdevé un senyor catòlic, que després, a l’hora de la Croada, com Ramon VI, com tants altres, estarà en contra de l’exèrcit manat i dirigit des de Roma.

El tercer senyor important dins les terres occitanes és el comte de Foix, que també s’anomenava Ramon Roger. Ja hem explicat la situació del comtat, sobretot en el que fa referència a la influència de les Dames principals, en afers de l’heretgia. També hem indicat que tant Ramon Roger com el seu fill, dient veritats o mentides però sempre de manera clara, es manifestaren constantment dins l’ortodòxia catòlica, en les seves declaracions; tampoc n’hem de fer gaire cas. El canonge Griffe ens dóna una pista sobre les conviccions reals del comte de Foix: «és el tipus de senyor feudal a qui no agraden els clergues. No perdona a l’Església que s’oposi al seu desig d’acréixer el seu patrimoni quan toca senyories eclesiàstiques». No queda clar si és herètic, però sí que és anticlerical; i no pas per conviccions, sinó per interès. Que no estimava gaire els representants de l’Església resta molt documentat. Massa. Sembla provat que va fer una autèntica carnisseria amb els monjos de Sant Antolí, senyors de la vila de Pàmies: els seus cavallers van tallar a trossos un canonge, arrencaren els ulls a un altre, mentre que el mateix comte entrà a sang i a foc dins el monestir, i cremà tot el convent. En un altre convent, el de Santa Maria, va fer arrencar les cames a un crucifix, amb l’excusa que necessitava uns pals ben forts per reduir a pols les espècies…

Potser sí que tot plegat foren signes extrems d’un anticlericalisme, però… Ramon Roger sembla una persona molt lligada al món càtar. El seu nom sona molt entre els papers on es parla de reunions, d’aplecs de perfectes, al costat de prohoms indiscutibles. El trobarem citat al costat d’Almaric de Montreal, de Pere Roger de Mirepoix, de Gilabert de Castres. Una altra indicació que no per molt comentada hem de deixar de banda: l’heretgia evident de la seva dona, i les seves dues germanes; si més no, costa de creure que tanta acció càtara al seu entorn no en fes un càtar més. És curiós: l’historiador modern que sembla que el vulgui salvar del pecat d’heretgia és Belperron, l’enemic del catarisme i dels seus seguidors. La seva versió és la següent: «Ramon Roger mai no va poder ser convençut a títol personal de l’heretgia. Va tenir una fi ortodoxa i fins i tot edificant. A ell el que de debò li interessava era el pillatge dels béns eclesials». Una bona mort val per una mala vida, sembla que ens vingui a dir Belperron. Però a nosaltres ens sembla que hi ha quelcom més en tota la seva actitud. Tota la informació contemporània que ens arriba ens marca una direcció: home estretament vinculat al món càtar.

Tots els historiadors de la Croada refermen aquesta creença. I les moltes declaracions inquisitorials, i el mateix Folquet. Aquest, enemic inconciliable de Ramon VI, serà capaç d’encolomar-li tots els penjaments; però mai no arribarà a dir que fos herètic. En canvi, amb Ramon Roger de Foix ho fa més d’una vegada. Dels tres nobles de primera fila, aquest és l’únic especialment compromès, tant amb el catarisme com en la defensa de la seva terra en el moment que els croats envaeixen el Llenguadoc. Perquè, una vegada més, hem de saber distingir entre l’abans i el moment de la Croada. Quan uns eren càtars per convicció, o bé quan molts es trobaren lluitant frec a frec amb els càtars defensant, a més a més, una opció religiosa, però moguts principalment per la defensa d’una terra i, encara que ni se n’adonaven, d’una manera nova d’entendre la vida.

La implantació social del catarisme en els tres senyors ressenyats marca, en l’ordre personal, diferències entre el tolosà i el Trencavell, per un cantó, i el de Foix per un altre. Aquesta diferència pot fer-se gran si avaluem la importància real dels territoris que dominaven: el comtat de Foix era poca cosa en relació al conjunt dels altres dos dominis. Així, doncs, podem arribar a pensar que en la cúpula senyorial, el catarisme no hi havia fet forat, si entenem que el territori, en conjunt, seguia regit pels caps catòlics.

El pas següent és analitzar què passava en l’estadi inferior, estretament relligat amb els comtes i els vescomtes: la noblesa.

Segons Brenon «des de la seva aparició el catarisme està sostingut per la noblesa. La petita noblesa. A Occitània el catarisme apareix com una forma particularment distingida de fer la seva Salvació segons la bona nova (càtara)…». Recordem que aquesta petita noblesa, especialment nodrida al Llenguadoc, era l’hereva d’una situació molt especial dins el país: el fraccionament dels dominis i de les senyories donava pas a una multitud de nobles, la petita noblesa, que s’entestava a mantenir una situació de privilegi al bell mig d’una pobresa de mitjans, moltes vegades extrema. La divisió del territori a favor dels diferents fills propiciava aquesta situació, que moltes vegades arribava a la indigència. Aquesta noblesa «de pobles, de masies, pobra, popular, fou la clientela preferida pels Bons Homes». Hi ha indicis prou clars per veure que el compromís fervent i relativament massiu dins la nova font on rajava el catarisme es va produir en aquesta petita noblesa popular.

Es pot fer una relació dels nobles documentats com a creients càtars. Aquí en tenim una mostra: el cavaller de Castellvell, els senyors de Rabastens —ja citats en el capítol anterior—, Bernat de Lamothe de Giroussens, Huc Isarn de Verfeil, Saix de Montesquiu, els senyors de Lavaur, Pere Ramon de Cuq, Bertran de Vilamur, Joan i Huc de Cavallsot, Guillem de Pughermer, Ramon de Bressols, Guirau de Gordon, Guillem de Bruels, Ramon de Saint-Paul, Peitavi de Puillorenç, Ramon de Laval, Donat de Caraman, Roquevila de Montgiscard, Guillem de Garduc, Guillem de Rocafort, Mir de Campllong, etc., etc. La relació es podria estendre més, evidentment. Només és qüestió d’exhumar les declaracions de la Inquisició, on, per salvar-se un mateix, la gent comença a detallar noms, castells i cases.

Si hem parlat de la noblesa —de l’alta aristocràcia i de la petita noblesa—, potser ens caldrà parlar dels senyors que tenien el seu castell, aquests castells que la propaganda ja ha definit com a castells càtars. Més que res, per posar l’evidència en el fet que aquests senyors de castells, en gairebé tots els casos, de càtars no en tenien res. Perquè sembla clar: de castells càtars en podem admetre dos, el de Montsegur i el de Queribus. I prou. Tots els altres van ser fortaleses utilitzades per lluitar contra les tropes de la Croada, per motius estrictament estratègics, i els senyors que estaven al front de la defensa del castell —gairebé sempre els mateixos amos— estaven oposant-se a un fet bèl·lic, encertadament o desencertada, però no servaven cap relació estreta amb els Bons Homes. Probablement els tenien simpatia, tal i com s’ha anat demostrant. Però continuaren essent catòlics, en la forma i a la manera del senyor occità; en cap moment foren herètics.

Potser la millor manera de demostrar aquesta afirmació anterior és fer la nostra ruta dels castells càtars i veure, als ulls dels contemporanis, què en pensaven, dels homes que regien els castells en el temps de la Croada. Comencem per una mena d’itinerari que segueix els castells del Rasés i la Fenolleda, moltes vegades a la línia d’intersecció de les dues regions. Són els castells de Durban, Aguilar, Queribus, Perapertusa i Termes.

Els senyors de Durban i Aguilar no surten mai citats en cap obra de les consultades: cal suposar, doncs, que poca importància podien tenir a nivell de defensa càtara, i menys que estiguessin relligats amb la religió dels Bons Homes. En alguna declaració inquisitorial sortiria, almenys, el nom del castell. Res. Anem a esbrinar aquells dels quals tenim documentació. Deixarem Queribus per al final, ja que es tracta d’un cas molt especial. Comencem, doncs, per Perapertusa. El senyor d’aquest castell era Guillem de Perapertusa, de qui no sabem gaire cosa. Ben clar: fou un dels més reticents a deixar el pas als francesos, tant en el moment de la Croada, com en les successives rebel·lions que a l’entorn del vescomte Trencavell es produïren al llarg dels anys i que culminaren l’any 1240 amb el fracassat intent de la conquesta de Carcassona. El 16 de novembre d’aquest any, Guillem es rendeix als francesos; ja ho havia fet abans, l’any 1217, ja que la constant de Guillem és aquesta i no altra: la lluita contra l’usurpador del Nord. En cap moment ell o la seva família no estan implicats en contaminacions càtares. Mai no serà denunciat, mai el seu nom no apareixerà en cap procés de la Inquisició, ni que fos d’esquitllada. En el tractat de París de 1229, signat pas volontier per Ramon VII de Tolosa, s’indica que cal reglar tots els assumptes, herètics i militars, occitans. Això es portarà a terme en el concili de Tolosa del mateix any i en ell s’estableix el que explica Belperron: «els reglaments que el legat [Romà de Sant-Àngel] cal que dicti contra els heretges, els seus partidaris i encobridors; el concili també va prendre mesures per assegurar la pau i la seguretat públiques…, combatre Guillem de Perapertusa, si ell no se sotmetia…». O sia que mai no es barregen els conceptes: Guillem ni és herètic, ni creient, ni partidari, ni encobridor; és, senzillament, un militar a batre, prou important perquè sigui citat explícitament en els cànons del concili tolosà. Però res més.

Anem un xic més amunt, a Termes. Era senyor del castell Ramon de Termes, un militar d’empenta i alhora un lluitador nat. Ja havia fet guerra contra tothom: contra el rei Pere de Catalunya, contra Ramon de Tolosa, contra el mateix vescomte Trencavell. Es defensà de l’escomesa de Simó de Montfort dins el seu castell, que molts consideraven inexpugnable. Vaux-de-Cernay n’explica les dificultats: «si algú volia accedir al castell, calia que primer es precipités a l’abisme, i llavors, per dir-ho d’alguna manera, que grimpés cap al Cel». El setge es va mantenir dies i dies, acabant amb la paciència d’assetjats i assetjants. Ramon de Termes enganya Simó de Monfort: li fa entendre que es rendirà i quan tothom aixeca el setge se’n desdiu i torna a resistir. Per poc temps. Impossible de sostenir-se a dins del castell, mira de fugir i és agafat pels croats, que, irats, el fan presoner i el porten a Carcassona, on acabarà morint en una masmorra. Ningú no parla d’heretgia, ningú no aprofita l’ocasió per a fer un escarment amb un home tan poc de fiar: no tenia res a veure amb l’Església dels Bons Homes. El mateix cal dir d’Oliver de Termes, de la mateixa fusta del pare, gran lluitador contra els francesos, però que arribat el moment de l’esfondrament del vescomte Trencavell, al 1240, no vacil·larà a fer les paus, ja definitives, amb el rei de França. Tampoc ningú no va dubtar de les seves creences.

Queribus. D’aquest se’n pot dir un castell càtar. Més ben dit, fou la darrera fortalesa occitana a resistir a les forces franceses —la Croada feia anys que havia plegat— l’any de gràcia de 1255, quan tot estava dat i beneït. Al castell de Queribus s’hi aplegaren la resta que pogueren salvar la pell de Montsegur, onze anys abans, més alguns perfectes i creients esparsos. Per què ningú no els va dir res en aquests onze anys? Perapertusa s’havia rendit el 1240, o sigui quinze anys abans, i el 1244 Montsegur entrava ja en la llegenda. Per què no acabar d’una vegada amb la resistència militar d’aquest castell que, a més a més, diuen, estava farcit d’heretges? Sigui com sigui, no va ser fins al maig de 1255 que en el concili de Narbona es va decidir la sort de Queribus. Poc temps després Chatbert de Barbdira, comandant de Queribus, es rendirà gràcies als bons oficis d’Oliver de Termes, ara a l’altre cantó. Un altre misteri: tots els estadants del castell, càtars i no càtars, sortiren del castell sense ser inquietats. Era ben bé la darrera fortalesa càtara, com tothom afirma, o més aviat era un petit reducte militar, deixat de la mà de Déu i dels francesos? Queribus ens sembla un conjunt de misteris, no acabats de desvelar.

Més amunt de les Corberes, a la vessant meridional de la Muntanya Negra, es pot crear un altre itinerari càtar de castells i viles llenguadocianes, amb punts clau com Menerba, Cabaret i Saissac, entre altres. Però seguim, només, els castells i els seus senyors. Una vila molt interessant és Menerba, veritable paradigma del que nosaltres estem defensant. Menerba era, en temps de la Croada, una vila centrada per l’església i el castell. No es tracta, doncs, d’aquests castells niu d’àligues que hem trobat a sota les Corberes, detallant la línia sinuosa de la frontera amb el Rosselló. El castell de Menerba, enmig del poble, el regia Guillem de Menerba i com tants altres nobles occitans va preparar la defensa de castell i la vila contra Simó de Montfort. Era la primavera de 1210. L’estiu anterior havia vist el saqueig de Besiers i la rendició de Carcassona: molts nobles simpatitzants dels occitans —càtars o no— s’havien anat aplegant als llocs més adients per a preparar una bona defensa. Menerba tenia tot el que calia: situada al bell mig de dos rius, el Cesse i el Brian, que l’envoltaven, li restava només un petit istme amb «terra ferma».

Menerba va acollir un nombre elevat de fugitius, entre els quals hi havia una quantitat notable de perfectes. El poble, que no el castell, es va obrir amicalment als Bons Homes i les dues cases càtares amb què comptava la vila —la de perfectes homes i la de perfectes dones— es van omplir. Molts van hostatjar-se en cases particulars. Els tractes de rendició, després de set setmanes de setge, mancats els occitans d’aigua —les ribes estaven ocupades pels croats— i amb la pressió dels 1500 homes del de Montfort, foren enllestits per Guillem de Menerba i Simó de Montfort, i queda molt clar que saben diferenciar netament la situació, simplement militar, de Guillem i de la seva dona, Ricsoventa de Termes, i la del poble, on hi havia el gran contingent de creients i perfectes. La menció de Ricsoventa no és innecessària: davant de la gran inclinació de moltes dones nobles vers el catarisme podia perfectament donar-se el cas que la senyora del castell ho fos. En aquest cas, ni marit ni muller.

El resultat final de la rendició de Menerba és prou conegut: davant l’elecció de l’abjuració o de la foguera, la gran quantitat de perfectes s’immolaren ells mateixos: «no volem saber res de la vostra fe. Hem renunciat a l’Església de Roma i ni la vida ni la mort podran fer-nos abandonar la nostra creença».

I d’aquesta manera més de 150 perfectes, homes i dones, es llançaren, pel seu propi pas, a les flames. Els senyors del castell, esgarrifats o no, marxaren de la vila, sans i estalvis.

Hem dit que Menerba pot ser com a paradigma d’aquesta situació complexa, d’aquesta barreja d’occitanisme i catarisme, que poden anar aliats contra l’invasor catòlic, però que en el moment de la veritat, quan hi va la vida per mig, cada u manifesta els seus íntims sentiments. A Menerba, els senyors del castell, tampoc foren herètics.

Un altre punt clau de la Muntanya Negra és Cabaret, Cab Aret, o sigui cap de moltó, en occità. També cap d’ariet. Cabaret en realitat era la residència senyorial d’un conjunt de quatre castells: el mateix Cabaret, Quertinhoux, Torre Regina i Flor d’Espina. Aquest grup de castells, units entre ells per camins coberts, dominava el petit poble de Lastors, anomenat així per les torres dels castells. Era senyor de Cabaret, Pere Roger, gran cavaller occità, que va combatre amb èxit innegable contra les forces dels croats. La seva presència està documentada en la defensa de Carcassona (1209), Termes (1210) i en altres accions guerrilleres per les terres del vescomtat de Trencavell. En una d’elles va fer presoner Bouchard de Marly, alt comandant croat i cosí de la dona de Simó de Montfort, i el mantingué presoner amb vista a utilitzar-lo, si calia. Al poble de Lastors i dins les muralles dels quatre castells, s’hi aplegaren, com a Menerba, molts refugiats. Cabaret va patir setges que s’abandonaren al cap de pocs dies d’haver-se iniciat. No és per menys: cal veure, avui encara, l’emplaçament dels quatre castells per entendre les dificultats per aconseguir arribar-hi.

No podent vèncer per les armes, miren de descoratjar-los emprant altres sistemes. Se’ls n’acudeix un de ben macabre. Deixem que ho expliqui Georges Serrus: «un dia del mes de març de 1210, arriba als peus de les muralles una llastimosa tropa de més de cent desgraciats als quals havien arrencat els ulls, tallat les mans, el nas i els llavis. Eren conduïts per un d’ells al qual s’havia deixat un ull per tal que pogués conduir tothom a Lastors». Aquesta fila de dissortats venien de Bram, on Simó de Montfort, després de rendir-lo, havia imaginat aquesta luctuosa forma de mirar de convèncer. Els de Cabaret devien estar tan horroritzats en veure aquella llarga filera d’infortunats, que van reaccionar a la inversa: s’afermaren més en la seva tasca de defensar-se. Pere Roger de Cabaret ja sabia el que feia, retenint Bouchard de Marly. Coneixedor que hi havia una altra expedició que s’encaminava cap a Lastors, va tallar-li els cabells, rentà tot el cos del presoner, el va vestir amb els seus millors vestits i va fer un tracte, primer amb Marly i després amb Simó. Tot plegat, a primers de març de 1211, Cabaret es va rendir, però no solament no li va passar res a Pere Roger i la seva família, sinó que li varen donar terres en un altre lloc del Llenguadoc. Una vegada més es demostra que el senyor del castell pot pactar una sortida airosa. Una vegada més es comprèn que això no podria fer-se si el senyor hagués estat contaminat.

El darrer castell que ens queda de la part baixa de la Muntanya Negra és el de Saissac, el senyor del qual era Bertran, ja esmentat abundantment en aquestes pàgines en parlar de la tutoria del vescomte Trencavell. Les opinions generalitzades semblen conduir a definir Bertran de Saissac com a heretge. Les apreciacions dels diversos historiadors varien. Per Belperron i Oldenbourg és un herètic convençut, basant-se sempre en la tutoria establerta per a Roger II, el qual també consideren contaminat, i pel fet d’arbitrar una qüestió proposada per una colla de perfectes. Griffe no és tan absolut, li sembla que era simplement un creient càtar. Per Vaux-de-Cernay la cosa és clara: un herètic com una casa. Tudela, en canvi, creu que, si bé tenia inclinacions càtares, mai no les va traspassar al seu pupil, el vescomte Ramon Roger, ja que aquest va viure i morir dins la fidelitat catòlica. Hi ha un aspecte que ha quedat altament documentat: la seva actitud molt negativa cap a l’Església, potser compartida per altres nobles occitans, però que en el cas de Bertran de Saissac, de vegades, passa de mida. Si ens haguéssim de definir, diríem que es tractava d’un càtar.

Hem deixat per al final un grup de castells situats entre els rius Aude i Arieja: Puigverd, Rocafixada, Montsegur.

El castell de Puigverd és, potser, el més ben conservat de tots, tal vegada perquè és el que menys condicionat està pels afers càtars. Era titular del castell la família Congost, de la qual poca cosa sabem. Coneixem, això sí, que una dama, mare de Gallard de Congost, va voler, veient-se arribar la mort, que la portessin a una casa de perfectes per rebre el consolament, lluny de Puigverd. Per aquelles dates el senyor del castell era Bernat de Congost, i a aquest no li agradava gens ni mica el contacte amb els càtars, ja que va admetre —o potser va ordenar— que rebés el consolament allà on volgués, però mai en el castell. Bernat de Congost era casat amb la germana de Ramon de Perella, senyor de Montsegur, del qual parlarem detalladament més endavant. La dona de Bernat es deia Alpaïs i no tenim cap constància que fos herètica, cosa ben diferent de si parléssim del seu germà. Tampoc surt en cap declaració el nom dels Congost. Ara bé: en el moment de la Croada tothom està d’acord a creure que la família Congost ja no tenia res a veure amb Puigverd, ja que totes les narracions indiquen que a la tardor de l’any 1210, «després de tres dies de setge, la fortalesa —residència d’estiu dels vescomtes de Besiers— va caure a les mans dels croats». O sia que en els moments més vius del catarisme, el castell havia passat a ser una residència d’estiu, sense senyors, probablement guardada per tropes del Trencavell, que són les que resistiren —tres dies, no gaire— a les tropes de Simó de Montfort. Puigverd, immediatament, va ser confiat a un company d’aquell, detall que també indica —la celeritat de la donació— la manca de propietaris in situ, ja que el pobre vescomte es podria a les masmorres de Carcassona. Per tant, el castell de Puigverd era lloc de descans estival, amb una més que possible assistència de trobadors, de joglars, lloc de festes i gresca noble. On es devia parlar molt dels Bons Homes, però arribada la tardor, amb les primeres pluges, tot quedava net de qualsevol contaminació. Puigverd, evidentment, mai no va ser un castell càtar.

Rocafixada té de bell fins i tot el nom. Aquest correspon no al castell sinó a la «roca fisada», que en occità vol dir la roca amb fissura, o sigui el turó de pedra sobre el qual hi ha instal·lat el castell, o les pobres runes que queden, ara, del castell. Els senyors de Rocafixada ens són desconeguts. Sols tenim una indicació que ens permet conèixer que entre aquestes quatre pedres que ara queden, hi va haver vida: aquí es va celebrar, cap a l’any 1200, el casament de Ramon de Perella, senyor de Montsegur, amb Corba de Lanta. I res més. Vol dir això que Rocafixada era un castell que pertanyia a la família Perella? Pot ser. Montsegur no està pas gens lluny d’aquests paratges. Amb Rocafixada ens passa un xic com amb Puivert. No hi ha senyors i, per tant, no hi ha senyors càtars.

Com a final, Montsegur. Aquest pic rocós, aquest pog coronat per les runes del castell, que, dia a dia, va entrant amb més força dins la llegenda. S’ha simplificat, s’ha popularitzat el catarisme i se l’ha identificat amb Montsegur. El castell, aquesta guíndola col·locada sobre un pa de sucre, atrau cada dia més visitants, curiosos, afeccionats al fenomen càtar. Montsegur significa la desaparició física del catarisme, però alhora implica una solpostada gloriosa que li assegura el pas a la posteritat. Per mor d’aquest final wagnerià, el catarisme resta ancorat dins la memòria popular. El punt d’arrencada de Montsegur ja és prou aclaridor. Ramon Mercer, diaca càtar instal·lat a Mirepoix i animador d’aquesta part del Llenguadoc situada al sud del Lauraguès, va demanar al senyor de les terres on s’aixeca la muntanya de 1207 m., Ramon de Perella, reedificar, sobre les runes existents, el castell de Montsegur. Els documents indiquen que l’any 1204 el nou castell ja estava acabat i el mateix Ramon de Perella hi passava molt de temps, si és que no era la seva residència principal.

Montsegur, en els primers anys abans de la Croada i, fins i tot, en els anys més durs de lluites entre occitans i croats, quedarà fora d’escomeses: tothom sabia que el castell era l’abric de l’Església càtara, però ningú no s’hi va aproximar. Montsegur cada vegada era més un lloc de pelegrinatge: allà els caps dels Bons Homes podien trobar un ambient segur. La vida tranquil·la de Montsegur en les dates anteriors al gran desastre ens és àmpliament descrita en les declaracions inquisitorials. L’any 1232 Gilabert de Castres, en nom de l’Església dels Bons Homes i com a bisbe que n’era, demana a Ramon de Perella el permís per a fer de Montsegur el refugi oficial de l’Església càtara. Tot fa pensar que, des d’aquest moment, el cap real del castell fou el mestre incontestat del catarisme, Gilabert de Castres, ja que semblen provades les seves perllongades estades a dalt del pog. Sembla també clar que va ser en aquesta època que es construïren cabanes adossades al castell, i que van arribar a formar un veritable poble, amb unes condicions de vida increïbles, si recordem la verticalitat del pa de sucre que aguanta el castell.

Ramon de Perella, que hauria passat a un segon pla en prendre els Bons Homes cura directa del castell, té tots els atributs per a ser considerat quelcom més que simpatitzant del catarisme. A més a més de la seva disposició cap als interessos dels heretges, demostrada en la donació d’ús del castell, Ramon estava emparentat amb tot de persones clarament herètiques. La seva filla gran, Felipa, estava casada amb Pere Roger de Mirepoix, que arribaria a ser el cap de la guarnició que defensaria Montsegur en els darrers esdeveniments. La família Mirepoix va donar algunes perfectes de renom: Forneria, Adalaïs. En els moments tràgics de les darreres hores del castell, Ramon i la seva família, la seva dona Corba, les seves filles i els gendres, com una pinya, queden dins el Montsegur assetjat. Arribada l’hora de la negociació darrera, serà també Ramon de Perella, junt amb el seu gendre Pere Roger, qui portarà les converses. Per assegurar-ne la bona fi no dubta pas a lliurar com a hostatge el seu propi fill Jordà. Per altre cantó, la seva dona, Corba, aprofita aquests darrers dies per a rebre el consolament i fer-se, doncs, perfecta. Quan, poc després, Ramon de Perella lliura la fortalesa als francesos, s’acomiada, al mateix temps, de Corba, que ja està decidida a immolar-se a la foguera.

Els defensors de Montsegur, amb Ramon al davant, passaren per les declaracions inquisitorials, per conèixer exactament el grau de responsabilitat militar i religiosa que els afectava. La declaració concreta de Ramon de Perella està plenament documentada. El que no sabem, però, és el grau de culpabilitat o no-culpabilitat que se li va trobar; la pena, si és que fou establerta, a què el varen condemnar; què fou, després, del senyor de Montsegur. Com a tants personatges medievals, que sorgeixen del no-res i penetren dins la boira, aquesta també es va emportar la figura de l’home que no va dubtar gens a crear un castell per a l’Església dels Bons Homes. Tampoc podem dubtar de la seva comunió amb el credo herètic.

Hem donat una llarga ullada a la implantació càtara dins la noblesa. L’alta aristocràcia, la petita noblesa, els senyors dels castells. Hem mirat de treure conclusions. Només ens cal afegir un detall important i que afecta gairebé les tres parts analitzades: el paper de les dames nobles. Com ja ho veurem més endavant, moltes de les situacions confuses que ens poden desconcertar en esbrinar el catarisme real dels cavallers, queden molt clarificades en veure el paper de les dames nobles: foren, en gran part, més que simpatitzants del catarisme, esdevingueren puntals d’aquest, comprometent-se a fons, fins al final, com Dama Corba de Perella ens ha ensenyat…

Ara caldrà esbrinar la implantació càtara en el món de la burgesia i del poble menut. Cal remarcar que en parlar de la burgesia estem classificant una gran massa de persones que comencen el camí d’un alliberament econòmic afavorit principalment pel comerç i l’artesanat; no té res a veure aquesta burgesia —francament incipient— amb la que, uns segles després, seria l’ànima del Renaixement, encara que, tot cal dir-ho, una seria la conseqüència directa de l’altra.

Vegem la implantació càtara de la burgesia occitana. Encara que no és fàcil personalitzar els afins al catarisme. Si en la noblesa podíem donar noms i localitzacions, ara uns i altres —les declaracions inquisitorials n’estan plenes— no ens diuen res, són persones sorgides de l’anonimat que es representen a si mateixes, sense cap consideració especial política o administrativa que pogués fer possible el coneixement de la seva identitat. Això ens passarà també, més acusat encara, quan parlem de la implantació càtara en el poble menut. La burgesia occitana era de caire comercial i artesanal. Dins aquest darrer aspecte caldria indicar la incipient industrialització, sobretot la menestralia tèxtil. És ara el moment de recordar que en moltes declaracions els càtars són anomenats tisserands, o sigui teixidors, per la gran quantitat d’obrers i menestrals que seguien els Bons Homes, i per la gran quantitat de persones que passaren pels tribunals de la Inquisició i que manifestaven ser d’ofici teixidors.

Ja s’ha dit que el comerç fou un dels vehicles que, enllà del temps, portà a terres occidentals el maniqueisme càtar. I molts dels comerciants havien estat els dipositaris i els propagadors del catarisme a Occitània. Els comerciants trobaren en els càtars, a més a més, una facilitat que no trobaven en els medis estrictament catòlics: la comprensió que un bon comerç s’assenta dins l’avantatge d’un tractament correcte del préstec.

Els Bons Homes, al revés del que prohibia l’Església catòlica, admetien la taxa d’interès en el préstec monetari, com a element regulador i encoratjador de les relacions mercantils. Es vol anar més enllà: es pensa que hi havia com una espècie de banca càtara. Ens adonem que toquem un aspecte molt delicat i que pot donar lloc a deduccions impensables. Però sense oficines obertes, per dir-ho planament, sembla que no hi ha dubte que existia, no solament el vist-i-plau absolut per a l’actuació de prestadors, sinó que fins i tot l’organització dels Bons Homes també es dedicava al préstec amb interès. Tot sembla indicar que el sistema emprat per portar l’administració dels béns i la seva possible utilització en el mercat financer —estem utilitzant, expressament, expressions actuals— lliscava sobre les espatlles dels diaques i amb coneixement i suport dels ancians, en cada casa càtara. També sembla documentat que la gent confiava diner en dipòsit als Bons Homes, ja que sabien de la seva integritat.

Tornem a la burgesia. Aquest estament social neix en els burgs i es desenvolupa a les ciutats, als pobles grans, d’una manera clara els comerciants, en un gran percentatge les indústries. No ens caldrà resseguir totes les poblacions importants del Llenguadoc, però sí que ens podem atansar a uns quants nuclis, que ens permetran, per la part, arribar al tot.

A Besiers, per exemple, es creu que hi havia, en el moment de l’horrible saqueig, uns dos-cents perfectes d’extracció burgesa. És una xifra molt important, encara que fos en una ciutat que comptava en el moment de la Croada unes quinze mil ànimes. Per tant la implantació càtara dins la burgesia de la ciutat no era gens negligible. Aquesta xifra es dedueix de la llista que el comandament croat va proposar als cònsols de la ciutat: que els lliuressin tots els perfectes de la llista, i deixarien lliures Besiers i els seus habitants. Com que la llista era nominal, de 220 persones s’ha pogut conèixer que 200 eren burgesos, comerciants, artesans. Cal afegir a aquesta xifra els simples creients i, per què no, els simpatitzants.

De Carcassona, no en tenim cap document. Però per l’actitud dels seus habitants, tan semblant als ciutadans de Besiers, es pot pensar en una implantació similar. A Tolosa, com a Albí, les dades seran més precises: foren ciutats mai no preses a sang i a foc com les anteriors citades, i el catarisme hi romandrà més temps; llavors serà necessària l’acció del procés inquisitorial, que ens fornirà les dades. Per això sabem que a la ciutat dels Ramon s’hi registren uns dos mil cinc-cents herètics, amb un alt percentatge de burgesos. A Tolosa la llista d’aquests ciutadans s’omple de notables, comerciants, artesans lliures, juristes i notaris. Totes aquestes xifres cal considerar-les com a mínimes, ja que, òbviament, no tots els càtars foren denunciats, ni tots els que ho foren arribaren al procés inquisitorial, d’on, al cap i a la fi, surten les dades.

Resumint, el burgès occità, majoritàriament, està al costat dels càtars. No es tracta ara de sumar quants perfectes, quants diaques, quants creients estaven assimilats dins de l’Església dels Bons Homes, procedents de la burgesia urbana. El catarisme no va ser mai considerat com un cos estrany per les poblacions urbanes occitanes. Cal recordar aquí el fet diferencial occità, amb l’estructura social que hem arribat a veure en tota la seva obertura, capdavantera en el món d’Occident.

El poble menut —ens agrada definir-lo d’aquesta manera, en la forma medieval barcelonina— havia de ser guanyat encara més fàcilment per la mística càtara dels Bons Homes. Quan es parla que el Lauraguès, la Muntanya Negra, estaven plenament contaminats pel catarisme, es fa referència a la gent que habitava aquests països, aquestes contrades, sense diferència d’estaments. Es vol dir que una part considerable de la població era herètica o estava molt a prop dels heretges. I com sempre, la major part de la població és el poble menut. La gent senzilla occitana estava amb el catarisme. La gent s’havia identificat, molt abans, amb el catolicisme precisament pels seus valors reivindicatius que atresorava, pel seu missatge de Salvació cara als pobres, els humils: ells. D’una forma insensible, no volguda per ningú, el fet religiós havia anat agafant un altre aire, que hem intentat de descriure més amunt. El poble menut captava el desencís però, acostumat a rebre, també anava acceptant la nova situació de distanciament, on els representants de l’Església que havien de lluitar al seu costat, ara es convertien en senyors feudals, amb les mateixes, o superiors, exigències que els nobles de bressol.

En aquests moments comencen a venir uns homes abillats humilment, predicant les essències del Sermó de la Muntanya, en forma i manera comprensibles per a ells. Se’ls torna a oferir el missatge cristià net de tota palla per una gent que treballa i viu al seu costat, que els fa evident la gran separació que bisbes i alts clergues mantenen amb el poble menut, el que fins llavors s’anomenava el poble fidel. Homes i dones conviuen no solament amb ells, sinó que es preocupen d’ells, de la seva religiositat i dels seus afers de cada dia. Ells seran el gran gruix del catarisme. Arribaran a ser creients o perfectes, diaques o ancians, fills majors o fills menors, però per sobre de tot asseguraran la gran quantitat de l’Església dels Bons Homes. Sense ells el catarisme hauria estat un esnobisme més, la religió per a uns quants privilegiats, sense cap projecció popular, és a dir, sense cap possibilitat d’encarnar-se en la gent, que és exactament el que va passar en el moment que el poble menut va fer del catarisme el seu doll d’esperança.

Hem analitzat la implantació del catarisme per grups, per estaments socials, si voleu per classes, encara que la paraula, a més a més de ser anacrònica, no ens agrada gens. Resten encara altres punts de mira, com podia ser, per exemple, la reacció del clergat rural, aspecte interessant però no gaire significatiu. També podíem parlar dels trobadors, homes que portaven l’aire de llibertat en el seu quefer literari i en la seva acció personal.

Però, creiem que ja ens hem allargat prou en aquest capítol. Ara bé, malgrat que sigui cansar el lector, no podem acabar aquesta ullada a la implantació del catarisme a Occitània sense parlar de la importància que dins ell tingué el paper de la dona. Potser és bo escoltar la veu d’una altra dona, Anne Brenon: «… la població femenina com el millor element de propagació i defensa del catarisme. De l’apostolat de les velles perfectes nobles a l’acció més humil de totes aquestes esposes de gent més modesta que relligaren la seva vida al compromís religiós. Les dones són, d’un cap a l’altre de la història, la clau de fidelitat que uneix el catarisme occità amb el seu territori cordial». Tots els historiadors moderns de les heretgies medievals han fet notar la importància que va tenir per a la dona medieval, en aquest cas per a la dona medieval occitana, l’existència del catarisme. Dins d’un món més que tancat, opressiu, les dones no varen tenir altra forma de manifestar-se que el món religiós i ho feren dins el compromís herètic.

És evident que el catarisme va donar volada als sentiments de llibertat que hi havia entre homes i dones. Però no és menys evident que les dones en sortiren molt més beneficiades, ja que també estaven més privades de llibertats. Les dones càtares gaudeixen de la dignitat més pràctica dins el món càtar: tenen a càrrec seu l’educació espiritual i religiosa que s’aplega al seu entorn. La casa de les perfectes intentava ser un lloc comunitari exemplar: lloc de vida de dones, entre dones, on la vida de totes està assegurada pel treball de totes. La casa de les perfectes agrupava també l’òrfena, la vídua, les dones que per una o altra raó estaven aïllades. En aquest món femení hi havia un agrupament molt enriquidor: la dama noble es barrejava amb la filla del teixidor, desapareixien encarcaraments i això és important de remarcar en una societat tan classista com la medieval.

Bernat de Cau i Joan de Sant-Pere són dos inquisidors que interrogaren tot al llarg dels anys 1245 i 1246 un total de 5600 persones, adults de més de catorze anys. El 31,8 per cent són dones. D’entre tots els perfectes registrats, el 45 per cent són dones perfectes. Si volem comparar amb la religió catòlica i entre monjos i monges, a l’època, la diferència és enorme, impressionant. Per acabar aquest recull direm que en les declaracions s’anomenen molt més les perfectes que els perfectes.

Hi ha una gran representació de dames de la noblesa dins la constel·lació de les perfectes. Com sempre, el seu nom ens diu quelcom i per això passen a la posteritat, mentre que les altres perfectes, les que vénen dels camps de la burgesia o del poble menut, de les quals també coneixem els noms, passen desapercebudes. Fem una relació de les «Belles Dames», com les anomenaven: Blanca de Laurac i la seva filla Mabilia, Nova de Cabaret, Girarda de Lavaur, Garsenda i Gallarda del Mas Santes Puel·les, Bruna de Montelló, Guillema de Quiders, Segura Vidal, Guillema de Tonnens, Auda, Gaïa i Braïda de Fanjeaux, Hélis de Masseroles…, per no voler citar les famoses Esclarmondes, la de Foix, la de Castellbò, la de Cardona…

La dona càtara, un aspecte més que singular dins aquest món tant especial que és l’horitzó càtar. Potser ens queda una cosa per dir, entorn d’aquestes dones càtares, encara que ja està tàcitament indicada: a l’hora de la veritat, davant de la foguera, van saber assumir, dòcilment però fermament, les seves conviccions religioses, i ni una d’elles va fer el pas enrere. El trobador ja ho diu ben clar: