Tots els historiadors, sigui quina sigui la seva inclinació, blasmen sense reserves el fet de la gran carnisseria de Besiers. Tudela, quan fa la relació dels fets infamants, afegeix: «els barons de França, clergues, laics, prínceps convingueren que davant de cada castell que assetgessin i no es rendís, en el moment de prendre’l, els habitants fossin lliurats a espasa i morts; així no hi hauria ningú que no volgués rendir-se, per la por que tindrien. Per aquesta i no altra raó foren assassinats en massa els habitants de Besiers». Paul Labal és taxatiu: «la carnisseria ha estat premeditada». Quinze anys després de la massacre de Besiers, Heinsterbach, en una obreta anomenada d’edificació, Dialogi miraculorum, posa en els llavis d’Arnau Almaric aquelles tristes i famoses paraules: «Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus…», responent d’aquesta caritativa manera als qui li preguntaven com fer per reconèixer, entre la multitud de vençuts, els bons dels dolents.

Quanta gent va morir a Besiers? Com sempre, hi ha xifres per triar i remenar. Si haguéssim de creure algunes fonts, Besiers hauria estat la ciutat més poblada del planeta. Quedem-nos amb la xifra que dóna Arnau Almaric en el seu informe a Innocenci III: «sense distinció de sexe i edat, prop de vint mil d’aquelles persones foren mortes a cops d’espasa». En la mateixa carta al papa, Arnau no deplora ni en un sol moment la terrible carnisseria, com tampoc té un simple mot de pena o de dolor per les víctimes, sinó que dóna gràcies al Cel pel seu suport en un èxit tan inesperat. Quan parlàvem de la implantació del catarisme a les ciutats dèiem que, en el temps de la Croada, Besiers comptava amb quinze mil ànimes. És inversemblant de creure que hi van morir cinc mil persones més que el total de la ciutat, per molts refugiats que haguessin entrat dins les seves muralles. Hem de ser escèptics sempre amb qualsevol dada medieval, altrament no ens sortirien els comptes.

Belperron explica l’apocalipsi final: «després del carnatge, l’incendi; els cavallers cerquen la recompensa en el pillatge, segons el costum, dins les cases burgeses. Amb indignació veuen que els ribalds ja s’hi han instal·lat, han fet net. Els treuen a cops de garrot, com si fossin gossos. Llavors els ribalds, enfurits, calen foc a la ciutat».

Després de Besiers, totes les fortaleses, grans o petites, capitularan sense combat. Fou, a grans trets, una croada llampec. L’epíleg de Besiers l’explica Guillem de Tudela: «els croats es varen quedar tres dies en els verds prats i el quart dia varen marxar a camp pla, on res no els va aturar. Tots maleïen els ribalds, que havien cremat Besiers: amb el botí que hi havia a la ciutat, haurien estat rics de per vida». Sis dies després ja eren davant de Carcassona. Ramon Roger va tenir pocs dies, però els va aprofitar: va acumular queviures, municions i va fer les reparacions adients a les muralles. A Carcassona hi havien confluït tots els senyors de la comarca, amb les seves famílies i servidors, deixant abandonats cases i castells. El desastre de Besiers, com hem dit, havia estat alliçonador. El dia primer d’agost, els croats es varen presentar davant de la muralla de la cité. Mirada des de l’Aude, Carcassona sembla inexpugnable.

El tres d’agost decidiren començar pel burg, que, fora muralles, estava pràcticament sense defensa. Cantant el Veni Sancte Spiritus, va ser arribar i moldre. El burg no va resistir gaire, i població i defensors el varen abandonar, entrant dins la ciutat murallada. Per primera vegada, en la Croada, hi ha un planteig militar, una situació d’escomeses i de contraatacs de pur estil bèl·lic medieval. Les màquines de tirar pedres, les catapultes, també comencen a treballar. Apareix un factor gens negligible, pensant que estem en ple mes d’agost, i al Midi: la manca d’aigua, la set. Les deixalles, la carronya, la pudor, que es va estenent, també ajuden a aquest sentiment opressiu.

Ramon Roger creu que torna a arribar l’hora de negociar. Envia correus al seu senyor, el comte de Barcelona, mirant que pugui fer de mitjancer davant els caps de la Croada. Pere I, que probablement havia estat avisat pel seu parent Berenguer, bisbe de Narbona, sobre la tragèdia de Besiers, ja estava en camí. El dia quatre d’agost, Pere s’entrevista amb la plana major de la Croada.

Aquests li diuen que primer caldrà que parli amb Ramon Roger i que després «ja veurem». La trobada amb el vescomte Trencavell comença amb una dura repulsa per part de Pere: «malgrat els meus consells (…) t’has posat en tals turments i en tal perill, per una folla gent i per la seva folla creença». Ramon Roger es posa a les seves mans. Pere torna al campament croat i intercedeix pel vescomte, adduint que prou pena tenia amb la destrucció de Besiers i el burg de Carcassona. Arnau Almaric, però, continua dur: el vescomte pot marxar i amb ell dotze cavallers per ell triats, però la ciutat, la guarnició i els habitants queden a mercè dels croats. Pere no se’n surt i se’n va irat. Amb paraules de Tudela:

Torna a començar la batalla entre assetjants i assetjats. Els de Trencavell, però, tenen el gran desavantatge de la manca d’aigua. Els croats frisen per veure com entrar, com esberlar aquestes poderoses muralles; temen un setge llarg, també. Finalment el sol d’agost, inapel·lable, va decidir. Però, com a Besiers, la solució ve de forma maldestre. Es parla que Ramon Roger, veient que l’aigua s’acabava, cerca la forma de negociar i apareix un «ric home de l’host», conegut del vescomte, que fa de parlamentari. Aquest indueix Ramon Roger a anar al campament croat, amb cent cavallers, per acabar les negociacions. I aquí es fa fosc. Tudela diu que els croats el van enganyar i el prenen per hostatge, decidint pel seu cantó el que calia fer. Puillorenç afirma que el vescomte està terroritzat en veure la força dels croats i que accepta ser hostatge per tal que es pugui salvar la seva ciutat. Ni l’un ni l’altre detallen cap negociació, cap tractat.

El quinze d’agost el vescomte Trencavell és fet presoner. Carcassona queda sense cap i capitula. La gran diferència amb el que va passar a Besiers és que, almenys, els habitants podran sortir sans i estalvis. Però sortir, és a dir, anar-se’n i deixar totes i cada una de les seves possessions, utillatges, vestits, deixant-ho tot. Si varen salvar la vida —heretges inclosos— sembla que va ser per la contesta que Innocenci III va fer al massa fidel Arnau Almaric després de conèixer la carta triomfant del legat, referent a Besiers. Textualment li va aclarir que ell havia manat fer la caça a l’heretge però que mai no havia parlat de matar-lo. Potser els termes cinegètics se’ls podia estalviar, però varen resultar positius per a la gent de Carcassona.

Els croats es van instal·lar a la ciutat buida, aquesta vegada en bon ordre; la presa de Carcassona se saldà amb un immens botí, que afavorí principalment l’exèrcit. Totes les riqueses de la ciutat es posaren sota l’empara de cavallers armats, ja que pertanyien a l’obra de Déu i no s’acceptava el pillatge individual.

El vescomte Trencavell —vint-i-quatre anys, recordem-ho—, de cor o per força esdevingut hostatge, passa a la categoria de presoner, tancat en una cel·la de Carcassona mateix, engrillonat. Mesos després moria de disenteria, oficialment…

Després de la victòria, Arnau Almaric va celebrar la missa de l’Esperit Sant i tot seguit va fer una assemblea amb els caps militars de la Croada per tal d’elegir-ne un a qui lliurar els béns del pobre vescomte Trencavell. Segons Tudela, es va fer la proposició al duc de Borgonya, després als comtes de Nevers i Sant Pol, els tres dignataris majors. Cap d’ells va voler admetre espoliar Ramon Roger: «varen dir que ja tenien prou terres i que no volien despullar ningú. No hi haurà ningú que vulgui deshonorar-se acceptant aquestes terres». S’equivocaven: sí que n’hi havia un. Escollit per una comissió de dos bisbes i quatre cavallers, però amb la recepta ben apresa del que volia Arnau Almaric, Simó de Montfort, senyor de Montfort, comte de Leicester, Anglaterra, va acceptar. Simó de Montfort era el nou cap de la Croada contra els albigesos, alhora que nou vescomte de Besiers i Carcassona.

La quarantena està ja a sobre i fa la impressió que els grans barons francesos de la Croada ja en tenen prou. Anaven a fer una guerra noble i s’han trobat amb una carnisseria i amb un noble, com ells, a la presó. Poca guerra han hagut de fer i, en canvi, han vist un reguitzell d’accions que no acaben de plaure a uns senyors de l’alta noblesa francesa. Estan tan frisosos per marxar, que Simó de Montfort els fa jurar que si les coses van mal dades tornaran. Tot anant-se’n, els croats van ocupant tota una colla de castells i viles. A vegades trobaran els edificis buits; altres, senyors i burgesos reben els vencedors de bon grat. La memòria de Besiers i Carcassona era tendra i la gent, prudent, sabia escollir, almenys ara per ara. Tota la regió compresa entre Besiers, Limoux i Castres queda ocupada per la guarnició dels croats.

La primera part de la Croada s’ha acabat. Grans i petits senyors, bisbes, pelegrins, ribalds mateixos —per què s’han de quedar, si sembla que no hi haurà guerra?—, deixen el Llenguadoc, separadament o en grups. Han guanyat unes indulgències, una part considerable de botí; els veterans de Terra Santa se’n van un xic moixos, pensant que «allò» era molt diferent.