3. L’ESGLÉSIA DELS BONS HOMES

Hem vist els fonaments religiosos del catarisme; tot el que la migrada informació ens ha pogut donar. Tots aquests fonaments foren difosos trepitjant camins, per l’Església càtara, organització de la qual també estem força a les fosques, però en coneixem, almenys, la jerarquització, els sagraments, els punts principals d’implantació i alguns detalls complementaris. En aquest capítol, mirarem de conèixer, fins allà on sigui possible, el seu engranatge social i religiós.

Com ja s’ha indicat més amunt, no hi ha un centre rector del catarisme, com pot ser, per als cristians, Roma, el Vaticà. L’organització càtara sempre és local, amb contactes estrets, amb intercanvis amb la resta d’esglésies. Quan es reuneixen a Sant Fèlix, al Lauraguès, amb la presència del bisbe Nicetas de Constantinoble, hi ha representades fins setze comunitats o esglésies, de les quals quatre són occitanes. El mot càtar és una paraula aliena a aquest grup de persones, que es movien predicant el seu Nou Testament. Com hem dit, ells es deien cristians i de la seva agrupació en deien l’Església dels Bons Cristians, l’Església de Déu, en molts de textos, l’Església dels Bons Homes, al cap i la fi la més emprada. Aquesta Església dels Bons Homes és la suma d’un cert nombre d’esglésies autònomes —el 1167 eren setze— en el sentit paleocristià del terme. En el moment que una comunitat local esdevé suficientment nombrosa i preparada, s’organitza en Església, és a dir, elegeix com a cap de la comunitat un bisbe, a qui s’envolta d’un cert nombre de diaques per assegurar la predicació i la vida religiosa de les cèl·lules de base, les cases càtares.

Com es pot comprovar, els Bons Homes s’organitzen igual que l’«Església dels Llops», un dels adjectius que ells empraven per anomenar l’Església romana. El seu ordre formal és el mateix: bisbes, diaques. Quan l’Església càtara, en el Llenguadoc, va agafant volada, sorgeixen uns ministeris situats entre els simples diaques i el bisbe: un Fill Major i un Fill Menor. El primer serà, a la mort del bisbe, qui el succeirà; el Fill Menor, en el mateix moment, esdevindrà Fill Major. El bisbe càtar, però, no té res a veure amb el bisbe catòlic de l’època. No cal imaginar-lo com un prelat vivint en un palau episcopal, amb la catedral al costat. El bisbe càtar continua pobre i itinerant, com tot bon home. Se’l crida per a les cerimònies i ocasions solemnes, i pren la responsabilitat de gestionar els assumptes temporals i financers de l’Església. Els rituals no parlen mai d’un sagrament o cerimonial concret d’ordenació de bisbes. El bisbe Nicetas, en la trobada a Sant Fèlix, diuen que «va conferir als bisbes llenguadocians el “consolamentum et ordinem”», o sia el consolament i l’ordenació. Ningú no pot aclarir què significa aquesta ordenació. Els diaques —un d’ells, normalment jove, és el company de vida i de camí, el «socius», del bisbe— presidien, en el pla de la disciplina, de la predicació i del ritual, la vida de les comunitats locals agrupades en cases. Cada mes practicaven el servei de l’«aparellament» en cada casa càtara: organitzaven les missions de predicació, l’itinerari dels Bons Homes.

Les cases càtares eren les cèl·lules vives del catarisme, i n’hi podia haver diverses en cada poble, nombroses en les viles més poblades. Hi vivien perfectes, homes i dones, portant una vida religiosa i de treball, sota l’autoritat d’un «ancià», gestor de la petita comunitat, i també oficiant del consolament i de tots els ritus, sempre que no hi fossin presents bisbes o diaques. En el seu sacerdoci —una altra paraula prestada pels llops— l’ancià era assistit pels membres més vells de la comunitat. L’ancià portava la casa, rebia els hostes, principalment perfectes d’altres comunitats en camí, i també simples creients que desitjaven ensenyament. La casa càtara no era ni un monestir ni un convent; era oberta al món i a la societat, servia d’hostatge i de taller, però més que res era el lloc on el ritu de l’Església s’incardinava i on qualsevol creient podia anar per sentir parlar de Déu i retrobar les pràctiques pietoses. Els perfectes anaven i venien i no s’aturaven gaire a casa seva, ja que, per sobre de tot, ells eren predicadors de la Paraula de Déu, i no paraven. Les perfectes, que no predicaven, vivien més en la casa. També hi havia cases de dones perfectes, igualment obertes com les altres, i que estaven destinades a ser com un pensionat per als infants i les noies, per ser educats en la doctrina càtara. Per sobre de les diverses Esglésies, cap arquebisbe, cap papa. Entre elles, simples relacions de bon veïnatge i de solidaritat espiritual i temporal.

Vegem, una per una, les Esglésies del Llenguadoc. Al nord trobem l’Església albigesa, amb centre al castrum de Lombers, a uns quinze quilòmetres al sud d’Albí. A Lombers residia el bisbe càtar de l’Albigès. Mentre Ramon V fou el comte que manava a la part nord, per sobre del riu Tarn, el catarisme tingué una vida real però somorta. Quan el seu fill el succeí el 1194, cavallers i predicadors se sentiren alliberats, i es manifestaren obertament. Hi ha testimonis a Lescure, a Sant Marcel, a Gaillac mateix —més a l’oest d’Albí—, on hi havia una abadia benedictina. Prop de Gaillac, hi ha Brens, on el seu senescal era un càtar fervorós. Montagut, Rabastens i tirant cap a l’est, tot el territori era clarament dominat pels càtars de la diòcesi albigesa. Al sud de Lombers, hi havia la vila de Castres, que era, evidentment, un gran bastió càtar, lloc d’on sorgiren Gilabert i Isarn de Castres, dos dels noms més importants —no és pas que en coneguem gaires— de la seva religió: Gilabert arribarà a ser bisbe càtar de Tolosa i un dels perfectes més estimats o més odiats, segons que parlin d’ell cronistes llenguadocians o pro-francesos. Isarn fou diaca, i també molt ben considerat.

Lautrec, entre Castres i Lombers, sembla que s’havia mantingut afí a l’ortodòxia, fins que hi va arribar Dama Fina, en maridar-se amb Aimeric Sicard. Dama Fina procedia de Rabastens i va començar a remoure el pòsit heretge, amb el resultat de convertir, almenys la noblesa, a l’Església dels Bons Homes.

Rabastens, és cert, era una plaça forta herètica com molt bé ho assenyala Guillem de Tudela, quan diu, en la Cançó de la Croada:

o sia que els de Rabastens tenien plena confiança en els pèrfids heretges i en el seu foll error. El senyor de la vila, Pelfort de Rabastens, estava emparentat amb la famosa Esclarmonda de Foix, la seva sogra, i havia rebut el consolament en enviudar el 1202. Dama Fina, germana de Pelfort, la mare d’aquest, la seva sogra: totes herètiques clares. Ja comencem a trobar aquí la importància del rol de la dona dins el catarisme.

El primer bisbe de l’Albigès, ja mencionat abans, fou Sicard Cellerier, que va exercir ben bé fins a finals del segle XII. No hi ha constància dels noms dels seus successors però sí que cap a mitjan segle XIII l’Església albigesa continuava viva, malgrat la repressió de la Croada i de la Inquisició.

«Mare de l’heretgia, cap dels errors» és com anomena Tolosa el nou abat de Claravall, Enric, l’any 1178. No és ben bé veritat, però sí que Tolosa estava fortament contaminada. El primer bisbe càtar de l’Església de Tolosa fou Bernat Ramon, que més tard es va convertir —un dels pocs casos de perfectes convertits que es coneixen— i que arribà a canonge de la catedral de Tolosa. No coneixem el nom del seu successor, però en canvi trobem el bisbe Gaucelm, uns vint anys després —cap al 1205— al cap del bisbat càtar tolosà. El bisbe Gaucelm, com anteriorment Bernat Ramon, tenia la residència a Lavaur, i anava molt sovint a la capital. Després de la presa de Lavaur pels croats, trobarem Gaucelm a Montsegur cap a 1213 i devia seguir regint el bisbat, des d’un punt o altre, fins el 1224, quan trobem ja com a bisbe Gilabert de Castres. El bisbat càtar de Tolosa és el més extens de tots els quatre que tenim idea que existien en el temps de la Croada. L’Església de Tolosa anava des de la ciutat, cap al nord, fins a la confluència dels rius Tarn i Agout, resseguint les corbes d’aquest darrer riu fins a arribar a les terres del Menerbès, més enllà de Puillorenç; la línia imaginària tira cap al sud respectant el Carcassès i establint la frontera al bell mig de Montreal i Fanjeaux, aquest últim dins el territori del bisbat de Tolosa. Tot el comtat de Foix pertanyia a aquest bisbat, i Arieja i Garona amunt, ens tornaran a portar, fins a Tolosa, el centre episcopal tolosà.

Lavaur fou la capital del bisbat, més adient que Tolosa, poc confortable per a un bisbe herètic. Segons Guillem de Puillorenç, «Lavaur era el lloc on el diable s’havia preparat un llarg sojorn». Lavaur no era gaire gran i és ben comprensible, doncs, que els càtars comptessin amb el vist-i-plau del senyor del castell o, fins i tot, el senyor de Lavaur de torn —Sicard, el seu fill Almaric— podia ser un càtar més. Com gairebé sempre, però, les evidències de fidelitat als Bons Homes les trobem en les senyores del castell: Blanca, Guirauda de Laurac foren fervents seguidores càtares. De Guirauda, el temible Vaux-de-Cernay en deia una «herètica pèssima». Que Lavaur fou el gran centre càtar també queda confirmat en el temps de la Croada, quan després d’haver estat assetjada i presa per Simó de Montfort, el 1211, quatre-cents càtars foren cremats a la foguera, segons narra Guillem de Tudela.

A l’oest de Lavaur, i a uns vint quilòmetres de Tolosa, hi ha un altre centre càtar, històricament famós: Verfeil. Era un centre important de l’heretgia i queda ressenyat vivament en la vida de Bernat de Claravall: havia anat al Llenguadoc per pressió papal, el 1145; no havia tingut gaire bona acollida, singularment a Albí, amb l’església buida de feligresos. A Verfeil, potser l’afront va ser pitjor: no es va trobar pas amb una església buida sinó plena de gom a gom; abans, però, que comencés el seu sermó, els cavallers primer, i tot el poble després, el deixaren altra vegada amb el temple buit. San Bernat va esclatar en còlera: «Verfeil, fulla verda, et maleeixo i et tornaràs en una fulla seca». Un altre episodi ocorregut a Verfeil afecta els dos castellans trasplantats al Llenguadoc: Dídac d’Osma i Domènec. Era a mitjan 1206, en l’inici de la seva predicació, quan l’un i l’altre desitjaven trobar-se amb els heretges cara a cara amb la intenció de refutar les seves doctrines. Els adversaris foren Pons Jordà i Arnau Arrufat —anotem, de passada, la catalanitat, l’occitanisme si voleu, dels noms—, dos perfectes d’anomenada a Montreal i a Tolosa. Aquest col·loqui acabà en taules, ja que ni uns ni altres saberen convèncer els opositors. Interessa remarcar que el fons de la qüestió debatuda era la divinitat de Crist i la realitat de la seva humanitat. Segons indica Puillorenç, gens amic dels heretges, la part catòlica va quedar sorpresa de la gran preparació evangèlica dels seus contradictors.

Altres llocs preeminents de la implantació càtara en aquest bisbat tolosà foren Vilamur, Paulhac, Montalbà, Castelsarrasin, tota la Muntanya Negra amb els indrets més caracteritzats de Lanta, Caraman i Puillorenç. Sant Fèlix, on recordem que hi va haver la famosa assemblea càtara el 1167, Rocafort, on Bernat-Ramon de Rocafort arribà a bisbe catòlic de Carcassona, en plena Croada, mentre que la seva mare era una reconeguda càtara. El país de Lauraguès, tantes vegades citat, un feu predilecte de l’Església dels Bons Homes: Fanjeaux i Pruïlla, amb la casa per a herètiques fundada per Gilabert de Castres i dirigida per la seva mare, Auda, i per tot el bo i millor de la noblesa contaminada. Castelnaudary (Castellnou d’Arri en occità), seu de la família Arrufat, d’on provenia Arnau; el castell i la població de Mas Santes Puel·les, Sant Miquel de Lanès, Montferrant, i Avinyonet, del qual ja hem parlat en l’episodi escruixidor de la mort d’inquisidors. Montmaur, governat per Dama Ramona Germà, «herètica pèssima».

Cap al sud, Mirepoix, amb la gran figura de Pere-Roger de Mirepoix, que serà un dels herois de Montsegur. Cal ressenyar que pel 1206 o 1207 Mirepoix va ser centre d’acollida d’herètics del bisbat de Tolosa: més de sis-centes persones s’hi aplegaren i aprofitaren per pregar a Ramon de Perella, senyor de Montsegur, de restaurar el seu castell per fer-ne seu dels Bons Homes. Lavelanet, al mateix costat del mític Montsegur, i altres llocs, tots ells dins el comtat de Foix.

El tercer bisbat herètic és el del Carcassès. La creació del bisbat fou decidida al concili de Sant Fèlix, el 1167. El bisbe de l’Església dels Bons Homes serà el bisbe de Carcassona i el primer bisbe, Girau Mercier, de qui tenim poques referències.

El seu successor, Bernat de Simorra, es donarà a conèixer el 1204 en un col·loqui que tindrà lloc a Carcassona i que fou presidit per Pere el Catòlic. El darrer bisbe herètic de Carcassona fou Pere Isarn. La ciutat de Carcassona era un feu clar dels Bons Homes i sembla que el tutor del jove vescomte Trencavell, com s’ha dit, el noble Bertran de Saissac, era un creient convençut. Carcassona està molt a prop de Narbona, on manava Berenguer. I aquest no deixava de clamar contra els heretges veïns i l’Església dels Bons Homes: «no em voleu escoltar. Molt bé: jo faré arribar un bramul tan intens contra vosaltres que des de l’extremitat del món vindrà la gent per destruir la vostra ciutat». En certa manera fou profètic: uns anys més tard, no els bramuls, però sí la força desfermada manada per Simó de Montfort deixarà Carcassona assolada. Junt amb la ciutat seu del bisbat, hi ha un altre indret alt del catarisme: Montreal. Aquí hi havia, ressenyades, tres cases càtares d’homes i un altre nombre no determinat de dones perfectes. La família dels senyors de Montreal, els Mazerolles, dirigien algunes d’aquestes cases, especialment Dama Fabrisse, perfecta que estava al cap d’una on gairebé totes les pupil·les eren d’extracció noble.

A Montreal va tenir lloc el 1207 un col·loqui entre càtars i catòlics, que va durar quinze dies i que fou una veritable discussió teològica. D’un costat hi havia els dos esforçats castellans i els cistercencs amb Razoul al cap. Del cantó dels Bons Homes, l’infatigable Gilabert de Castres, en aquell moment fill major, que presidia. Els seus assistents eren Pons Jordà, Benet de Termes i Arnau Ot. La discussió va tenir lloc davant de cavallers i habitants de Montreal i amb àrbitres: Bernat de Vilanova i Bernat d’Arzens representant la noblesa; Ramon Gut i Arnau Ribera, burgesos; tots ells, segons Puillorenç, simpatitzants de l’heretgia. De bon començament els càtars van atacar els catòlics amb les diatribes típiques: «ella és l’església del Diable, la seva disciplina ni és santa, ni és bona, ni instituïda pel senyor Jesucrist…». Els castellans varen portar la veu cantant i van intentar combatre punt per punt. Quinze dies de controvèrsies amb un resultat positiu per a Dídac i Domènec: cent cinquanta varen abandonar l’heretgia.

Cap al nord, hi trobarem Cabaret. Pere de Vaux-de-Cernay ens il·lustra sobre el seu senyor: «Més que cap altre, ell va resistir a la cristianització: era la font de l’heretgia». Tenia raó sobre Cabaret i el seu senyor: l’Església dels Bons Homes dominava a plaer. I el que es diu i es confirma de Cabaret pot allargar-se a tot el Cabardès. Els senyors de Miravall, un d’ells el trobador Ramon de Miravall, estaven compromesos amb l’aventura càtara. En canvi les que donaven la cara eren les dones, ben ressenyades com és habitual. Conques, Termes: totes dues viles, amb els seus castells, es defensaran feroçment de les envestides del de Montfort.

El bisbat herètic de Carcassona arribava cap al nord fins al Menerbès. Laure o Lauran era un bastió intransigent de l’Església dels Bons Homes. Hi havia declarades dues cases càtares, una de perfectes. El poble de Menerba fou un refugi per als càtars, i en el moment de l’ocupació per part de Simó de Montfort hi havia cent quaranta perfectes. No en va quedar cap.

Sense moure’ns del bisbat de Carcassona, Besiers i la seva comarca eren força permeables a la predicació càtara. Segons Vaux, que tot ho veu negre, hi havia pocs catòlics, «paucos qui ibi erant catholicos», però sembla que Besiers no era tan herètica com deia el monjo. És evident que el vescomte Roger II Trencavell era sospitós fins al moll de l’os, però la senyoria de Besiers era compartida amb el bisbe, i cap dels bisbes que se succeïren en el bisbat varen afavorir l’heretgia. Per tant, i seguint el parer del canonge Griffe, creiem que a Besiers hi havia de tot.

El quart bisbat càtar és el d’Agen, al nord de Tolosa, als límits de l’Aquitània. Sabem que el primer bisbe elegit fou Ramon de Casals. I no coneixem res més: l’excentricitat d’Agen respecte del nucli central càtar va significar estar fora de les accions bèl·liques principals de la Croada i per tant cap dels cronistes ni en parla. No hi ha judicis inquisitorials, o no s’han conservat declaracions, per tant ningú no ens parla de l’Agenès, del seu bisbe i del seu bisbat. Ara bé: la manca d’informació vol dir simplement això: no sabem què va passar. Anne Brenon diu «… de l’Església d’Agen, de la qual estem mal informats». En realitat no en sabem res.

La mateixa Brenon ens sintetitza la volada aproximada del total de les quatre Esglésies dels Bons Homes en el Llenguadoc:

«En conjunt, el catarisme no desborda, a l’oest, la Garona i encara menys, a l’est, el Roine. Tota la zona oriental dels Trencavell sembla feblement penetrada per les noves doctrines: el saqueig de Besiers i la foguera de Montsegur no ens han de fer caure en falses il·lusions. Al sud, el catarisme es dilueix en les Corberes (…) Al nord hi fou present, amb nuclis al Carei, Cahors i Gordon». El centre nuclear del catarisme és evident que està fixat al Lauraguès i a les seves vores, a la cruïlla dels bisbats de Carcassona, Tolosa i Albí.

Aquesta és l’organització i la implantació de les Esglésies dels Bons Homes. Però en el curs de la nostra explicació hem parlat de creients, de cristians, de perfectes. Intentem descobrir el rol de cadascú dins el funcionament de l’Església. D’una manera simple es pot dir que els creients són els qui escolten la predicació càtara; els cristians són els qui segueixen el catarisme i per últim, els perfectes són els qui han rebut el consolament. Cal dir que la frontera entre creients i cristians és força ambigua i en realitat s’utilitzen els dos mots indistintament. Tampoc el mot perfecte és tan clar. O més ben dit: sí que tot perfecte és el que ha rebut el consolament. Però no tots els perfectes, sembla, tenien el paper que dins el catolicisme tenen els sacerdots. Aquí hi ha una munió de dubtes: el perfecte, és el qui pot dir l’Oració, beneir el pa i consolar els agonitzants? O bé, el rol realment sacerdotal de la predicació solemne, i de l’ofici del baptisme de l’Esperit del neòfit llargament preparat i iniciat, està només reservat a una jerarquia de Bons Homes, intitulats ancians, diaques o bisbes?

No hi ha res de clar, d’evident. Independentment de l’extensió de la seva acció sacerdotal, és molt clar que el qui rep el consolament esdevé perfecte i que sols el perfecte pot conferir el consolament a altri. Vegem, doncs, i sense cap més preàmbul, el que ens diu un expert sobre el consolament. Jean Duvernoy, que ha estudiat a fons els processos inquisitorials càtars, especialment els de Tolosa, ens ho explica i fa la distinció sobre dos consolaments: «hi ha el consolament o baptisme dels perfectes, i el consolament o baptisme dels moribunds, encara que els ritus siguin iguals. El baptisme dels perfectes significava l’entrada en els ordes càtars i la renúncia voluntària a les coses del món; el dels moribunds, concedit solament als qui estaven en perill de mort, els donava l’esperança que els seus pecats serien perdonats i que es trobaven en el camí de la salvació. Si el moribund sobrevivia, el consolament caducava».

El ritual càtar occità estableix la pauta. És una de les poques fonts càtares que tenim i, per tant, és interessant d’atansar-s’hi. Esporgant citacions evangèliques —en va farcit— el text és el següent:

Perdó per la llarga citació. Però creiem que calia exposar-ho així per a la millor comprensió del consolament i també de l’evangelisme, gairebé ortodox, que respira. Com hem vist, la cerimònia del consolament comença amb l’oferiment de rebre l’Oració Dominical, o sia el Parenostre. Es tracta de la facultat que tindrà el consolat d’adreçar-se a Déu personalment, com un dels seus estimats. El simple creient càtar no pot fer l’Oració per si mateix i cal que demani l’ajuda d’un intermediari, la intercessió d’algun perfecte. El simple creient càtar estava encara presoner del Mal i l’únic que podia fer era tendir al Bé amb totes les seves forces i manifestar el seu desig de ser capaç, un dia, d’esdevenir un Bon Home, per la pràctica atenta del respecte i de la confiança en l’Església de Déu.

Quan un creient càtar es trobava amb un perfecte, el saludava d’una forma ben particular i que ens introdueix en un altre ritu: practicava el melhorament, el millorament. Aquest acte, que el feia millor, o sia que el feia progressar en el camí del Bé, consistia en una inclinació, que es repetia tres vegades, davant del perfecte, demanant-li: «Bon Home o Bona Dama, la benedicció de Déu i la vostra». A la tercera vegada hi afegia: «Senyor, pregueu Déu pel pecador que sóc, que ell em porti a bona fi». Un altre ritu, extraordinàriament perseguit pels inquisidors, era la benedicció del pa. La pràctica del pa beneït anava lligada amb la forma de vida comunitària desenvolupada pels càtars. Les menjades eren, normalment, col·lectives, sigui a la casa càtara o sigui en la petita comunitat dels dos predicadors que anaven fent camí. Abans de menjar res, els Bons Homes havien de beneir el pa i resar l’Oració Dominical, és a dir, el Parenostre. El pa era beneït per l’ancià en les cases, i pel perfecte quan anaven de camí. El pa beneït es distribuïa entre els assistents, sense deixar-ne cap mos.

El Parenostre era igual al que recitaven els catòlics, però hi havia una variant important: tots els rituals donen la fórmula de «pa sobresubstancial» en comptes del «pa de cada dia» emprat pels catòlics. Tot i això, els càtars varen rebutjar sempre que aquesta benedicció tingués cap tipus de similitud amb l’eucaristia catòlica, ja que no creien que el cos de Jesucrist pogués estar present en la matèria. Un altre ritu era l’aparelhament, l’aparellament. També en deien el «servei», i era una pràctica semblant a la confessió catòlica en la seva intenció. Sembla que es tractava d’una penitència pública i col·lectiva, el penediment que realitza una comunitat càtara davant d’un membre de la jerarquia de l’Església. També es creu que era la confessió mensual dels perfectes davant els diaques o el bisbe.

Hem vist els tres principals ritus, cerimònies o sagraments càtars. El lector no haurà deixat d’observar en cada un d’ells les arrels absolutament evangèliques que els determinen. També cal esmentar l’absoluta fidelitat a l’esperit cristià que els bons homes tenien sempre l’interès de remarcar. Aquesta fidelitat és més palesa si es llegeix íntegrament el ritual occità o el llatí: hi ha un desig de deixar ben clar que la seva inspiració és absolutament cristiana, un heretatge directe de l’Església primitiva.

Al costat d’aquests ritus principals, hi havia altres procediments singulars, relligats amb el sentit religiós de l’Església dels Bons Homes. Així la convenenza, que defineix l’acord, la conveniència que el creient càtar fa amb la seva Església sobre la seguretat que, en el moment de la seva mort, serà consolat. Aquest procediment serà molt emprat en el moment de la repressió, quan el perill de mort podia venir inesperadament i no es podia preparar una cerimònia solemne del consolament. Una altra pràctica, molt polèmica: es tracta de l’endura, paraula occitana que vol dir dejuni o privació. En català trobem el verb «endurar», que en una de les seves accepcions significa dejunar. El fet que aquest dejuni esdevingui polèmic rau en la seva dimensió total: s’ha cregut que aquest dejuni significava un suïcidi místic. Hi ha indicis que alguns càtars després de rebre el consolament es deixaven morir de fam, per viure ja sempre sense pecat. En realitat no fou mai predicat pels perfectes i sempre que coneixien un cas procuraven parar-lo.

Com a resum, es pot dir que els creients i el perfectes càtars portaven o intentaven portar una vida evangèlica: vivien en comunitat —com a mínim amb el company de camí—, pobrament, respectant els preceptes de no matar, de no fer cap jurament, de no mentir, robar ni blasfemar, de no cometre adulteri, recitant les pregàries rituals a unes hores indicades —del dia i de la nit—, fent vots d’abstinència i de continència.

Per acabar aquest capítol pot ser interessant entrar dins el món de l’especulació i mirar de conèixer el nombre de fidels amb què comptava l’Església dels Bons Homes. Absoluta especulació donada la manca total de fonts creïbles de què es disposa. Però molta gent s’hi ha entretingut i és bo donar el resultat d’aquestes especulacions. Per Arno Borst, en el moment de la Croada hi havia al Llenguadoc no més que 100.000 fidels. Molinier se situa als antípodes i ens dóna una xifra inversemblant, on ballen els milions. Estudis més recents, relacionant i comparant la quantitat de perfectes i la quantitat de sacerdots catòlics amb la feligresia d’uns i altres —en molts aspectes mutable— es podia arribar als 200.000 creients o fidels, que sembla una quantitat força raonable. Recordem que una aproximació a la realitat de la població total del Llenguadoc de l’època, l’havíem fixada, en el capítol segon de la primera part, a l’entorn del milió de persones.