4. L’ORIGINALITAT OCCITANA
En els capítols anteriors s’ha parlat a bastament d’aquesta nova «civilització», d’aquesta vida «brillant», en una paraula de la forma de vida diferent que es desenrotllava en aquesta part de l’Occitània que, ben bé, pot cobrir des del Llenguadoc fins a Provença, de Tolosa a Marsella. Amb paraules d’avui dia, en diríem el fet diferencial occità.
Però hi ha una part de l’Aquitània que per dret d’honor ha de quedar inclosa dins aquest sentiment nou d’entendre la vida. Ens referim a la cort radicada a Peitieu, Poitiers, regida per aquell extraordinari personatge que fou Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitània, considerat per tothom com el primer trobador del qual es té notícia. Ja és prou significatiu que precisament sigui un gran senyor el qui obri la galeria de trobadors, una forma evident de la literatura, el conreu de la qual agermana persones de diferent naixença. I ja que estem confeccionant un carnet d’especificacions singulars, recordem el cas, si no únic, sí ben excepcional, que un territori agafi el nom de la llengua que s’hi parla. La força i la singularitat d’una llengua dóna nom a un país i no a la inversa, com acostuma a passar.
Manuel de Montoliu ens descriu en els seus estudis l’alt nivell de la llengua de cultura occitana, també anomenada —segons les èpoques, els corrents literaris, etc.— llemosí, provençal… Però ens agrada més que sigui un occità, Pèire Bec, qui ens ho expliqui: «l’occità medieval fou una gran llengua de civilització: expressió d’una comunitat humana original i suport d’una cultura que alliçona el món. Del segle XI al XIII l’occità és realment la llengua tipus de la poesia lírica».
Tots els estudiosos estan d’acord a reconèixer aquest primer pas literari i avançat de la lírica occitana, recolzada en la tasca dels trobadors. Però quan una llengua arriba a ser capdavantera literàriament, vol dir també que és una llengua ben construïda, treballada des de baix, que té una base plena i rica. Ho podem confirmar: la llengua dels trobadors no és un punt de partença, ni el resultat d’un canvi brusc; ni el mateix duc d’Aquitània sorgeix del no-res; en tot cas pot ser la primera fita coneguda d’una llarga evolució alhora lingüística, social i cultural: els primers passos són, indubtablement, ben anteriors.
Tenim altres referències que ens permeten d’entendre la força d’aquesta llengua vehicular que va substituir el llatí en la seva funció oral primer i, més pausadament, en l’escrita: posseïm un gran nombre d’escriptures, de costumaris, d’actes notarials diverses. Registres de recaptadors municipals, de procediment, de deliberacions locals, etc., ens mostren que la punta brillant de l’iceberg trobadoresc s’assentava sobre una cultura lingüística, parlada i escrita, absolutament normalitzada i desenvolupada. Molt més, globalment, que la dels francesos del Nord. Un altre aspecte interessant són les gramàtiques que apareixen també en aquest moment contemporani de la Croada, i que acaben d’arrodonir tot el conjunt de la llengua.
Després de l’any 1244, l’any de la caiguda i el desastre de Montsegur, la decadència de la llengua occitana no té remei. La força viva de l’expressió literària, que eren els trobadors, va minvar per arribar a desaparèixer quan aquests van emmudir. El pas del temps i el rasclet que passaren una i altra vegada els francesos va fer la resta: l’esmortiment d’una llengua que hauria d’esperar al segle XIX per a ser redescoberta. La cort de Tolosa del segle XII, centre d’atracció literari, on els trobadors catalans i italians, a més dels occitans, rebien i donaven el bo i millor del seu gai saber, emmudiria també. Allò que identificava un poble i una cultura aniria, mica a mica però amb pas acordat i ferm, desapareixent. I així quedava ferida de mort una llengua que, segons sembla, Dant pensava emprar per a escriure la Divina Comèdia.
Parlem ara, després de la llengua, del trobador. També ell és original i fou un element característic d’aquesta nova forma de relacionar-se que es formà en aquestes terres meridionals. Per a conèixer bé què són els trobadors i què és la poesia trobadoresca, res millor que posar-nos en mans del millor estudiós, Martí de Riquer: «els poetes que integren la lírica provençal dels segles XII i XIII són anomenats “trobadors”, i llur activitat literària és designada amb el mot “trobar”, paral·lel del llatí “invenire” que significa “trobar” (una cosa) i “crear literàriament”. El nom de trobador s’estengué als autors de poesies cultes en llengua vulgar».
El trobador componia el text de la poesia i també la música. Era, per tant, músic i poeta alhora. El trobador era un professional de la literatura, que vol dir que vivia de la protecció i de les recompenses que rebia a les diferents corts de nobles o cases de burgesos que l’acollien. Però, al costat d’aquests professionals de la troba, sorgeixen els grans senyors que conreaven també la poesia lírica. La llarga llista que, com sempre encapçala Guillem de Poitiers, va plena de noms il·lustres: Ricard Cor de Lleó, besnét del Duc d’Aquitània, ja que era fill de la nostra amiga Elionar d’Aquitània, néta de Guillem; Raimbaut d’Auveng, comte d’Orange, el mateix Folquet de Marsella, que començà de trobador i acabaria d’arquebisbe de Tolosa, per a desgràcia de Ramon VI. Catalunya és el país on hi ha més senyors-trobadors, començant per Alfons el Cast, un altre rei, Pere el Gran, i nobles com Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Huguet de Mataplana, exemples de grans i petits senyors engrescats per la troba.
Tornant als professionals, el trobador, així que reunia uns certs mèrits artístics i aconseguia prestigi, adquiria categoria social, i es barrejava amb tota classe de nobles d’origen. Cal no confondre el trobador amb un altre professional: el joglar. Ens interessen els trobadors perquè són una manifestació original i única d’aquesta societat occitana que, a més a més, amb la seva aportació donà lloc a quelcom molt especial, viu i també original: «l’amor cortès». El cavaller cortès i la dama cortesa són exemples de persones que reuneixen un seguit de qualitats que la societat occitana medieval considera indispensables i dignes d’imitar: noblesa, gallardia, generositat, lleialtat, elegància. Tots aquests atributs es concentren en un mot: la cortesia. I quan la cortesia s’identifica amb l’amor neix la fin d’amor, o sigui, l’amor lleial. I aquesta fin d’amor és un joc galant de tribut a la bellesa i a la noblesa de la dama. Es creen, en aquesta societat meridional, uns conceptes nous de tracte social, de conducta refinada, que es porten a la pràctica i que foren tan originals, tan propis, que amb la desfeta posterior a la Croada desaparegueren absolutament. L’exaltació cortesa de la dama, però, anirà més enllà del temps i dels cercles literaris: els cistercencs anomenaran a la Verge Maria «Notre Dame», una excelsa versió de la fin d’amor, i que s’ha conservat fins ara.
La cançó trobadoresca està influïda pel tarannà feudal, però va més enllà i, amb l’ajuda que aporta al naixement d’aquesta nova societat, fa que s’allunyi de l’estricta jerarquia feudal. Quan Alfons el Cast debatia poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, de llinatge humil, obre una escletxa per on entra una nova convivència i anticipa un xic el que hi pot haver de veritat en el rerefons d’aquesta societat occitana i que suposen molts estudiosos actuals: un cert concepte democràtic. Fernand Niel en parla: «Al Llenguadoc de l’època hi ha un esperit de tolerància, un sentiment molt clar de la llibertat individual, un govern de tendència democràtica en les ciutats…».
Anem omplint de detalls aquest bloc de notes. Per exemple, s’ha pogut demostrar que en el Llenguadoc la quantitat de serfs que recobren la seva llibertat és més gran que en altres parts de França. (Els estudis comparatius són gairebé sempre entre la França del Nord i el Midi). Belperron, sarcàstic, assenyala el fet de l’alliberament, encara que hi vol veure implicacions econòmiques: «si al rei francès li repugnava deixar escapar la mínima parcel·la d’autoritat, al Midi, els senyors, més liberals, més imbuïts del dret romà, més necessitats de diners, acceptaven els rescats dels serfs. La qüestió que queda per debatre és saber si és preferible ser lliure o estar segur de poder treballar i gaudir dels fruits del treball».
Belperron, malgrat la seva clara animadversió cap a tot el que tingui un tuf de meridional, és un historiador brillant i ara, sense voler, ens introdueix en un aspecte interessant, també original: la conservació de l’esperit romà dins Occitània. Que vol dir un respecte al dret —com ell ho manifesta— i que vol dir fer-ne, del dret, un eix de conducta. S’ha volgut comparar la màxima reial del nord de França, «cap terra sense senyor», amb la fórmula jurídica emprada a Occitània de «cap senyor sense propietat». Seguint aquest raonament, el Nord seria més vinculant amb la feudalitat, basada en la subjecció de l’home al servei del senyor, que a la vegada el protegeix. En canvi, el sentit meridional basat en la legislació romana afirma els drets de l’individu i tot vol que s’estableixi en la força del contracte.
Aquests lligams afeblits entre senyor i vassalls, també es contemplen entre el senyor i les ciutats occitanes, que formen comunitats aïllades, gairebé independents, sobre les quals el seu sobirà immediat, per exemple el comte de Tolosa, té una autoritat quasi nul·la. Això fa dir a molts historiadors que el comtat és un estat sense carcassa, on el poder central ha estat debilitat i es veu amb dificultats per tirar endavant. Segons Labal, «a Occitània les institucions feudals han penetrat malament. Hi ha una resistència a fer ús del jurament de vassallatge. En el contracte feudal es prefereix el pacte entre iguals, acords bilaterals de poder a poder, més flexibles».
També hi ha una certa originalitat en les relacions entre l’Església i els senyors occitans. Hi ha, és clar, un fet diferencial —un més. Al Llenguadoc es porta a terme el primer assaig de separació dels dos poders, seguint el principi de reforma de l’Església postulada per Gregori VII. Però ho van entendre a la seva manera: si la reforma volia acabar, per exemple, amb la submissió del clergat al poder senyorial en el nomenament de rectors i bisbes, el comte de Tolosa començà per separar del seu Consell tots els eclesiàstics. D’aquesta manera hi ha, a nivell institucional, un apartament, una dissociació entre senyors i Església.
Una altra característica occitana és el gran desenvolupament mercantil. El comerç, que s’apuntalava en els dos grans centres de Tolosa i de Narbona, era fruit del creixement de la burgesia dins d’aquest arc meridional. El gruix dels negocis entre Tolosa i la Mediterrània és considerable. El corredor llenguadocià, del mar a la conca del Garona, és un paisatge ple de caravanes que lluiten per lliurar al més aviat possible les primeres matèries que s’han acabat de desembarcar a Narbona, a Montpeller, i que s’encreuen amb els transports que faran arribar els bots de vi, els farcells de teixits de llana, als vaixells ancorats als mateixos ports.
Però aquest camí és transitat per altra gent. Gent forana que ja fa anys havia fressat el «cami roumieu», és a dir, el camí dels pelegrins que s’adrecen per un cantó cap a Roma i que per l’altre, molt més batut, s’encaminen cap a Compostel·la. Aquests pelegrins, amb aquesta prosperitat tot just iniciada, ja no són quatre bones ànimes que s’arribaven fins al Finisterre sinó que han crescut en quantitat i també en exigències religioses i d’acolliment. Tolosa era un gran centre de pelegrinatge i s’esforçava, tant a la ciutat com al seu entorn, a edificar esglésies, ermites i hospitals, és a dir, llocs on aquests viatgers s’hostatgessin. Cap al segle XI, els pelegrins ja van començar a anar cap a Compostel·la, per visitar el sepulcre de Santiago. Fins i tot s’edità una guia, El Camí de Sant Jaume, que aconsellava els viatgers sobre la millor ruta a seguir, la puresa de les fonts locals, i els costums, hospitalaris o inhòspits dels natius que trobarien pel camí. Moltes de les esglésies que es visitaven per la ruta guardaven relíquies de sants, i els pelegrins hi feien estada amb l’esperança de curar-se de malalties —aquest era un dels motius del pelegrinatge— o simplement per anar guanyant la salvació eterna, promesa per l’Església.
Al costat dels pelegrins, els penitents. Interessant figura medieval aquesta, molt estesa al Llenguadoc. El professor Delaruelle la descriu: «compleixen la seva penitència treballant en la construcció d’un monestir, en la reconstrucció d’una església. Penitència que pot durar una quaresma. És una categoria social poc coneguda però que donava a Tolosa un caràcter molt variat».
Penitents que construeixen monestirs, esglésies. Això ens porta a un fet cultural, no exactament propi, no original d’Occitània, però que en aquesta regió va esclatar amb la mateixa força i meravella que a Catalunya: l’art romànic. Que assoleix a finals del segle XII el moment més alt quant a quantitat de peces arquitectòniques que flanquegen els camins de pelegrinatge i que presideixen ciutats, viles i pobles, com també que arriba al punt més dolç de qualitat, d’avenços tècnics, cercant el seu màxim exponent. L’art romànic és naïf i subtil, com els mateixos temps medievals. També és terrible de constatar que aquest art romànic tan suau, tan pacífic, serà l’espectador petrificat d’una guerra de religió, dues paraules que són tan difícils de conjugar.
Els pelegrinatges, els penitents, l’art romànic són peces que també juguen en aquest trencaclosques que és el Llenguadoc al segle XIII: són els signes evidents d’un cristianisme viu però també, com tantes coses a Occitània, original i diferent.
Hem anat desgranant punts concrets per apuntar al nostre bloc de notes sobre les característiques originals occitanes. En el conjunt de totes s’observa com un neguit especial per avançar en aquesta difícil assignatura que és la de la llibertat personal i de grup. Si ens hi fixem bé, tots els aspectes apuntats corresponen a un intent seriós en la història d’una societat civil per emergir; d’una ocasió on una fracció notable del poble —volem dir tots: des dels nobles fins al poble menut— té la possibilitat d’incidir dins l’ordre de les classes dirigents. Potser no exclusiu d’Occitània, però, almenys dins el marc polític de l’antiga Gàl·lia, li correspon, de llarg, el mèrit de ser la primera que fa el pas endavant. Per això no ens ha d’estranyar que, als ulls d’un meridional qualsevol, la Croada li arribés sota l’aspecte d’una invasió bàrbara. Com tampoc ens pot estranyar que els moderns historiadors que han estudiat el fet de la Croada hagin vist, en el conflicte que oposava les dues meitats de França, un xoc entre la civilització i la barbàrie. Sembla exagerat, però dóna la pista d’aquesta originalitat occitana.