5. EL CATARISME A CATALUNYA
Aquest és un capítol marginal, que intenta donar a conèixer el que fins ara sabem sobre l’assentament de l’Església dels Bons Homes en terres catalanes, considerant en tot moment el Rosselló com a part plenament integrada, en aquells moments d’inici del segle XIII, al comtat de Barcelona, a la Coronà d’Aragó. És marginal ja que la relació dels càtars catalans amb els occitans gairebé sempre fou de tipus personal o familiar i fora dels problemes del Llenguadoc.
D’altra banda, creiem que no hi podia faltar, ja que molts estem interessats per conèixer quina dimensió va tenir el fenomen càtar dins la vida dels nostres avantpassats. I el nostre rei Pere el Catòlic va morir a Muret, defensant una idea comtal transpirinenca, defensant els occitans i, també, defensant el catarisme, ni que fos d’una manera esbiaixada. Per tant, havent donat una visió ampla de la religió dels Bons Homes, no seria inoportú acabar esbrinant la seva difusió catalana.
El catarisme, i el catarisme català en particular, no ha comptat entre els temes que els nostres historiadors hagin cultivat. El camp, en aquest sentit, és erm, ara i abans. Però si no hi ha l’abundància de la quantitat, sortosament tenim la fina qualitat d’un gran historiador, Jordi Ventura, que ens ha rescabalat en escreix de la manca d’interès dels tractadistes catalans. En un ordre més particular, Esteve Albert ens ha deixat, ultra un bell poema dramàtic, una història sobre Arnau de Castellbò. Per tant, tota la història del catarisme català es basa sobre els magnífics treballs de Ventura, ja un xic antics, per altre cantó. Ens referim a El catarismo en Cataluña i Pere el Catòlic i Simó de Monfort, tots dos de l’any 1960, i Els heretges catalans, de dos anys més tard.
Segons Ventura, la penetració del catarisme és clara, i sembla que té raó. Potser ja no podem estar absolutament d’acord amb ell sobre el primer supòsit que fa, com a plena demostració de la seva afirmació. Ell creu que un dels bisbes que foren nomenats a Sant Fèlix del Lauraguès, en el concili càtar de 1167, ja narrat en el capítol primer d’aquesta tercera part, era el bisbe d’Aran, de la Val d’Aran. Ramon de Casals «homines aranenses, concilium ecclesiae Aranensis», fou, segons Ventura, escollit bisbe càtar de la Val d’Aran. Cal dir que no és l’únic a creure-ho així. En tots els llibres sobre catarisme editats abans de l’any 1962, sempre hi figura el «bisbe càtar de la Val d’Aran». Però a partir dels llibres sorgits dels anys setanta i cap aquí, tots els historiadors es posen d’acord per atribuir aquest bisbat heretge a Agen, al nord de Tolosa, a la comarca de l’Agenès. Dels llibres consultats, tots, sense ni discutir-ho, parlen del bisbe càtar d’Agen, com també és veritat, i ja ho hem dit abans, que de Ramon de Casals i del bisbat d’Agen, no en saben res de res. Només hi ha un autor, Paul Labal, que, en fer menció del concili de Sant Fèlix diu: «Ramon de Casals, bisbe d’Agen. El text diu “aranensis” però és poc probable que es refereixi a la Val d’Aran».
Si ens hem entretingut en aquesta petita polèmica non nata és perquè, si Casals era en realitat bisbe d’Agen, un dels punts importants de la teoria de Jordi Ventura en assegurar les arrels antigues del catarisme català perdria consistència. Per part nostra, sense poder escatir com aquest Aran es transforma en Agen, per manca de documents de primera mà i de competència, no podem més que constatar, per un cantó, la uniformitat de la contesta francesa, i per l’altre veure el problema sota la mirada del sentit comú. Aquest ens diu que l’existència d’un bisbat a la Val d’Aran sembla, si més no, estrany. El fet que, pel contacte gascó, els aranesos haguessin rebut els ensenyaments càtars és difícil, però no impossible. Foix i el seu comtat queda lluny de la Val d’Aran. Lluny sobre el paper i més lluny si comptem amb les dificultats muntanyenques que hi havia entre la vall de l’Arieja i la vall que veu néixer la Garona. Però, pot ser possible i, per tant, podem acceptar que els habitants de la Val coneguessin els Bons Homes. El que ja sembla més difícil és que fos tan important la penetració càtara perquè, en un concili típicament llenguadocià, s’ordenés bisbe un membre de l’església aranesa. Si recordem els altres bisbes nomenats o confirmats a Sant Fèlix, el d’Albí, el de Tolosa, el de Carcassona, veurem que es tracta de gent que representa les grans concentracions càtares, com Agen, per la seva proximitat, ho era.
Del cantó nostre, sembla poc lògic nomenar un bisbe català que residia a la Val d’Aran. Hauria estat més encertat trobar en altres llocs dels Pirineus centrals o orientals algun càtar amb més facilitat de desplaçaments pels llocs on hi hauria un catarisme implantat. O que s’hagués arribat al mateix acord documentat de l’any 1226, quan al concili càtar de Pieusse es decideix que «Catalunya deixa de ser considerada com una dependència del bisbe càtar de Tolosa, i se li confereix un diaca exclusiu, Pere de Cortona». Les situacions de 1167 i 1226 no eren, és clar, les mateixes. Però si Catalunya depenia de Tolosa quant a servitud administrativa religiosa càtara, ens podem preguntar quant de temps havia de durar, i per què, arribat el moment de caminar sols, es comença per nomenar diaca i no bisbe, si la terra catalana de la Val d’Aran ja havia gaudit o gaudia d’un bisbe propi.
El fet, però, que no quedi demostrada l’existència d’aquest bisbat càtar en terra catalana no implica que no hi hagués catarisme català. La seva importància, comparativament amb el del Llenguadoc, és molt menor, però ens trobem amb noms i cognoms que ens donen pistes per anar desfent el cabdell.
Tothom està d’acord, per exemple, que Arnau, vescomte de Castellbò, estava més que contaminat: l’heretgia del vescomte, real o fictícia, està declarada pels inquisidors Pere de Cadireta i Guillem de Calonge, post mortem. Aquesta Inquisició, portada pels dominics catalans sota la direcció de Ramon de Penyafort i el vist-i-plau de Jaume I, és la que ens hauria de convèncer del catarisme d’Arnau i amb ell de bona part de la seva família. Morts i enterrats —la condemna es va produir el Dia dels Morts de 1269—, al vescomte i a la seva filla Ermessenda de Castellbò, esposa que fou de Roger Bernat II de Foix, els exhumaren els cossos per cremar-los tot seguit i esventar les seves cendres, tot sota la mirada complaent de Fra Pere de Cadireta. No va poder gaudir gaire de l’escena: «el poble de Castellbò corregué a apedregar-lo fins a deixar-lo mort a pocs passos de la vila», com ho explica Esteve Albert.
Hem començat pel final, però és que la part més demostrada de l’heretgia dels Castellbò és la sentència. I en ella hi ha quelcom interessant: es vol demostrar més l’heretgia de la filla que la del pare, com si fos l’heretgia d’Ermessenda la principal o la causa, i la d’Arnau, la conseqüència. Sembla, doncs, que la part més important se l’emporta la filla. Recordem que aquesta fou la dona de Ramon Bernat de Foix. Ermessenda de Castellbò, per inclinació pròpia, per un cert aire heretge viscut a casa seva, però sobretot pel seu maridatge i per la seva vida a Foix, té tots els trumfos per ésser considerada herètica. Sembla demostrat que va rebre el consolament en el seu llit de mort. La comtessa de Foix, més que Ermessenda de Castellbò, sembla la càtara de la família. No podem oblidar que ella devia conviure amb la tia del seu marit, la gran Esclarmonda de Foix, perfecta i cap d’una casa càtara a Pàmies. Hem vist com el seu germà s’esforçà a dir que no tenia res a veure amb ella: dama Esclarmonda, vídua de Jordà d’Isle Jourdain, podia haver estat una molt bona conductora del catarisme cap a Ermessenda. I també la influència de la mare de Ramon Roger, la seva sogra Felipa, herètica clara. El món de Foix, la casa nova d’Ermessenda, té un cultiu especial càtar que sembla que només afecta les dones, però que les contamina totes.
Però, malgrat que Ermessenda era catalana, el que ens interessa no és l’heretgia d’una dona catalana que viu i mor a Foix, sinó l’heretgia dins la casa pairal, la dels Castellbò. Ventura és qui ofereix més informació sobre Arnau de Castellbò. I per asseverar l’heretgia del vescomte ens parla també dels seus lligams familiars amb coneguts simpatitzants dels càtars de l’altra banda dels Pirineus, al Llenguadoc. Així la família Niort, emparentada amb els Castellbò pel casament de la germana d’Arnau amb Ramon de Niort. Aquesta família Niort tenia una mare, també de nom Esclarmonda, que està citada diverses vegades pel papa Gregori com a herètica convençuda. De fet ens trobem, una altra vegada, en el mateix cul de sac: la germana d’Arnau era ja càtara quan va entrar dins la família Niort o s’hi va convertir pel fet del seu casament? En aquest cas Arnau, com en el cas de la seva filla, li podia esquitxar l’heretgia, però no són fets concloents. Les declaracions inquisitorials sí que demostren que a Castellbò, i per tant amb l’anuència del senyor, se celebraven ritus càtars; Andreu Bretós de Berga explica que va veure el diaca Guillem Clergue i el seu socius predicant davant Arnau i d’altres cavallers. Hi ha també altres testimonis que constaten la presència d’Arnau de Castellbò a Mirepoix. Altres declaren que a Castellbò hi havia un diaca titular (?). Molts dels greuges contra els Castellbò es concreten després de la mort del vescomte, i sembla que, abans i després del seu enterrament, foren atiats pels bisbes d’Urgell, grans enemics de la família. Fou precisament el bisbe d’Urgell el que va remoure el passat d’Arnau i va conduir tot el procés inquisitorial, que s’acabà a Barcelona, a l’església de Santa Caterina, seu dels dominics. Les proves inquisitorials foren tan fortes que forçaren el desenllaç macabre que ja coneixem.
Hi ha dubtes raonables que Arnau de Castellbò fos un perfecte, que són els que acabaven a la foguera. Independentment de l’heretgia personal d’Arnau, el que interessa és constatar que els càtars es movien per Castellbò. Que hi havia, encarnat o no en el vescomte, un moviment càtar més o menys establert, però evident dels Pirineus ençà.
Un altre enclavament càtar que sembla provat és el de la carena del Cadí, amb centre a Josa. Ho documenta perfectament Ventura, però també ho hem trobat en altres historiadors moderns. La família dels Josa estava en tractes estrets amb l’Església dels Bons Homes; Ramon de Josa rebia delegacions de càtars del Llenguadoc i en va haver de respondre, diverses vegades, davant la Inquisició catalana. Cal dir, també, que sempre se’n va sortir ben parat, amb declaracions que no tornaria a passar i que, a partir d’ara, seria un defensor clar de la fe catòlica. Ventura no creu en aquestes afirmacions, precisament perquè se’n produeixen en excés, i pensem que deu tenir raó. El seu fill, Guillem Ramon, segueix el procediment patern de simulació i va comportar-se com a amic dels heretges o, potser, creient. D’una manera o altra, les conviccions inquisitorials van ser diàfanes amb Ramon de Josa: li va succeir com a Arnau de Castellbò i la seva filla: el seu cos també va ser exhumat i cremat a la foguera. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, que encara vivia, «varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les seves terres».
La relació de personalitats catalanes s’acaba aquí. El fet que no es trobin més noms de la noblesa catalana meridional no vol dir pas que no hi hagués catarisme català. Significa que la implantació càtara era marcadament inferior a la que existia al Llenguadoc. Un fet significatiu: quan es vol relligar —en les declaracions— gent catalana amb l’heretgia càtara sempre surten noms occitans en contacte amb ells. Occitans contaminats que deixaven rastre en les seves visites als seus amics berguedans, urgellencs. I pel rastre, els inquisidors de Ramon de Penyafort coneixien també els simpatitzants catalans. En tots els aspectes, sembla que el catarisme català de la primera volada era un simple apèndix del catarisme occità. Ens queda sempre el dubte de la implantació real en el poble. Poca documentació tenim al nostre abast.
Les terres, també lligades al comtat de Barcelona, del Rosselló i la Cerdanya, per la seva proximitat al Llenguadoc, podien donar unes claus més franques de la contaminació herètica. Ventura ho ha estudiat en profunditat i, al seu parer, és notori el grau d’heretgia que s’observa en aquestes terres. Pel nostre cantó, hem de confessar que no ho veiem tan clar. Ventura considera lògic i fàcil el contagi per la proximitat i per les relacions familiars, militars i comercials que existien entre el Llenguadoc per un cantó i el Rosselló i la Cerdanya per l’altre. Ens sembla un bon raonament però no introdueix un aspecte important, i que matisaria el que Ventura en diu «el contagi». Mentre que al Llenguadoc, com hem vist, hi mancava una direcció política, un element de cohesió dels diferents comtats i vescomtats, al Rosselló, a la Cerdanya, al mateix Montpeller, els afers polítics estaven plenament assegurats sota la mà serena i eficient dels comtes de Barcelona, en un primer moment sota Alfons el Cast i Pere el Catòlic, i després sota Jaume I. I aquí resideix el que podríem anomenar lleugera divergència: donem molta importància al poder polític i religiós derivat d’un estament, en aquest cas la Corona d’Aragó, que tenia en les seves mans l’ordre del territori, i que l’exercia.
Amb aquesta suposició creiem que el catarisme no es podia aturar a les fronteres polítiques del Llenguadoc —el mateix Ventura, amb una ironia sana, es pregunta si hi podia haver un àngel vora el Rosselló que impedís l’entrada de l’heretgia— però sí que es podia combatre i es podia minimitzar, seguint l’interès i la conveniència planejada a Barcelona. Sí que hi va haver heretgia càtara, però amb molta menys virulència de la detectada al Llenguadoc. Que vol dir incidència menor, transcendència amortida, poca significació real dins la vida de la gent del Rosselló i la Cerdanya. Les personalitats directament implicades dins l’heretgia foren: Guillem de Niort, veguer de la Cerdanya, condemnat a presó perpètua per delicte d’heretgia; Pere de Fenollet, que havia perdut els seus dominis a Occitània per fidelitat a l’Església dels Bons Homes; Robert de Castell-Rosselló, el qual, però, finalment, va ser reconciliat. Altres figures menors —poques— surten en la relació exhaustiva de Ventura. En gran part són persones enjudiciades molt després que la Croada es pogués donar per acabada, i per tant, fuig del nostre tempus.
Per un altre cantó, cal insistir en la gran quantitat, encara que incerta, d’exiliats càtars per causa de la repressió dels croats, i que agafaren el camí de la Catalunya meridional. Aquest sí que és un aspecte important i digne de detallar. És més, pensem que sense la immigració càtara, que hem de centrar cap als anys 1235-1240, no podríem parlar avui dia d’un catarisme català o fins i tot d’un catarisme en la Corona d’Aragó, per les moltes asseveracions que tenim de la implantació de càtars a les terres del Maestrat, a Mallorca, documentada aquesta per Gabriel Alomar, per exemple. Ventura fa una relació de la gran quantitat de nobles que s’exiliaren a terres catalanes. Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, indica que els capitals llenguadocians es varen refugiar a Catalunya per motiu de la Croada contra els albigesos. Nobles i burgesos, ressenyats, i, perquè no, també el poble menut.
La gent que trobem per les terres de la Corona d’Aragó són també fugitives del terror de la Inquisició. Coneixien que en terres catalanes existia el Tribunal dels dominics, però creien que podien fer perdre el rastre. Tot porta a constatar que és la por a la Inquisició i no a la Croada el que foragita la gent del Llenguadoc.
Entre la gent que marxarà d’aquest darrer territori i s’instal·larà en terres del Maestrat hi havia Belibaste. Cal dir, però, que estem ja dins el segle XIV. Entre altres mil històries inquisitorials, Jean Duvernoy, gran exhumador dels processos inquisitorials portats a terme per Jacques Fournier —abat de la Fontfreda, bisbe de Pàmies, finalment papa amb el nom de Bonifaci XII—, ens introdueix en la memorable i increïble història de Guillem Belibaste i a la no menys cèlebre delació d’Arnau Sicre. Deu ser molt fort dir que Belibaste s’ha fet famós per l’extraordinària translació que en fa Duvernoy, però hi ha part de raó. Encara avui la història, la relació reproduïda en diverses edicions actuals, es llegeix com una autèntica història d’aventures o de novel·la negra. Cal remarcar —i Belibaste és un excel·lent testimoni— que un segle després de la fi de la Croada, encara hi havia gent que tenia el sentiment càtar ben arrelat, que havia d’exiliar-se, que en el lloc on ho feia havia de dissimular, ja que tampoc eren acceptats, i que ens els trobem en terres catalanes. La tràgica vida i miracles de Belibaste pot ser un paradigma dels milers d’exiliats càtars posteriors a la Croada i com a tal ens sembla molt instructiva.
Al nostre parer, el catarisme català té una existència documentada, però no de gaire importància. Hem indicat al començament d’aquest capítol que la manca d’informació provoca aquest sentiment d’heretgia poc viscuda en les terres dominades pels reis de la Corona d’Aragó. L’observador troba a faltar aportacions catalanes històricament creïbles, com les de Jordi Ventura. Les aportacions del senyor Monreal són interessants en el que fa referència al castell de Llinars, per exemple, però, com ell mateix confessa, no passen de ser una intuïció.
Ens quedarem, doncs, amb una incògnita per aclarir, una disposició que creiem positiva. Anar més enllà, ara per ara, és voler edificar un castell —ni que fos càtar— sobre la sorra.