3. SIMÓ DE MONTFORT, CAP DE LA CROADA

En els ambients occitans, Simó de Montfort és la mala bèstia. No és que hagi gaudit de grans simpaties en altres fronts, però durant moltes generacions Simó de Montfort era l’home del sac pels més menuts. Pels catalans sempre serà l’home que va derrotar el nostre rei Pere I, l’agosarat que va perdre la vida a Muret a mans de les tropes del senyor de Montfort; en la memòria popular, el rei Pere sempre serà el bo i Simó de Montfort, el dolent. Els tres cronistes parlen d’ell des d’un partit pres, però amb matisos: Vaux i Puillorenç, com és lògic, en fan elogis, però aquest darrer no deixa de fer esment de la seva «ambició i rapacitat»; Tudela i el seu continuador hi veuran tots els aspectes negatius possibles, sobretot l’anònim cronista, sempre més «occità» que Tudela, que el titlla simplement d’un tirà sanguinari i ferotge. Pels historiadors moderns, Simó de Montfort més aviat desperta una antipatia discreta, en certs casos un respecte pels seus dots d’estrateg; a cap, però, no li acaba d’agradar. En general podem dir que Simó de Montfort té mala premsa.

Simó de Montfort era, segons la descripció de Vaux, «un cavaller magnífic, de talla alta, dotat d’una força hercúlia, elegant, amable, dolç, honest, cast, prudent, ardorós en l’acció, gran devot al servei de Déu». Els altres cronistes parlen més dels seus atributs morals —o de la seva manca— que dels físics, i llavors hem d’acceptar, d’una manera aproximativa, l’opinió de Vaux. Jordi Ventura és dels pocs historiadors moderns que ens aporta altres testimonis sobre la seva aparença física: un document de l’any 1217, el segell comtal de Montfort, on només es pot contemplar la part superior dreta. Tot i això ens dóna una imatge d’una fesomia dura, quasi enigmàtica, el front ample, les comissures dels llavis estirades, la barba tirada cap endavant. L’altre testimoni és la semblança de Simó traçada sobre una llosa conservada a Sant Nazari de Carcassona: «el cap de Montfort expressa gravetat i serenitat, el nas és llarg i el dibuix de la boca representa una comissura dreta molt acusada».

Sobre els atributs morals, la llarga llista negativa que presenten els historiadors pro-occitans és massa detallada i minuciosa perquè no sigui veritat, però també massa tendenciosa, amb pocs indicis positius, que sens dubte també existien. Si mirem els historiadors pro-francesos, sense voler, donen la raó als seus contra-opinants, ja que justifiquen les accions més inexcusables dutes a terme per Simó, perdent així, per tant, tota credibilitat. Sembla clar que, per exemple, Simó de Montfort era un home cruel, amb una crueltat calculada, que arriba a creure ell mateix que era necessària. Crueltat esmerçada vers els presoners, en el camp de batalla, en les terribles mutilacions, l’escorxament en viu, en el tallar a trossos, en cada un dels innombrables martiris que la trista imaginació medieval anava creant… La presència documentada del cap de la Croada en cada un dels «espectacles» horripilants que s’organitzaven és una xifra més a afegir. Però hi ha un altre aspecte que diu molt poc a favor d’un home que accepta ser vescomte de Besiers i Carcassona, que després no pararà fins que el papa el confirmi com a comte de Tolosa: el menyspreu, l’odi que manifesta cap al Llenguadoc, cap a les terres i els homes occitans. La destrucció sistemàtica de collites, l’arrencament de les vinyes, foren portats a terme per Simó de Montfort amb un instint nociu precís, fred, perfectament calculat. Sense sentiment, sense pietat.

I aquest home, capaç de les anteriors aberracions, era un catòlic convençut, d’una fe constantment manifestada, que mai oblidava la missa de campanya abans d’anar al camp de batalla, per molt apressat que fos per la importància de l’escomesa. Se’ns fa difícil de relacionar aquests dos conceptes tan contraposats: el menyspreu absolut cap a l’home i el seu entorn, amb l’expressió de catòlic pietós, d’una sensibilitat religiosa més aviat fora del comú. Podem pensar: uns i altres exageren. Ni les crueltats deuen ser tantes i tan esgarrifoses, ni la beatitud presentada per Vaux deu ser tan afermada. I potser no estaríem lluny d’encertar-ho: hi ha ganes d’exagerar. Però no hi ha forma d’exagerar l’escorxament en viu de Martí d’Algès, a Biron, i després lligar el que quedava del seu cos a la cua d’un cavall que anava desbocat pels carrers de la vila; tot fet per ordre de Simó de Montfort i en la seva presència. Com tampoc hi ha per què exagerar la disposició pia que Simó de Montfort mostra en cada una de les seves mínimes accions, militars o civils: són massa evidents.

Tota la traça de bon guerrer que ni el pitjor dels seus enemics nega a Simó de Montfort, queda reduïda al no-res quan es tracta d’aplicar un mínim de diplomàcia i tacte en les relacions estructurals del país conquerit. Quan voldrà fer de legislador, per exemple a Pàmies, ho farà mitjançant les lleis i els costums de França, utilitzant el dret de conquesta, i vexant el poble occità. El Llenguadoc era un poble a colonitzar. Per un altre cantó, i amb ganes d’afavorir-lo, tots els historiadors remarquen una virtut de Simó de Montfort: la fidelitat a la seva esposa Alícia de Montmorency. Si ho citem és perquè la fidelitat no era un tret gaire comú dels nobles medievals, i també perquè es veu que la muller de Simó de Montfort era una dona destacada, una companya ideal a casa i a les batalles.

Simó de Montfort tenia quaranta-cinc anys quan s’inicia la Croada, en plenitud de la seva vida i de les seves forces. Arnau Almaric sabia molt bé qui escollia i per què l’escollia. No sobta, doncs, que una de les frases que Arnau escriu en la carta que envia a Innocenci III per presentar-li el nou cap de la Croada, i per rebre l’aprovació papal, sigui d’aquesta faisó: «té tant desig de reparar la situació de l’Església que ja ha pres mesures per tal que els delmes i primícies siguin lliurats íntegrament a les esglésies i als seus ministres». Els historiadors occitans diuen que Simó de Montfort era un petit senyor de l’Illa de França. En veritat, ell tenia una senyoria més que respectable al rovell de l’ou capet i també conservava la senyoria de Leicester, a l’Anglaterra, com a bon normand d’ascendència que era. Era un veterà il·lustre de les Croades a Terra Santa, però amb un full net i amb fets concrets, motius d’elogi, ja que a Terra Santa hi va anar molta gent i pocs saberen tenir un comportament tan notable com Simó de Montfort. En els fets militars de la Croada contra els albigesos demostrarà que tenia la lliçó ben apresa, es prepararà bé i donarà el cop en el moment precís.

Aquest, més o menys, és el cavaller Simó de Montfort, fill de Simó de Montfort III i d’Amícia de Leicester, casat amb Alícia de Montmorency i pare de sis fills.

El mateix que, després de ser investit com a cap de la Croada i com a vescomte de Besiers i Carcassona, trepitja de peus a terra i escriu al papa unes encertades reflexions sobre la continuïtat de la Croada: «els senyors barons m’han deixat sol, amb poca tropa, al mig dels enemics de Crist, que es mouen a través de les muntanyes i dels precipicis». Vaux ja ho havia dit: Simó era un home prudent. Aviat tindrà ocasió de demostrar prudència i paciència. A mitjan novembre, quan encara no havia arribat la carta confirmatòria del Sant Pare ratificant el nomenament de Simó, aquest va a Montpeller a parlar amb el seu altre senyor, Pere el Catòlic. L’entrevista era necessària: si Simó era el nou vescomte de Besiers i Carcassona, devia vassallatge al comte de Barcelona. Fou una trobada llarga, d’unes dues setmanes, però el resultat no fou el que Simó cercava.

Feia pocs dies que s’havia produït un fet que havia entristit Pere i bona part de la noblesa occitana i forana: la mort de Ramon Roger Trencavell. El dia 10 de novembre el món s’assabenta de la mort del jove vescomte. Uns diran que de disenteria; altres parlen ben alt i diuen que de mort violenta. El mateix papa Innocenci III creu que algú s’ha extralimitat i blasma els qui l’han «mort llastimosament». Tothom mirava cap a una direcció, i Montfort congriava odi i mirades. Per això volgué fer uns grans funerals per Ramon Roger, amb exposició del cos a la catedral de Carcassona, i féu venir nombroses delegacions de la cort francesa. Tots els senyors occitans, com un sol home, ploraren i pregaren per Ramon Roger. Pere no podia decantar-se, almenys en aquest moment, cap al cantó de Simó. A més recordava la poca col·laboració que va trobar entre els croats al moment de les negociacions de Carcassona. Tot això només mereixia una contesta clara: no admetia l’homenatge de Simó de Montfort, que era tant com dir-li que no el considerava l’hereu de Ramon Roger.

Potser era això el que esperaven els nobles occitans, desplaçats dels seus castells, de les viles d’on eren senyors, els que ara s’anomenaran «faidits», havien quedat muts i cor-glaçats després de la caiguda de Carcassona. Ara, quan Simó torna de l’entrevista amb el rei Pere, les noves que rep d’arreu són les que temia i que havia exposat al Sant Pare: el Llenguadoc dels nobles començava a reaccionar contra ell. Els mateixos que al setembre li oferien homenatge, ara empresonen caps de la Croada, i els castells abandonats recobren els seus amos. Quan Simó de Montfort passa comptes a final d’any, li falten quaranta castells.

Caldrà esperar fins al mes de març del 1210 per tal que, amb el bon temps, vinguin també els reforços demanats a l’Illa de França. La primera ajuda li ve amb la seva muller Alícia, que ha pogut convèncer uns quants cavallers. Quan amb els ribalds que s’han quedat amb ell i les noves tropes croades, que estrenen una nova quarantena, es veu amb forces suficients, Simó decideix iniciar la reconquesta d’aquests castells occitans que li han girat l’esquena. Domina Alzona, conquereix Bram, amb el resultat llastimós de deixar els homes cecs i mutilats, enviats posteriorment cap a Cabaret, tragèdia que ja hem explicat abans; val més que n’estalviem una segona lectura. Vaux, que per a tot troba explicació, molt més si es tracta de Montfort, ens vol aclarir el perquè de la infàmia: «el comte dóna l’ordre, no pas pel simple plaer de les mutilacions, sinó perquè els seus adversaris havien pres la iniciativa i els seus ferotges botxins mutilaven tots els nostres que feien presoners». Hem seguit totes les relacions dels altres cronistes per veure on es podia haver produït quelcom semblant a les mutilacions de Bram. Sap greu, però Vaux no fa res més que emparar amb la mentida la manca de consciència de Simó de Montfort. Els occitans no eren pas àngels però a cap d’ells els havia passat per la seva imaginació tractar d’una faisó tan salvatge uns presoners.

Simó de Montfort va fent incursions, guanyant petits castells fins que, amb l’ajuda dels narbonesos, planta cara a Menerba, al començament de l’estiu. És el 22 de juliol quan la plaça es rendeix i Simó de Montfort respira profundament: aquest és l’èxit que esperava. Com en un castell de cartes, altres nobles es fan enrere després de la caiguda de Menerba, singularment els Laurac, que posen a disposició del nou vescomte de Besiers la vila de Montreal. Arribà el quinze d’agost, a l’any de la caiguda de Carcassona, i només hi havia en el vescomtat dos focus de resistència considerats importants: Termes i Cabaret encara eren en mans dels faidits. A la tardor hi ha una gran onada de nous croats francesos, que trepitgen la terra del Llenguadoc comandats pels bisbes de Chartres i de Beauvais, i que permetrà la caiguda de Termes el 23 de novembre. El setge, però, havia durat des del mes d’agost. Cabaret encara durarà més: no serà dominat fins el 12 de març de l’any 1211. Ja només quedava per conquerir un castell, no tan important com els anteriors, però que havia anat recollint perfectes i faidits: Lavaur, que estava dirigit per una noble, Dama Girarda, una herètica convençuda. Com que Lavaur és prop de Tolosa, Folquet va voler ajudar Simó de Montfort, i uns cinc mil homes de la seva Confraria Blanca s’aplegaren amb les forces croades. El 3 de maig, Lavaur va acabar capitulant i, com en els casos de Menerba, Termes i Cabaret, la festa s’acaba a la foguera: quatre-cents càtars cremats, i Dama Girarda també va morir, però no a les brases sinó que va ser llançada dins un pou. El seu germà Almaric, i vuitanta cavallers, segons diu Tudela —Vaux només cita vint-i-quatre nobles—, foren degollats. Tudela, innocentó, diu que «feren una mortaldat tan gran que crec que se’n parlarà fins a la fi del món».

Lavaur és un punt i final. Tota la terra del vescomte Trencavell està ara en poder del seu successor, Simó de Montfort. Ara sí que els castells i les viles on els perfectes, els creients i els simpatitzants de l’Església dels Bons Homes es passejaven tranquil·lament han assumit que uns senyors estrangers, amb la creu al pit, siguin els seus dominadors.

Els perfectes havien anat de castell en castell buscant la possibilitat d’escapolir-se de la mà llarga de Simó. Menerba i Lavaur en faran desaparèixer prop de sis-cents, que no és una xifra menyspreable. Sembla evident que l’antic vescomtat Trencavell es va quedant sense perfectes, sigui per les morts de Besiers i les fogueres que cremaren en molts llocs del país, o sigui per la marxa cap a terres, de moment, més acollidores. Potser alguns —els més eixerits— varen passar al Rosselló, a la mateixa Catalunya, a la Llombardia. No foren gaires o no en tenim clara consciència, amb dades a la mà. Els més marxaren pel camí més fàcil, cap a l’indret més escaient: les terres del comte de Tolosa. Uns quants començaren a poblar el que seria el darrer reducte: Montsegur. Cases càtares sorgiren de nou en aquest món tolosà, i també als indrets lligats d’una manera o d’una altra amb els Foix.

Mentrestant, hi havia un home que anava fent un altre tipus de guerra. Domènec continuava la seva predicació, intentant anar més aviat als llocs on no hi havia soroll de llances. I el que no obtenien els croats, malgrat la seva força militar, Domènec ho aconseguia predicant: la conversió dels herètics. Pel Capitular de Sant Domènec coneixem les conversions —mai varen ser moltes— obtingudes a l’entorn de Fanjeaux i del Lauraguès. Altres predicadors també obtingueren resultats —mai espectaculars— en el mateix moment que setges i batalles se succeïen en altres llocs. Hi ha molta documentació de la Inquisició, sobre les conversions d’aquests anys. Però, com remarca el canonge Griffe, «hauria estat comprensible que l’èxit dels croats hagués comportat que, creients i simpatitzants, s’alliberessin del catarisme i poguessin reconciliar-se amb l’Església, però molts d’ells guardaren una sorda hostilitat cap aquests estrangers que volien fer-los entrar en raó tan brutalment».

En el pla religiós, recordem la vinculació dels bisbes catòlics amb la Croada. Hi ha un interès especial que Simó de Montfort ara, com abans l’abat de Citeaux, estigui envoltat dels senyors bisbes, tant francesos com meridionals. La crida efectuada en el seu moment per Innocenci va tancar les files de la jerarquia eclesiàstica en un primer moment a l’entorn d’Arnau Almaric, ara al costat de Simó. No hi ha defeccions meridionals: a l’hora de la veritat, tots els bisbes catòlics del Llenguadoc fan pinya, junt als bisbes del nord, encerclant el cap de la Croada. No es pot pas dir el mateix del clergat occità, que moltes vegades va seguir —recordem Besiers— el mateix camí dels seus parroquians.

Retenint el dia a dia de la Croada, caldrà que ens aturem a veure què ha passat amb aquell home humiliat a Sant Geli, que davant la sorpresa de molts i la incredulitat de Vaux decidia fer-se croat. Ens referim, evidentment, a Ramon VI, comte de Tolosa. Un cop Carcassona va capitular, Ramon torna a Tolosa. Ell també diu que ha acabat la quarantena. Els legats, com que se’n malfien, li envien ordres clares sobre el procés de neteja que ha d’emprendre al seu comtat. Els ciutadans de Tolosa i el seu comte són avisats que per Tots Sants l’heretgia del seu territori ha d’anar desapareixent. Se li demana acció, i se l’adverteix que si no la duu a terme ells sí que es mouran: l’excomunicaran. Roma està plenament informada, Folquet ha enviat a Innocenci III un «Memoràndum» on s’assenyalen les localitats, sota l’autoritat del comte, on es troben heretges o simpatitzants d’heretges. Ramon reacciona de dues maneres: primer, no fa cas de les ordres dels legats; després, inicia un llarg viatge diplomàtic. Visites al rei de França, al papa, a l’emperador Otó de Brunswick, altra volta amb Felip August, a París. Quan retorna a Tolosa, sembla que estigui ben preparat per entendre’s amb els legats, sobretot amb un de nou, Thedise, que com Milon abans —sobtadament mort a Montpeller— sembla més assequible que Arnau Almaric. Fins i tot —oh miracle!— Folquet procura reconciliar-se amb la ciutat i els seus burgesos. Sembla que tot ha de lliscar fi.

Desgraciadament no és així. No se sap ben bé si el trencament fou provocat per Innocenci III o pel mateix Thedise, que, segons Vaux, se n’adona que Ramon de Tolosa el que vol és anar passant el temps i no resoldre res sobre l’heretgia, que rutlla tranquil·la pel comtat. Thedise, per criteri propi o per indicació papal, convoca una vegada més Ramon a Sant Geli, i l’insta que prengui, d’una vegada, la decisió de combatre els heretges. El legat parla clar: o bé treu el càncer del catarisme del seu regne, o l’excomunió. El Sant Pare confirma, amb lletra adreçada a Ramon, tots aquests extrems. Era al setembre de 1210. Un dels trets característics d’aquest tiba-i-afluixa entre legats i Innocenci III, per un cantó, i el comte de Tolosa per l’altre, és que després d’haver-se escridassat, excomunicat i quan sembla que totes les relacions estan trencades, passa el temps, ningú no fa res, i es torna a preparar una altra reunió. També cal indicar que hi ha una certa relació entre les victòries dels croats i les crides —cada vegada més serioses— a Ramon VI sobre la destrucció de l’heretgia.

No és estrany, doncs, que després de la presa del castell de Termes (novembre de 1210) hi hagi un interès a convocar un concili a Narbona. Tindrà lloc pel gener de 1211 i legats i bisbes convoquen els dos protagonistes civils: Ramon VI i Simó de Montfort. Un cop començada la conferència s’hi va presentar, el dia 22, també Pere I de Catalunya. Es va tractar, una vegada més, de l’heretgia en les terres dels comtes de Tolosa i Foix. A Ramon VI no el van poder convèncer: li demanaven que lluités contra els heretges —la seva gent!— i que obtindria com a premi els castells dels faidits que Simó havia apressat i que eren en terres tolosanes, és a dir, els castells de la seva noblesa! Una vegada més, era demanar massa. Per la mediació del rei català, va ser fàcil, en canvi, arribar a un acord sobre què corresponia fer a les terres de Foix. Pere en sortí garant, i els legats s’avingueren a atorgar al comte de Foix una treva indefinida, sempre que Pere pogués assegurar el compliment de les ordres papals. Tropes de Pere el Catòlic es desplaçaran per terres del comtat de Foix per tal d’afermar la treva. Els croats varen acceptar tot el que el rei Pere demanava i llavors aquest no va tenir més remei que admetre, també, el vassallatge de Simó de Montfort pels vescomtats de Besiers i Carcassona.

El concili de Narbona s’acabà sense l’arranjament amb Ramon VI, i Pere d’Aragó volia assajar quelcom per tal que la seva estada occitana fos profitosa també per a Tolosa. Així va convidar els legats, els bisbes, Simó i Ramon a arribar-se fins a la casa seva occitana, Montpeller, i continuar parlant, en pla conciliar, del comtat de Tolosa. Com a penyora de bona voluntat, el rei català va acceptar la proposta formulada pel de Montfort de pactar el casament del seu fill, el nostre rei en Jaume, amb la filla de Simó, Amícia. Confiar el nen de tres anys a Simó i acceptar que creixés i s’eduqués a la cort de Carcassona va ser una acció política de Pere, sempre pensant en com tenir el nou comte de Besiers i Carcassona ben lligat. Però tot l’esforç no serviria de res. Ben bé, no se sap què va passar a Montpeller. Es coneix el resultat: l’enèsima excomunicació del comte de Tolosa. Segons Vaux, el comte se’n va anar de la ciutat sense acomiadar-se de ningú. I el 6 de febrer es decreta l’excomunicació i la prohibició de celebrar missa dins les terres del comte, aspecte aquest que apareix com a nou i que agreuja l’excomunió personal.

Les condicions següents, explicades per Tudela, raonen la marxa indignada de Ramon: deposar armes i soldats; desmantellar castells i fortaleses; lliurar als croats tots els súbdits que aquells li demanessin; pas franc per a les tropes de Simó de Montfort; estar atent a la voluntat del rei de França; anar a Palestina a combatre els infidels fins que els legats diguessin prou. En realitat sembla que el concili volia carregar-se el comte d’una manera o d’una altra: o bé fent-li acceptar les condicions o si no, amb la negativa a la mà, anar per feina i foragitar el més poderós senyor occità de les seves terres. Els nobles tolosans estaven tots al costat de Ramon VI, com igualment la ciutat de Tolosa, el refugi més important. Els Foix, els Comenge no ho faran obertament, però el comte de Tolosa sap que pot comptar amb ells. Segons Griffe, «en el moment de l’excomunicació de Ramon VI, la lluita engegada contra ell pren l’aspecte d’un conflicte entre el “paratge” meridional i l’Església, on Simó de Montfort només és el braç secular». Els occitans corregirien les paraules de l’historiador: ells sempre diran que estaven lluitant contra els francesos. I entre aquests occitans, nobles i burgesos, també s’hi compten els catòlics clars, els que no estan gens contaminats per l’heretgia càtara. A Roma, Innocenci III tenia una altra idea: a mig abril confirma l’excomunicació de Ramon VI, que era tant com dir que s’obria la veda per a la caça del comte de Tolosa.

Mentre s’esperava aquesta confirmació papal, Simó de Montfort havia anat per feina i ja sabem com va acabar de netejar-ho tot fins a Lavaur, en terres del senyor de Tolosa. Ara Simó va estenent el seu exèrcit pel territori tolosà, i s’apodera de Puillorenç, Cassés —on aprofita la presència de noranta-quatre càtars per reduir-los a cendra—, Montferrand, entra a saqueig als castells del comte de Tolosa a l’Albigès, amb la degolla de La Grave i la destrucció total de Montgey, i prepara el gran cop que desitjaven feia temps Arnau Almaric i Simó de Montfort: el setge i la presa de Tolosa. Era el mes de juny de 1211. La reacció dels tolosans en veure la realitat d’un exèrcit davant la seva ciutat fou la de pactar. I intentaven fer-se els sorpresos: «Quina és la falta que hem fet, pobres de nosaltres, davant l’Església?». Folquet els ho aclareix: «… esteu reconeixent el comte com el vostre senyor, ja que accepteu la seva presència a la ciutat». Només cal un acte ben senzill: que li retirin la fidelitat i que el treguin fora de Tolosa. Llavors tot s’arranjarà. I si no ho fan, seran combatuts com ell, «considerats com herètics i receptors d’heretges». Els cònsols feren observar a Folquet que ells estaven relligats al seu senyor per un jurament de fidelitat i que pel seu cantó no pensaven pas trencar-lo. Folquet no va esperar més: va ordenar a la clerecia de Tolosa que se n’anés de la vila; sabia que el fet de deixar sense atenció religiosa la ciutat doldria profundament a la població. Així va passar, i el poble va dividir-se sobre què calia fer. Finalment els cònsols varen restablir la calma.

El setge de Tolosa —el primer que sofria a mans dels croats— no va tenir gens d’importància bèl·lica. A finals de juny, Simó de Montfort s’adona de dos condicionaments greus: que la ciutat està molt ben defensada i que, malgrat tot, ciutat i comte fan una pinya. Per tant, decideix aixecar el setge. Com que el comte de Foix havia donat suport al de Tolosa amb la seva presència personal dins la ciutat assetjada, Simó de Montfort decideix venjar-se en les terres del de Foix del poc èxit obtingut a Tolosa. I ho fa a la seva manera: crema el poble d’Altarriba, estamordeix Pàmies i la rodalia, arrasa el burg de Foix, però fracassa en intentar conquerir el castell. Durant vuit dies saqueja pobles, destrueix arbres, arrenca vinyes. L’expedició s’acaba tornant el de Montfort als seus quarters de Carcassona, després «d’haver fet tot el mal que podia», segons Vaux.

Els cònsols tolosans expliquen, en una carta detallada dirigida a Pere I, tots els seus maldecaps i els del comte de Tolosa, considerant que el que està passant a la ciutat, d’una manera o altra, l’ha d’afectar i li demanen ajuda. No hi anirà ell, però dirà a un Montcada, Gastó IV, ara vescomte de Bearn, que es posi a les ordres de Ramon VI. A finals de setembre, un bon exèrcit comtal s’apressa per passar al contraatac: volen anar contra Carcassona, i són, a més a més de Ramon VI i Gastó IV, els comtes de Foix i de Comenge. Simó de Montfort s’inquietà per la importància de la host tolosana i va decidir sortir a mig camí per parar el cop. S’arribà fins a Castelnaudary i es va atrinxerar rere els murs d’aquesta ciutat. Els occitans no tingueren l’estrateg militar convenient per poder assaltar correctament la ciutat. Vaux es riu del comte de Tolosa: «… el comte Ramon instal·là el seu campament dalt d’una muntanya, enfront de la fortalesa, i s’envoltà totalment de fossats, barreres i atrinxeraments, que semblaven més aviat ells els assetjats i no els qui assetjaven». No mancaren, és clar, atacs contra el Castelnaudary fortificat per Simó de Montfort, però aquest va resistir, va demanar ajuda, i finalment va veure com Ramon VI aixecava el setge després d’haver perdut llastimosament el temps i l’ocasió. Fou el comte de Foix qui va córrer per tot el seu territori i pel comtat de Tolosa explicant la vulnerabilitat dels croats, i molts senyors que s’havien quedat a casa seva ara es manifestaren addictes al comte de Tolosa.

Però aquest suport moral no atabalà pas Simó de Montfort. Havia vist que, minvat de tropes i tot, podia amb els occitans, i ara anava rebent més tropes croades reclutades a Alemanya i a França. La quarantena feia que les tropes s’anessin rellevant i ara no tenia cap problema. Fins i tot va arribar el seu germà Guiu de Montfort, que s’aplegà a Carcassona pels volts de Nadal de 1211. El transcurs del 1212 veurà com Simó va dominant tot el territori del comte de Tolosa, de mica en mica, sense forçar mai la màquina però sense aturar-se. Així cauran Agen, Castelsarrasin, Moissac, Saint-Gaudens, Pena d’Agenès, Pena d’Albigès, entre molts altres pobles i localitats menys importants. D’aquesta manera ens trobem, l’1 de novembre, que al comte de Tolosa només li queden dos grans reductes: la ciutat i Montalbà. Arribat el fred de l’hivern i tenint pocs croats a mà, Simó deixa per a més endavant encarar-se amb el nucli tolosà i se’n va a Pàmies per preparar l’estructuració del nou sistema legal que pensa implantar en les seves terres.

Simó de Montfort se sent l’amo del país. Convoca una assemblea de notables que haurà de fixar el dret consuetudinari del nou país que ell està aixecant. A Pàmies, el primer de desembre de 1212, s’acabarà l’assemblea amb la promulgació dels nous usos i costums. Per resoldre sobre els drets que decidirien la convivència en les terres occitanes, Simó de Montfort havia creat una comissió de quatre eclesiàstics —dos bisbes del país, un era Folquet, dos francesos—, quatre cavallers francesos i quatre laics del país: dos cavallers i dos burgesos. Sorprèn que no hi assisteixin els legats. L’assemblea —és a dir la voluntat de Simó de Montfort a través del simulacre de comissió— distribueix les senyories del país a mans dels companys de guerra croats; aquests, però, estaran sempre a disposició i a les ordres del de Montfort; que els béns i els territoris inclosos en les senyories anteriors hauran de ser mantinguts i defensats durant vint anys, almenys, per les hosts dirigides per cavallers francesos; que les viudes o hereves que posseeixin castells no poden casar-se sense el permís de Simó de Montfort, fora que es casin amb cavallers francesos; els hereus heretaran segons els usos i costums de França.

Zoé Oldenbourg ens fa una bona anàlisi de la significació política i social dels acords de Pàmies: «Montfort mira d’establir una veritable empresa de colonització del país conquerit, amb l’eliminació progressiva de la noblesa local i el reemplaçament per una noblesa vinguda de França». Remarquem: hi ha una infinitat de petites disposicions sobre la millora de les condicions dels pobles —absolutament demagògiques, vist el comportament de Simó— però no hi ha cap mesura adreçada al control dels herètics, o a la seva persecució, etc. Res sobre l’afer que l’ha portat a aquestes terres. Fa la impressió que a Pàmies —sense legats, sense lleis contra l’heretgia— Simó de Montfort va de dret al que l’interessa de debò: ser el nou comte de Tolosa, vescomte de Besiers, de Carcassona i d’Albí. Creu que ho té tan a l’abast que, simplement, va a la seva.

El comte de Tolosa, trobant-se encerclat, encara que no assetjat, dins la ciutat, creu convenient de demanar ajut al rei català. Ho va a fer personalment, exposant-li la inquietud que tenia sobre el seu futur i el dels seus aliats. Pere I, que havia tingut el sorollós èxit a Las Navas de Tolosa, associat amb els altres reis peninsulars, accepta la invitació del seu voluble vassall i a primers de gener del 1213 rendeix visita a la ciutat. Durant un mes es mourà per tot el país tolosà, demanant informes de primera mà a tothom: a clergues catòlics, a nobles, a heretges. Demana tenir una trobada entre el comte de Tolosa, l’arquebisbe de Narbona, que ara és Arnau Almaric —que continua, però, essent legat papal—, i ell mateix. En un lloc indeterminat entre Tolosa i Lavaur, es trobaren les tres personalitats, més una vintena de bisbes i un invitat especial, Simó de Montfort, probablement una jugada de darrera hora de l’arquebisbe de Narbona. Pere el Catòlic va demanar, clarament, que restituïssin a Ramon, Ramon Roger i a Gastó les terres que els croats els havien pres, amb el benentès que farien les promeses a l’Església; les que, entre tots, decidirien. Arnau Almaric va dir que ho posessin per escrit, per tal de guanyar temps. Pere va accedir però va demanar a Simó que durant vuit dies, només vuit dies, no fes cap mal als seus enemics. Simó, irònicament, va contestar que el que faria durant vuit dies seria de no fer bé, i ho raona així: «crec que no és pas fer mal atacar els enemics de Crist; més aviat és fer una bona acció».

Arnau Almaric, Simó i mestre Folquet, que era entre els vint bisbes, se n’anaren a discutir la jugada cap a Lavaur, on hi hagué concili. Totes les peticions del rei foren, una a una, rebutjades pels assistents, que, naturalment, no feien res més que obeir les indicacions dels tres caps de fila. No hi hagué ni la més mínima clemència per a cap dels nobles occitans, per als quals Pere havia demanat l’aixecament de penes, com a primer pas cap a la pacificació del país: no hi tenien, ara, cap interès. El rei català va acceptar la resolució del concili de Lavaur, de portes enfora, malgrat la seva indignació més gran: al vencedor dels alarbs no se’l podia despatxar d’aquesta manera. Sigui per despit, sigui per un sentit de justícia, sigui per caminar cap a la creació d’un Estat occità decantat cap a l’òrbita catalana, el rei En Pere va prendre una greu decisió: rebre el jurament de fidelitat de Ramon VI i el seu fill, ratificats pels cònsols de Tolosa, mentre que els senyors de Foix, Comenge i Bearn feien homenatge de tots els seus castells al rei català. Jordi Ventura precisa aquest fet: «el rei de Catalunya i Aragó esdevenia, finalment, sobirà de totes les terres occitanes». Potser l’afirmació és poc ajustada a la realitat estricta, però explica, en poques paraules, un fet i un sentiment.

Per altra part el rei tenia una carta amagada: mentre s’havia muntat a Lavaur la farsa del concili, havien arribat a Roma uns enviats seus, el bisbe d’Albarrasí i el notari reial Colom. El papa sí que apreciava el que Pere havia fet a Al-Andalus. Fruit de la tasca dels enviats reials, fou la missiva que Innocenci III va dirigir als seus legats el dia 18 de gener, quasi el mateix dia que el rei rebia la negació rotunda i total del concili.

La carta papal explica fil per randa tot el que li han demanat els enviats reials, que gairebé és calcat de les mateixes peticions que el mateix Pere féu als bisbes de Lavaur. El papa reacciona de manera ben diferent que els membres conciliars. Primer de tot, creu que no es pot decebre la petició reial i que cal procedir «amb precaució i reflexió solitària». Creu que cal convocar una assemblea de bisbes, abats, comtes, barons i cònsols, en «un lloc segur i apropiat» per tal que, després d’una seriosa deliberació, donin la seva opinió a les peticions del rei Pere. Aquesta «opinió general» haurà de ser remesa al mateix papa per tal que decideixi «sobre la millor manera de dur a terme el govern del país».

Junt amb aquesta carta, hi havia també una missiva per a Simó de Montfort. Després de fer relació de totes les indignitats que els enviats reials havien expressat sobre la repressió del de Montfort al Llenguadoc, Innocenci III ordena al comte de restituir al rei, als seus vassalls, les terres ocupades, «per tal que no sembli que hagi volgut treballar pel seu profit personal». El papa encara remetrà una altra carta personal a Arnau Almaric, demanant-li que s’entengui amb el rei d’Aragó i Catalunya i la noblesa, «per establir la pau a tota la Província». Acaba amb un detall remarcable: a partir d’ara, no podrà dispensar més indulgències per encoratjar la lluita contra els herètics.

La carta als legats, la primera, va arribar a les acaballes del concili de Lavaur. Es van esverar: tota la trama pacientment teixida podia anar-se’n en orris. Calia actuar i de pressa. Es va enviar, doncs, una ambaixada del mateix concili cap a Roma. I encara que varen ser rebuts amb fredor per la cúria romana, tard o d’hora varen arribar fins al papa i van donar la seva versió sobre la impossibilitat de creure res que vingui en nom de Ramon de Tolosa. El mateix rei Pere, pobre, era una joguina a les seves mans, i en feia el que volia: «Malfieu-vos dels tolosans i de qui els empara!». A Innocenci III ja li ballava el cap, i va demanar temps per reflexionar; mentrestant, que altres bisbes, tots els del país, li enviessin la seva opinió.

Innocenci III es va prendre temps, però la decisió papal fou molt negativa per a Occitània. Es creu que va influir-hi també la presència a Roma —i la ràpida mort— de Maria de Montpeller, la dona rebutjada del rei català. Cal suposar que la reina, exiliada per mor de les accions del seu marit, no presentà al papa una imatge gens agradable d’aquell. Tot plegat fa que la contesta a Pere el Catòlic, plenament negativa, surti de Roma el 21 de maig de 1213: el to és paternal, la reprimenda forta. El rei, diu el papa, encara no s’ha adonat de quina mena de gent són els tolosans. I li explica: «molts d’ells són herètics declarats, una gran part “creients”, defensors dels herètics, de tal manera que els que l’exèrcit de Crist ha obligat a abandonar els seus estatges s’han refugiat a Tolosa, com un podrimener ple d’errors, esperant l’hora escaient per sortir dels pous de l’abisme, com llagostes del camp, a fi i efecte d’extirpar la fe que de nou s’havia arrelat en aquestes regions». Li dóna ordres: cal abandonar els tolosans i els seu còmplices encara que hi estigui compromès. I que no li parli mai més a favor dels senyors de Tolosa, Foix, Comenge i Bearn: el rei catòlic s’ha deixat ben bé enganyar, ja que tots, si no són herètics, han defensat amb tanta intensitat els heretges, que són pitjors que ells.

Ja es veu ben clar: el devessall de missives dels bisbes i abats, especialment preparats pels legats i Folquet, ha donat el fruit que aquests volien. De res ha valgut l’esforç de Pere, l’ambaixada de la cort catalana davant Innocenci III, amb tot el recull de proves. És més: el papa creu que Pere l’ha volgut enganyar amb els seus enviats, i li recrimina asprament aquesta acció, que considera indigna d’un rei catòlic. Sembla que el rei rebé el contingut de la carta —tramesa pels «bons oficis» d’Arnau Amalric i Folquet— en terres de Lleida, i cap al juny de 1213. I el 24 de juliol dos abats occitans arriben a la cort catalana, enviats per Simó de Montfort i els legats, per tal de convèncer el «bon rei d’obeir el manament del Papa, d’abstenir-se d’ajudar els heretges i atacar la cristiandat». El rei se’ls va treure de sobre amb bones paraules i cap promesa concreta. Tot havia arribat massa tard i tot havia estat massa dur per a Pere I. No podia entendre el canvi de parer d’Innocenci III, les seves diatribes contra ell i, sobretot, no li podia admetre la desconsideració papal sobre la creença que l’havia volgut enganyar. Tornà a considerar la situació on es trobava, davant el fet de l’acorralament a què l’havien portat entre tots.

Què va passar pel pensament del rei En Pere? Ningú no ho sap i per tant ningú no pot explicar els íntims raonaments del monarca català quan amb la seva mainada —els seus homes més fidels— travessava el Pirineu i s’encaminava cap a Tolosa. El 8 de setembre va acampar a pocs quilòmetres de la ciutat, prop d’una vila de la qual ni sabia el nom, però que era ocupada pels croats. Abans de baixar del cavall es dirigí al comte de Comenge, que havia cavalcat al seu costat, preguntant-li:

—Com es diu aquesta vila?

—Sou a Muret, senyor.