4. MURET

Pels catalans, Muret sempre ha estat un nom mític. Moltes vegades sense saber ben bé de què anava, però cadascú de nosaltres intuíem, teníem el pressentiment que quelcom va passar a Muret que de prop o de lluny afectava la nostra història nacional. Muret es mou en uns paràmetres d’història militar, en altres d’intenció política i també es mou en el camp de la llegenda, que tot ho poetitza però que també tot ho embolica. I Muret, a més a més, és un tros de la nostra història nacional, encara que només fos perquè a Muret hi va perdre la vida el nostre rei En Pere I, dit el Catòlic.

Tot això vol dir que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’endinsar-nos en els fets de la batalla de Muret, encara que exposarem en tot moment el que ens sembla que més s’aproxima al que va passar. Avui, però, Muret no ofereix cap problema, ja que el lector i la persona interessada poden aprofundir en la veritat d’uns fets; estem lluny de la Renaixença —esperem, però, que conservant plenament el seu esperit—, on calia presentar herois i explicar derrotes en clau de victòries.

La batalla de Muret està narrada, amb visió parcial, és clar, pels tres cronistes, per les cartes dels legats al papa i per moltes altres fonts, molt a prop en els anys. En citarem una de molt estimada: la Crònica de Jaume I. Després, no hi haurà historiador medieval que no s’hi refereixi i que no hi posi el seu gra de sal i pebre. Pels trobadors i els poetes, Muret va ser motiu de trobes i poemes, unes fent entrar en melangia els senyors catalans i occitans vora les llars de foc dels seus castells, i els altres intentant encarnar la inspiració dramàtica que el tema comportava. No podem patir pas, doncs, per manca d’informació.

Retornem al moment que Pere I i el comte de Comenge arriben a la vila de Muret. Ben aviat hi farà cap el comte de Foix, que venia amb els seus. Advertit de la presència del rei i de la seva mainada, Ramon VI corre a presentar-se davant del capítol dels cònsols per anunciar-los la bona nova: aquest és el presagi d’una victòria que alliberarà les nostres terres dels francesos. Immediatament, les forces comtals es posaren en camí cap a Muret, com ens narra Guillem de Tudela: «… les trompetes i els corns sonaren per l’agrupament de la host; l’ordre de sortir fou donada a tots: anar cap a Muret, on era el rei d’Aragó». Simó de Montfort, que es trobava a Fanjeaux, també en fou advertit. Segons escriuran més endavant els legats al Sant Pare, el rei En Pere havia enviat una carta amorosa a una bella tolosana en què li indicava les seves intencions, i les forces del de Montfort havien interceptat la lletra. Simó estava preocupat: en acabar-se l’estiu els darrers croats manats pels bisbes d’Orleans i d’Auxerre ja havien acabat la quarantena i havien tornat cap als seus llocs d’origen. En aquells moments Simó només comptava amb les seves pròpies forces, una part de les quals eren tancades dins de Muret, defensant-la. Però si no tenia molts capitans de tropa, tenia esforçats «capitans de la creu» i va mobilitzar tots els que pogué: els bisbes de Tolosa, Nimes, Uzès, Lodeva, Agde, Besiers, els abats de Clairac, Vilamagna i Saint-Thibery. Al davant de tots, Arnau Almaric, arquebisbe i duc de Narbona, legat papal.

Per què aquest gran desplegament de l’alta clerecia? Molt fàcil d’entendre: la presència del rei català. Per lluitar contra els tolosans, Simó de Montfort no necessitava cap ajut clerical, més aviat li feien nosa. Però enfrontat a l’exèrcit de Pere I i amb ell al capdavant, calia combatre amb el suport moral de tots els elements que, ara, tenia al seu costat. I també els necessitava per guanyar temps i veure si mentre dialogaven —no es podia entrar en lluita sense negociar prèviament— podia arribar aquell cos francès que havia demanat a la comtessa Alícia, la seva dona, per tal que fossin a temps a Muret. Com hem vist, el primer dels bisbes que acompanyava el gruix clerical i militar a les ordres d’Arnau i de Simó era el bisbe exiliat de Tolosa, Folquet de Marsella. En arribar a les vistes de Muret va prendre la responsabilitat de les negociacions amb Pere I, ja que Arnau Almaric havia caigut malalt pel camí i ell, per ser bisbe de Tolosa, era el primer interessat a intentar resoldre la situació. Folquet va adonar-se d’un aspecte que li havia indicat Simó i que el va inquietar: les forces dels aliats, sota el comandament del rei català, eren més nombroses que les dels croats; ni amb els reforços que esperaven arribarien a la quantitat dels aliats. Calia, doncs, allargar les negociacions.

Folquet demana un salconduit al rei d’Aragó, per poder arribar al seu campament i parlar-li. Però Pere I, un xic cremat, li respon durament: «uns bisbes que vénen escortats per un exèrcit no necessiten salconduits. Si voleu, aneu a veure els tolosans i negocieu allà». Pere intenta eludir possibles negociacions, ja que presumia que al final hauria d’aixecar el camp i començar altra vegada la cançó de l’enfadós. També ell era conscient que hi havia més cavallers en el seu exèrcit que en el de Simó de Montfort. Folquet s’enrabià de mala manera amb el suggeriment que tornés a la seva ciutat per parlar amb els encara seus conciutadans: «no convé que el servidor entri dins la ciutat d’on el seu mestre ha estat desterrat. No hi tornaré, allà, abans que el meu Senyor i el meu Déu hi hagin retornat». El rei En Pere es veié obligat a rebre dos religiosos, ja que havia negat el salconduit a Folquet. La seva contesta davant la petició d’establir negociacions és definitiva: no vol rebre ningú. El mateix dimecres 11 de setembre, cap al vespre, altres religiosos s’atansen fins al rei i li exposen que els bisbes estaven disposats a presentar-se davant del rei amb els peus nus. La mateixa contesta; el rei cada vegada està més convençut de la seva superioritat numèrica.

Simó de Montfort té una alegria a mitjanit: un nou grup de croats, comandats pel vescomte de Corbell, havien rebut la petició d’Alícia de Montmorency, i, tot i que feia poc que havien acabat la quarantena, havien fet marxa enrere i eren al seu costat, altra vegada. Cau la nit sobre els dos campaments: l’aliat i el croat. La nit serà curta, nerviosa, expectant, ja que un exèrcit i l’altre saben que l’endemà al matí pot ser un dia decisiu, el jorn de la batalla. En el campament croat el respecte a l’enemic, junt amb l’actitud pia de Simó de Montfort, fa que el silenci s’agermani amb les pregàries dels religiosos. En l’altre campament, el convenciment de la victòria fa que hi hagi com una anticipació de celebració, i a la tenda del rei s’escolten rialles i altres sorolls més íntims, més galants. «I aquell dia que donà la batalla, el rei havia jagut amb una dona», com ens explica el seu fill Jaume.

A l’alba hi ha moviments en tots dos camps. Simó assisteix a la missa que es fa al castell de Muret, i el gruix dels seus capitans i cavallers s’atansen a l’església del burg de la vila per fer el mateix. A la plaça del mercat es reuneixen tots. Esperen, encara, la darrera petició feta directament als tolosans: els cònsols refusen la submissió i cap tipus d’acord, igual que ho havia fet el rei català. Davant aquesta contesta, que consideren un altre menyspreu, els cavallers preguen a Simó de Montfort d’entrar en combat sense esperar més. Aquest es gira vers els bisbes i els demana què farien. Ells diuen que caldrà tornar a enviar un altre missatger demanant audiència reial. Es prepara per a fer-ho el prior dels Hospitalers de Tolosa i, al moment d’obrir la porta, soldats aliats miren d’introduir-se dins el mur de Muret. Simó diu als bisbes: «veieu ben clar que no avancem gens, ja hem suportat massa i jo diria que més que massa. Ha arribat l’hora que permeteu el combat». Els bisbes també ho entenen així. Segons Tudela, «també perquè van començar a caure pedres sobre la casa on els prelats eren reunits».

En el cantó aliat, de bon matí es desperta a Pere I per tenir consell. Ramon VI creu prudent esperar l’atac croat darrera les trinxeres, delmar els croats a cops de pedres llançades amb la ballesta i fer-los refugiar-se tots dins del castell: la fam acabaria tard o d’hora amb la seva rendició. Miquel de Luèsia, noble aragonès, titllà de covard aquest plantejament, cosa que va enutjar fortament el comte de Tolosa, el qual va decidir recloure’s a la seva tenda, tot dient que «abans que arribi la nit ja es veurà qui serà el darrer a aixecar el camp». Pere, que evidentment no estava en les millors condicions —feia poc, a missa, no s’havia pogut estar dret mentre llegien l’evangeli—, s’emmurrià pel gest del tolosà i començà a prendre decisions per iniciar l’atac, sense escoltar ningú, ni esperar un grup dels seus cavallers, on figuraven Nunyo Sanç i Gastó de Montcada, que, finalment, no pogueren ser en la batalla.

S’ha parlat dels exèrcits, del croat i de l’aliat, que el nombre de combatents era molt superior en el cantó aliat, però no hem dit res sobre el contingent de forces d’uns i altres. Com sempre, les xifres ballen segons que vinguin d’un cronista o l’altre, i a la llarga no ens aclareixen res. Vaux diu que Simó no tenia pas més que 800 cavallers i 700 soldats a peu. Tudela estima en el camp aliat uns 4000 cavallers, dels quals 1000 configurarien la host catalano-aragonesa. Es parla, també d’uns 40.000 homes a peu, gent dels pobles prop de Tolosa, tolosans i alguns «aragonesos». Com diu Belperron, «aquesta gran quantitat de gent no va tenir cap paper en la batalla, però és l’origen de la llegenda de la victòria dels francesos, un contra cent». Totes les xifres esmentades ens semblen exagerades. Costa d’entendre com el doble de la ciutat de Tolosa, en pes, podia estar assetjant Muret.

Decidit a actuar, el rei Pere dividí la seva cavalleria en tres cossos diferents. Un, format només per cavallers catalans i aragonesos, el va posar sota les ordres del comte de Foix. El segon cos, i demostrant que encara li continuava l’enardiment, se’l posà sota el seu propi comandament, quan el rei no va mai al cap de l’exèrcit; s’acostumava a guardar el tercer cos per mantenir-se a l’aguait i a la rereguarda, per a qualsevol envestida fulgurant. Aquest cos tercer hauria d’estar comandat pels tolosans a les ordres de Ramon VI. Simó de Montfort també organitza el seu exèrcit en tres cossos: el primer anirà conduït per Guillem de Contres i Guillem de Barres; el segon el menarà Bouchard de Marly, i el tercer se’l reserva el mateix cap dels croats, en la més pura estratègia. El pla de Simó, sense conèixer el de Pere, era el mateix: atraure als aliats a camp obert, on els seus cavallers podien tenir les úniques opcions: eren gent molt avesada a batallar.

Simó de Montfort, encara que no hi confia, veu amb interès el propòsit de dos cavallers francesos, Alain de Roucy i Florent de Ville, que havien jurat dur a terme la mort del rei català. Era una solució per a Simó, que continuava tement per la diferència en el nombre de cavallers, a favor dels aliats. Abans de començar el desplegament de les tropes croades, Folquet es presenta davant els cavallers amb la mitra al cap i portant un tros de la Vera Creu: els cavallers descavalquen i un després de l’altre besen la relíquia. Després amb la mateixa creu els beneeix i compromet «la meva fe assegurant-vos que els qui caiguin en el combat seran salvats». Els cavallers pugen a cavall i comencen a avançar.

No queda clar per quina porta de la vila varen sortir. Segons Tudela sortiren per la porta de Sales, però això els comentaristes bèl·lics moderns no ho entenen: creuen que és una porta massa a la vista dels aliats. Per això es pensa que sortiren per la porta de l’est, que quedava a la part més allunyada i fora de la visió dels enemics. Llavors la tropa s’esmuny per darrera de les fortificacions que toquen a la Garona i travessen el petit riu Loja pel pont de Sant Serení. Els dos primers cossos de l’exèrcit, un cop passat el pont, s’enfilen al trot cap al camp reial aliat. Mentrestant, bisbes, abats i clergues es reuneixen a l’església a fi de pregar per l’èxit dels soldats de l’Església. Segons Vaux, la seva pregària fou «tan vehement que més que pregar ululaven».

El primer cos dels aliats ja estava esperant els croats: els havien vist ben bé quan travessaven el Loja. Però tots els cronistes estan d’acord que no hi havia un pla sospesat en la tropa aliada. La crònica del rei Jaume I ens diu: «eixiren a combatre tots a un cop. I aquells de la part del rei no van saber formar els rengs de batalla ni anar junts, cada ric-hom escometia pel seu cantó i escometien contra la regla de les armes». El primer cos aliat, el que comandava el comte de Foix i el seu fill Roger Bernat, avança també a l’encontre dels francesos però es troba amb els dos cossos ben ordenats, amb rengles ben formats i estudiats: els catalans es dobleguen contra la massa compacta de cavallers. Pere I no dubta gens a córrer a ajudar la seva avantguarda quan la veu amb problemes. Llavors els dos exèrcits es llancen un contra l’altre en un xoc terrible. Puillorenç fa una anotació: «se sentia com un bosc d’arbres quan és abatut a cops de destral». Hi ha una gran barreja confusa i turbulenta de cavalls i cavallers, típica del cos a cos de l’Edat Mitjana. «Llances i escuts volen fets estelles; on els cavalls són abatuts trepitjant els cavallers, les espases tallen; on les maces esclafen caps, el soroll de les armes amorteix els crits de guerra».

La sortida de Pere el Catòlic en defensa de les seves tropes catalanes fou feta sense ordre ni concert, i més aviat ajudà a crear més confusió a la que ja regnava en el camp aliat. En aquest moment és quan, més que la història, és la llegenda que domina la narració dels fets que precediren la mort del rei En Pere. El rei català havia canviat d’armadura amb un cavaller seu, alguns diuen com a mesura de precaució, altres creuen que motivat per les mateixes presses que tenia per anar al combat. Els dos cavallers francesos que s’havien juramentat per occir-lo, cercaven pel mig de cavalls, llances i espases, les armes del rei. Cregueren trobar-les en l’infortunat cavaller, i Alain de Roucy el va abatre. Però ell mateix ni s’ho creia i va dir en veu alta: «Aquest no pot ser el rei, el rei és millor cavaller». Quan Pere va sentir dir aquestes paraules, la sang li pujà al cap i cridà perquè tothom l’escoltés: «el rei, heu-lo aquí!». Va tenir temps de poder tombar un parell de cavallers francesos, però les aus de presa que eren Roucy i Ville encerclaren el rei fins que el deixaren per mort. Els catalans, la mainada tan estimada per aquest home de trenta-nou anys, els fidels cavallers, poca cosa van fer pel seu rei. Oldenbourg diu que «la mainada es fa matar abans que recular i abandonar el cos del rei». És una imatge bella, però ens temem que només sigui una bella imatge.

El nostre cronista major, el rei En Jaume, descriu la mort del seu pare d’aquesta manera: «per la mala ordenació i pel pecat que era en ells i també perquè els qui estaven a dins no trobaren mercè, la batalla hagué de ser perduda. I aquí morí el nostre pare. Car això ho ha usat sempre el nostre llinatge, de vèncer o morir». La nova de la mort del rei En Pere serveix a Simó de Montfort com agulló per acabar amb les forces descentrades dels aliats. Els catalans emprenen en desordre la retirada davant el moviment encerclant que prepara Simó, que sembra el pànic en les tropes ja prou desmoralitzades. Un darrera l’altre els senyors aliats procuren salvar la pell. El comte de Tolosa estava vestint-se l’armadura quan arribaren les noves tristes de la mort de Pere I i ja no s’acabà de vestir: agafà el cavall i anà ràpid cap a la seva ciutat. Sembla que els tolosans —que havien de formar el tercer cos— no intervingueren en la batalla, fos perquè no varen tenir temps material de fer-ho, esperant ordres del seu senyor, fos perquè es corglaçaren en veure com anaven els trets per als seus aliats catalans.

El que sí se sap de cert és que molta gent a peu, molts d’aquells milers d’homes que estaven guardant les espatlles aliades, esperant entrar en combat després que la cavalleria catalana hagués abatut els croats, es llençaren enfollits cap a la Garona, cap a les barques que havien portat les màquines de guerra i a ells mateixos, riu amunt, des de Tolosa. Molts d’ells moriren ofegats, altres combatent amb els seus mateixos companys per assolir un lloc a les barques.

Simó de Montfort era el senyor del camp de batalla. Aquest 12 de setembre, el cap de la Croada havia visitat diverses vegades l’església del castell, havia oït missa dues vegades: temia molt per on es desenvoluparia el combat, temia molt pel futur de la Croada i havia temut molt per la seva pròpia pell. Passejant-se després pel camp replè de morts aliats, i pensant en els atzars de la vida, home profundament piadós, cregué en el miracle. Altres veus s’aixecaran maleint pels segles dels segles Simó de Montfort i la seva host. Són els qui veieren com els cavallers croats, amb la batalla guanyada —Tudela diu més: «no hi va haver batalla, només fou una matança»—, es dedicaren, portats per l’embriaguesa de la victòria, a carregar contra qualsevol persona que encara tingués un alè de vida. Els cavallers francesos corrien d’un cantó a l’altre, i veien els esforços dels soldats tolosans per arribar a les barques. «Els que es retarden, els croats els tallen a trossos». Varen morir molts, ofegats o destrossats. Una crescuda de la Garona, el 1875, encara va aportar a la vorera, a prop de Saubens, una gran quantitat d’ossada.

Hi ha un cos, però, especial. Que mereix l’atenció del vencedor. Simó de Montfort, després de les pregàries d’acció de gràcies, es dedica a buscar personalment el cos del rei En Pere. Però ben aviat té una desagradable sorpresa: tots els cadàvers resten nus, sota el cel grisos tolosà. La soldadesca que estava a l’aguait al castell de Muret ha sortit del lloc fortificat i ha fet la clàssica rampinya, deixant només el cos i baratant vestits, armadures, espases, coltells, etc. Simó busca els cavallers que saben on ha caigut mortalment ferit el rei català i aquests li assenyalen, sense cap mena de dubte, el cos nu de Pere I, comte de Barcelona, rei d’Aragó, senyor del Rosselló, de Montpeller, dit el Catòlic, mort defensant l’heretgia i a mans de les tropes de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana. Simó baixa del cavall, pronuncia un «em sap greu» davant el cos exànime del príncep desgraciat i fa aixecar el cos amb honor. Al seu moment, aquest cos serà lliurat als frares hospitalers de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem.

Sobre els qui s’han entretingut a analitzar el procés de la batalla, a molts els sembla incomprensible que es donés amb tanta celeritat que ni permetés a Ramon VI sortir a ajudar la host catalana. Puillorenç incideix en aquest punt: «els francesos derrotaren talment els seus enemics des del primer cop que els varen foragitar del pla de la batalla, com el vent ho fa amb la pols sobre la terra». Que va ser un combat ràpid també es comprova amb els pocs cavallers morts en la lluita. Pocs del camp croat i alguns més del camp aliat, però en aquest només es trobaren morts alguns nobles aragonesos; sembla que cap cavaller català notable hi va perdre la vida. L’estol de morts vingué després, quan els soldats de peu remataven els ferits per apoderar-se del botí. Tudela tenia raó: ni batalla, se’n pot dir. Sense moure’ns dels aspectes bèl·lics, hi ha comentaristes que tot i admetent les raons personals per recloure’s a la tenda de Ramon VI, també és veritat que li carreguen a ell i a la seva host una part important de la desfeta.

Una gran part de la causa de la derrota està en les dissensions entre Ramon i Pere, en la manca de criteri comú entre els mateixos aliats, fins i tot en la manca d’una estratègia meditada. Tot es fa en el mateix moment, tot es decideix davant la marxa dels esdeveniments. A l’altre costat, en canvi, Simó és el líder indiscutit, amb la seva gent acostumada a combatre plegats: una màquina perfectament greixada. Paladilhe afirma que «fora del nombre de cavallers, tot estava a favor de Simó». També va tenir la seva importància, tant en la desfeta com en el ràpid final de la contesa, la mort del rei català. És evident que en veure el rei per terra, ferit de mort, l’esglai i el desànim van influir d’una manera decisiva en la tropa catalana i en els possibles relleus tolosans, que sense ordre ni concert abandonaren la lluita.

Hi ha moltes més observacions sobre aquesta batalla-llampec de Muret. Però, essencialment, ja han estat recollides. Vegem ara les anàlisis polítiques. La primera i evident: pels francesos Muret és una peça clau dins la seva història, un moment decisiu, estel·lar cap al camí de la unitat nacional. Belperron ho explica apassionadament: «Bouvines i Muret estan en la mateixa essència; en tots dos casos els vencedors són numèricament inferiors als adversaris. Triomfen perquè són el resultat d’una civilització completa, que els ha donat el sentit de la disciplina, la fe en la causa, en el rei i en Crist, la cohesió d’un poble. Són els francesos que, darrera un baró de l’Illa de França abateren Pere d’Aragó i refusaren definitivament Espanya més enllà dels Pirineus». Malgrat la passió, Belperron presenta la situació amb absoluta claredat: Muret està en l’origen de la unitat francesa.

Muret va deixar atordits els contraris a la Croada. Hem vist que la quantitat de baixes importants de nobles, en el camp aliat, fou més aviat limitada. Per tant, a Muret el daltabaix que segueix no és per la destrucció de les forces aliades, sinó pel desànim que s’ha produït en el seu si. Tot seguit, els comtes de Tolosa, de Foix i de Comenge, abandonen la lluita. Més endavant, ja en parlarem…, però ara estan completament desmoralitzats: Ramon VI s’esmuny i se’n va a plorar la dissort cap a Provença.

Ramon VI ens porta a la segona conseqüència dins l’ordre polític que anem analitzant: Muret és la fi del somni occità. Els cabdills dispersats, amb aquesta oportunitat perduda, ja mai més no tornaran a trobar una oportunitat similar. Jordi Ventura recull aquests versos provençals de Víctor Balaguer, que semblem expressius:

La tercera conseqüència és la que més afecta els catalans. I que cal veure en dos temps. Un d’immediat: l’home mort a la plana de Muret era el comte de Barcelona, el rei d’Aragó. Per tant, el cos del regne d’Aragó i Catalunya s’ha quedat sense cap. Hi ha un infant a Carcassona, que, per a més oprobi, està sota la tutoria del vencedor del seu pare, del qui, si bé no fou el braç armat que occí el rei En Pere, coneixia perfectament el desig dels seus dos botxins. El pare mort, estès a terra, i el fill, un pàrvul, sota la voluntat de Simó de Montfort. Zoé Oldenbourg troba les paraules justes: «és més que una victòria, és l’eliminació, almenys provisional, de Catalunya en tant que potència política». L’altra derivació mira al futur. És innegable que amb la derrota de Muret la possible expansió cap a Occitània per part de la nació catalana estava jugulada.

Hi havia un desig, prou manifestat pel mateix Pere I en els darrers anys, d’estar sempre a punt en tots els afers occitans. Hi havia uns vassallatges, no tan clars, perquè el vassall més important, el comte de Tolosa, estava neguitejat per conduir l’esperit d’independència occitana; però existien, i per tant eren uns lligams, per febles que fossin, amb la terra, i amb els homes de la terra. Hi havia punts estratègics, a prop o a dins mateix del Llenguadoc —Provença, Rosselló, Montpeller—, en mans de la corona catalana. Hi havia també uns lligams familiars de la noblesa occitana i la reialesa catalana, que podien decantar, en certs moments clau, uns territoris cap a Catalunya. Totes aquestes realitats significaven l’esperança d’una possible acció catalana vers Occitània. És més: en el pensament de Pere I, quan es decidí passar cap a les terres tolosanes, amb el bo i millor dels seus guerrers, hi havia d’haver una idea molt precisa sobre el pas important, de futur, que podia significar derrotar els francesos. Ara, el desastre de Muret atura totes les especulacions; més endavant ja no hi haurà cap més opció.

La quarta conseqüència sorgia de la mateixa lògica de la victòria dels croats: els càtars haurien d’intensificar la fugida. Ara, el comtat de Tolosa ja no era un lloc tan segur com ho era uns dies abans. La victòria catòlica desfermava la por, un pànic que ja feia anys que durava i que cada vegada es traduïa en efectes més negatius per a l’assentament de l’heretgia. La batalla de Muret fou, també, decebedora per a aquells milers de Bons Homes que esperaven simplement pau i tranquil·litat i que, amb la pèrdua del combat, perdien també l’esperança vers la seguretat i el futur de la seva Església.

Tot això significa Muret: el gran desencís, el pas endavant, el pas enrere, el camí cap a la foscor. Nosaltres tenim el gran avantatge de poder contemplar la batalla i, també, els esdeveniments que vingueren després. Per aquests darrers, sobretot, avaluem Muret. En canvi, pels homes que visqueren l’endemà del dia 12 de setembre, uns joiosos, i els altres amb la cua entre cames, la vida i el combat havien de continuar. Res, absolutament, s’havia acabat. Només hi havia un home que no tindria possibilitat de reorientar les coses. Aquell que havia mort en el combat, aquell de qui els mateixos legats —de cor o farisaicament— lamentaven la mort: «quant a l’il·lustre rei d’Aragó, que ha caigut enmig dels morts, és un afer molt deplorable que un príncep tan potent i noble, que si hagués volgut hauria pogut i hauria degut ser molt útil a la Santa Església, s’hagi unit als enemics del Crist per trastornar d’una manera tan condemnable els amics de Déu i la Santa Església».