2. LA CAMPANYA DE 1209
Els caps de la Croada tenien interès a anar de pressa. Aquesta suposició ens ve confirmada per dos fets: d’una banda, la celeritat en la marxa de l’exèrcit: el dia 14 de juliol els trobem a Montpeller. Per altre cantó, el rebuig de la proposta de pau oferta per Ramon Roger de Trencavell, vescomte de Besiers i Carcassona. Ramon Roger era un jove de vint-i-quatre anys, sotmès a variades influències que incidien en forma contradictòria en les seves decisions. Tenim el seu entorn natural, aquests joves nobles, fogosos com ell mateix i força contaminats d’heretgia. Hi havia també el temor i l’estima vers el seu oncle, Ramon de Tolosa, el qual no estava clarament situat —en aquells moments, després de la humiliació de Sant Geli— entre les forces occitanes i les croades. I no podia oblidar el deure de vassallatge que devia a Pere el Catòlic, de qui, probablement, hauria rebut instruccions sobre el seu comportament davant d’una croada menada per catòlics.
Aquest darrer argument devia pesar molt en l’ànim de Ramon Roger en el moment d’anar a trobar Arnau Almaric i oferir, amb la pau, la seva disposició per a fer-se, com el seu oncle Ramon, croat. Però el legat papal no podia, per sentit comú, acceptar, ara, aquesta manifestació tardana de zel ortodox. No era el moment d’afluixar, quan havia costat tant de convèncer els barons francesos d’entrar dins el joc. Arnau Almaric se’l va treure de sobre mentre decidia tirar endavant, i sortí de la ciutat nadiua de Jaume I. Un altre cos de la Croada penetrava pel Carsí, i arribà fins a la vila de Casseneuil, prop de la ciutat d’Agen. L’exèrcit estava dirigit per l’arquebisbe de Bordeus, reblant així la significació eclesial de la Croada, amb els bisbes de Limoges, Cahors i Agen. Com a assessors tècnics militars hi havia el comte de l’Auvèrnia i el vescomte de Turena. La presa de Casseneuil, poc defensada, va significar —i va iniciar com a forma repressiva— la foguera per als càtars que s’hi trobaven.
El gruix important dels croats varen arribar als peus de la ciutat de Besiers el dia de Santa Magdalena, el 22 de juliol. Hem dit que anaven de pressa; no podem oblidar els efectes de la quarantena: calia resoldre en aquests quaranta dies la Croada. Ramon Roger havia passat per Besiers, després del seu inútil esforç de pau, esperonant la ciutat a la seva defensa, convençut de l’atac imminent. Tot just arribats a la vista de Besiers i mentre es preparaven les tendes i els serveis que asseguraven un setge confortable, el bisbe catòlic de la ciutat, Renaud de Montpeyroux, home, segons Vaux, «venerable, per la seva edat, vida i ciència», a lloms d’una mula, s’adreça cap a ciutat i fa les proposicions als catòlics —Vaux ironitza dient «si n’hi ha»— que lliurin els herètics, segons la famosa llista que ja ha estat comentada. La contesta dels burgesos de Besiers, davant la imposició de lliurar 222 noms —no se sap ben bé si corresponien a persones o a famílies—, va ser diàfana: «que es deixarien ofegar en la mar salada abans de consentir a aquestes proposicions (…) preferien morir herètics que no viure cristians».
I el senyor bisbe, «vell, venerable i savi», ha de cavalcar cap a la plana, conscient del seu fracàs.
Besiers, per al bàndol croat, és una fita important. Ells també creuen que de l’èxit o el fracàs d’aquest setge en dependrà el resultat, positiu o negatiu, de la Croada. Volen preparar el setge amb cura, però desitgen que aquest no sigui llarg: mai no se sap què pot passar, quines altres forces, mentrestant, es poden decantar per ajudar els besierencs. Els croats entenen, després del refús a les proposicions del bisbe Renaud, que els vilatans es faran forts i veuen, observant la massa impressionant de muralles que tenen davant, que això pot durar molt de temps.
En aquest primer dia, quan encara estant instal·lant tendes, es produeix un fet decisiu, una d’aquelles accions que mai no s’acaben d’entendre, però que poden decidir un setge, i potser ja tota la guerra.
No tothom ho explica de la mateixa manera. Hi ha qui diu que ribalds i besierencs varen començar a insultar-se, provocant així la sortida per una porta de la muralla d’un contingent que va començar una lluita acarnissada amb els mercenaris. Altres parlen d’una acció de reconeixement del terreny per part dels habitants, no militars, de Besiers sense tenir cura de la porta per on havien sortit. Sigui com sigui, la imprudència és notòria i el resultat desastrós: una porta de la muralla, un camí clar, està obert als assaltants. Vaux diu que tot és un miracle. El dia 22 de juliol és el dia de Santa Magdalena, i recorda que en el segle XII els burgesos de Besiers, tal dia ara fa anys, i en la mateixa església dedicada a la santa, varen colpir fins a deixar-lo mort el seu vescomte. Ara, Déu ha volgut que en aquest dia mateix es vulgui reparar l’acte sacríleg. L’actuació dels assaltants, sobretot la dels ribalds, esborraran de soca i arrel aquesta beatifica suposició de la intervenció divina, insinuada per Vaux.
La defensa de la ciutat, amb gran nombre de croats a dintre, es fa cada vegada més difícil. D’altra banda, l’extrema brutalitat de l’atac, protagonitzada pels routiers principalment, fa perdre ànims als defensors de Besiers. La gent fuig enfollida de les devastacions que es van produint. Tudela, el gran narrador d’aquest dia negre, ens ho explica: «els sacerdots es revesteixen dels seus ornaments, fan sonar les campanes com si toquessin a morts (…) però no poden privar que els ribalds entrin dins les esglésies. Res no pot protegir ningú de la mort, ni creus, ni altars (…) han degollat capellans, dones, infants, talment que no crec que ni un s’escapés. Temo que mai, ni en els temps dels àrabs, es va tolerar una mortaldat tan esfereïdora». Aquesta és una curta citació de la llarga exposició de les barbaritats que ribalds —i croats— feren en aquell dia de Santa Magdalena. En unes hores, la rica ciutat de Besiers es va convertir en una vila de cadàvers sagnants i desfigurats. Les cases, els carrers, les esglésies són el cau dels assaltants que «patinant sobre la sang es barallen per quedar-se amb el botí que constitueix l’herència dels morts».