1. ELS PRELIMINARS

No hi havia forma d’eludir el parlar de la Croada mentre anàvem analitzant el Llenguadoc dels Ramon, dels Trencavell, de les forces polítiques externes, els corrents religiosos que suraven a Occitània, el sentit i l’organització de l’Església dels Bons Homes. Era el rerefons constant, el xiuxiuejar suau, apagat però persistent, d’unes armes en batalla, el botzinar llunyà d’unes imprecacions que caurien, tard o d’hora, sobre les terres occitanes, la nerviositat d’uns estaments que veien venir el desgavell i que no sabien com aturar-lo, com fer-hi front.

No es podia parlar del Llenguadoc del segle XIII, del catarisme implantat en aquesta terra occitana, sense caure una vegada i una altra en les mencions constants al fet crucial que s’anava preparant, que esclatava, que dominava i que, finalment, obtindria una victòria, per molt trista i destructora que fos. No es podia parlar de tots uns fets coincidents, cronològics, sense tenir sempre present l’esdeveniment històric que els va condicionar: la Croada.

Però tampoc podíem encarar-nos amb ella sense intentar explicar cada un dels aspectes anteriors o simultanis. La relació de causa i efecte és tan evident que hauríem deixat sense significació real unes accions que per si mateixes, aïllades, són molt difícils d’entendre. Ara, en fer la relació dels fets històrics de la Croada, tornarem a retrobar moments i persones, llocs i incidents, ja esmentats o assenyalats. Havíem tret, amb cura, del trencaclosques occità unes peces que ens eren necessàries per explicar situacions, episodis. Amb la mateixa cura, ara les tornarem a col·locar al seu lloc perquè tota la relació de la Croada sigui plena, homogènia, total.

Els autors principals que nodreixen les fonts de la Croada són tres: Vaux-de-Cernay, Guillem de Tudela, Guillem de Puillorenç.

Pere de Vaux-de-Cernay. La seva obra capital és Petri Vallium Samaii monachi Hystoria Albigensis, que és més coneguda pel nom d’Història dels Albigesos. Pere era nebot de Guy, abat cistercenc de Vaux-de-Cernay, que, després de participar en les campanyes de predicació de l’abat general del Cister, Arnau Almaric, i de Domènec de Guzmán, va prendre part en la Croada i va esdevenir bisbe de Carcassona. Pere va estar al costat del seu oncle des de 1212, seguint ben de prop l’exèrcit dels croats i, segons Belperron, «fent d’autèntic corresponsal de guerra». Pere és un home del nord de França i cistercenc, i per ell la Croada és una obra pia; la seva idea de la Croada va per aquest camí: «és veritablement l’exèrcit del Senyor. És Crist qui pren les ciutats; és l’Església que conquereix la terra de la mà dels croats». Malgrat aquest partit pres, inevitable, l’obra de Vaux-de-Cernay és imprescindible per la seva minuciosa relació de fets. Malgrat els comentaris apologètics, les seves informacions són de primera mà i inestimables.

Guillem de Tudela. La seva obra és la Cançó de la Croada albigesa, escrita en provençal. Se li atribueix, però, només la primera part, la que s’acaba en els preliminars de la batalla de Muret, o sia a la primavera de 1213. La continuació fins a l’any 1219 està considerada d’autor anònim. Guillem era un monjo lletraferit, potser també trobador, originari de Tudela, la ciutat que en aquells moments era objecte de dot matrimonial entre la Corona d’Aragó i el Regne de Navarra. Va arribar al Llenguadoc cap a la fi del segle XII i fou canonge de sant Antoni, a Tolosa. No era oposat a la idea de la Croada, però la seva vida tolosana va fer que simpatitzés amb els occitans i que volgués fer, en la seva obra, un intent de veure els fets històrics amb imparcialitat. La Cançó és en vers i, a vegades, la rima traeix la realitat dels esdeveniments. Es considera la seva obra com un intent d’aproximació popular, d’aquí que fos rimada o sia amb intenció de ser escoltada, més que llegida. La continuació anònima és més ben feta, poèticament de més volada i d’un contingut més parcial. És l’obra d’un home compromès amb el seu país, que lamenta la catàstrofe que envaeix el Llenguadoc i que no deixa de parlar contra els croats. Una aportació important, ja que presenta el punt de vista tolosà, amb ulls occitans.

Guillem de Puillorenç. La seva obra és la Crònica que porta el seu nom. Guillem era clergue i un home de confiança de Folquet de Marsella, bisbe de Tolosa. Fou notari del bisbe que va succeir Folquet i capellà del comte de Tolosa, Ramon VII, de 1242 a 1249. La Crònica la va escriure més tard, probablement la va començar l’any 1250 i tracta des del començament de la Croada fins a la intervenció de Felip l’Ardit a Foix (1270). Fidel a Folquet, està al costat de la Croada, però occità, sap veure, i lamenta, els excessos comesos pels croats i mira de ser imparcial. És un escriptor impersonal, fred i, documentalment, creïble. Per altre cantó, és l’única crònica que tenim dels fets corresponents als anys posteriors a 1219.

Aquestes són les tres fonts documentals occitanes que serviran als historiadors posteriors, bàsicament a partir de la segona meitat del segle XIX, per explicar la Croada i el seu temps. Perquè amb el Llenguadoc ocupat ningú no es preocuparà d’escriure sobre els fets passats. Tots els historiadors hauran de pouar, doncs, en les fonts dels tres cronistes citats. També es pot comptar amb les fonts epistolars, sobretot les cartes d’Innocenci III, la correspondència mantinguda amb els seus legats i, naturalment, amb les cròniques catalanes, franceses, angleses del moment, que d’una manera externa expliquen fragments de la contesa.

El dia 15 de gener de 1208, Pere de Castellnou, legat papal, junt amb el seu seguici es disposa a travessar el Roine. Havien passat la nit en un hostal prop del riu i no lluny del poble de Sant Geli, després d’una entrevista que Pere de Castellnou i Ramon VI, comte de Tolosa, havien tingut el dia abans. El comte volia que se li aixequés l’excomunió i el legat reclamava la seva col·laboració en l’extirpació de l’heretgia. No era pas la primera trobada que mantenien i, com en les altres, tampoc es posaren d’acord. Acabaren la reunió de mala manera: els legats confirmant l’excomunió i Ramon VI, malcarat, amb un «aneu amb compte; pertot on anireu, per terra i per aigua, no us perdré de vista».

Quan ja es disposaven a trepitjar la fusta de la barcassa que havia de conduir-los a l’altra ribera del Roine, uns tolosans que també havien passat la nit en el mateix hostal barraren el pas a Pere i al seu seguici. S’entaulà una discussió entre un cortesà de Ramon VI i el mateix legat, la disputa es va aixecar de to i d’aquí es va passar als fets: «el senyor tolosà, brandant la seva llança, ferí Pere de Castellnou, entre les costelles inferiors». El gentilhome tolosà va fugir cap a Bellcaire, mentre que el legat es dessagnava i, abans que albirés el sol d’aquell més que gris dia de gener, expirava. Aquest fou el fet determinant, la metxa que encengué el foc.

La notícia de la mort de Pere de Castellnou la va conèixer el papa Innocenci III per boca de Folquet de Marsella, bisbe ja, que va fer mans i mànegues per arrodonir de viva veu la tragèdia de Sant Geli i mirar de fer pressió sobre la cúpula romana. No calia esperonar Innocenci III, però per a Folquet era interessant assegurar que hi hauria reaccions. Innocenci III va començar a moure els fils convenients per tal de venjar la mort del seu legat. La crida primera és, naturalment, al rei de França, Felip August. El cardenal Galon fou el portador d’una lletra per al rei, on li explicava els fets execrables de la mort de l’ambaixador papal, la convicció que el comte de Tolosa era el nervi que havia mogut el braç de l’assassí, i que ja havia arribat l’hora de deslliurar el Llenguadoc de la pesta herètica. A més a més de la reial, es van lliurar lletres semblants als barons francesos, als bisbes del nord de França. «Atorguem una indulgència plenària a tots els qui duguin a terme la venjança per la sang immolada del just…», manifestava el Sant Pare a tots els destinataris de la missiva. Però el rei de França tenia altres maldecaps, malgrat l’oferta dels territoris comtals tolosans. Tampoc el rei volia lligar-se a una guerra per desposseir el seu cosí. Sobretot, la posició de Felip August era la d’un home caut, que no vol precipitar-se en una aventura, per molt que fos beneïda per Roma.

Ben al revés d’Innocenci III, que volia decisions ràpides, urgents, insisteix que si no és el rei mateix, que deixi que el seu fill comandi les forces catòliques. La contesta de Felip August ja la coneixem: «si els meus barons hi volen anar, que ho facin, però jo i els meus tenim altres obligacions». Davant la negativa francesa, Innocenci III decideix pel seu compte convocar la Santa Croada, la primera en terra cristiana. Durant tot l’any 1208 es va predicar la Croada contra els albigesos, i es començaren a agrupar les primeres forces, totes elles dels barons francesos. Aquesta bigarrada tropa que Tudela ens descriu com «un agrupament tan gran com mai jo l’havia vist» va ser posada sota l’autoritat suprema d’Arnau Almaric, abat de Citeaux i legat personal d’Innocenci III. Era clar que la Croada era un afer d’Església. El tractament de croada queda reflectit pels avantatges espirituals i materials que els futurs croats traurien de l’aventura. Aquesta ganga —amb paraules del mateix Belperron— se centrava, entre altres beneficis menors, en l’absolució de totes les faltes comeses amb anterioritat; les mateixes indulgències que per a una croada a Terra Santa, però sense les contrarietats d’un llarg viatge, de deserts tòrrids, de grans despeses; el compromís de servir com a croat durant la quarantena, o sia simplement quaranta dies; els deutes quedaven immediatament prorrogats sense cap mena d’interès fins a la tornada; el botí, la rapinya, que il·lusionava qualsevol guerrer. El comentari del canonge Griffe ens sembla escaient: «ara nosaltres diríem que això fou una desgràcia. Els homes d’aquella època no tingueren aquest sentiment».

La reacció del comte de Tolosa davant els esdeveniments que s’anaven desenvolupant va ser d’una autèntica por. Temia, no pels heretges, sinó per ell mateix, pel seu comtat. I comença a moure’s cap a finals d’any. Ambaixades a Roma per demanar la reconciliació, petició de no haver de tractar amb el legat Arnau —ja coneixia que era el seu més gran enemic, després de Folquet—, disposició per arranjar tot el que semblés necessari a Innocenci III. Aquest nomena un colegat, el notari apostòlic Milon, que sap que plaurà a Ramon VI, però sota mà confirma Arnau com a cap indiscutible de la Croada. El papa demana a Ramon VI que la seva reconciliació sigui exemplar: lliurament, com a garantia de les seves promeses, de set castells. Després, la part més vexant: la pública humiliació del comte de Tolosa, al mateix lloc on es va produir la mort de Castellnou, a Sant Gèli. Jordi Ventura ens descriu aquesta cerimònia:

Acabada la cerimònia, Ramon VI va fer més: va demanar prendre la creu (fer-se croat) i anar al davant de l’exèrcit dels croats, que es trobava a Valence. Vaux se’n mofa: «Ara, l’enemic de Crist, s’associa a l’exèrcit de Crist». En canvi, Innocenci III, més fi, aprofita la reconciliació del comte de Tolosa per enaltir el seu comportament: «Després d’haver estat objecte d’escàndol per a molts, vet aquí que sou un exemple per a tots».

Les paraules adreçades tan paternalment a Ramon es contradeien, o almenys es complementaven, amb les instruccions que el mateix papa donava als seus legats: «caldrà atacar ara, un després de l’altre, els qui han damnat l’Església. No comenceu pel comte de Tolosa, deixeu-lo tranquil, seguint l’art d’una sàvia dissimulació».

La Croada estava ja en marxa. El dia de Sant Joan, pocs dies després de la humiliació del comte de Tolosa, el gruix de l’exèrcit, que estava instal·lat als marges del Roine, entre Lió i Valence, comença a caminar. Guillem de Tudela diu que hi havia «vint mil cavallers armats de tota mena i més de dos-cents mil vilatans i camperols, sense comptar els clergues i els burgesos». Vaux esmenta la quantitat de cinquanta mil homes. És difícil, amb aquestes «dades» a la mà, conèixer la composició quantitativa: aquestes desenes de milers, xifra vaga que s’utilitza en no haver-n’hi d’altra, sembla fins i tot exagerada. Sabem més bé la seva composició qualitativa. Al davant de tots, els grans senyors francesos, els cavallers, acompanyats del seu exèrcit particular, amb els sergents que dirigien la tropa de peu. Després els mercenaris, els anomenats «routiers» o «ribalds», que es llogaven pel dret d’aprofitar les despulles del botí, de rapinyar per arreu on passaven, de generar l’esglai amb les violacions…, de tota mena. Amb ells, els vilatans i els camperols de què ens parlava Tudela, no combatents: eren els encarregats de traginar el que avui en diríem la intendència: les caixes amb les armes, les armadures, les tendes, les cuines; també un nodrit estol de dones i noies, bugaderes, sargidores i…, dones de la vida.

Ja es comprèn que aquesta massa de gent, malgrat anar sota la creu, creava desordre per allà on passava: només cal pensar en la necessitat d’alimentar-se. No és estrany que amb el sol fet d’albirar els primers batallons ja comencés el pànic. També cal pensar en les «expropiacions» de fusta i de fusters per anar construint les peces d’artilleria, enginys cada vegada més ben desenvolupats i que constituïen una arma indispensable en una guerra basada sobretot en el setge, en la necessitat d’abatre les muralles a cops de pedra. No hi havia canons però sí catapultes, que podien llançar pedres de fins a quaranta quilos a una distància de quatre-cents metres.

Aquesta tropa tan heterogènia es va posar en marxa a finals de juny, començament de juliol, quan els darrers cavallers arribaren a les ribes del Roine, i començaren a baixar, riu avall, uns per les voreres, altres i els fòtils en barcasses. Riu avall hi anava, també, la decisió d’acabar d’una vegada amb l’heretgia i amb els occitans. Els preliminars de la Croada eren ja aigua passada: ara anava a començar una guerra sense cap mena de miraments.