1. ELS PROBLEMES DE LA RELIGIÓ CATÒLICA

La dimensió actual de l’Església no correspon pas al moment medieval i menys encara a aquest segle XII, el qual anem descobrint a mesura que ens hi anem apropant més. La realitat ens farà conèixer que l’Església tenia un repte seriós, difícil, que ja feia temps que s’anava soscavant dins les seves essències i que havia faltat el tremp necessari per a canviar el signe dels esdeveniments.

L’Edat Mitjana fou una època decisiva per a l’Església, per encarrilar el món cap al destí final propugnat. Per un cantó perquè fou el moment en què s’expansionà, en què va anar cobrint el món occidental amb el seu missatge i la seva organització. Per l’altre perquè la penetració en el món que apareix després de la caiguda de l’Imperi Romà es fa més difícil davant el paganisme o les desviacions herètiques dels pobles liquidadors de l’Imperi, els anomenats «bàrbars». Tots els avantatges del suport de l’organització romana es perden a la caiguda de l’Imperi. No obstant això, hi havia unes bases ben consolidades i ben aprofitades per a l’estructura eclesial, que serien d’un valor considerable.

A partir del segle IV comença una nova era per a l’Església. De perseguida, passa a ocupar un lloc de privilegi. Esdevé la religió de l’Estat: la legislació romana, la peça més important del llegat de l’Imperi, s’impregna d’idees cristianes. L’organització territorial de l’Església es desenvolupa sobre l’esquema de l’organització imperial, creant una jerarquia anàloga a l’estatal. La civitas romana, la ciutat, fou la residència del bisbe i el nucli del naixement de la diòcesi. Aquestes s’agruparen en províncies eclesiàstiques, calcades de les províncies imperials i cal dir que les diòcesis foren llavors, i ho continuaren essent després, la base de l’organització eclesial.

Si pensem que només serà un segle després que els pobles del Nord entraran a sang i a foc sobre l’Imperi, caldrà reconèixer la gran tasca organitzadora establerta, amb tan poc de temps. El clergat rural, les parròquies, les esglésies, els oratoris, tot fou creat en aquest segle. Sorgiren paral·lelament les esglésies «privades» dels grans senyors rurals, el sosteniment de les quals asseguraven; origen però, d’un dels problemes que cauran sobre l’Església del segle XI. L’entrada dels bàrbars va portar desconcert en aquesta organització ben relligada, però amb la pintura fresca. També la tasca va ser de filigrana: «convertir» al cristianisme els francs, els visigots, els llombards no va ser una feina fàcil, però es va realitzar: a l’acabament del segle VI es pot dir que s’havia consolidat, una vegada més, el món eclesial dins l’univers altomedieval. Gregori I, el Gran, un formidable administrador, aferma el poder papal i el poder romà, i assegura per sempre més la direcció única dins el món occidental, amb la dependència religiosa dels pobles convertits, assentats en els nous marcs polítics en què s’havia fragmentat l’admirable estructura romana.

L’Església se n’havia sortit. Primer amb la simbiosi romana, després amb el món pagà i herètic. Hi va haver un moment de creixement, que va haver de resistir poc temps després l’aïllament produït per la fragmentació i per la irrupció de forces religioses antagonistes: pagans i herètics. Es va tirar endavant; però el cristianisme de la «pax romana» ja no existia: calia acomodar les pròpies organitzacions locals al món secular, mantenint, però, el lligam amb Roma. Eren temps en què els problemes organitzatius tenien primacia sobre els estrictament religiosos: calia assegurar per sobre de tot la unitat del cristianisme, el seu afermament territorial. Potser hi va haver una manera massa pràctica d’encarar la situació post-romana. Potser hi va haver més interès per l’expansió que per la qualitat religiosa de la mateixa creixença. Quan, anys després, es va repetir, a escala reduïda, la simbiosi Església-Imperi, en accedir Carlemany a la direcció fàctica d’Occident, potser també es va jugar fort amb aquesta fórmula arcaica, però profitosa, de l’anar de bracet amb el poder constituït.

Sigui quin sigui el precedent, la veritat és que després de l’ensulsiada del Sacre Imperi Romà, a la mort de Carlemany, hi ha quelcom més que un desconcert en l’acció positiva de l’Església. Hi ha com un afebliment davant la nova situació creada: el desmembrament de l’Imperi carolingi porta a dialogar amb infinitat de reis i de senyors, integrants d’aquest món tan divers com és el món feudal. Acostumats a un sol interlocutor, Carlemany, ara el mirall s’havia trencat en mil trossos i calia reflectir-se en cada un d’ells. I calia anar amb molta cura: perquè el rei podia desaparèixer o acabar en senyor; pel contrari, aquell senyor, per un enllaç familiar o per conquesta, podia esdevenir rei. Així de canviant era l’horitzó medieval als segles X, XI i al mateix XII.

Amb la preocupació política de tenir al costat tots els reis i nobles «catòlics», potser des de Roma es va descuidar l’organització clerical. Aquest fet, unit a l’altra constatació —s’anava negligint massa el seu missatge cristià—, ens fa entrar en un moment especialment difícil, global, per a la bona salut de l’Església. És en aquest moment que aparegueren unes noves heretgies. No les heretgies dels primers segles del cristianisme, quan, de fet, tot quedava reduït a una controvèrsia entre estudiosos i que podia acabar, com a problema màxim, en la separació d’una colla de dissidents del si de l’Església, i sempre en l’ordre de les idees. Ara seria diferent: els heretges no es presentaven per combatre un punt teològic, sinó que atacaven la mateixa raó de ser de l’Església. Aquesta fou acusada de no saber transmetre el missatge cristià, que, deien, no arribava, no podia arribar al poble, mitjançant la clerecia que exercia. Aquest poble comença a escoltar noves veus, que li parlaven com ho feien els primers cristians: amb humilitat, amb simplicitat, amb austeritat.

Aquesta és la situació real en què es trobava l’Església a tot arreu de l’Occident, dit de civilització cristiana. Però, com sempre, hi ha punts més calents que els altres, hi ha àrees on el conflicte esdevé més punyent. El nostre Llenguadoc era, precisament, el punt neuràlgic de la preocupació més profunda dels homes que, des de Roma, eren conscients de la malura que s’estava estenent. Vegem què passava al Llenguadoc, els anys anteriors a la Croada, i en matèria religiosa.

La reforma religiosa portada endavant per Gregori VII, el monjo Hildebrant, ens indica els camins per on podem veure on es trobaven els problemes més evidents de la situació de l’Església. Aquests eren dos, sobre tots els altres: el nicolaisme i la simonia. El nicolaisme afectava la major part del món clerical, tota la jerarquia eclesiàstica de dalt a baix: la major part del clergat secular viuen com a laics, porten armes com qualsevol soldat o senyor —tot dependrà de si és sacerdot o bisbe— i no respecten la regla del celibat. La simonia és el comerç de les coses sagrades, l’esperit de lucre, el tràfic dels sagraments i la venda, al qui pagui més, de càrrecs eclesiàstics i funcions religioses. En una i altra desviació eclesial, els laics hi ajudaven, fent d’intermediaris, explotant santuaris, nomenant les jerarquies, fins i tot bisbes.

La reforma gregoriana, que entra a fons en el problema, crea les disposicions canòniques per acabar amb aquestes formes. En alguns llocs tindrà una molt bona acollida i amb el pas dels anys es farà notar el canvi de costums en clergues i nobles. Però no va anar de la mateixa manera en altres llocs, i un d’aquells en què va costar més va ser precisament el Llenguadoc. Quan hem parlat de Berenguer de Narbona hem vist un exemple important —recordem que era l’arquebisbe— de les anormalitats de la clerecia llenguadociana. El mateix Innocenci III, en una carta als seus legats, que es trobaven en terres de Tolosa, el 6 de desembre de 1204 —gairebé cent cinquanta anys després de la reforma— parla d’una taxa que avui ens sembla arbitrària i inconcebible: el dret de despulles. Sembla que els rectors es beneficiaven, a la mort d’algun dels seus parroquians, d’allò que hi havia a la casa. Una taula, un banc, el mateix llit encara calent del cos acabat de morir. El papa diu: «amb aquests costums la caritat del poble es refreda i la devoció desapareix, creant escàndol entre clergues i fidels. Comprenc que l’ús és molt antic però si no es pot evitar, que es faci en un moment més oportú que no pas en les circumstàncies que segueixen a la mort».

Potser no hi ha cap altre lloc com el Llenguadoc on gairebé totes les esglésies, les parròquies rurals, estan sotmeses al poder de seglars. Aquestes darreres són propietat de les famílies nobles que les van heretar junt amb el poble i que es consideren amb dret a explotar-les. Això, a la pràctica, vol dir que es poden apropiar del que s’acostuma a dir «les rendes de l’altar», és a dir, la contribució per al sosteniment del culte; que poden nomenar per ministre de la parròquia un dels seus homes, sigui o no eclesiàstic, i escollir el més humil de tots, una ànima dòcil als seus interessos. Bernat de Claravall, uns anys abans de la Croada, però ja en missió informativa pel Llenguadoc, intentant veure la realitat de l’extensió de l’heretgia càtara, escriu a Roma: «les basíliques estan sense fidels, els fidels sense sacerdots, els sacerdots sense honor, només es veuen cristians sense Crist».

Guillem de Puillorenç, el ja citat cronista de la Croada, també ens il·lustra sobre el descrèdit del clergat: «les funcions sacerdotals inspiraven als laics un desdeny total i deien que preferien ser això o allò abans que ser capellà. Quan els clergues apareixien en públic amagaven la seva petita tonsura pentinant-se els cabells del darrera cap al front». Tampoc la jerarquia, els bisbes, se salvaven de la crítica dels seus contemporanis. L’infatigable Innocenci III els blasma en una de les seves cartes: «cecs, gossos emmudits que no saben ni lladrar, simoníacs que venen la justícia, absolen el ric i condemnen el pobre. Els prelats són en aquesta regió del Llenguadoc la riota dels laics».

El mateix concili d’Avinyó, celebrat en el mateix any que comença la Croada, l’any 1209, arriba a la conclusió que són els bisbes els més evidents culpables i responsables de la difusió de l’heretgia. Fa, fins i tot, una llista de totes les coses que valdrà més que oblidin a partir d’ara, ja que estaran prohibides: la riquesa de l’arnès de les seves muntures, el contractar músics per a distreure’ls mentre mengen, «assistir» a maitines des del llit, xerrar de frivolitats durant els oficis, autoritzar matrimonis il·legals, tolerar el concubinat dels seus sacerdots, etc. També el concili envestia contra els sacerdots que no es diferenciaven, externament, dels laics.

Un altre aspecte negatiu de les diòcesis del Llenguadoc era la seva mala organització. La diòcesi de Tolosa, per exemple, tenia un territori immens i per mantenir el foc sagrat de la fe cristiana en aquests límits hauria calgut un estol de prelats, de clergues dinàmics, que no hi eren, i els que hi havia no estaven preparats. El mateix bisbe de Tolosa contestant a la invectiva d’Innocenci III diu que amb els mitjans econòmics que té l’únic que «pot fer és viure com un burgès i prou». La realitat ja està apuntada abans: els delmes que havia de recollir el bisbat, se’ls quedava el comte i els seus nobles, i es donava la paradoxa que els ordes monàstics eren més rics que el mateix bisbat on estaven implantats. Poques fundacions religioses s’havien implantat en el Llenguadoc. L’orde cistercenc, que podia millorar la situació en aquest país tan necessitat d’una espiritualitat nova, es va instal·lar en terres per artigar de la vall de la Garona i de l’Arieja, per tant, terres «noves», amb poca població. Hi havia també un altre problema relligat amb els cistercencs: les abadies que havien fundat en terres del Llenguadoc, les de Granselva, Fontfreda, Bulbona, etc., havien estat aixecades i dirigides per monjos de Borgonya, de Lorena, de Xampanya, gent aliena al tarannà occità. Amb el temps, gent del país es va incorporar a les grans comunitats, però l’esperit continuava essent del Nord, amb la mentalitat preexistent. Un detall: els monjos cistercencs empren el llatí únicament. Els cistercencs d’origen occità s’han convertit en estrangers en el seu país.

Els sacerdots, sotmesos a tots els «paranys» de la vida laica, eren uns pobres capellans sense instrucció, incapacitats de respondre als arguments dels càtars. Alguns fins i tot es deixen convèncer per aquests. Paul Labal, que ha fet una magnífica síntesi de la deficiència religiosa en el temps de la Croada, ens dóna a conèixer uns casos concrets: «Arnau Huc, diaca dels heretges de Vilamur, havia estat abans sacerdot catòlic; Adam Reinaud, capellà de Cadenac, va viure dos anys com un heretge investit; Arnau Baron, capellà de Sant Michel, es divertia jugant a escacs amb perfectes…». Tot ens fa veure clar que la reforma gregoriana no va calar a Occitània. Mentre que al nord del Loira, aquests moments de finals del segle XII són un temps de profundes especulacions teològiques on brillen els noms de sant Bernat de Claravall i d’Huc de Saint-Victor, no s’observa res de semblant al Llenguadoc, orfe de teòlegs. Les preocupacions van per un altre cantó: bisbes i abats estan capficats a administrar les seves immenses fortunes. Senyors i prelats menen conjuntament la mateixa vida fàcil sense cap inquietud per les regles més elementals de la moral. No és gens estrany, doncs, que la gent, el poble menut, els menyspreï i que acabi per menysprear el que ells representen. Si recordem que aquest desprestigi s’enquadra dins una societat amb un esperit de tolerància inconegut fora d’aquí, una societat que té un elevat sentiment de llibertat individual, tot això plegat ens dóna una idea aproximativa de la situació perillosa en què es trobava l’Església occitana i, per extensió, tot l’ordre eclesial.

Per acabar aquest apartat trist i obac del moment religiós catòlic en terres occitanes, serà bo somriure un xic amb una poesia típica dels goliards, aquells escolars vagabunds que es guanyaven la vida exercitant la sàtira, com aquesta que transcrivim i traduïm sobre els prelats del segle XII. El poema és molt llarg, però aquí va aquest botó de mostra:

Com és fàcil d’entendre, junt amb aquest estat calamitós de la jerarquia i el clergat occitans, hi havia altres nuclis, igualment eclesials, que s’adonaven del problema i de les derivacions clares que comportava: ens referim a l’avanç de les heretgies, sobretot del catarisme. Hi havia veus que s’aixecaven contra la situació religiosa al Midi i aquestes veus arribaren a ser escoltades a Roma. Tenim diversos testimonis aïllats, però potser ara és interessant centrar-nos a veure les primeres reaccions vaticanes: és evident que aquestes pressuposen i resumeixen els altres testimonis. La més important és la sorgida de les actes del tercer concili Laterà.

Aquest concili va tenir lloc a Roma, el mes de març de 1179. Fou un concili ecumènic amb intervenció de bisbes de tot l’horitzó catòlic. Hi va haver vint-i-set resolucions, el que se’n diu «capítols». La part més important de la discussió conciliar se l’emportà el catarisme, que s’estava estenent. Jedin ens resumeix el contingut del capítol dedicat a l’heretgia càtara: «es fulmina l’anatema contra la secta dels càtars, propagada pel sud de França, excomunió que s’estén també als qui tinguin tractes amb ells, i queden confiscats els seus béns; qui prengui les armes contra ells queda sota la protecció eclesiàstica». És ben clar: els càtars, trenta anys abans de la Croada, eren ja un greu problema, no local, sinó general, i per això, perquè eren un problema que afectava la marxa de tota l’Església, es tractava en concili. Els mitjans que empra la jerarquia eclesiàstica per combatre l’heretgia càtara volen ser contundents: després de l’acció religiosa (l’excomunió) hi ha la clara acció ofensiva paramilitar (la benedicció als qui persegueixin els heretges, amb la força de les armes). Queda prou explícit que l’Església tenia o pensava tenir un llarg braç que arribava a tot arreu, el braç laic, els senyors i els reis que «havien» d’estar al seu costat i a les seves ordres.

Innocenci III convoca concili l’any 1215. També es farà al Laterà i serà el quart. Aquest papa, d’una intel·ligència molt fina, vol que aquest concili sigui sonat. Per començar convoca els bisbes d’Occident i «els d’Orient», els superiors dels grans monestirs i els reis cristians. Vol que sigui un gran concili «amb el desig de celebrar la Pasqua abans de patir», pressentint la seva mort, l’any següent. Els grecs, però, no hi anaren. A més a més d’un gran concili fou un concili gran: gairebé 500 bisbes, 800 abats, els reis de tots els països importants. En tres sessions, 11, 20 i 30 de novembre, s’acordaren 70 capítols. El primer tema que es tracta és el dels càtars —cal recordar que estem en temps de la Croada—, amb una professió de fe, que inaugura el concili, contra ells. Es dóna, després, en capítol, tot el que fa referència als càtars amb una satisfacció evident sobre la marxa de la Croada, però també amb una impressió que plana sobre el concili: es guanyen batalles però l’heretgia no s’acaba. És més: sembla que roman força estable. I es comença a parlar sobre la possibilitat d’emprar sistemes paral·lels i que poden ajudar a l’extermini: es parla de procediments inquisitorials.

Hem esmentat els concilis, en què es fa evident la preocupació sobre l’assumpte càtar, i potser és hora que parlem de l’home que va portar la iniciativa per lluitar per la renovació de l’Església, incloent el desmembrament de l’heretgia càtara. Ens referim al nostre conegut Innocenci III.

Celestí III va morir l’any 1198 i a les portes de la mort havia recomanat al Sacre Col·legi que elegissin un vell cardenal. Ho devia dir molt fluixet ja que el conclave es va decantar per un home encara jove, el cardenal Lotario de Segni, de trenta-set anys. Giovanni Lotario de Segni, comte de Segni, nascut el 1160 a Anagni, Frosinone, al sud-est de Roma, va ser el successor de Pere amb el nom d’Innocenci III. Als trenta anys, el seu oncle, el papa Climent III, el va nomenar cardenal. Era un home de caràcter, intel·ligent, gens amic de les riqueses, d’una gran capacitat de treball. Es creu que els cardenals varen escollir un gran jurista, un home d’acció i d’iniciativa.

Però malgrat això era un home pessimista. No creia gaire en moltes de les virtuts humanes, potser el realisme de l’executiu el feia passar per pessimista. En una carta a Felip August —quin llarg epistolari va tenir amb el rei de França!— li deia, obrint-li el cor, el següent: «la misèria és el destí de l’home. Modelat de terra, concebut en el pecat, nascut per al càstig, fa el dany que hauria d’evitar. La naturalesa humana cada vegada està més corrompuda».

Però és un pessimista lluitador. Pel seu origen noble creu en les virtuts de les armes quan aquestes són guiades per Déu. Creu en l’efecte beneficiós de les croades, l’expressió més evident del «populus christianus» per la reconquesta dels llocs sagrats. Innocenci III creu, també, que el Papat és el centre rector; les seves paraules no poden ser més explícites: «La Santa Seu està situada entre Déu i l’home; per sota de Déu, però per sobre de l’home». Posà a la pràctica des del seu adveniment tots aquests principis, posant fil a l’agulla al protagonisme suficient per acabar amb els mals evidents que patia l’Església.

Ens interessa particularment com enfoca la resolució del tema més candent: el de l’heretgia càtara. Primer de tot s’adona que per combatre els càtars no podrà comptar amb l’ajuda incondicionada del poder civil: no veu com es farà amb la força coercitiva in situ que declari proscrits els heretges i confiscats els seus béns. Perquè aquesta és la primera decisió papal en el decretal de Viterbo, Vergentis in senium: intimidar els heretges amb la força. Al Llenguadoc, els bisbes fan el ronsa.

Quan els esforços diplomàtics directes esdevenen inútils, Innocenci III passa una vegada més a l’acció; no és home per a quedar-se parat. Comença la sèrie de viatges d’exploració dels legats papals. Són gent de tota la seva confiança, amb plens poders que començaran per exhortar els bisbes i acabaran per enfrontar-se als nobles occitans. Els primers legats fan poca feina i el papa s’impacienta. Llavors pensa en els cistercencs.

Comença amb dos germans de l’abadia de Fontfreda, Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, i després s’hi afegeix Arnau Almaric, l’abat de Citeaux, que agafa les regnes, amb més poders, per combatre l’heretgia. De moment i davant l’apatia civil, opten per reforçar la predicació, conscients que l’arma més efectiva dels càtars és aquest anar de casa en casa predicant el seu evangelisme.

El cap de la legació, Arnau Almaric, coneix el país: procedeix d’una família noble amb parentiu amb els vescomtes de Narbona. Fou abat de Poblet, de l’abadia tolosana de Granselva; a més, la dignitat màxima dins l’orde, el ser abat de Citeaux, conferia a la missió tota la importància que desitjava Innocenci III. Però… Arnau Almaric era, també, un home intransigent, tan dur com el papa mateix, massa amic d’entrar en acció, massa amic de la repressió. Per altre cantó, el Cister, que havia començat amb un formidable desdeny del món, ara havia assolit un alt nivell i, per tant, havia entrat en un greu perill: el gust del poder. Potser ni l’home ni l’orde eren els més apropiats per convèncer aquesta societat «corrompuda per l’heretgia», però que es movia en un pla més senzill, més planer. En la mateixa línia dels legats, i per l’acció decidida d’Almaric, el nou bisbe tolosà Folquet de Marsella completa l’equip cistercenc que ha de combatre l’heretgia. Folquet també és occità i amb una història certament interessant: fill d’un mercader marsellès, trobador en la seva joventut, aimador de belleses terrenals. Passada l’edat novella va arribar el temps de la conversió i l’any 1195 es va fer cistercenc. Puillorenç diu d’ell que arriba a Tolosa «no a portar una mala pau, sinó una bona espasa». El papa, Almaric i Folquet parlen el mateix idioma: si cal, no s’aturaran per a res.

Passa el temps i tot segueix igual. Tenen una reunió el 1204 a Besiers amb Pere I de Catalunya-Aragó amb molt bons resultats dialèctics però sense cap resolució positiva. Arribem a l’any 1206 i res s’havia fet de positiu. Es troben a Montpeller per discutir què s’ha de fer, si és millor plegar —el que preconitzen els cistercencs de la Fontfreda—, quan entra en escena el segon personatge catòlic decisiu dins l’ordre de la repressió de l’heretgia càtara: Domènec de Guzmán.

Domènec de Guzmán arribava a Montpeller amb el seu bisbe Dídac d’Osma, després d’una passejada per Europa. Eren a Montpeller ja en viatge de tornada. Tot plegat, dos anys. En la ciutat nadiua de Jaume I, el bisbe i el sots-prior d’Osma es troben amb els legats a punt de fer les maletes. I en aquesta trobada hi ha un gir en l’acció contra l’arrelament de l’heretgia. Gir que complaurà molt Innocenci III: primer perquè es procedirà amb l’eficàcia de la predicació; després perquè, si falla aquesta, malgrat l’esforç real i encomiàstic de Domènec, podrà jugar sense cap escrúpol de consciència amb el que havia de ser el seu més íntim afany: resoldre l’heretgia a la valenta, convocant la Croada. Jordi Ventura ens explica la trobada: «el bisbe d’Osma demanà als legats les peculiaritats de l’heretgia, es féu donar precisions sobre la vida dels càtars, que sota un aspecte de pobresa i modèstia tocaven el cor dels homes, i aconsellà als cistercencs ensenyar com ho feia el diví Mestre; anar a peu, sense diners, com ho feien els apòstols».

Vaux-de-Cernay, el també cronista de la Croada, diu que els monjos protestaren i que l’abat del Cister tirà el guant: «si algú autoritzat vol precedir-nos en aquest camí, el seguirem». Dídac i Domènec no s’ho van fer dir dues vegades i d’aquesta manera els prelats castellans iniciaren una nova predicació. Aviat dotze monjos de Citeaux s’hi ajuntaren, anant pels camins, el cap descobert, els peus nus, el bastó a la mà, avançant lentament pels camins occitans. Domènec es va quedar sense la companyia del seu bisbe, que havia de tornar a Osma. Els legats també tenien la seva pròpia feina i així va ser que Domènec i uns quants cistercencs van afrontar sols la predicació. Tampoc varen obtenir grans resultats, malgrat la seva gran dedicació en un territori hostil, desconegut, en una civilització diferent de la que Domènec coneixia a Castella. Un altre aspecte interessant de la manera com pretén Domènec eradicar el catarisme és que no defuig el contacte i que organitza trobades i autèntiques conferències amb perfectes càtars, per tal de convèncer pels raonaments. Així l’any 1207 es reuneix amb la flor i nata del catarisme a Montreal: hi assisteixen el famós Gilabert de Castres, llavors bisbe càtar de Tolosa, Pons Jordà, diaca, Ot, predicador de la Muntanya Negra, Benet de Termes, evangelitzador del Rasés. Dos nobles i dos burgesos de Montreal formen el jurat. S’hi estan quinze dies i els resultats són nuls. No es convencen i els jutges es neguen a emetre sentència. A Servian, més tard i en un altre col·loqui, Domènec arrasa: cent cinquanta càtars abjuren i fins i tot l’interlocutor del sant té perill d’acabar penjat.

Domènec s’instal·la al bell mig de l’heretgia, a Fanjeaux, al Lauraguès, un petit poble encimbellat sobre un petit turó que domina tota la plana. Allà sota, perfectament visible, hi ha l’humil santuari de Pruïlla, originàriament una casa on dones perfectes alliçonaven noies càtares, però Domènec convertí les estadantes i la casa en el primer convent de dominics, en aquest cas dominiques. Malgrat tot l’esforç de Domènec, hi havia massa feina per a uns pocs homes que, això sí, estaven tan delerosos de tirar la feina endavant com ell mateix. Al Llenguadoc del segle XIII, no passa de ser una meravellosa aventura amb resultats bons però massa diluïts dins la gran extensió càtara. Domènec, però, infatigable, continua la seva predicació en el moment en què Pere de Castellnou retorna a l’escenari, no per predicar, sinó per fer política amb els nobles, forçant un jurament de pau que ben bé sap que no podrà obtenir. El primer que s’hi nega és el comte de Tolosa, i l’excomuniquen. Esforços d’una banda i de l’altra: uns perquè juri, l’altre perquè li aixequin l’excomunió. Es troben en terres provençals, a Sant Geli, Ramon de Tolosa i Pere de Castellnou. Tampoc s’entenen. I el 15 de gener del 1208, quan el legat es preparava per travessar el riu, cau ferit de mort per una llança, brandada per un gentilhome tolosà. A l’alba el legat del papa agonitzava. Innocenci III deia: prou!

La carta que el papa dirigeix als arquebisbes de Narbona, Arles, Embrun, Lió, i també als comtes, barons i ciutats del regne de França és la promulgació solemne de la indulgència de la croada a favor de tots els qui prenguin les armes per combatre l’heretgia càtara. Vet aquí una part significativa de la carta:

Ens quedem aquí, en el moment violent de la convocatòria de la Croada. Hem intentat donar una imatge de la situació religiosa en el Llenguadoc i de les reaccions catòliques portades endavant per aquest personatge subjugant que fou Innocenci III i per la figura cristiana que fou sant Domènec. D’un i de l’altre tindrem més ocasions de parlar-ne.