30

—Senyor Arthur, rata… —va dir l’Atticus, corregint-me amb tendresa—. Jean Louise, et presento el senyor Arthur Radley. Em sembla que ell ja et coneix.

Només l’Atticus era capaç de presentar-me en Boo Radley amb tanta calidesa en un moment com aquell; l’Atticus era així.

En Boo devia veure com jo corria instintivament cap al llit on en Jem dormia, perquè a la cara se li va tornar a formar el mateix somriure tímid d’abans. Amb les galtes enceses de vergonya, vaig voler dissimular tirant-me a sobre d’en Jem.

—Ep, no el toquis —va dir l’Atticus.

El senyor Heck Tate estudiava en Boo amb deteniment a través de les seves ulleres de muntura de banya. Just en el moment que anava per parlar, el doctor Reynolds es va acostar pel corredor.

—Si fan el favor de sortir tots… —va dir, quan va ser a la porta—. Bona nit, Arthur; no t’he vist, quan he vingut abans.

El doctor Reynolds ho va dir amb la mateixa fermesa amb què caminava, com si hagués dit allò cada vespre de la seva vida, i aquella salutació em va sobtar encara més que el fet de ser en una mateixa habitació amb en Boo Radley. Però és clar, en Boo Radley també es posava malalt alguna vegada, vaig pensar. I al mateix temps no hi hauria posat la mà al foc.

El doctor Reynolds havia vingut amb un gran paquet embolicat amb paper de diari. Va deixar-lo sobre la taula d’en Jem i es va treure la geca.

—Ja has comprovat que és viu? Doncs jo ara et diré com ho he descobert. Quan he volgut examinar-lo, m’ha clavat una coça. Per poder-lo tocar l’he hagut d’adormir. O sigui que valdrà més que toquis el dos —em va dir.

—Daixò… —va dir l’Atticus, mirant en Boo de reüll—. Heck, què et sembla si sortim al porxo? Hi ha lloc per seure per a tothom, i encara fa calor.

Va estranyar-me que l’Atticus ens convidés a sortir al porxo en lloc de convidar-nos a passar a la sala, però de seguida ho vaig entendre: els llums de la sala eren molt forts.

Vam sortir en fila índia, amb el senyor Tate davant. L’Atticus l’esperava a la porta per passar ell primer, però de cop va canviar d’opinió i va passar darrere del senyor Tate.

Les persones tenim el costum de fer les coses de cada dia fins i tot en les circumstàncies més anòmales. Jo no n’era una excepció, perquè vaig dir espontàniament:

—Per aquí, senyor Arthur, que vostè no coneix gaire la casa. Ja l’acompanyo fins al porxo.

Va abaixar el cap per mirar-me i va fer un gest de conformitat.

Vaig acompanyar-lo fins al rebedor i vam travessar la sala junts.

—No vol seure, senyor Arthur? En aquest balancí s’hi està molt bé.

La meva petita fantasia s’havia tornat realitat: estaria assegut al porxo… «Quin bon temps que tenim, eh, senyor Arthur?».

Sí, molt bon temps. Com en somnis, vaig acompanyar-lo fins al balancí més allunyat de l’Atticus i el senyor Tate, que quedava molt a l’ombra. En Boo se sentiria més de gust a les fosques.

L’Atticus s’havia assegut al gronxador, i el senyor Tate seia en una cadira al seu costat. La llum que sortia de les finestres de la sala els il·luminava amb força. Jo em vaig asseure al costat d’en Boo.

—Mira, Heck —deia l’Atticus—, jo crec que el que s’ha de fer… Déu meu, estic perdent la memòria… —L’Atticus es va apujar les ulleres i es va prémer els ulls amb les puntes dels dits—. En Jem encara no té tretze anys; no, sí que els té; ara no ho sé. És igual; haurà d’anar a declarar al jutjat…

—Per què hi ha d’anar, senyor Finch? —El senyor Tate va desencreuar les cames i es va tirar endavant.

—Ha sigut legítima defensa, això és evident, però hauré d’anar al despatx a buscar…

—Senyor Finch, que es pensa que en Jem ha mort en Bob Ewell? Ho pensa de debò?

—Ja has sentit què ha dit l’Scout; és ben clar. Ha dit que en Jem s’ha aixecat i li ha tret en Bob Ewell de sobre… Deu haver-li agafat el ganivet a les fosques… Demà ho sabrem.

—Esperi, senyor Finch, esperi —va dir el senyor Tate—. En Jem no ha apunyalat en Bob Ewell.

L’Atticus va quedar un moment callat. Va quedar-se mirant el senyor Tate com si considerés el que acabava de dir, però va acabar fent que no amb el cap.

—Heck, t’ho agraeixo perquè sé que ho fas amb tota la bona intenció del món, però per aquí no hi passo.

El senyor Tate es va aixecar i va anar fins al final del porxo. Va escopir a les mates, es va ficar les mans a les butxaques de darrere els pantalons i es va plantar davant de l’Atticus.

—Per on? —va dir.

—Perdona’m la franquesa, Heck —va limitar-se a respondre-li l’Atticus—, però no vull que ningú tapi això. No és la meva manera de fer.

—Ningú ha de tapar res, senyor Finch.

El senyor Tate va parlar en to humil, però tenia les botes plantades tan fermament a l’empostissat del porxo que semblava que hi haguessin fet arrels. Hi havia una estranya pugna entre el meu pare i el xèrif, la naturalesa de la qual se m’escapava.

Ara va ser l’Atticus qui es va aixecar i va anar fins al final del porxo. Va remugar i va tirar una escopinada al jardí. Va posar-se les mans a les butxaques i es va plantar davant del senyor Tate.

—Heck, no ho has dit, però sé què penses. I t’ho agraeixo. Jean Louise —va dir, tombant-se cap a mi—, has dit que en Jem t’ha arrencat el senyor Ewell de sobre?

—Sí, això m’ha semblat…

—Ho veus, Heck? T’ho agraeixo de tot cor, però no vull que el meu fill hagi de viure amb un pes com aquest a la consciència. Les coses, com més clares, millor. Que vingui tot el comtat, i que portin entrepans. No vull que es passi tota la vida notant que l’assenyalen amb el dit. No vull que ningú pugui dir: «Mira, en Jem Finch; el seu pare va esquitxar perquè se’n sortís». Com abans ho tinguem enllestit, millor.

—Senyor Finch —va dir el senyor Tate, irreductible—, en Bob Ewell ha caigut damunt del ganivet; s’ha matat tot sol.

L’Atticus va anar fins a l’angle del porxo, on es va quedar mirant la glicina. Vaig pensar que, cada un a la seva manera, tots dos eren igual de tossuts. Volia veure qui dels dos acabaria cedint. La tossuderia de l’Atticus era serena i poc manifesta, però segons com era tan incommovible com la dels Cunningham. La del senyor Tate era tosca i directa, però estava a l’altura de la del meu pare.

—Heck —va dir l’Atticus, sense tombar-se cap a ell—, tapar això seria negar davant d’en Jem tots els principis que li he volgut infondre. A vegades penso que sóc un desastre absolut com a pare, però sóc tot el que tenen. Abans de mirar qualsevol altra persona, en Jem em mira a mi, i he procurat viure de tal manera que no hagi d’abaixar el cap quan em mira… Si faig la vista grossa una cosa com aquesta, no el podré mirar mai més a la cara; i sé que, si algun dia això passa, l’hauré perdut. No vull perdre’ls ni a ell ni a l’Scout, perquè són tot el que tinc.

—Senyor Finch —va dir el senyor Tate, plantat encara al mig de l’empostissat—, en Bob Ewell ha caigut damunt del ganivet, i ho puc demostrar.

L’Atticus va girar en rodó, amb les mans a les butxaques.

—Heck, per què no procures veure-ho des del meu punt de vista? Tu també tens fills, però jo tinc més anys que tu. Quan els meus siguin grans jo ja seré un vell, si és que encara sóc viu, però ara sóc… Si no em creuen a mi, qui creuran? En Jem i l’Scout saben què ha passat; si em senten pel poble dient que ha passat una altra cosa… Els perdria, Heck. No puc ser una persona amb la gent del poble i una altra persona amb ells.

El senyor Tate va fer girar els talons i va dir, impassible:

—Ha tirat en Jem a terra, ha ensopegat amb una arrel de l’alzina i… Espera’t, que t’ho ensenyo.

El senyor Tate va ficar la mà a la butxaca interior de la caçadora i en va treure una navalla allargada. En el moment que la treia, va aparèixer el doctor Reynolds a la porta.

—Aquell fill de… El difunt és sota l’arbre, doctor, allà al mig del pati de l’escola. Porta llanterna? Tingui aquesta, doncs.

—Puc girar el cotxe i encendre els llums —va dir el doctor Reynolds, però va agafar la llanterna del senyor Tate—. En Jem està bé. No pateixin, perquè no crec que es desperti en tota la nit. Aquest és el ganivet que l’ha matat, Heck?

—No; encara el té clavat. Pel mànec, semblava un ganivet de cuina. En Ken ja hauria de ser aquí amb el cotxe de morts. Permetin-me. —El senyor Tate va obrir la navalla—. Ha anat així —va dir. Va empunyar la navalla i va fer veure que s’entrebancava, i que en el moment que s’inclinava endavant s’enfonsava el braç esquerre al pit—. Ho veuen? Se l’ha clavat a la part tova que hi ha entre costella i costella. Li ha entrat fins al fons pel mateix pes del cos. —El senyor Tate va tancar la navalla i se la va tornar a ficar a la butxaca—. L’Scout té vuit anys —va dir—. Estava massa espantada per saber exactament què passava.

—No t’ho pensis —va dir l’Atticus amb aire lúgubre.

—No dic que s’ho hagi inventat; només que estava massa espantada per saber exactament què passava. Allà és ben fosc; és fosc com una gola de llop. Necessitaríem algú molt acostumat a la foscor, com a testimoni competent…

—No em convenceràs pas —va dir l’Atticus amb veu melosa.

—No estic pensant en en Jem, home!

El senyor Tate va picar tan fort amb la bota contra l’empostissat que es va encendre el llum de l’habitació de la senyora Maudie. Es van encendre els llums de casa la senyoreta Stephanie Crawford. L’Atticus i el senyor Tate van mirar a l’altra banda del carrer, es van mirar i van esperar un moment.

Quan el senyor Tate va tornar a parlar ho va fer amb una veu pràcticament inaudible.

—Senyor Finch, em sap greu haver de discutir amb vostè en l’estat en què es troba. Acaba de passar un tràngol que no hauria de passar ningú; encara no entenc com és que no li ha agafat un tropell. Però està destarotat, i hem de posar tot això en clar aquesta nit mateix perquè demà serà tard. En Bob Ewell té un ganivet de cuina clavat al pit.

El senyor Tate va afegir que l’Atticus no podia pretendre que a un nano de la talla d’en Jem amb un braç trencat li quedessin prou forces per escometre i matar a les fosques un home dret i fet.

—Heck —va saltar l’Atticus—, ara mateix empunyaves una navalla. D’on l’has tret?

—L’hi he agafat a un borratxo —li va respondre el senyor Tate sense alterar-se.

Vaig mirar de recordar: tenia el senyor Ewell a sobre, i de cop havia caigut cap a un costat… En Jem es devia haver aixecat. Era el que m’havia imaginat…

—Heck…

—Et dic que l’hi he agafat a un borratxo al centre aquest vespre. L’Ewell devia trobar el ganivet de cuina a l’abocador, el devia esmolar i devia estar esperant el moment…

L’Atticus va anar fins al gronxador i s’hi va asseure. Vaig deixar les mans penjant, mortes, entre els genolls. Mirava a terra. Havia recorregut aquell tros amb la mateixa lentitud que aquella nit davant de la presó, quan vaig pensar que es passaria tota la vida per plegar el diari i deixar-lo sobre la cadira.

El senyor Tate va posar-se a caminar pel porxo amb pas feixuc però mesurat.

—No és decisió seva, senyor Finch, sinó meva. És decisió i responsabilitat meva. Ni que sigui per una vegada, encara que no vegi les coses com jo s’haurà d’aguantar. Si s’hi posa fort, li hauré de dir mentider a la cara. El seu fill no ha apunyalat en Bob Ewell —va dir arrossegant la veu—, i ni tan sols li ha passat pel cap fer-ho; l’únic que volia era arribar sa i bo amb la seva germana a casa. —El senyor Tate va parar de passejar amunt i avall. Es va parar davant de l’Atticus donant-nos l’esquena—. Jo no sóc cap gran persona, senyor Finch, però sóc el xèrif del comtat de Maycomb. He viscut en aquest poble tota la vida, i tinc quaranta-tres anys. Estic al corrent de tot el que hi ha passat des que vaig néixer. Hi ha un negre que s’ha mort perquè sí, i l’home que n’era responsable també és mort. Que els morts enterrin els morts aquesta vegada, senyor Finch; que els morts enterrin els morts.

El senyor Tate va anar fins al gronxador i va agafar el barret, que era al costat de l’Atticus. El senyor Tate es va tirar els cabells enrere i es va posar el barret.

—No he sentit dir mai que sigui anar contra la llei que un ciutadà faci tots els possibles per impedir que es cometi un delicte, que és exactament el que ell ha fet, però vostè segurament em dirà que el meu deure és informar-ne la població i no callar res. Sap què passaria si ho fes? Totes les senyores de Maycomb, inclosa la meva dona, correrien a casa seva a portar-li pastissos de merenga. Tal com jo ho veig, senyor Finch, obligar a sortir a la llum pública una persona retreta com ell que ha fet un favor tan gran a vostès i a tot al poble seria un pecat. Seria un pecat, i jo no vull carregar-me’l a la consciència. Si fos qualsevol altra persona, seria una altra cosa. Però ell no, senyor Finch.

Semblava que el senyor Tate volgués fer un forat a terra amb la puntera de la bota. Va agafar-se el nas, i a continuació es va acariciar el braç esquerre.

—Jo potser no sóc ningú, senyor Finch, però sóc el xèrif del comtat de Maycomb, i en Bob Ewell va caure i es va clavar el ganivet. Bona nit tingui.

El senyor Tate va sortir del porxo com una exhalació i va travessar el jardí de davant a grans gambades. Es va sentir el cop de la porta del cotxe, i el cotxe arrencant i allunyant-se.

L’Atticus es va quedar una bona estona mirant a terra. Al final va aixecar el cap.

—Scout —va dir—, el senyor Ewell ha caigut i s’ha clavat el ganivet. Tu t’ho expliques?

Vaig veure que l’Atticus necessitava que l’animessin. Vaig córrer cap a ell i el vaig abraçar i petonejar amb totes les meves forces.

—Sí que m’ho explico —li vaig dir, perquè quedés tranquil—. El senyor Tate té raó.

L’Atticus se’m va desagafar i em va mirar.

—Què vols dir?

—Que seria una mica com disparar a un rossinyol, no?

L’Atticus va acostar la cara als meus cabells i me’ls va acariciar amb el nas. Quan es va aixecar i va travessar el porxo fosc, ho va fer una altra vegada amb pas àgil. Abans d’entrar a casa es va aturar davant d’en Boo Radley.

—Gràcies en nom dels meus fills, Arthur —va dir.