22

Ara va tocar-li el torn de plorar a en Jem. Mentre ens obríem pas entre l’alegre munió de gent, per les galtes li anaven baixant llàgrimes de ràbia.

—No és just —no va parar de murmurar fins que vam arribar a la cantonada de la plaça on l’Atticus ens esperava. L’Atticus era al peu del fanal, ben bé com si no hagués passat res: anava amb l’armilla cordada, portava la corbata i el coll de la camisa ben posats, se li veia la cadena lluent del rellotge i tornava a exhibir l’aire impassible de sempre.

—No és just, Atticus —va dir en Jem.

—No, fill, no és just.

Vam tornar a peu cap a casa.

La tieta Alexandra ens esperava. Anava amb bata, i hauria jurat que a sota portava la cotilla.

—Em sap greu, Atticus —va murmurar. La tendresa amb què li va dir pel nom em va sobtar, i vaig mirar de biaix en Jem, però no escoltava. Aixecava els ulls cap a l’Atticus i els tornava a abaixar cap a terra, i vaig pensar que potser considerava l’Atticus parcialment responsable de la sentència condemnatòria que havia rebut en Tom Robinson.

—Què té? —va demanar la tieta Alexandra, assenyalant en Jem.

—Aviat es refarà —va dir l’Atticus—. Ha sigut un cop bastant fort per a ell. —El nostre pare va sospirar—. Me’n vaig a dormir —va dir—. Si demà al matí no em llevo, no em crideu.

—Jo ja deia que no em semblava bé que hi anessin…

—Això és casa seva, Alexandra —va dir l’Atticus—. És així com l’hem fet i com els la deixem; està bé que aprenguin a conviure-hi.

—Però no cal que vagin al jutjat a rebolcar-s’hi.

—Tant forma part del comtat de Maycomb això com els tes de la societat missionera.

—Atticus… —Als ulls de la tieta Alexandra es va dibuixar la inquietud—. No hauria dit mai de tu que una cosa així et pogués deixar ressentit.

—No estic ressentit; estic cansat i prou. Me’n vaig a dormir.

—Atticus… —va dir en Jem amb veu apagada.

L’Atticus es va tombar al llindar de la porta.

—Què mana, fill?

—Com han gosat fer-ho? Com han gosat?

—No ho sé, però ho han fet. Ho han fet altres vegades, ho han fet aquest vespre i ho continuaran fent; i, pel que sembla, quan ho fan només ploren els nens. Bona nit.

Però les coses s’acostumen a veure amb uns altres ulls al matí. L’Atticus es va llevar a l’hora matinera de sempre, i ja era a la sala, darrere del Mobile Register quan hi vam entrar. A la cara d’en Jem es reflectia la pregunta que els seus llavis adormits maldaven per fer-li.

—Encara no hem de patir —va tranquil·litzar-lo l’Atticus, anant cap al menjador—. Encara no hem tirat la tovallola. Estigues tranquil que presentarem recurs. Per l’amor de Déu, Cal, què és tot això? —va dir mirant el plat que tenia per esmorzar.

La Calpurnia va dir:

—El pare d’en Tom Robinson li ha fet arribar aquest pollastre a primera hora, i jo l’he cuinat.

—Digue-li que l’hi accepto amb molt de gust. Segur que a la Casa Blanca no prenen pollastre per esmorzar. I això, què són?

—Panets —va dir la Calpurnia—. Els ha portat l’Estelle de l’hotel.

L’Atticus va aixecar els ulls cap a la Calpurnia, sense saber-se’n avenir, i ella li va dir:

—Li aconsello que vagi a la cuina a veure què hi ha, senyor Finch.

Vam seguir-lo. Omplint la taula de la cuina hi havia una muntanya de menjar que ens hauria pogut colgar a tots plegats: llenques de cansalada, tomàquets, mongetes i fins i tot raïm. L’Atticus va somriure quan hi va descobrir un pot de peus de porc confitats.

—Creieu que la tieta Alexandra em deixarà menjar això al menjador?

La Calpurnia va dir:

—Tot era a l’escala de l’eixida quan hi he sortit aquest dematí. Estan molt agraïts pel que ha fet, senyor Finch. N’han fet un gra massa, oi?

A l’Atticus se li van negar els ulls. Va trigar una estona a parlar.

—Digue’ls que els estic molt agraït —va dir—; però digue’ls…, digue’ls que no ho tornin a fer més. Els temps són molt difícils…

Va sortir de la cuina, va entrar al menjador, va excusar-se davant la tieta Alexandra, es va posar el barret i se’n va anar cap al centre.

Vam sentir els passos d’en Dill al rebedor, i la Calpurnia va deixar les sobres de l’esmorzar de l’Atticus sobre la taula. Entre queixalada i queixalada, en Dill ens va assabentar de la reacció que la nit anterior havia tingut la senyoreta Rachel, que havia dit que si un home com l’Atticus Finch es volia clavar cops de cap contra la paret, que se’ls clavés, que el cap era seu.

—Hauria volgut explicar-l’hi —va borbollar en Dill, mentre escurava una cuixa de pollastre—, però aquest dematí no estava gaire per explicacions. M’ha dit que es va passar tot el vespre pensant on podia ser, i que hauria fet que el xèrif em busqués si el xèrif no hagués estat al judici.

—Dill, has de deixar de sortir de casa sense dir-l’hi —va dir en Jem—. Només aconsegueixes que se t’enfadi.

En Dill va sospirar amb resignació.

—Li vaig estar dient on anava fins que em vaig quedar sense saliva. Només està per les serps que diu que troba dintre l’armari de paret. Jo diria que cada dematí es fot una pinta per esmorzar; sé que se’n pren dos gots plens fins dalt. L’he vist.

—No parlis d’aquesta manera, Dill —li va dir la tieta Alexandra—. No fa per un nen; és…, és despectiu.

—No ho dic d’una manera despectiva, senyora Alexandra. Dir la veritat no és ser despectiu, no?

—Tal com la dius tu, sí.

En Jem la va fulminar amb la mirada, però va dir a en Dill:

—Anem. Si vols et pots emportar la cuixa.

Quan vam sortir al porxo, la senyoreta Stephanie Crawford estava entretinguda explicant-ho tot a la senyora Maudie Atkinson i al senyor Avery. Es van tombar per mirar-nos i van continuar secretejant. En Jem va fer un bram gutural. Em van venir ganes de tenir una arma.

—No m’agrada gens que els grans em mirin —va dir en Dill—; em fa sentir com si hagués fet alguna malifeta.

La senyora Maudie va reclamar en veu alta la presència d’en Jem Finch.

En Jem va remugar i es va aixecar del gronxador.

—T’acompanyem —va dir en Dill.

A la senyoreta Stephanie se li van dilatar les ales del nas de curiositat. Volia saber qui ens havia donat permís per anar al jutjat (no ens hi havia vist, però aquell matí tot el poble anava ple que havíem estat a la galeria de la gent de color). Ens hi havia fet anar l’Atticus com a…? No érem massa a prop de tota aquella…? L’Scout, havia entès tot el…? No ens havia entristit molt veure perdre el nostre pare?

—Calla, Stephanie. —La senyora Maudie la va tallar en un to que no admetia rèplica—. No tinc ganes de passar-me tot el dia aquí al porxo. Jem Finch, t’he cridat per saber si tu i els teus acompanyants voldríeu prendre una mica de pastís. M’he llevat a les cinc per fer-lo, o sigui que us aconsello que digueu que sí. Dispensa’ns, Stephanie. Bon dia tingui, senyor Avery.

Sobre la taula de la cuina de la senyora Maudie hi havia un pastís gros i dos de petits. N’hi hauria hagut d’haver tres de petits. No era propi de la senyora Maudie que s’hagués descuidat d’en Dill, i ho devíem exterioritzar, però ho vam entendre quan va fer un tall del pastís gros i el va donar a en Jem.

Mentre menjàvem, vam intuir que aquella era la manera que tenia la senyora Maudie de dir que, per la seva part, tot continuava com abans. Estava asseguda en silenci a la cadira de la cuina, observant-nos.

De cop i volta va dir:

—No pateixis, Jem. Les coses no són mai tan terribles com semblen.

Dintre casa seva, sempre que la senyora Maudie volia estendre’s sobre una cosa estirava els dits sobre els genolls i es posava bé el pont. Ara va fer això, i vam esperar que parlés.

—Només us vull dir que en aquest món en què vivim hi ha persones que han nascut per treure’ns les castanyes del foc a les altres. El vostre pare n’és una.

—Quin consol —va dir en Jem.

—No te’n riguis, marrec —va replicar-li la senyora Maudie, que coneixia molt bé les expressions fatalistes d’en Jem—, que encara no ets prou gran per fer-te càrrec del que dic.

En Jem es va quedar mirant el tros de tall de pastís que li quedava.

—No tocava de peus a terra —va dir—; estava a la lluna. Sempre m’havia pensat que la gent de Maycomb era la millor del món, i ha resultat que no era el que semblava.

—Sí que som bona gent —va dir la senyora Maudie—. Ho hem de demostrar poc sovint, que som gent com Déu mana; però quan ho hem de demostrar tenim persones com l’Atticus que donen la cara.

En Jem va somriure amb expressió dolguda.

—Tant de bo pensés així tot el comtat.

—Quedaries parat de saber quanta gent pensem així.

—Qui? —En Jem va alçar la veu—. Qui del poble ha fet res per ajudar en Tom Robinson? Qui?

—Els seus amics de color, per començar, i gent com nosaltres. Gent com el jutge Taylor. Gent com el senyor Heck Tate. No mengis tant i pensa més, Jem. No se t’ha acudit que el fet que el jutge Taylor nomenés l’Atticus per defensar aquest noi no va ser casualitat, i que el jutge Taylor el va nomenar per alguna cosa?

En allò tenia raó. El jutjat acostumava a nomenar com a advocat defensor el senyor Maxwell Green, la incorporació més recent al cos d’advocats de Maycomb, que encara estava verd. El cas d’en Tom Robinson l’haurien hagut de donar a en Maxwell Green.

—Penseu-hi —deia la senyora Maudie—. No va ser casualitat. Ahir al vespre estava al porxo, esperant. Anava esperant que vinguéssiu per la vorera, i mentre esperava pensava: «L’Atticus Finch no guanyarà, és impossible que guanyi, però és l’únic de tots aquests voltants capaç de tenir un jurat tanta estona deliberant en un cas com aquest». I vaig pensar entre mi: «Bé, almenys haurem fet un pas endavant; un pas petit, però un pas».

—Però, és cap consol, això? Serveix de res que hi hagi bons jutges i bons advocats si tenim mals jurats? —va murmurar en Jem—. Quan sigui gran…

—Això és una cosa que hauràs de discutir amb el teu pare —va dir la senyora Maudie.

Vam baixar l’escala nova del porxo de casa la senyora Maudie i encara vam trobar el senyor Avery i la senyoreta Stephanie al sol fent córrer la llengua. Havien fet un tros de vorera i eren davant de casa la senyoreta Stephanie. La senyoreta Rachel es dirigia en aquell moment cap a ells.

—Jo em sembla que seré pallasso, quan sigui gran —va dir en Dill.

En Jem i jo ens vam parar en sec.

—Tal com ho sentiu: pallasso —va dir—. L’única cosa que sé fer bé és enriure-me’n de la gent, o sigui que me n’aniré amb un circ a partir-me de riure.

—Ho tens entès al revés, Dill —va dir en Jem—. Els pallassos són uns desgraciats; és la gent, que se’n riu d’ells.

—Jo seré un pallasso diferent. Em plantaré al mig de la pista per enriure-me’n de la gent. Mira —va dir, assenyalant més enllà—. Tota aquesta colla haurien d’anar muntats en una escombra. La meva tieta ja hi va.

La senyoreta Stephanie i la senyoreta Rachel gesticulaven frenèticament cap a nosaltres, d’una manera que no desmentia gens el comentari d’en Dill.

—Valga’m Déu —va exclamar en Jem—. Quedarem malament, ara, si fem com si no les veiéssim.

Alguna cosa passava. El senyor Avery tenia la cara vermella d’esternudar i va estar a punt de projectar-nos fora de la vorera quan vam arribar on eren. La senyoreta Stephanie tremolava d’emoció, i la senyoreta Rachel va engrapar en Dill per l’espatlla.

—Aneu cap al pati de darrere i no us en mogueu —va dir—. Pot haver-hi soroll.

—Què passa? —vaig demanar.

—Que no ho sabeu? Tot el poble en va ple…

En aquell moment la tieta Alexandra va sortir a la porta de casa i ens va cridar, però no hi va ser a temps. La senyoreta Stephanie va tenir la satisfacció de dir-nos-ho ella: aquell matí el senyor Bob Ewell havia aturat l’Atticus a la cantonada de l’oficina de correus, li havia escopit a la cara i li havia dit que el pelaria encara que fos l’última cosa que fes a la vida.