6

—Sí —va dir el meu pare a en Jem quan en Jem li va demanar si podíem anar a passar una estona amb en Dill a la vora de la bassa dels peixos de la senyoreta Rachel, perquè era l’última nit que en Dill passava a Maycomb—. Digueu-li adéu de part meva, i que fins l’estiu que ve.

Vam saltar la paret baixa que separava el jardí de la senyora Rachel del camí d’accés al nostre garatge. En Jem va fer un xiulet en la foscor, i en Dill ens va respondre.

—No bufa ni un alè d’aire —va dir en Jem—. Mireu.

Va assenyalar cap a llevant: de darrere les nogueres de casa la senyora Maudie sortia una lluna gegantina.

—Amb la lluna sembla que faci més calor.

—Hi ha la creu, avui? —va demanar en Dill, sense aixecar la vista, perquè feia un cigarro amb paper de diari i picadura.

—No; hi ha la senyora. No encenguis això, Dill, que empudegaràs tot el veïnat.

A la lluna de Maycomb hi havia una senyora pentinant-se davant d’un tocador.

—Et trobarem a faltar, Dill —vaig dir—. Què us sembla si espiem el senyor Avery?

El senyor Avery vivia a l’altra banda del carrer, davant de casa la viuda del senyor Henry Lafayette Dubose. A banda de passar el platet el diumenge a l’església, el senyor Avery estava al porxo de casa seva cada vespre fins a les nou i esternudava. Una nit vam tenir el privilegi de presenciar una actuació seva que devia ser l’última, perquè no l’hi vam tornar a veure fer mai més. En el moment que en Jem i jo ens disposàvem a baixar l’escala del porxo de casa la senyora Maudie, en Dill ens va fer parar en sec dient «Ostres, mireu!» i assenyalant a l’altra banda del carrer. D’entrada no vam veure res més que un porxo recobert de parra borda, però observant amb més deteniment vam distingir un raig de líquid que sortia d’entre les fulles i queia fent esquitxos en el cercle de claror groga del fanal, descrivint un arc que a nosaltres ens va semblar d’uns deu peus entre el naixement i el terra. En Jem va dir que el senyor Avery feia trampa, en Dill va dir que devia beure un galó al dia, i la discussió subsegüent sobre distàncies relatives i rècords respectius em va fer sentir novament marginada, perquè en aquell camp no hi tenia cap habilitat.

En Dill es va desemperesir, va badallar i va dir, en un fals to indiferent:

—Què us sembla si anem a fer un volt?

Em va semblar que allà hi havia gat amagat. A Maycomb no hi ha ningú que surti a fer un volt perquè sí.

—A on, Dill?

En Dill va apuntar cap al sud amb un gest del cap.

En Jem va dir:

—Va, sí.

Jo vaig protestar, i aleshores em va dir en to melós:

—No has de venir, nena, si no vols.

—I tu no hi has d’anar, no sé si te’n recordes.

A en Jem no li agradava recordar les ensopegades; pel que semblava, l’única cosa que havia tret de la seva topada amb l’Atticus era més traça a l’hora de contestar.

—No farem res, Scout; només anar fins al fanal i tornar.

Vam posar-nos a passejar per la vorera, sentint cruixir els gronxadors dels porxos sota el pes del veïnat, els apagats murmuris nocturns dels adults del nostre carrer. De tant en tant sentíem riure la senyoreta Stephanie Crawford.

—Què? —va dir en Dill.

—Ara —va dir en Jem—. Torna cap a casa, Scout.

—Què voleu fer?

En Dill i en Jem només volien espiar per la finestra de la persiana desballestada per aviam si veien en Boo Radley, i em van dir que si no els volia acompanyar me’n tornés cap a casa i no ho xerrés a ningú.

—I, per què coi heu hagut d’esperar fins aquesta nit?

Perquè de nit no els veurien, perquè l’Atticus estaria tan ficat en el llibre que llegís que no sentiria arribar ni la fi dels temps, perquè si en Boo Radley els matava es perdrien l’escola però no les vacances, i perquè era més fàcil veure l’interior d’una casa fosca a les fosques que no de dia. Quedava entès?

—Jem, sisplau…

—No t’ho penso repetir, Scout: calla d’una vegada o torna-te’n a casa. T’ho juro que cada dia et comportes més com una nena!

Això no em va deixar cap més opció que quedar-me amb ells. Vam considerar que era millor passar per sota de la tanca de filferro del fons de la parcel·la de casa els Radley, perquè així era més difícil que ens veiessin. La tanca delimitava un espai on hi havia un hort gran i una comuna estreta de fusta.

En Jem va aixecar el filferro de sota i hi va fer passar en Dill. Jo hi vaig passar després, i vaig aguantar el filferro aixecat perquè hi passés en Jem. Ell hi va passar molt just.

—No feu soroll —ens va dir amb un fil de veu—. Sobretot no us fiqueu entre les cols, que despertaríeu a tothom.

Imbuïda d’aquesta por, vaig començar a caminar amb peus de plom. Vaig afanyar-me una mica més quan vaig veure en Jem al fons fent-me senyals a la claror de la lluna. Vam arribar a la reixa que separava l’hort de la part de darrere. En Jem la va tocar, i la reixa va grinyolar.

—Escup-hi —li va dir en Dill en veu baixa.

—Ens has ficat en una ratera, Jem —vaig murmurar—. No ho tindrem gens fàcil, per sortir.

—Calla… Escup-hi, Scout.

Vam gastar tota la saliva que teníem. En Jem va obrir la reixa a poc a poc, la va aixecar i la va deixar repenjada a la tanca. Érem a la part de darrere la casa.

La part de darrere de casa els Radley encara era menys acollidora que la part de davant: una eixida esbalandrada que ocupava tot l’ample de la casa, amb dues portes i dues finestres fosques entre porta i porta. En un extrem, aguantant la teulada, en lloc d’una columna hi havia un puntal. En un racó de l’eixida hi havia una estufa; a sobre, un mirall de tocador reflectia la lluna i brillava fantasmagòricament.

—Ep —va dir en Jem, fluix, aixecant el peu.

—Què passa?

—Pollets —va xiuxiuejar.

En Dill ens va confirmar que en aquella foscor estàvem assetjats per totes bandes quan davant nostre va exclamar «ui» amb un fil de veu. Vam arrossegar-nos cap al lateral de la casa, fins a la finestra de la persiana esgavellada. L’ampit era un tros més amunt que el cap d’en Jem.

—Vine, que t’aixeco —va murmurar en Jem a en Dill—. Calla, espera. —Va agafar el seu puny esquerre i el meu puny dret, jo vaig agafar el meu puny esquerre i el puny dret d’en Jem, ens vam ajupir i en Dill es va asseure a la cadireta que li fèiem. Vam hissar-lo i ell es va agafar a l’ampit.

—Afanya’t —li va xiuxiuejar en Jem—, que no aguantarem gaire estona.

En Dill em va picar a l’espatlla i el vam baixar fins a terra.

—Què has vist?

—Res. Cortines. Al fons hi ha una mica de claror, per això.

—Toquem el dos —va dir en Jem en veu baixa—. Anem cap als darreres de la casa. Tu calla —em va avisar quan va veure que volia protestar.

—Provem la finestra de darrere.

—No, Dill —vaig dir jo.

En Dill es va parar i va deixar passar primer en Jem. Quan en Jem va posar el peu al primer esglaó de l’eixida, el de baix de tot, l’esglaó va cruixir. Va quedar quiet, i hi va anar carregant el pes de mica en mica. L’esglaó no va fer soroll. En Jem va saltar dos esglaons, va posar el peu a l’eixida, s’hi va hissar i va perdre un moment l’equilibri, però el va recuperar i va posar-se de genolls a terra. Es va arrossegar fins a la finestra, va aixecar el cap i va mirar a dintre.

De cop vaig veure l’ombra. Era una ombra d’un home amb barret. D’entrada em vaig pensar que era un arbre, però no feia vent, i els troncs d’arbre no caminen. L’eixida estava banyada per la lluna, i l’ombra, dreta com un ciri, va travessar l’eixida cap on era en Jem.

En Dill la va veure després de mi, i es va tapar la cara amb les mans.

Quan va arribar sobre en Jem, en Jem la va veure. Es va tapar el cap amb les mans i es va quedar immòbil.

L’ombra es va aturar un pam més enllà d’en Jem. Va separar el braç del costat, el va tornar a deixar caure i es va quedar quieta. Tot seguit es va tombar, va tornar a passar per sobre d’en Jem, va travessar l’eixida i va desaparèixer per la cantonada, tornant-se’n per on havia vingut.

En Jem va saltar de l’eixida i va córrer cap a nosaltres. Va obrir la reixa d’una revolada, ens va fer passar a en Dill i a mi amb una empenta i ens va aviar entre dos rengles de cols. Mentre corria entre les cols em vaig entrebancar, i en el moment que queia es va sentir un tret que va ressonar a tot el carrer.

En Dill i en Jem es van arrupir al meu costat. En Jem va dir esbufegant:

—La tanca del pati de l’escola! Corre, Scout!

En Jem va aixecar el filferro de sota, i en Dill i jo hi vam passar rodolant. Quan ja havíem fet la meitat del tros que ens separava de l’alzina solitària del pati de l’escola que ens havia de servir de refugi, ens vam adonar que en Jem no ens seguia. Vam tornar enrere corrents i el vam trobar enganxat a la tanca, traient-se els pantalons a cops de peu per quedar lliure. Va córrer cap a l’alzina amb calçotets i prou.

Un cop segurs darrere l’arbre ens van deixar els nervis, però en Jem estava neguitós:

—Hem de tornar cap a casa, o si no ens trobaran a faltar.

Vam travessar el pati de l’escola corrents, vam passar arrossegant-nos per sota de la tanca, vam sortir al prat de darrere casa, ens vam enfilar per la tanca del fons de la nostra parcel·la i ens vam asseure a l’escala de l’eixida sense que en Jem ens hagués deixat parar ni un moment per descansar.

Un cop vam recuperar la respiració normal, tots tres ens vam acostar al davant de la casa amb tanta naturalitat com vam poder. Vam donar un cop d’ull al carrer i vam veure una rotllana de veïns a la reixa de l’entrada de casa els Radley.

—Valdrà més que hi anem —va dir en Jem—. Si no hi anem a treure el nas ho trobaran estrany.

El senyor Nathan Radley era darrere la reixa amb una escopeta oberta al plec del braç. L’Atticus era al costat de la senyora Maudie i de la senyoreta Stephanie Crawford. La senyoreta Rachel i el senyor Avery eren a prop. Cap d’ells no va veure que arribàvem.

Ens vam col·locar al costat de la senyora Maudie, que es va girar.

—On éreu? Que no heu sentit quin espetec?

—Què ha passat? —li va demanar en Jem.

—El senyor Radley ha disparat a un negre a l’hort.

—Ostres! L’ha tocat?

—No —va dir la senyoreta Stephanie—. Ha disparat a l’aire. Segur que l’ha fet tornar blanc de l’espant. Diu que si per aquí algú veu un negre blanc, és aquest. Diu que té l’altre canó preparat per a la pròxima fressa que senti a l’hort, i que la pròxima vegada no apuntarà enlaire, tant si és un gos, un negre o…

—Jem Finch!

—Mani! —va dir en Jem.

L’últim a parlar havia sigut l’Atticus.

—Què n’has fet, fill, dels pantalons?

—De quins pantalons?

—Dels teus.

De poc li podia servir fer l’orni, exhibint-se amb calçotets davant de tothom. Vaig sospirar.

—Daixò… Senyor Finch…

Vaig veure, a la claror del fanal, que en Dill en tramava alguna: tenia els ulls més oberts, i la cara d’angelet bufador se li havia fet encara més rodona.

—Què mana, Dill? —li va demanar l’Atticus.

—És que…, els hi he guanyat jo —va dir amb aire desmenjat.

—Que els hi has guanyat? Com?

En Dill es va posar la mà al clatell, i se la va passar per la closca i pel front.

—Jugàvem a pòquer de penyores vora la bassa dels peixos —va dir.

En Jem i jo vam respirar. Va semblar que els veïns es donaven per satisfets amb l’explicació, perquè se’n van desinteressar. Però, què era el pòquer de penyores?

No vam tenir temps d’esbrinar-ho, perquè la senyoreta Rachel va llançar un crit com la sirena d’incendis del poble:

—Bon Déu, Dill Harris! Que jugàveu a pòquer vora la bassa dels peixos? Tu sí que em pagaràs una bona penyora!

L’Atticus va salvar en Dill de rebre.

—Esperi, esperi, senyoreta Rachel —va dir—. És la primera vegada que sento que hi juguen. Hi jugàveu amb cartes?

En Jem va agafar-se a la mentida d’en Dill com a un clau ardent:

—No; amb mistos.

Vaig sentir admiració pel meu germà. Els mistos eren perillosos, però les cartes eren fatídiques.

—Jem, Scout —va dir l’Atticus—. Que no sàpiga que torneu a jugar mai més a cap mena de joc d’apostes. Vés a casa en Dill a buscar els pantalons, Jem. Ja us entendreu.

—No pateixis, Dill —va dir en Jem mentre tornàvem per la vorera a bon pas—. Segur que la teva tieta no t’estova; ja veuràs com el meu pare la convenç. Has tingut reflexos, eh? Escolta… Sents?

Ens vam parar i vam sentir que l’Atticus deia:

—No és res greu… Tots hi passen, senyoreta Rachel…

En Dill va quedar tranquil, però en Jem i jo no, perquè quedava per veure quins pantalons es posaria en Jem l’endemà al matí.

—Si vols te’n dono uns de meus —li va dir en Dill quan vam arribar a l’escala del porxo de casa la senyoreta Rachel.

En Jem li va dir que l’hi agraïa, però que no li entrarien. Ens vam despedir, i en Dill va entrar a casa. Devia recordar de cop que festejàvem, perquè va tornar a sortir corrents i em va fer un petó furtiu davant d’en Jem.

—Escriviu, eh? —va cridar quan ja ens en anàvem.

Encara que en Jem no hagués perdut els pantalons, no crec que aquella nit tampoc haguéssim dormit gaire. Qualsevol fressa nocturna que sentia des del llit plegable on dormia a l’eixida semblava arribar multiplicada; qualsevol trepig sobre la grava era en Boo Radley clamant venjança; qualsevol negre que passava rient a les fosques era en Boo Radley que s’havia escapat i ens venia a buscar; els insectes que picaven contra la tela mosquitera eren els dits de boig d’en Boo Radley estripant-la; els lilàs de l’Índia eren malèfics, amenaçadors, vius. Vaig debatre’m entre son i vigília fins que vaig sentir que en Jem murmurava:

—Dorms, Tres Ulls?^[5]

—Que ets boig?

—No cridis; l’Atticus ja ha apagat el llum.

A la claror morent de la lluna vaig veure que en Jem posava els peus a terra.

—Vaig a buscar-los —va dir.

Vaig incorporar-me.

—No hi aniràs pas; no et penso deixar.

Es va començar a posar la camisa.

—Hi haig d’anar.

—Si hi vas desperto l’Atticus.

—Si el despertes et mato.

Vaig estirar-lo cap a mi i el vaig fer seure al meu llit per mirar de fer-lo raonar.

—El senyor Nathan els trobarà demà al matí, Jem. Sap que els has perdut. Quan els ensenyi a l’Atticus te les carregaràs, però la cosa no passarà d’aquí. Va, torna-te’n al llit.

—Tot això ja ho sé —va dir en Jem—; per això mateix vaig a buscar-los.

Vaig començar a tenir molta por d’imaginar-me que tornava allà tot sol. Vaig recordar el que havia dit la senyoreta Stephanie: que el senyor Nathan tenia l’altre canó preparat per a la següent fressa que sentís, tant si era un negre, un gos o… En Jem ho sabia més bé que jo.

No sabia què fer:

—No val la pena jugar-se-la, Jem. Una pallissa fa mal, però passa. El senyor Nathan et volarà el cap, Jem. Sisplau…

En Jem va esbufegar, però sense perdre la paciència.

—Passa una cosa, Scout —va murmurar—. No tinc record que l’Atticus m’hagi posat mai la mà a sobre, i vull que continuï sent així.

Era un argument de pes. I això que l’Atticus ens amenaçava dia sí dia també.

—Perquè no t’ha enxampat mai, vols dir?

—Potser sí, però el fet és que vull que la cosa continuï com fins ara, Scout. No hauríem hagut de fer-ho, Scout, això d’aquesta nit.

Em sembla que va ser aleshores que en Jem i jo vam començar a distanciar-nos. Hi havia estones que no l’entenia, però aquests moments de desconcert duraven poc. Allò, però, va ser superior a mi.

—Sisplau —li vaig implorar—, repensa-t’hi; anar allà tot sol…

—Prou!

—Que et penses que no et tornarà a dirigir la paraula mai més o què? Penso anar-lo a despertar, Jem, t’ho juro…

En Jem em va engrapar pel coll del pijama i me’l va estrènyer.

—Doncs vinc amb tu —vaig dir, amb veu escanyada.

—No vull que vinguis; faries fressa.

No hi havia res a fer. Vaig obrir-li la porta de l’eixida i l’hi vaig aguantar mentre ell baixava furtivament l’escala. Devien ser cap a les dues de la matinada. La lluna es ponia, i la filigrana d’ombres de la nit s’anava difuminant. Els faldons de la camisa blanca d’en Jem voleiaven com un petit fantasma que s’esmunyís per fugir de l’alba imminent. Bufava un vent suau que em refrescava la suor que em baixava pels polsos.

Em vaig imaginar que hi anava per darrere, passant pel prat del costat de casa i travessant el pati de l’escola fins a trobar la tanca; si més no, aquest va ser el camí que va agafar. Això volia dir que trigaria més estona, i que encara no havia de patir. Vaig esperar fins que vaig pensar que ja podia començar a patir i esperar el tret d’escopeta del senyor Radley. De cop em va semblar que sentia grinyolar la tanca del fons. Va ser una il·lusió i prou.

De sobte vaig sentir tossir l’Atticus. Vaig aguantar-me l’alè. Hi havia vegades que fèiem una excursió al bany a mitjanit i ens el trobàvem llegint. Deia que de nit es despertava sovint, ens venia a veure i es posava a llegir una estona perquè li vingués la son. Vaig esperar que encengués el llum, forçant la vista per veure com la claror inundava el corredor, però tot va continuar fosc i vaig tornar a respirar.

Els animalons nocturns se n’havien anat, però els fruits madurs dels lilàs d’Índies tamborinejaven a la teulada quan s’aixecava una mica d’aire, i la foscor de la nit es feia tètrica amb el lladruc llunyà dels gossos.

De cop vaig veure que tornava. La blancor de la camisa d’en Jem va saltar per sobre de la tanca del fons i va anar tornant-se més gran de mica en mica. En Jem va pujar l’escala de l’eixida, va entrar, va tancar la porta i es va asseure al seu llit plegable. Va ensenyar-me els pantalons sense dir res. Es va estirar, i durant una estona vaig sentir que el llit tremolava. Al cap de no gaire va quedar quiet. No el vaig sentir regirar-se més.