15

Després de moltes telefonades, moltes al·legacions en favor de l’acusat i una llarga carta de perdó de la seva mare, va acordar-se que en Dill es podia quedar. Vam passar junts una setmana en pau. Després, poca n’hi va haver; ens esperava un malson.

Va començar un vespre havent sopat. En Dill havia acabat, la tieta Alexandra seia en una butaca del racó, l’Atticus seia a la seva i en Jem i jo llegíem a terra. Havia sigut una setmana plàcida: jo m’havia comportat amb la tieta Alexandra; a en Jem se li havia fet petita la cabanya de dalt de l’arbre però ens havia ajudat a en Dill i a mi a fabricar una nova escala de corda per pujar-hi; en Dill s’havia empescat un pla infal·lible per fer sortir en Boo Radley del cau sense cap risc per a nosaltres (deixar un rastre de caramels de llimona de la porta de darrere al jardí de davant, que segur que ell seguiria com una formiga). Es va sentir un truc a la porta de davant, en Jem hi va anar i va tornar dient que era el senyor Heck Tate.

—Doncs digue-li que passi —va dir l’Atticus.

—Ja l’hi he dit. Hi ha uns quants homes més al jardí, i volen que surtis tu.

A Maycomb, els homes adults es queden al jardí només per dues raons: per una mort o per política. Vaig pensar qui es devia haver mort. En Jem i jo vam sortir a la porta, però l’Atticus ens va dir alt:

—Entreu a casa.

En Jem va apagar els llums de la sala i va aixafar el nas contra la tela mosquitera d’una finestra. La tieta Alexandra el va renyar.

—Un moment i prou, tieta; només per veure qui són —va dir en Jem.

En Dill i jo vam ocupar una altra finestra. Un grup d’homes envoltava l’Atticus. Semblava que parlessin tots alhora.

—… traslladar-lo demà a la presó del comtat —deia el senyor Tate—. No vull tenir merders, però no puc assegurar que no n’hi hagi…

—No diguis bestieses, Heck —va dir l’Atticus—. A Maycomb aquestes coses no passen.

—Només dic que no estic tranquil.

—Heck, si hem demanat un ajornament és precisament per estar tranquils. Som dissabte —va dir l’Atticus—. El judici segurament serà dilluns. Bé el pots tenir una nit, no? No crec que ningú de Maycomb em vulgui prendre un client, amb la temporada de vaques magres que passem.

Hi va haver un murmuri festiu que es va apagar de cop quan el senyor Link Deas va dir:

—La gent d’aquí no farà res. Qui em fan patir són la colla d’Old Sarum… No es podria demanar un…, com es diu, Heck?

—Un canvi de sala? —va dir el senyor Tate—. No serviria de res, no?

L’Atticus va dir una cosa que no es va entendre. Vaig tombar-me cap a en Jem, que em va imposar silenci amb un gest de la mà.

—… perquè —deia l’Atticus— m’imagino que aquella colla no us fa por, no?

—Ja saps com van, quan van borratxos.

—El diumenge no acostumen a beure; quasi sempre van a l’església… —va dir l’Atticus.

—Però això és un cas especial… —va dir algú.

Mentre confabulaven i secretejaven, la tieta Alexandra va dir a en Jem que si no encenia els llums de la sala faria quedar malament la família. En Jem no la va sentir.

—D’entrada ja no entenc com és que t’hi vas embolicar —deia el senyor Link Deas—. En pots sortir escaldat, Atticus; molt escaldat.

—Vols dir?

Era la pregunta insidiosa característica de l’Atticus. «Vols dir que has de fer aquest moviment, Scout?». I pim, pam, pum, el tauler d’escacs quedava buit de peces meves. «Vols dir, Jem? Llegeix-te això, doncs». I en Jem es passava tota la tarda barallant-se amb els discursos de Henry W. Grady.^[11]

—Link, aquest noi potser anirà a la cadira elèctrica, però no hi anirà fins que no surti la veritat. —L’Atticus va dir això amb veu neutra—. I tu saps quina és la veritat.

Hi va haver un murmuri general, que es va fer més amenaçador quan l’Atticus va recular cap al primer esglaó de l’escala i el grup d’homes se li va acostar.

De cop en Jem va exclamar:

—Atticus, truquen al telèfon!

Els homes van tenir un sobresalt i es van dispersar. Eren gent que vèiem cada dia: botiguers, terratinents del poble; hi havia el doctor Reynolds, i també el senyor Avery.

—Doncs agafa’l, Jem —va dir l’Atticus en veu alta.

Va esclatar una riallada. Quan l’Atticus va encendre el llum de sostre de la sala va trobar en Jem a la finestra, blanc tot ell tret de la marca nítida que la tela mosquitera li havia deixat al nas.

—Es pot saber per què esteu a les fosques? —ens va demanar.

En Jem va mirar com es dirigia cap a la seva butaca i agafava el diari vespertí. Tinc la sospita que l’Atticus sotmetia totes les crisis de la seva vida a una anàlisi serena darrere les pàgines del Mobile Register, el Birmingham News i el Montgomery Advertiser.

—Et venien a buscar, oi? —va dir en Jem, acostant-se-li—. Se’t volien emportar, oi?

L’Atticus va abaixar el diari i es va quedar mirant en Jem.

—Què llegies? —li va demanar. I tot seguit li va dir amb dolçor—: No, fill; aquesta gent és amiga.

—No eren una banda? —va dir en Jem, mirant-lo de cua d’ull.

L’Atticus va voler reprimir un somriure però no ho va aconseguir.

—No; a Maycomb no hi ha bandes ni animalades d’aquestes. No tinc notícia que a Maycomb hi hagi hagut mai cap banda.

—Temps enrere el Ku Kux Klan havia empaitat els catòlics.

—Tampoc tinc notícia que a Maycomb hi hagi catòlics —va dir l’Atticus—; et confons. Cap al 1920 hi havia hagut una societat secreta, però era més una organització política que cap altra cosa. A més a més, no espantarien ningú. Una nit van rondar per davant de casa del senyor Sam Levy, però en Sam se’ls va plantar al porxo i els va dir que n’hi havia per riure, que ell mateix els havia venut els llençols amb què es cobrien. En Sam els va avergonyir tant que van acabar anant-se’n.

La família Levy complia tots els requisits per ser «gent de bé»: tenien un capteniment assenyat, i feia cinc generacions que ocupaven el mateix tros de terra a Maycomb.

—El Ku Klux Klan ja no existeix —va dir l’Atticus—, i no ressorgirà.

Vaig entrar a casa amb en Dill a temps per sentir que l’Atticus deia a la tieta Alexandra «… a favor dels drets de les dones del sud com qualsevol, però no estic d’acord a defensar les convencions socials a costa d’una vida humana», una declaració de principis que em va fer sospitar que havien tornat a discutir.

Vaig buscar en Jem i el vaig trobar a la seva habitació, tirat al llit, meditant.

—S’han tornat a barallar? —li vaig demanar.

—Una mica. La tieta no para d’atabalar-lo amb això d’en Tom Robinson. Ha estat a punt de dir que l’Atticus era una vergonya per a la família. Scout, tinc por.

—Por de què?

—Tinc por per l’Atticus. Algú podria fer-li mal.

En Jem no va voler especificar més; a totes les meves preguntes es va limitar a respondre’m que no l’empipés.

L’endemà era diumenge. Entre la classe de catecisme i l’ofici, durant l’estona que sortíem a estirar les cames vaig veure l’Atticus al pati de l’església amb una altra pinya d’homes. El senyor Heck Tate hi era, i vaig pensar que potser havia vist la llum. No anava mai a l’església. Fins i tot hi havia el senyor Underwood. El senyor Underwood només vivia per una cosa, el Maycomb Tribune, del qual era propietari, director, redactor i impressor. Es passava el dia davant del linotip, on de tant en tant se servia un got de marrasquí d’un gerro que sempre tenia a mà. Rara vegada buscava la notícia; la gent les hi portava. Deien que elaborava mentalment cada edició completa del Maycomb Tribune i que la componia directament al linotip. Era probable. Algú devia haver anat a arrencar el senyor Underwood de la cadira.

Vaig anar a trobar l’Atticus a la porta, i em va dir que havien traslladat en Tom Robinson a la presó de Maycomb. També va dir, més per a ell mateix que per a mi, que si d’entrada l’haguessin tancat allà no hi hauria hagut gens d’enrenou. Vaig veure’l ocupar el seu lloc al tercer banc, i li vaig sentir mussitar «Més a prop de Tu, Déu meu» unes quantes notes ressagat. No s’asseia mai amb la tieta Alexandra, en Jem i jo. A l’església li agradava estar sol.

La pau postissa que es vivia el diumenge esdevenia encara més irritant a causa de la presència de la tieta Alexandra. L’Atticus se n’anava de dret al despatx havent dinat, on, si alguna vegada el passàvem a veure, el trobàvem llegint reclinat a la seva cadira giratòria. La tieta Alexandra es posava còmoda per fer la seva migdiada de dues hores i ens advertia que no féssim soroll al jardí perquè tot el veïnat descansava. En Jem, com que ja era gran, es tancava a la seva habitació amb una pila de revistes de futbol americà, i en Dill i jo ens passàvem el diumenge rondant pel prat de darrere casa.

Com que el diumenge no es podien tirar trets, en Dill i jo vam estar una estona al prat fent xuts a la pilota d’en Jem sense gaires ganes. En Dill em va demanar si em faria gràcia anar a punxar una mica en Boo Radley. Jo li vaig dir que molestar-lo estava mal fet, i el que quedava de tarda el vaig dedicar a assabentar en Dill de les novetats de l’hivern passat. Vaig deixar-lo força impressionat.

A l’hora de sopar cadascú va anar a casa seva. Havent sopat, mentre en Jem i jo ens disposàvem a passar el vespre com de costum, l’Atticus va fer una cosa que ens va distreure: va entrar a la sala amb un cable elèctric molt llarg que tenia una bombeta en un extrem.

—Surto una estona —va dir—. Com que quan torni ja sereu a dormir, us dic bona nit ara.

Dit això, es va posar el barret i va sortir per la porta de darrere.

—Agafa el cotxe —va dir en Jem.

El nostre pare tenia les seves peculiaritats. Una era que no prenia mai postres; una altra, que li agradava caminar. Que jo en tingués memòria, al garatge sempre hi havia hagut un Chevrolet en perfecte estat, i l’Atticus feia moltes milles a causa de la feina, però a Maycomb cobria a peu quatre vegades al dia la distància que separava casa nostra del seu despatx, que era cap a dues milles en total. Deia que l’únic exercici que feia era caminar. A Maycomb, si sorties a voltar sense tenir intenció d’anar a cap lloc concret, es considerava que no tenies un objectiu concret a la vida.

Al cap d’una estona vaig dir bona nit a la tieta Alexandra i al meu germà. Quan ja estava submergida en la lectura del llibre que llegia, vaig sentir en Jem trastejant a la seva habitació. Estava tan familiaritzada amb els sorolls que feia sempre abans d’anar-se’n a dormir que vaig anar a trucar a la porta que comunicava amb la seva habitació:

—Com és que no te’n vas a dormir?

—Me’n vaig una estona al centre.

S’estava canviant els pantalons.

—Per què? Són quasi les deu, Jem.

Va dir que ja ho sabia, però que pensava sortir igualment.

—Doncs vinc amb tu. Encara que em diguis que no, penso venir, sents? —En Jem va veure que hauria de barallar-se amb mi per fer-me quedar, i també devia pensar que si ens barallàvem la tieta Alexandra s’enfadaria, perquè va acabar cedint de mala gana.

Vaig vestir-me a corre-cuita. Vam esperar fins que la tieta Alexandra va apagar el llum de la seva habitació, i vam baixar per l’escala de l’eixida sense fer soroll. Aquella nit no hi havia lluna.

—A en Dill li agradaria venir —vaig dir en veu baixa.

—Doncs que vingui —va dir en Jem amb aire resignat.

Vam saltar per sobre de la paret baixa del jardí, vam travessar el jardí lateral de casa la senyoreta Rachel i ens vam acostar a la finestra d’en Dill. En Jem va fer un xiulet. En Dill va treure el cap per darrere la tela mosquitera de la finestra, va desaparèixer i al cap de cinc minuts obria la finestra i s’hi esmunyia. Com a bon veterà, no va obrir la boca fins que no vam ser a la vorera.

—Què passa?

—A en Jem li ha agafat una ramalada —vaig dir, un mal que segons la Calpurnia tots els nens agafaven a la seva edat.

—Tinc un pressentiment —va dir en Jem—, un mal pressentiment.

Vam passar per davant de casa la senyora Dubose, que era buida i tancada amb pany i clau i tenia les camèlies ofegades per les males herbes. Hi havia vuit cases més fins a la cantonada de l’oficina de correus.

La banda de migdia de la plaça era deserta. A cada cantonada es retallava una araucària, i entre l’una i l’altra brillava a la claror dels fanals una de les baranes de ferro que hi havia per fermar-hi cavalls i mules. A la comuna del jutjat hi havia un llum encès, però a part d’això aquell costat de l’edifici era a les fosques. Un quadrat de botigues encerclava la plaça del jutjat, totes amb una claror esmorteïda procedent de la rebotiga.

L’Atticus havia tingut el despatx al jutjat quan començava a exercir d’advocat, però al cap d’uns quants anys l’havia traslladat a l’edifici del Maycomb Bank, que era un lloc més tranquil. Quan vam tombar la cantonada de la plaça vam veure el cotxe estacionat davant del banc.

—És al despatx —va dir en Jem.

Però no hi era. El despatx era al capdavall d’un llarg passadís. Mirant pel passadís hauríem hagut de veure «Atticus Finch, Advocat» en lletra petita i sòbria retallat contra la claror de darrere la porta, però era tot fosc.

En Jem va mirar per la porta del banc per assegurar-se’n. Va girar la maneta. La porta era tancada.

—Tirem més amunt. Potser ha anat a veure el senyor Underwood.

El senyor Underwood no només dirigia la redacció del Maycomb Tribune, sinó que també hi vivia. Hi vivia a sobre, més ben dit. Per estar al corrent de les novetats del jutjat i de la presó només havia de treure el cap per la finestra del primer pis. L’edifici del diari era a l’angle nord-occidental de la plaça, i per arribar-hi havíem de passar per davant de la presó.

La presó de Maycomb era l’edifici més antic i més tètric de tot el comtat. L’Atticus deia que era digne d’haver sigut concebut pel nostre parent Joshua Saint Clair. En tot cas, era el producte del deliri d’algú. Completament fora de lloc en una població de botigues de façana austera i cases de teulada inclinada, la presó de Maycomb era una obra gòtica en miniatura de l’amplada d’una cel·la i l’altura de dues, tota carregada de merlets i arcbotants diminuts. La fantasia quedava completa amb la façana de maó roig i les gruixudes barres de ferro de les seves finestres de capella. No estava al capdamunt de cap turó solitari, sinó encaixada entre la ferreteria Tyndal i la redacció del Maycomb Tribune. La presó era l’únic tema de debat de Maycomb: els seus detractors deien que semblava un excusat victorià, mentre que els seus defensors deien que donava un aire de respectabilitat al poble, i que cap foraster sospitaria mai que era ple de negres.

Mentre anàvem caminant per la vorera vam veure un llum solitari encès al fons de tot.

—És curiós —va dir en Jem—. La presó no té llum a fora.

—Sembla que sigui sobre la porta —va dir en Dill.

De les barres de la finestra del pis de dalt sortia un llarg cable elèctric que baixava pel costat de l’edifici. A la claror de la bombeta nua, l’Atticus seia repenjat a la porta. Seia en una de les cadires del seu despatx, i llegia, indiferent als insectes que li voletejaven per sobre el cap.

Vaig fer acció d’arrencar a córrer, però en Jem em va deturar.

—No l’anem a veure —va dir—, que potser s’enfadarà. Ja hem vist que està bé; ja podem tornar a casa. Només volia saber on era.

En el moment que travessàvem la plaça per tallar camí, per la carretera de Meridian van arribar quatre cotxes empolsinats, l’un darrere l’altre, circulant a poc a poc. Van voltar la plaça, van passar per davant de l’edifici del banc i es van parar davant de la presó.

No en va baixar ningú. Vam veure que l’Atticus aixecava els ulls del diari. Va tancar-lo, el va plegar calmosament, se’l va deixar a la falda i es va tirar el barret enrere. Semblava que els esperés.

—Veniu —va dir en Jem amb un fil de veu. Vam travessar furtivament la plaça i la calçada fins a arribar a la porta de l’adrogueria, on ens vam refugiar. En Jem va donar un cop d’ull vorera enllà.

—Ens hi podem acostar més —va dir.

Vam córrer fins a la porta de la ferreteria Tyndal, que ja era força a prop però a una distància prudencial.

Van anar baixant homes dels cotxes, sols o per parelles. Les seves siluetes fosques es feien més reals a mesura que la claror revelava formes vives que es dirigien cap a la porta de la presó. L’Atticus no es va moure. Els homes ens el van tapar.

—És a dintre, senyor Finch? —va dir un home.

—Sí, és a dintre —vam sentir que responia l’Atticus—, i dorm. No el desperteu.

L’acatament de la petició del meu pare va donar lloc a un fet que més tard vaig veure com un aspecte tristament còmic d’una situació gens divertida: els homes van començar a parlar a mitja veu.

—Ja sap què volem —va dir un altre home—. Aparti’s de la porta, senyor Finch.

—Gira cua i torna-te’n a casa, Walter —va dir l’Atticus en to afable—. En Heck Tate corre per aquí.

—Què ha de córrer per aquí! —va dir un altre home—. La patrulla d’en Heck deu estar tan emboscada que no tornarà fins demà de matí.

—Ah, sí? Com és?

—Els han posat sobre una pista falsa —es van limitar a respondre-li—. No s’ho esperava, això, eh, senyor Finch?

—No m’ho esperava, no. I és clar —va dir el meu pare, encara en el mateix to de veu—, ara la cosa canvia, no?

—I tant —va dir una veu greu, el propietari del qual era una ombra.

—Vols dir?

Era la segona vegada en dos dies que sentia a l’Atticus formular aquella pregunta, que significava que estava a punt de matar-li una peça a algú. Allò no m’ho podia perdre. Vaig desagafar-me d’en Jem i vaig córrer cap a l’Atticus tan de pressa com em permetien les cames.

En Jem va fer un xiscle i va voler atrapar-me, però els portava massa avantatge. Vaig obrir-me pas entre tot de cossos foscos i pudents i vaig entrar en el cercle de llum.

—Hola, Atticus…

Em vaig pensar que li donaria una sorpresa agradable, però la cara que va fer em va estroncar l’alegria. Als ulls li vaig veure una lluïssor d’esglai, que se li va apagar quan en Dill i en Jem van emergir en la claror.

Vaig sentir una olor acre de whisky i de cort de porcs, i quan vaig mirar al meu voltant vaig descobrir que tots aquells homes eren de fora. No era la gent que havia vist la nit abans. Em va venir calor i vergonya: havia entrat exultant al mig d’una rotllana de gent que no havia vist mai.

L’Atticus es va aixecar de la cadira, però ho va fer amb moviments lents, com un vell. Va deixar-hi el diari amb molta cura, mirant d’allisar-ne els plecs amb dits cançoners. Li tremolaven una mica.

—Torna-te’n a casa, Jem —va dir—. Emporta’t l’Scout i en Dill a casa.

Teníem el costum d’obeir les ordres de l’Atticus a la primera, encara que fos a contracor, però en Jem tenia el posat d’aquell qui no pensa bellugar-se.

—Et dic que te’n tornis a casa.

En Jem va fer que no amb el cap. L’Atticus es va posar els punys a la cintura, i aleshores en Jem el va imitar. Mentre estaven així l’un davant de l’altre, vaig pensar que s’assemblaven ben poc: els ulls i els cabells castanys d’en Jem, com la cara oval i les orelles arrapades als costats, eren de la nostra mare, i contrastaven estranyament amb els cabells agrisats i les faccions dures de l’Atticus. Tot i així, segons com, eren iguals. Aquell antagonisme els feia iguals.

—He dit que te’n tornis a casa, Jem.

En Jem va fer que no amb el cap.

—Ja l’hi faig anar jo —va dir un home robust, i va agafar en Jem bruscament pel coll de la camisa. El va engrapar tan fort que quasi li va fer aixecar els peus de terra.

—Deixi’l anar! —li vaig dir, i li vaig clavar una coça. Jo anava descalça, i em va sobtar veure’l fer un pas enrere amb cara de dolor. Havia volgut clavar-li una coça a la canya, però havia apuntat massa alt.

—Prou, Scout. —L’Atticus em va posar la mà a l’espatlla—. Això no es fa…

Jo em vaig voler justificar:

—Ningú té dret a tractar en Jem d’aquesta manera —vaig dir.

—Va, senyor Finch, faci’ls marxar —va remugar algú—. Li donem quinze segons perquè els faci marxar.

Enmig d’aquell estrany aplec de gent, l’Atticus intentava que en Jem el cregués.

—No me’n penso anar —era la seva resposta invariable a totes les amenaces i súpliques de l’Atticus, que van acabar amb un «Sisplau, Jem, emporta-te’ls cap a casa».

Jo ja en començava a estar farta, però vaig pensar que en Jem devia tenir motius poderosos per fer el que feia, vist el que l’esperava quan l’Atticus tornés a casa. Vaig donar una mirada a la rotllana d’homes. Era una nit d’estiu, però quasi tots portaven granota i camises de cotó cordades fins dalt. Vaig pensar que eren fredolics, perquè no portaven les mànigues arremangades sinó cordades dels punys. Uns quants portaven el barret enfonsat fins a les orelles. Eren homes d’expressió adusta i ulls de son que no semblaven acostumats a estar llevats fins tard. Vaig tornar a buscar alguna cara coneguda, i al mig del semicercle vaig acabar trobant-ne una.

—Hola, senyor Cunningham.

Va semblar que no em sentia.

—Hola, senyor Cunningham. Com té la vinculació?

Els assumptes jurídics del senyor Walter Cunningham m’eren familiars perquè l’Atticus me n’havia parlat en detall una vegada. Aquell tros d’home va pestanyejar i va agafar-se els tirants de la granota amb els polzes. Se’l veia incòmode; es va escurar el coll i va desviar la mirada. El meu gest amistós no havia trobat resposta.

El senyor Cunningham no portava barret, i la meitat superior del front se li veia blanca en comparació amb la cara torrada del sol, cosa que em va fer suposar que normalment en portava. Va carregar el pes del cos sobre l’altre peu, i vaig veure que anava calçat amb botes altes.

—No se’n recorda de mi, senyor Cunningham? Sóc la Jean Louise Finch. Un dia ens va portar un sac de nous, se’n recorda?

Vaig començar a experimentar la impotència que se sent quan trobes un conegut per casualitat i no et reconeix.

—Vaig a escola amb en Walter —vaig insistir—. És fill seu, oi? Oi, senyor Cunningham?

El senyor Cunningham es va decidir a fer un sí imperceptible amb el cap. Almenys em reconeixia.

—Fa el mateix curs que jo —vaig dir—. És molt estudiós. I bon nano —vaig afegir—, molt bon nano. Un dia el vam convidar a dinar a casa i el vaig pegar, però vam tornar a quedar amics. Doni-li records de part meva.

L’Atticus ens havia dit que era de bona educació parlar a la gent de coses que els interessessin, no de coses que t’interessessin a tu. Com que el senyor Cunningham no manifestava gaire interès pel seu fill, vaig reprendre el tema de la vinculació com a última temptativa per fer-lo sentir-se a gust.

—Les vinculacions són una mala cosa —el vaig advertir, mentre m’adonava que m’adreçava a tots els presents. Tots els homes em miraven, alguns amb la boca entreoberta. L’Atticus havia deixat d’insistir a en Jem, i tots dos estaven quiets al costat d’en Dill. Més que amb atenció, em miraven amb fascinació. L’Atticus arribava fins a l’extrem de tenir també la boca entre-oberta, un gest que un dia ens havia dit que era vulgar. De cop ens vam entremirar i la va tancar.

—Atticus, li deia al senyor Cunningham que això de les vinculacions és una mala cosa, però tu dius que no s’ha de patir, que a vegades s’allarga molt però que ho podreu trampejar… —Començava a perdre el fil, i a pensar que havia ficat els peus a la galleda. Allò de les vinculacions era més adequat per a una conversa de sobretaula.

Vaig començar-me a notar els cabells dels polsos molls de suor. Si hi havia una cosa que no podia suportar era que un grup de gent em mirés. No es movia ningú.

—Què passa? —vaig demanar.

L’Atticus no va dir res. Vaig mirar tot al voltant i vaig aixecar els ulls cap al senyor Cunningham, que tenia la cara tan inexpressiva com tots els altres. Però de cop va fer una cosa molt curiosa: es va ajupir i em va agafar totes dues espatlles.

—Li donaré records de part teva, maca —va dir.

Tot seguit es va redreçar i va fer un gest amb la seva manassa.

—Toquem el dos —va dir—. Va, nois, anem.

Tal com havien vingut, els homes van tornar a pujar amb aire desmenjat, sols o per parelles, als seus cotxes atrotinats. Les portes es van anar tancant de cop, els motors van roncar i se’n van anar.

Vaig tombar-me cap a l’Atticus, però l’Atticus havia anat cap a la presó i s’hi havia repenjat de cara a la paret. M’hi vaig acostar i li vaig estirar la màniga.

—Ens en podem anar cap a casa, ara?

Ell va assentir amb el cap, es va treure el mocador de la butxaca, se’l va passar per la cara i es va mocar fort.

—Senyor Finch… —Una veu dolça i enrogallada ens va arribar de la foscor del pis de dalt—. Se n’han anat?

L’Atticus va fer un pas enrere i va mirar enlaire.

—Sí, se n’han anat —va dir—. Ja pots dormir, Tom; no t’empiparan més.

Des d’una altra banda, una altra veu va perforar la foscor de la nit:

—Ja hi pots pujar de peus. T’he cobert tota l’estona, Atticus.

El senyor Underwood i la seva escopeta de dos canons van treure el cap per la finestra de sobre la redacció del Maycomb Tribune.

Era molt més tard de l’hora que solia anar-me’n a dormir, i em notava molt cansada, però semblava que l’Atticus i el senyor Underwood s’haguessin de passar tota la nit parlant, el senyor Underwood des de la seva finestra i l’Atticus amb el cap aixecat cap a ell. Per fi l’Atticus va tornar cap on érem, va apagar la bombeta de sobre la porta de la presó i va agafar la cadira.

—Vol que l’hi porti, senyor Finch? —va dir en Dill. No havia obert la boca en tota l’estona.

—Doncs mira, sí, noi, gràcies.

Caminant cap al despatx, en Dill i jo ens vam posar de costat, darrere l’Atticus i en Jem. A en Dill li pesava la cadira, i caminava a un pas més lent. L’Atticus i en Jem eren un bon tros més endavant que nosaltres, i em vaig imaginar que l’Atticus el renyava per no haver anat cap a casa, però m’equivocava. En el moment que passaven sota un fanal, l’Atticus va allargar el braç i va acariciar els cabells d’en Jem, que era el gest que sempre feia servir per manifestar-nos el seu afecte.