20

—Vine, nano, que tinc una cosa que et revifarà.

Com que el senyor Dolphus Raymond era un home de mala reputació, vaig acceptar la seva invitació a contracor, però vaig anar darrere en Dill. Tenia el pressentiment que a l’Atticus no li agradaria gaire que féssim amistat amb el senyor Raymond, i el convenciment que a la tieta Alexandra la disgustaria molt.

—Té —va dir el senyor Raymond a en Dill, allargant-li la paperina amb les palles—. Fes-ne un bon glop, que et calmarà.

En Dill va fer una xuclada, va somriure i en va beure un glop llarg.

El senyor Raymond va fer una mitja rialla, feliç sens dubte de poder corrompre un nen.

—Dill, vigila —el vaig advertir.

En Dill va separar els llavis de les palles i va somriure.

—Scout, però si és Coca-cola!

El senyor Raymond es va asseure repenjant l’esquena al tronc. Abans estava allargassat a l’herba.

—No ho xerreu a ningú, ara, eh, canalla? Em faríeu perdre la fama que tinc.

—Així, el que beu de la paperina és sempre Coca-cola, Coca-cola sola?

—Sí senyora —va dir el senyor Raymond amb un assentiment de cap. Em va agradar l’olor que feia: era de cuiro, de cavalls, de llavor de cotó. Era l’única persona que havia vist que portava botes angleses de muntar—. És pràcticament l’únic que bec.

—Així, només ho fa veure, que va mig…? Perdoni —vaig dir, interrompent-me—, no volia…

El senyor Raymond va fer una rialleta, gens ofès, i jo vaig tractar de formular-li discretament una pregunta:

—Per què fa això que fa?

—Que per què…? Ah, vols dir que per què faig teatre? Doncs molt senzill —va dir—. Hi ha gent a qui no els agrada la vida que faig. Jo podria girar-m’hi d’esquena, i fer la meva tant si els agrada com si no. Doncs bé; faig la meva tant si els agrada com si no, però no m’hi giro d’esquena. M’explico?

En Dill i jo vam dir:

—No.

—Procuro donar-los un perquè. A la gent li és molt còmode poder-se aferrar a un perquè. Quan vinc al centre, que és poc sovint, si camino fent una mica de tentines i bec de la paperina la gent pot dir que en Dolphus Raymond està sota els efectes del whisky, i que és per això que fa la vida que fa. No hi pot fer més; per això viu com viu.

—No està ben fet, senyor Raymond, això de mostrar-te pitjor de com ets…

—No està ben fet però a la gent li resulta molt còmode. En confiança, Jean Louise, et diré que no bec quasi gens; però la gent del poble no podria entendre mai que si visc com visc és perquè m’agrada viure així.

Vaig pensar que no hauria de ser allà escoltant aquell home pecador que tenia fills mestissos i tant se li’n donava tot, però em tenia embadalida. Era la primera vegada que em topava amb algú que cometia una impostura contra si mateix. Però, per què ens havia confiat aquell seu gran secret? L’hi vaig demanar.

—Perquè sou nens i ho podeu entendre —va dir—, i perquè l’he sentit a ell… —Va assenyalar en Dill amb el cap—. La vida encara no li ha educat l’instint. D’aquí a uns quants anys, quan sigui una mica més gran, aquestes coses no l’ofendran ni el faran plorar. Potser no les trobarà bé, però ja no el faran plorar.

—Plorar de què, senyor Raymond? —En Dill començava a retrobar-se amb la seva virilitat.

—Plorar per com ens tractem com gossos els uns als altres sense adonar-nos-en. Plorar per com els blancs tractem com gossos la gent de color sense adonar-nos que són persones com nosaltres.

—L’Atticus diu que enganyar una persona de color és deu vegades pitjor que enganyar un blanc —vaig murmurar—. Diu que és una cosa molt lletja.

El senyor Raymond va dir:

—I tant, si ho és… Jean Louise, encara no saps prou bé que el teu pare no és un home normal i corrent. Encara trigaràs uns quants anys a fer-te’n càrrec del tot; encara no coneixes prou el món. Ni tan sols coneixes prou aquest poble. Per coneixe’l, però, només cal que tornis a entrar al jutjat.

Allò em va recordar que ens estàvem perdent quasi tot el torn de repreguntes del senyor Gilmer. Vaig mirar el sol, que s’amagava de pressa darrere les teulades de les botigues de la banda de ponent de la plaça. Indecisa, no sabia amb qui quedar-me: amb el senyor Raymond o amb el tribunal del districte.

—Anem, Dill —vaig dir—. Ja et trobes bé, oi?

—Sí. Encantat d’haver-lo conegut, senyor Raymond, i gràcies per la beguda; se m’ha posat molt bé.

Vam tornar corrents cap al jutjat, vam pujar l’escalinata i els dos trams d’escala i ens vam obrir pas al llarg de la barana de la galeria fins als nostres llocs, que el reverend Sykes ens havia guardat.

La sala estava en silenci, i vaig tornar a preguntar-me on eren els nadons. El jutge Taylor havia deixat el puro reduït a un punt marró que conservava al mig de la boca; el senyor Gilmer escrivia als blocs de notes grocs que tenia sobre la taula com si volgués superar el taquígraf, que escrivia amb mà lleugera.

—Merda —vaig murmurar—, hem fet tard.

L’Atticus adreçava el seu discurs al jurat. A sobre la taula hi havia deixat uns quants fulls, que devia haver tret de la cartera que tenia al costat de la cadira. En Tom Robinson hi jugava.

—… absència de cap prova concloent, aquest home ha estat acusat d’un delicte punible amb la pena de mort i es juga la vida en aquest judici…

Vaig donar un cop de colze a en Jem.

—Quant fa que parla?

—Acaba de presentar les proves de descàrrec —em va dir en Jem en veu baixa—, i segur que guanyem, Scout. No podem perdre. S’hi ha passat uns cinc minuts. Ho ha explicat d’una manera tan clara i tan senzilla com…, com t’ho hauria pogut explicar jo. Tu i tot ho hauries entès.

—I, el senyor Gilmer…?

—Xxt. Res de nou; el mateix d’abans. Ara calla.

Vam tornar a mirar a baix. L’Atticus parlava amb veu plàcida, amb el mateix distanciament que feia servir quan dictava una carta. Caminava amunt i avall per davant del jurat, i els membres del jurat semblaven prestar-li atenció: tenien el cap aixecat, i seguien amb la vista el trajecte de l’Atticus amb expressió d’interès. Em vaig imaginar que obraven així perquè l’Atticus no era un orador estrident.

L’Atticus va callar, i tot seguit va fer una cosa que no acostumava a fer. Es va desenganxar el rellotge amb la cadena i el va deixar sobre la taula dient:

—Amb el permís del tribunal…

El jutge Taylor va assentir amb el cap, i aleshores l’Atticus va fer una cosa que no li havia vist fer mai i que no li vaig tornar a veure fer mai més, ni en públic ni en privat: es va descordar l’armilla, es va descordar el coll de la camisa, es va afluixar la corbata i es va treure l’americana. Normalment no s’afluixava cap peça de roba fins que no es desvestia a l’hora d’anar-se’n a dormir, i tant per en Jem com per mi allò era com veure’l despullat. Vam mirar-nos esgarrifats.

L’Atticus es va ficar les mans a les butxaques, i quan tornava a acostar-se al jurat vaig veure-li brillar el botó d’or del coll i les puntes de la ploma i el llapis.

—Senyors… —va dir. En Jem i jo ens vam tornar a mirar: l’Atticus hauria pogut dir perfectament «Scout». La veu li havia perdut tota l’eixutesa, tota la distància, i s’adreçava al jurat com si fos gent parada a la cantonada de l’oficina de correus.

—Senyors —va dir—, seré breu, però m’agradaria que el temps que em queda per parlar-vos servís per deixar-vos clar que aquest no és un cas gens difícil, que no demana cap subtilitat ni cap raonament complicat, sinó només que a tots vosaltres no us quedi cap dubte raonable sobre la culpabilitat de l’acusat. D’entrada, aquest cas no hauria hagut d’arribar mai a judici. Aquest cas és clar com l’aigua.

»L’acusació no ha presentat ni un sol testimoni pericial mèdic que indiqui que el delicte de què s’acusa en Tom Robinson va arribar ni tan sols a tenir lloc. Només s’ha basat en la testificació de dos testimonis les declaracions dels quals no només han quedat posades en qüestió en el torn de repreguntes sinó que han estat desmentides amb rotunditat per l’acusat. L’acusat no és culpable, però algú d’aquesta sala sí que ho és.

»No puc sentir sinó una compassió sincera pel testimoni principal de l’acusació, però aquesta compassió no arriba fins a l’extrem de permetre-li jugar amb la vida d’un home, cosa que ha fet per descarregar-se de la seva pròpia culpa.

»I dic culpa, senyors, perquè és la culpa el que l’ha mogut a fer el que ha fet. Ella no ha comès cap delicte, sinó que s’ha limitat a trencar un rígid i inveterat codi de la nostra societat, un codi tan estricte que aquell qui el trenca és bandejat perquè se’l considera indigne de formar-ne part. És víctima d’una pobresa i una ignorància terribles, però no li puc tenir compassió perquè és blanca. Era perfectament conscient de l’enormitat de la seva falta, però com que el seu desig era més fort que el codi que trencava, es va entossudir a trencar-lo. S’hi va entossudir, i la reacció que va tenir després és una cosa que tots hem conegut alguna vegada. Va fer una cosa que tots els nens petits fan: voler treure’s de sobre la prova de la falta comesa. En aquest cas, però, ella no és cap nen petit que amaga alguna cosa que ha robat, sinó que carrega contra la seva víctima. Se l’ha de treure del davant per força; l’ha de fer desaparèixer de la seva presència i del seu món. Ha de destruir la prova de la falta que va cometre.

»Quina és la prova de la falta que ha comès? En Tom Robinson, un ésser humà. Ha de treure’s en Tom Robinson de sobre. En Tom Robinson li recordava diàriament el que havia fet. I, què havia fet? Intentar seduir un negre.

»Era una dona blanca, i havia intentat seduir un negre. Havia fet una cosa que en la nostra societat no té perdó: havia fet un petó a un home negre. No pas a un negre vell, sinó a un home negre fort i jove. Abans de trencar-lo, tant se li’n donava aquell codi i qualsevol altre, però després li va caure a sobre com una llosa.

»El seu pare ho va veure, i l’acusat ha donat testimoni dels comentaris que va fer. Què va fer el pare? No ho sabem, però hi ha indicis que ens diuen que la Mayella Ewell va ser brutalment apallissada per algú que se serveix principalment de la mà esquerra. Sabem en part què va fer el senyor Ewell. Va fer el que faria qualsevol home blanc formal, respectable i decent en aquestes circumstàncies: presentar una denúncia, que segurament va firmar amb la mà esquerra, perquè en Tom Robinson comparegués davant de vostès després d’haver prestat jurament amb l’única mà que té bona: la dreta.

»I és així com un negre pacífic, respectable i humil que va tenir la grandíssima temeritat de “tenir pena” a d’una dona blanca, ha d’oposar la seva paraula a la de dos blancs. No cal que us recordi com s’ha comportat a la tribuna dels testimonis, perquè ja ho heu vist. Els testimonis de l’acusació, amb l’excepció del xèrif del comtat de Maycomb, han comparegut davant vostre i del tribunal amb la cínica confiança que no es posaria en dubte la seva testificació, convençuts que us basaríeu com ells en el supòsit (el supòsit erroni) que tots els negres són uns mentiders, que tots els negres són per definició gent sense moral i que tots els homes negres ens ronden les dones, un supòsit que se sol associar amb les dimensions del seu cervell.

»I això, senyors, sabem que és una mentida tan negra com la pell d’en Tom Robinson, una mentida que no tinc necessitat de fer-vos veure. Sabeu quina és la veritat, que és aquesta: hi ha negres mentiders, hi ha negres sense moral i hi ha algun negre que ronda les dones dels altres (tant blanques com negres). Però aquesta és una veritat aplicable a tota la raça humana, no pas a una raça humana concreta. No hi ha cap persona d’aquesta sala que no hagi dit mai alguna mentida, que no hagi fet mai alguna cosa immoral, ni tampoc cap home que no hagi mirat alguna vegada una dona amb desig.

L’Atticus es va interrompre i va treure el mocador. Es va treure les ulleres i se les va netejar, i tot seguit vam presenciar una altra «novetat»: fins aleshores no l’havíem vist suar mai, perquè era una persona a qui no li transpirava mai la cara, però ara la tenia lluent de suor.

—Una última cosa, senyors, abans d’acabar. Thomas Jefferson va dir una vegada que tots els homes som creats iguals, una frase que els ianquis i la branca femenina de l’executiu de Washington es complauen sovint a retreure’ns.^[17] En aquest any de gràcia del 1935 hi ha gent que té tendència a utilitzar aquesta frase fora de context fent-se-la venir bé. L’exemple d’això més ridícul que se m’acut és que la gent que marca les pautes de l’educació pública afavoreix tant els estudiants rucs i ganduls com els estudiants aplicats; com que tots els homes som creats iguals, diuen solemnement els pedagogs, els nens que queden endarrerits pateixen un greu sentiment d’inferioritat. Tots sabem que tots els homes no som creats iguals en el sentit que algunes persones ens volen fer creure: hi ha gent més llesta que altra, hi ha gent que té més avantatges perquè ha nascut tenint-los, hi ha homes que guanyen més diners que altres homes, hi ha dones que fan els pastissos més bons que altres dones i hi ha gent que ha nascut dotada de més aptituds que la majoria.

»Però en aquest país hi ha un aspecte en què tots els homes som creats iguals. Hi ha una institució creada per l’home que equipara un pobre amb un Rockefeller, un ruc amb un Einstein i un ignorant amb qualsevol rector d’universitat. Aquesta institució, senyors, són els tribunals de justícia. Tant pot ser el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica com el jutjat de pau més humil del país, o aquest honorable tribunal del qual avui sou membres. Els nostres tribunals tenen defectes, com en té tota institució creada per l’home, però en aquest nostre país els tribunals són els grans anivelladors, i als tribunals tots els homes som creats iguals.

»No sóc idealista fins al punt de creure fermament en la integritat dels nostres tribunals i en el sistema de jurats; per mi no són cap ideal, sinó la realitat en què visc i treballo diàriament. Senyors, un tribunal no és millor que cada un dels que seieu davant meu en qualitat de membres del jurat. Un tribunal és tan digne de confiança com el seu jurat, i un jurat és tan digne de confiança com els homes que el componen. Tinc l’esperança que examinareu sense passió les testificacions que heu sentit, que arribareu a una decisió i tornareu l’acusat a la seva família. En nom de Déu, compliu la vostra obligació.

A l’Atticus se li havia anat apagant la veu, i quan donava l’esquena al jurat va dir una cosa que no vaig arribar a pescar. Va dir-s’ho més a si mateix que no al tribunal. Vaig donar un cop de colze a en Jem.

—Què ha dit?

—«En nom de Déu, creieu-vos-el», em sembla que ha dit.

De cop en Dill es va inclinar per davant meu i va estirar el braç d’en Jem.

—Mira!

Vam seguir la direcció del dit amb l’ai al cor. La Calpurnia avançava pel passadís central, caminant de dret cap a l’Atticus.