27

Les aigües van tornar a mare, poc o molt, tal com l’Atticus va dir que passaria. A mig octubre, només a dos habitants de Maycomb els van passar dos casos dignes d’esment. Dic mentida; van ser tres casos, i, tot i no incumbir-nos directament a nosaltres —els Finch—, sí que ens van afectar indirectament.

El primer cas va ser que el senyor Ewell va obtenir i va perdre una feina en qüestió de dies i es va convertir segurament en un cas únic en els annals de la dècada de 1930: que jo sàpiga, va ser l’única persona que van despatxar de la Works Progress Administration del govern Roosevelt per ganduleria. M’imagino que aquell breu lapse de fama li va fer viure un lapse encara més breu de laboriositat, però la feina li va durar tan poc com l’enrenou que va causar, perquè va acabar tan oblidat com en Tom Robinson. Després d’això va reprendre la rutina de les seves visites setmanals a l’oficina d’assistència social per anar a buscar el taló, que rebia amb mala cara tot murmurant entre dents que era una vergonya que els malparits que es pensaven que governaven aquell poble no permetessin guanyar-se la vida a la gent honrada. La Ruth Jones, l’assistenta social, va dir que el senyor Ewell havia acusat obertament l’Atticus d’haver-li pres la feina. La senyoreta Ruth va tenir un disgust tan gros que va anar a peu fins al despatx de l’Atticus per dir-l’hi. L’Atticus li va dir que no patís, que si en Bob Ewell volia parlar amb ell d’aquella feina que li havia «pres», que ja sabia el camí del despatx.

El segon cas li va passar al jutge Taylor. El jutge Taylor no era un assidu dels oficis del diumenge al vespre, a diferència de la senyora Taylor. El jutge Taylor passava aquella estona que tenia per a ell sol el diumenge al vespre a la seva gran casa, i a l’hora de l’ofici acostumava a estar encauat al seu despatx llegint l’obra de Bob Taylor (que no era parent, tot i que al jutge no li hauria disgustat gens poder dir que sí que ho era).^[20] Un diumenge al vespre, mentre estava abismat en aquelles metàfores ampul·loses i aquell llenguatge florit, un nyic-nyic molest li va desviar l’atenció de la pàgina. «Calla», va dir a l’Ann Taylor, el seu rabassut gos petaner. De cop es va adonar que parlava a una habitació buida, i que el nyic-nyic venia de la part de darrere de la casa. El jutge Taylor va acostar-se a l’eixida a poc a poc per deixar sortir la gossa i va trobar la porta mosquitera espetegant, oberta. Va distingir una ombra a la cantonada de la casa, però això va ser tot el que va veure de la visita que acabava de tenir. Quan la senyora Taylor va tornar de l’església va trobar el marit assegut a la seva butaca, abismat en la lectura de l’obra de Bob Taylor i amb un fusell a la falda.

El tercer cas li va passar a la Helen Robinson, la viuda d’en Tom. Si el senyor Ewell va acabar tan oblidat com en Tom Robinson, en Tom Robinson va acabar tan oblidat com en Boo Radley. Però hi va haver una persona que no va oblidar en Tom: el seu amo, el senyor Link Deas. El senyor Link Deas va donar feina a la Helen. En el fons no la necessitava, però deia que li sabia molt greu la manera com havia acabat la cosa. No vaig arribar a saber mai qui li cuidava els nens mentre no era a casa. La Calpurnia deia que la Helen no ho tenia fàcil, perquè havia de fer una marrada de quasi una milla per evitar els Ewell, que, segons la Helen, «la van apedregar» la primera vegada que va intentar passar pel camí públic. El senyor Link Deas es va acabar adonant que la Helen arribava a treballar venint per un camí que no era, i li va arrencar la veritat. «Deixi-ho córrer, senyor Link, sisplau», li va pregar la Helen. «Què haig de deixar-ho córrer!», va dir el senyor Link. Li va dir que aquella tarda mateix passés per la botiga abans d’anar-se’n cap a casa. Hi va passar, i el senyor Link va tancar la botiga, va encasquetar-se el barret al cap i va acompanyar la Helen a casa seva. L’hi va acompanyar anant pel camí més curt, el que passava per davant de casa els Ewell. En tornant, el senyor Link es va parar davant d’aquella tanca caòtica que tenien.

—Ewell! —va cridar—. Ewell, surt!

Les finestres, normalment sempre plenes de canalla, eren buides.

—Ja ho sé, que esteu tots estirats a terra! T’aviso d’una cosa, Bob Ewell: si la Helen em torna a dir que no pot passar per aquest camí per venir a treballar, faré que et tanquin a la presó el mateix dia!

Dit això, el senyor Link va escopir a terra i se’n va anar cap a casa seva.

L’endemà al matí la Helen va anar a treballar passant pel camí públic. No la va apedregar ningú, però un tros més enllà de casa els Ewell es va girar i va veure que el senyor Ewell la seguia. Va tornar a mirar endavant i va continuar caminant, i el senyor Ewell va mantenir tota l’estona la mateixa distància al seu darrere fins que ella va arribar a casa del senyor Link Deas. En tot el trajecte fins a la casa, segons la Helen, no va parar de sentir una veu que li anava murmurant pulles i insults. Morta de por, va telefonar al senyor Link a la botiga, que no era gaire lluny de la casa. El senyor Link va sortir de la botiga i es va trobar amb el senyor Ewell repenjat a la tanca. El senyor Ewell va dir: «No em miris com si fos un empestat, Link Deas. No li he fet res, a la teva…».

«Primer de tot, Ewell, fes el favor de fotre el camp de casa meva i de no repenjar-te més a la tanca, que no tinc diners per repintar-la. I segon, si et tornes a acostar a la meva cuinera et penso denunciar per agressió…».

«No l’he tocat, jo, Link Deas! No en vull saber res, jo, de cap negre!».

«Perquè t’acusi d’agressió no cal que la toquis; només cal que l’amenacis. I si amb una denúncia per agressió no n’hi ha prou perquè et tanquin, t’acusaré d’infringir la Ladies’ Law,^[21] o sigui que pobre de tu que et torni a veure! I si et penses que no ho dic de debò, torna-la a molestar!».

El senyor Ewell devia pensar que sí que ho deia de debò, perquè la Helen no es va tornar a queixar de cap més intimidació.

—No les tinc totes, Atticus, no les tinc totes —era la manera que la tieta Alexandra tenia de fer balanç de tots aquells fets—. Aquest home sembla que guardi rancor a tothom qui té relació amb aquest cas. Sé com les gasten, aquesta gent; però no entenc que continuï ressentit si ja li van donar la raó al judici!

—Jo em sembla que sí que ho entenc —va dir l’Atticus—. Segurament és perquè en el fons sap que ben poca gent de Maycomb s’empassa les mentides que van dir tant ell com la Mayella. Es pensava que es convertiria en un heroi, però a última hora ha sigut com si li diguessin: «Mira, et condemnarem aquest negre però tu torna-te’n al teu abocador». S’ha ficat amb tothom qui s’havia de ficar, o sigui que hauria d’estar content. Ja li passarà.

—Però, per què devia voler entrar a casa d’en John Taylor? Segur que no sabia que en John hi era, perquè si no no ho hauria provat. Els únics llums que en John té encesos el diumenge al vespre són el del porxo i el del seu despatx…

—No ho podem dir segur, que en Bob Ewell tallés aquella tela mosquitera; no sabem qui va ser —va dir l’Atticus—. Però podria ser. Jo vaig deixar-lo com un mentider, però en John el va deixar com un beneit. En tota l’estona que en Bob Ewell va ser a la tribuna, jo no podia mirar en John sense que se m’escapés el riure. En John se’l mirava com si fos un animal estrany. Que després no em diguin que els jutges no procuren influir sobre els jurats —va dir l’Atticus amb una rialleta.

Cap al final d’octubre ja havíem entrat en la rutina habitual d’anar a escola, jugar i estudiar. En Jem semblava haver apartat del pensament allò que figurava que havia d’oblidar, i els nostres condeixebles van tenir la bondat de deixar-nos oblidar les excentricitats del meu pare. Un dia en Cecil Jacobs em va demanar si l’Atticus era un radical. Quan l’hi vaig demanar a l’Atticus, li va fer tanta gràcia que quasi em va molestar, però em va dir que no es reia de mi. Em va dir: «Digue-li a en Cecil que sóc tan radical com en Cotton Tom Heflin».^[22]

La tieta Alexandra estava al cel. La senyora Maudie havia fet emmudir tota la societat missionera des d’aquell dia, i la nostra tieta tornava a portar la batuta. Els seus piscolabis eren cada dia més deliciosos. Escoltant la senyora Merriweather vaig aprendre més coses de la vida social dels pobres mruna: tenien tan poc esperit de família que tota la tribu era una gran família. Un infant tenia tants pares com homes hi havia a tota la comunitat, i tantes mares com dones. El reverend Grimes Everett feia tot el que era al seu abast per canviar aquell estat de coses, i tenia una necessitat desesperada de les nostres pregàries.

Maycomb va tornar a ser com abans. Exactament com l’any abans i com l’altre, tret de dos petits canvis. El primer, que la gent havia tret dels vidres dels aparadors i dels parabrises dels cotxes les etiquetes adhesives que deien «NRA. Complim la nostra obligació». Vaig demanar a l’Atticus per què, i em va dir que era perquè el National Recovery Act havia passat a millor vida. Vaig demanar-li qui l’havia mort, i em va dir que nou vells.^[23]

El segon canvi que hi va haver a Maycomb respecte a l’any abans no va ser d’àmbit nacional. Fins aleshores, Halloween s’havia celebrat a Maycomb d’una manera completament espontània. Cada nen feia el que volia fer, amb l’ajuda d’altres nens quan es tractava d’objectes que s’havien de transportar, com ara col·locar una calessa petita a la teulada de les cavallerisses. Però els pares van considerar que les coses havien anat massa enllà l’any abans, quan es va pertorbar la pau de la senyoreta Tutti i la senyoreta Frutti.

Les senyoretes Tutti i Frutti Barber eren dues germanes fadrines que vivien juntes a l’única casa de Maycomb que tenia soterrani. Les germanes Barber havien arribat de Clanton, del nord d’Alabama, el 1911, i la gent deia que eren republicanes. Tenien uns costums que ens resultaven estranys, i ningú va saber mai per què volien un soterrani, però el cas és que el volien i se’l van fer, i es van passar tota la vida fent-ne fora generacions de nens.

Les senyoretes Tutti i Frutti (que en realitat es deien Sarah i Frances), a banda de les seves maneres ianquis, eren sordes totes dues. La senyoreta Tutti ho negava i vivia en un món de silenci, però la senyoreta Frutti, que sempre volia estar al corrent de tot, feia servir una trompeteta auditiva tan gran que en Jem deia que era una trompa de gramòfon.

En aquesta situació i en vigílies de Halloween, una colla de nens entremaliats havia esperat que les germanes Barber estiguessin profundament adormides, s’havien esmunyit a la sala de casa seva (perquè ningú tret dels Radley tancava la porta de casa a la nit), se n’havien emportat furtivament tots els mobles i els havien amagat al soterrani. Juro que jo no hi vaig prendre part.

—Els he sentit! —va ser el crit que l’endemà a trenc d’alba va despertar els veïns de les senyoretes Barber—. Els he sentit arribant amb un camió fins a la porta! Han fet un rebombori terrible! Ara ja deuen ser a Nova Orleans!

La senyoreta Tutti estava convençuda que qui els havia robat el mobiliari eren aquells venedors ambulants de pells que havien passat pel poble un parell de dies enrere.

—Eren morenos —va dir—. Siris.

Van fer-hi anar el senyor Heck Tate, que va donar-hi un cop d’ull i va dir que li semblava que havia sigut gent del país. La senyoreta Frutti va dir que era capaç de reconèixer la veu de tothom de Maycomb, i que les veus que havia sentit a la nit a la sala no eren de ningú de Maycomb, perquè arrossegaven molt les erres. Si no era amb els mastins, els mobles no apareixerien. La senyoreta Tutti hi va insistir tant que el senyor Tate va haver de fer deu milles de carretera per anar a buscar els mastins i fer-los seguir el rastre.

El senyor Tate els va deixar anar al peu de l’escala del porxo de casa les senyoretes Barber, i tot el que van fer va ser donar la volta a la casa i posar-se a udolar davant de la porta del soterrani. El senyor Tate els va aviar tres vegades, i finalment va intuir què havia passat. Aquell mateix migdia no es veia ni un sol nen descalç a tot Maycomb, i ningú es va treure les sabates fins que no van tornar els mastins a lloc.

Per això les senyores de Maycomb van dir que aquell any la cosa seria diferent. Obririen l’auditori de l’institut, on els grans representarien una obra i els petits farien jocs de cucanya. També donarien un premi de vint-i-cinc centaus per la millor disfressa de Halloween, a condició que fos feta per l’usuari.

En Jem i jo vam remugar, però no perquè haguéssim fet mai cap malifeta, sinó perquè la idea no ens atreia. D’altra banda, en Jem es veia massa gran per celebrar Halloween, i va dir que no el busquessin a prop de l’institut perquè no l’hi trobarien. Jo vaig pensar que ja m’hi acompanyaria l’Atticus.

No vaig trigar a saber, però, que el vespre de la representació hauria de pujar a l’escenari. La senyora Grace Merriweather havia compost una obra titulada El comtat de Maycomb: Ad astra per aspera, on jo havia de fer de pernil. Li va semblar que seria molt bonic que alguns dels nens anessin disfressats representant els diferents productes del camp que produïa el comtat. En Cecil Jacobs aniria vestit de manera que semblés una vaca; l’Agnes Boone quedaria molt bé en el paper de mongeta; un altre nen aniria de cacauet, i així anar fent fins que la imaginació de la senyora Merriweather i l’oferta de nens es van haver acabat.

L’única cosa que havíem de fer, pel que vaig arribar a entendre en els dos assajos previs, era entrar per l’esquerra de l’escenari a mesura que la senyora Merriweather (que no era només l’autora de l’obra, sinó també la narradora) ens anés cridant. Quan digués «Porc» havia de sortir jo. Al final, tots els actors cantaríem junts «Comtat de Maycomb, comtat de Maycomb, et serem sempre lleials» com a final triomfal i la senyora Merriweather pujaria a l’escenari amb una bandera de l’estat.

La meva disfressa no va resultar gaire difícil de fer. La senyora Crenshaw, la modista del poble, tenia tanta imaginació com la senyora Merriweather. La senyora Crenshaw va agafar un tros de tela de galliner i el va doblegar fins a donar-li la forma d’un pernil fumat. A continuació ho va cobrir amb paper d’embalar, que va pintar imitant un pernil de veritat. Jo m’hi ficava per sota i algú em feia passar la baluerna pel cap. M’arribava quasi fins als genolls. La senyora Crenshaw va pensar a fer-m’hi dos forats per als ulls. Li va quedar molt bé: en Jem deia que semblava ben bé un pernil amb cames. Però tenia uns quants contres: hi passava molta calor, i m’engavanyava molt, fins al punt que si el nas em picava no me’l podia gratar, i un cop me l’havien posat no me’l podia treure sola.

Per Halloween em vaig imaginar que tota la família vindria a veure’m actuar, però vaig tenir una desil·lusió. L’Atticus va dir, amb tant tacte com va saber, que no es veia amb cor d’aguantar una representació com aquella, perquè estava rebentat. Havia passat una setmana a Montgomery i havia arribat aquella mateixa tarda a última hora. A ell li semblava que en Jem m’acompanyaria si l’hi demanava.

La tieta Alexandra va dir que se’n volia anar a dormir d’hora perquè s’havia passat la tarda decorant l’escenari i estava baldada… Va interrompre’s a mitja frase. Va tancar la boca, la va tornar a obrir per dir alguna cosa, però no va dir res.

—Què passa, tieta? —li vaig demanar.

—No, res, res —va dir—; m’ha vingut una esgarrifança.

Va apartar del pensament el que li havia causat aquell sentiment d’aprensió i em va proposar que fes una representació prèvia per a la família a la sala. En Jem em va enfundar la disfressa, es va posar a la porta de la sala, va cridar «Po-orc» exactament tal com la senyora Merriweather ho hauria fet i vaig entrar. Tant a l’Atticus com a la tieta Alexandra els va entusiasmar.

Vaig repetir la meva interpretació per a la Calpurnia a la cuina, i la Calpurnia em va dir que estava molt bé. Vaig voler travessar el carrer per representar-ho a la senyora Maudie, però en Jem em va dir que segurament aniria a veure l’obra.

Després d’això ja no em va saber greu que no vinguessin. En Jem em va dir que m’hi portaria. Va ser el començament de l’odissea més gran que vam viure junts.