11

Quan érem petits, en Jem i jo restringíem les nostres activitats a la banda de migdia del nostre carrer, però quan jo ja feia segon i martiritzar en Boo Radley va quedar relegat al passat, les nostres visites al centre comercial de Maycomb ens van fer passar més sovint per davant de casa de la viuda del senyor Henry Lafayette Dubose. Era impossible anar al centre sense passar per davant de casa seva si no volies fer una marrada d’una milla. Alguna breu trobada anterior amb ella m’havia deixat sense ganes de repetir l’experiència, però en Jem em deia que un dia o altre m’havia de fer gran.

La senyora Dubose vivia sola, en companyia només d’una noia de color que la cuidava, dues portes més amunt de casa nostra, en una casa d’escala molt dreta i galeria. Era una senyora molt gran, que es passava quasi tot el dia al llit i les altres estones en una cadira de rodes. Corria la brama que entre el tou de xals i peces d’abric amb què es tapava tenia amagada una pistola de l’exèrcit confederat.

En Jem i jo no la podíem veure. Si era al porxo quan passàvem, ens escrutava amb la seva mirada colèrica, ens sotmetia a un interrogatori implacable sobre la nostra conducta i ens feia una trista predicció del que seríem quan fóssim grans, perquè sempre deia que no seríem mai ningú. Feia temps que havíem desistit de passar per davant de casa seva anant per l’altra vorera, perquè amb això només aconseguíem que aixequés la veu i tot el veïnat se n’assabentés.

No trobava bé res del que venia de nosaltres. Si jo li deia, en un to tan alegre com podia, «Hola, senyora Dubose», ella em responia així: «A mi no em diguis “hola”, mal educada! Es diu: “Bona tarda, senyora Dubose”!».

Era una dona cruel. Una vegada va sentir que en Jem es referia al meu pare anomenant-lo «Atticus» i va posar-se feta una fúria. A banda de dir-nos que érem els marrecs més irrespectuosos i contestaires que havia conegut, ens va deixar anar que era una pena que el nostre pare no s’hagués tornat a casar després de la mort de la nostra mare. Segons ella, la nostra mare havia sigut la dona més encantadora del món, i feia malícia veure la manera com l’Atticus havia malcriat els seus fills. Jo no recordava la nostra mare, però en Jem sí —alguna vegada me’n parlava—, i es tornava blanc cada vegada que la senyora Dubose ens deixava anar aquesta andanada.

En Jem, després d’haver sobreviscut a en Boo Radley, a un gos rabiós i a altres horrors, havia arribat a la conclusió que era una covardia parar-se davant de l’escala de la senyoreta Rachel i esperar, i havia decidit que havíem de córrer cada vespre fins a la cantonada de l’oficina de correus per anar a trobar l’Atticus quan tornava de la feina. Molts vespres l’Atticus trobava en Jem sulfurat per alguna cosa que ens havia dit la senyora Dubose quan passàvem.

—Calma’t, home —li deia l’Atticus—. És una senyora gran, i està malalta. Tu vés amb el cap alt i comporta’t com un senyor. Et digui el que et digui, procura que no et faci enrabiar.

En Jem li responia que no devia estar gaire malalta, vist els crits que feia. Quan tots tres ens acostàvem a casa seva, l’Atticus es treia el barret, inclinava el cap educadament i li deia: «Bona nit tingui, senyora Dubose! Avui la veig molt bé».

No vaig saber mai si es referia a l’aspecte d’ella o a la seva pròpia agudesa visual. Li explicava les novetats del jutjat i li deia que desitjava de tot cor que l’endemà passés un bon dia. Es tornava a posar el barret, m’enfilava a coll davant d’ella i tiràvem cap a casa a la claror del capvespre. En moments així pensava que el meu pare, que tenia aversió a les armes i no havia estat mai en cap guerra, era l’home més valent del món.

L’endemà de complir dotze anys, a en Jem els diners li cremaven a les mans, i vam anar cap al centre a primera hora de la tarda. A en Jem li semblava que en tindríem prou per comprar una locomotora de joguina per a ell i una vareta de majorette per a mi.

Feia molt que tenia l’ull posat en aquella vareta: era a la botiga de V. J. Elmore, estava guarnida amb oripells i lluentons i costava disset centaus. En aquella època, el meu gran desig era ser prou gran per desfilar de majorette amb la banda de l’institut del comtat de Maycomb. Em trobava en l’estadi en què sabia tirar un bastó enlaire però encara no arribava a entomar-lo quan queia, i la Calpurnia em prohibia l’entrada a casa sempre que em veia amb un bastó a la mà. Jo creia que podria superar aquell estadi amb una vareta de veritat, i em va semblar tot un detall que en Jem s’oferís a comprar-me’n una.

La senyora Dubose estava instal·lada al porxo de casa seva quan hi vam passar per davant.

—Es pot saber on aneu, a aquestes hores? —va dir alt—. Segur que heu fet campana a escola. Ara mateix truco al director per dir-l’hi! —Va repenjar les mans a les rodes de la cadira i va fer cara de jutge.

—Però si avui és dissabte, senyora Dubose —va dir en Jem.

—Tant se val, que sigui dissabte —va dir abstrusament—. Ja sap on aneu, el vostre pare?

—Senyora Dubose, anem al centre tots sols des que érem així —va dir en Jem, i amb la mà va assenyalar una alçada de dos peus.

—No em diguis mentides! —va cridar—. Jeremy Finch, la Maudie Atkinson m’ha explicat que aquest matí li has destrossat l’emparrat. Ho pensa dir al teu pare, o sigui que prepara’t per rebre! Que el diable se m’emporti si la setmana que ve no t’han enviat al reformatori!

En Jem, que no s’havia acostat a l’emparrat de la senyora Maudie des de l’estiu, i que sabia que la senyora Maudie no ho explicaria a l’Atticus ni que s’hi hagués acostat, va negar-ho tot.

—No em contradiguis! —va bramar la senyora Dubose—. I tu —va dir, assenyalant-me amb el seu dit deformat per l’artritis—, què fas amb granota? Hauries d’anar amb vestit i enagos, maca! Acabaràs servint taules, si no canvies; una Finch servint taules a l’O.K. Café… Déu n’hi do!

Vaig quedar esgarrifada. L’O.K. Café era un bar de mala mort que hi havia a la banda nord de la plaça. Vaig agafar fort en Jem per la mà, però ell se’m va espolsar.

—Vinga, Scout, no li facis cas —em va dir en veu baixa—. Vés amb el cap alt i comporta’t com una senyora.

Però la senyora Dubose ens va retenir de continuar:

—I per si no n’hi hagués prou amb una Finch servint taules, un Finch al jutjat defensant negres!

En Jem va quedar dret com un ciri. La senyora Dubose havia posat el dit a la ferida i ho sabia.

—Perquè aviam, com pot anar bé el món si un Finch va en contra dels principis que se li han inculcat? —Va acostar-se la mà a la boca, i quan la va retirar va arrossegar un llarg fil platejat de saliva—. El teu pare no és millor que els negres i tota aquesta púrria per a qui treballa!

En Jem s’havia tornat ben vermell. Vaig estirar-lo per la màniga, i ens vam allunyar vorera enllà acompanyats per una filípica sobre la degeneració moral de la nostra família, la premissa principal de la qual era que la meitat dels Finch havien acabat al manicomi, però que si la nostra mare fos viva no estaríem com estàvem.

No sé què devia ofendre més en Jem, però el que a mi més em va doldre va ser el comentari de la senyora Dubose sobre la salut mental de la família. Començava a estar acostumada a sentir insults contra l’Atticus, però aquell era el primer procedent d’un adult. A part de les seves observacions sobre l’Atticus, l’andanada de la senyora Dubose em va relliscar. Es començava a respirar l’estiu; a l’ombra feia fresca, però el sol ja picava, i això volia dir que s’acostava el bon temps: s’acabaria l’escola i arribaria en Dill.

En Jem va comprar la seva locomotora i va anar a la botiga del senyor Elmore a comprar-me la vareta. En Jem va comprar-se el regal sense alegria; se’l va ficar a la butxaca i se’n va tornar cap a casa en silenci al meu costat. Pel camí vaig estar a punt de donar un cop al senyor Link Deas, que va dir «Vigila, Scout!» quan la vareta se’m va escapar, i quan ens acostàvem a casa la senyora Dubose ja la tenia empolsinada de tantes vegades que l’havia hagut de collir de terra.

La senyora Dubose no era al porxo.

Al llarg dels anys, de tant en tant m’ha assaltat la curiositat de saber què va moure exactament en Jem a fer el que va fer, a trencar la seva promesa de «comportar-se com un senyor» que li havia fet al nostre pare i l’assenyada etapa de rectitud que havia iniciat no feia gaire. En Jem devia haver hagut d’escoltar tantes ximpleries com jo sobre l’Atticus i els negres, i jo havia donat per fet que ho entomava bé perquè tenia un temperament tranquil i molta corretja. Quan va passar, però, l’única explicació que vaig saber donar al que va fer va ser que durant una estona va perdre el cap.

El que en Jem va fer va ser una cosa que jo hauria fet naturalment si no hagués sigut per la prohibició de l’Atticus, que jo donava per descomptat que incloïa no barallar-se amb velles malcarades. En el moment que arribàvem davant de la reixa de casa la senyora Dubose, en Jem em va arrencar la vareta de les mans i va enfilar corrents l’escala en direcció al jardí de davant, oblidant tot el que l’Atticus havia dit, oblidant que ella tenia una pistola entre els xals, oblidant que, encara que la senyora Dubose fallés, la seva minyona, la Jessie, segurament no fallaria.

No es va començar a calmar fins que no va haver escapçat totes les mates de camèlia que tenia la senyora Dubose, fins que el terra va quedar sembrat de poncelles i de fulles. Va doblegar la meva vareta fent força sobre el genoll, la va partir i la va tirar.

Jo m’havia posat a xisclar. En Jem em va agafar pels cabells, em va dir que no se’n penedia, que ho tornaria a fer si podia i que si no callava m’arrencaria tot el cabell del cap. Com que no callava, em va pegar. Vaig perdre l’equilibri i vaig caure de morros. En Jem em va aixecar de mala manera, però amb cara de saber-li greu. No calia dir res.

Aquell vespre no ens vam veure amb cor de sortir a rebre l’Atticus. Vam voltar per la cuina fins que la Calpurnia ens en va treure. Semblava que gràcies a alguna mena de màgia negra la Calpurnia estigués al corrent de tot el que havia passat. No era la font de consol ideal, però va donar a en Jem una torrada amb mantega i en Jem la va partir en dos per compartir-la amb mi. Tenia gust de cotó.

Vam anar a la sala. Vaig agafar una revista de futbol americà, vaig trobar-hi una fotografia d’en Dixie Howell, l’hi vaig ensenyar a en Jem i li vaig dir: «Se t’assembla». Va ser la cosa més amable que se’m va acudir de dir-li, però no va fer efecte. Estava assegut vora les finestres, amb l’esquena encorbada, en un balancí, fent cara de pomes agres, esperant. La claror de dia se n’anava.

Al cap d’una eternitat vam sentir les soles de les sabates de l’Atticus fregant els esglaons de l’escala del porxo. Es va sentir el cop de la porta mosquitera en obrir-se, un silenci —mentre l’Atticus deixava el barret al penjador del rebedor— i tot seguit el crit de «Jem!» amb una fredor com el vent de l’hivern.

L’Atticus va encendre el llum de sostre de la sala i ens va trobar allà petrificats. En una mà portava la meva vareta; la borla groga s’arrossegava tota bruta per l’alfombra. Va allargar l’altra mà, on tenia tot de poncelles de camèlia.

—Jem —va dir—, tu ets l’autor d’això?

—Sí.

—Per què ho has fet?

En Jem va dir amb un fil de veu:

—Ha dit que defenses els negres i tota aquesta púrria.

—Ho has fet perquè ha dit això?

En Jem va moure els llavis, però el seu «Sí» va ser inaudible.

—Fill, comprenc que et pugui molestar que els teus companys diguin que defenso negres, com dius tu, però fer una cosa així a una dona malalta no té excusa. Et prego que vagis ara mateix a parlar amb la senyora Dubose —va dir l’Atticus—. I torna de seguida que acabis.

En Jem no es va moure.

—Va, anem —vaig dir jo.

Vaig sortir de la sala darrere d’en Jem.

—Tu queda’t aquí —em va dir l’Atticus, i em vaig quedar.

L’Atticus va agafar el Mobile Press i es va asseure al balancí que en Jem havia deixat lliure. No entenia de cap manera com podia estar allà impàvid llegint el diari mentre el seu únic fill mascle corria el risc de ser mort per una relíquia de l’exèrcit confederat. Era cert que a vegades en Jem em feia enfadar tant que em venien ganes de matar-lo, però sempre acabava adonant-me que era tot el que tenia. L’Atticus, però, semblava que no ho veiés, o que tant se li’n donés.

Li tenia ràbia per aquest fet, però quan et tortures per alguna cosa sempre et canses de seguida, i jo no vaig trigar gaire a refugiar-me a la seva falda i a deixar-me envoltar pels seus braços.

—Ja ets massa gran perquè et gronxi —va dir.

—Tant se te’n dóna el que li pugui passar —li vaig dir—. L’has fet anar allà perquè el matin quan ell l’únic que ha fet ha sigut defensar-te.

L’Atticus em va agafar el cap i me’l va posar sota la seva barbeta.

—No pateixis —va dir—. No m’esperava que fos en Jem qui perdria els estreps per tot això; em pensava que tu em donaries més feina.

Jo li vaig dir que no entenia per què havíem de refrenar-nos quan no hi havia ningú de l’escola que es refrenés per res.

—Scout —va dir l’Atticus—, quan arribi l’estiu t’hauràs de refrenar per coses molt més greus… Tu i en Jem no en teniu cap culpa, ja ho sé, però hi ha vegades que s’ha de fer el cor fort i saber comportar-se… El que m’agradaria és que, quan tu i en Jem sigueu grans, pugueu recordar tot això amb pena però amb el sentiment que no us vaig defraudar. Aquest cas, el cas d’en Tom Robinson, apel·la a la consciència de qualsevol que es digui persona… Scout, no podria anar a l’església a retre culte a Déu si no intentés ajudar aquest home.

—Atticus, potser t’equivoques…

—Per què ho dius?

—Perquè quasi tota l’altra gent creu que tenen raó i que tu t’equivoques…

—Tenen tot el dret de creure-ho, i tenen tot el dret que se’ls respecti l’opinió —va dir l’Atticus—, però abans de conviure amb l’altra gent haig de poder conviure amb mi mateix. L’única cosa d’aquest món que no funciona per majoria és la consciència de cadascú.

Quan en Jem va tornar, jo encara era a la falda de l’Atticus.

—Què, fill? —va dir l’Atticus, fent-me posar dreta.

Vaig examinar en Jem de reüll. Semblava sencer, però tenia una mirada estranya. Potser li havia administrat una dosi de calomelans.

—L’hi he deixat tot net i li he dit que me’n penedia, tot i que no me’n penedeixo, i que les hi aniria a cuidar cada dissabte i les faria tornar a créixer.

—No calia que li diguessis que te’n penedies, si no era veritat —va dir l’Atticus—. Jem, és gran i està malalta. No pots tenir-li en compte les coses que diu i que fa. És clar que m’hauria estimat més que m’ho hagués dit a mi i no a tu, però ha anat així.

En Jem semblava haver quedat captivat per una rosa de l’alfombra.

—Atticus —va dir—, vol que li llegeixi.

—Que li llegeixis?

—Sí. Vol que hi vagi cada tarda després d’escola, i també el dissabte, per llegir-li dues hores en veu alta. Ho hauré de fer, Atticus?

—I tant.

—Però és que vol que ho faci tot un mes.

—Doncs ho faràs tot un mes.

En Jem va posar amb delicadesa el dit gros del peu al mig de la rosa i hi va fer força. Al final va dir:

—Atticus, des del carrer la casa és normal, però de dintre és…, és fosca i tenebrosa. Hi ha ombres i objectes al sostre…

L’Atticus va fer un somriure trist.

—Així podràs fer volar la imaginació; et podràs imaginar que ets a casa els Radley.

Dilluns següent a la tarda, en Jem i jo vam pujar l’escala de l’entrada de casa la senyora Dubose i vam enfilar la galeria sense fer soroll. En Jem, armat amb Ivanhoe i amb suficiència d’entès, va trucar a la segona porta de mà esquerra.

—Senyora Dubose! —va cridar.

La Jessie va obrir la porta de fusta i va despassar la balda de la porta mosquitera.

—Ets tu, Jem Finch? —va dir la Jessie—. Veig que véns amb la teva germana. No sé si…

—Deixa’ls entrar a tots dos, Jessie —va dir la senyora Dubose, i la Jessie ens va fer passar i se’n va anar cap a la cuina.

De seguida que vam travessar el llindar ens va arribar una olor sufocant, una olor que havia trobat sovint en cases velles amb humitats on hi ha llums de petroli, cassons d’aigüera i llençols sense lleixivar. Era una olor que sempre em feia sentir basarda i expectació i que em feia posar alerta.

En un racó de l’habitació hi havia un llit de llautó, i al llit hi havia la senyora Dubose. Per un moment vaig pensar que la malifeta d’en Jem era la causa que estigués allitada, i em va fer pena. Estava colgada sota una pila d’edredons, i semblava bona persona i tot.

Al costat del llit hi havia un rentamans amb el sobre de marbre, i damunt, un got amb una cullereta, una xeringa auricular vermella, una capsa de cotó fluix i un despertador de llauna que s’aguantava amb tres potes primes.

—Veig que has vingut amb el desastre de la teva germana —va dir a tall de salutació.

En Jem va respondre en veu baixa:

—La meva germana no és cap desastre, i vostè no em fa gens de por. —Tot i això, em vaig adonar que els genolls li tremolaven.

Vaig témer que la senyora Dubose li clavés una reprimenda, però es va limitar a dir:

—Quan vulguis pots començar a llegir, Jeremy.

En Jem es va asseure en una cadira de cul de boga i va obrir Ivanhoe. Jo vaig agafar una altra cadira i em vaig asseure al seu costat.

—Acosteu-vos més —va dir la senyora Dubose—. Acosteu-vos fins a la vora del llit.

Vam tirar les cadires endavant. Era la vegada que em trobava més a prop seu, i em van venir unes ganes terribles de tornar a tirar la cadira enrere.

Feia molta angúnia. Tenia la cara de color de coixinera bruta, i les comissures dels llavis lluents de baves, que li lliscaven avall com una glacera pels sécs fondos que li encerclaven la barbeta. Tenia les galtes plenes de taques de color de vi conseqüència de l’edat, i uns ulls clars de penetrants ninetes negres. Les mans les tenia nuoses, i la pell de les ungles li creixia per sobre de les ungles mateix. No portava les dents postisses de baix, cosa que feia que el llavi superior li sobresortís; de tant en tant s’acostava el llavi inferior a les dents postisses de dalt, i de retruc la barbeta també li pujava. Quan feia això, les baves li regalimaven més de pressa.

Jo la mirava tan poc com podia. En Jem va tornar a obrir Ivanhoe i va començar a llegir. Vaig provar de seguir-lo, però llegia massa de pressa. Quan en Jem arribava a una paraula que no coneixia, se la saltava, però la senyora Dubose se n’adonava i l’hi feia lletrejar. En Jem va llegir cosa de vint minuts, temps durant el qual vaig dedicar-me a posar els ulls al faldar ensutjat de la xemeneia, a la finestra i en qualsevol altre lloc que m’estalviés de mirar-la a ella. Mentre en Jem llegia, em vaig fixar que les correccions de la senyora Dubose disminuïen en nombre i en freqüència, i que en Jem arribava a deixar alguna frase sense acabar. La senyora Dubose ja no escoltava.

Vaig mirar al llit.

Li havia passat alguna cosa. Estava estirada de panxa enlaire, tapada amb els edredons fins a la barbeta. Només se li veien el cap i les espatlles. Bellugava el cap lentament a banda i banda. De tant en tant obria molt la boca, i li veia la llengua movent-se a dintre imperceptiblement. La saliva se li acumulava als llavis, però de cop la xuclava i tornava a obrir la boca. Semblava que la boca tingués vida pròpia, independent de la seva persona. Es movia pel seu compte, ara obrint-se ara tancant-se, com la boca d’una cloïssa a la marea baixa. De tant en tant li feia un espetec humit, com una substància viscosa quan arrenca el bull.

Vaig estirar en Jem per la màniga.

En Jem em va mirar, i tot seguit va mirar cap al llit. La senyora Dubose continuava tombant rítmicament el cap cap a nosaltres. En Jem va dir:

—Senyora Dubose, que no es troba bé?

Però ella no el va sentir.

De cop va sonar el despertador, que ens va causar un esglai mortal. Al cap d’un moment, amb els nervis encara a flor de pell, en Jem i jo caminàvem per la vorera cap a casa. No vam sortir corrents, sinó que la Jessie ens va fer marxar, perquè abans que el despertador es parés ja havia entrat a l’habitació i ens n’havia fet fora.

—Vinga —va dir—, aneu cap a casa.

En Jem es va quedar indecís al llindar de la porta.

—Li toca prendre la medecina —va dir la Jessie. En el moment que la porta es tancava, des de fora vaig veure la Jessie afanyant-se cap al llit de la senyora Dubose.

Quan vam arribar a casa eren tot just tres quarts de quatre, de manera que en Jem i jo vam anar al jardí de darrere a fer xuts fins que va ser hora d’anar a rebre l’Atticus. L’Atticus portava dos llapis grocs per a mi i una revista de futbol americà per a en Jem, que m’imagino que era una recompensa muda per la nostra primera sessió amb la senyora Dubose. En Jem li va explicar el que havia passat.

—T’ha fet por? —li va demanar l’Atticus.

—No —va dir en Jem—, però fa venir angúnia. Li vénen una mena d’atacs i baveja molt.

—No hi pot fer més. Quan estàs malalt no acostumes a tenir un aspecte gaire agradable.

—A mi m’ha espantat.

L’Atticus em va mirar per sobre de les ulleres.

—Ja saps que no estàs obligada a acompanyar en Jem.

L’estada a casa de la senyora Dubose de l’endemà a la tarda va ser igual que la primera, com també ho va ser la següent, fins que es va acabar convertint en una rutina coneguda: tot començava amb normalitat, és a dir que la senyora Dubose escridassava en Jem una estona sobre els seus temes preferits, que eren les camèlies i la inclinació del nostre pare a tenir amistat amb els negres; de mica en mica s’anava ensopint, i finalment quedava absent. Aleshores sonava el despertador, la Jessie ens despatxava i teníem el que quedava de dia per a nosaltres.

—Atticus —li vaig dir un dia al vespre—, què vol dir ser amic dels negres?

A l’Atticus se li va fer la cara llarga.

—T’ho ha dit algú a tu?

—No; la senyora Dubose ho diu de tu. Cada tarda s’encén dient-te això. En Francis m’ho va dir per Nadal; va ser la primera vegada que ho vaig sentir.

—Va ser per això que li vas saltar a sobre? —em va demanar l’Atticus.

—Sí…

—Per què m’ho demanes, doncs, el que vol dir?

Vaig tractar d’explicar a l’Atticus que no era precisament el que en Francis m’havia dit allò que m’havia fet sortir de polleguera, sinó la manera com ho havia dit.

—Va ser com si m’hagués dit nas de mocs o alguna altra cosa per l’estil.

—Scout —va dir l’Atticus—, dir a algú «amic dels negres» és tan buit de sentit com dir-li «nas de mocs». És difícil d’explicar; la gent curta i ignorant fa servir aquesta expressió quan es pensa que algú afavoreix la gent de color desfavorint-los a ells. S’ha posat en ús entre la població d’aquí quan es vol insultar i assenyalar algú amb el dit.

—Així, tu no ets amic dels negres, no?

—És clar que ho sóc; m’agrada ser amic de tothom… Encara que a vegades m’ho fan difícil… Scout, no és pas un insult que algú et digui el que ell pensa que és una mala paraula. Més aviat és senyal de la pobresa espiritual d’aquella persona; però a tu no t’ha d’afectar. Per això no heu de deixar que la senyora Dubose us faci mala sang. Ja ha patit prou en aquesta vida.

Una tarda, passat un mes, mentre en Jem continuava amb Sir Walter Scout, com ell l’anomenava, i la senyora Dubose el corregia cada dos per tres, van trucar a la porta.

—Endavant! —va dir alt la senyora Dubose.

Era l’Atticus. Va entrar, va acostar-se-li al llit i li va agafar la mà.

—Venia del despatx, i com que no he trobat els nois —va dir— he pensat que devien ser aquí.

La senyora Dubose li va somriure. No m’entrava al cap que, tenint la tírria que tenia al meu pare, es dignés a dirigir-li la paraula.

—Saps quina hora és, Atticus? —va dir—. És un quart menys un minut de sis exactament. I tinc el despertador posat a dos quarts de sis. Què et sembla?

De cop i volta vaig caure en el fet que cada dia ens estàvem una mica més a casa la senyora Dubose, que el despertador sonava uns quants minuts més tard cada dia i que quan sonava ella feia estona que tenia un dels seus atacs. Aquell dia havia estat mortificant en Jem prop de dues hores sense que li vingués l’atac, i em sentia condemnada a cadena perpètua. El despertador assenyalava el moment d’anar-nos-en; si un dia no sonava, què faríem?

—Em sembla que en Jem ja ha fet els dies de lectura que havia de fer —va dir l’Atticus.

—Una setmana més i prou —va dir la senyora Dubose—, per si de cas…

En Jem es va aixecar.

—Però si…

L’Atticus va aixecar la mà i en Jem va callar. Tornant cap a casa, en Jem va dir que havien quedat que ho faria un mes, que el mes ja havia passat i que no hi havia dret.

—Una setmana més i prou, fill —va dir l’Atticus.

—No —va dir en Jem.

—Sí —va dir l’Atticus.

La setmana següent vam tornar a anar a casa de la senyora Dubose. El despertador ja no sonava, i la senyora Dubose ens donava permís per anar-nos-en amb un «Ja n’hi ha prou» tan cap al tard que quan arribàvem a casa ja hi trobàvem l’Atticus llegint el diari. Havia deixat de tenir atacs, però a part d’això estava com sempre; i, quan Sir Walter Scott s’entretenia en prolixes descripcions de fossats i de castells, la senyora Dubose s’avorria i ens atacava:

—Jeremy Finch, eh que et vaig dir que et penediries d’haver-me fet malbé les camèlies? Te’n penedeixes, ara, oi? —En Jem li deia que sí—. Em vas voler matar la meva «Neu de les muntanyes», eh? Doncs la Jessie diu que torna a poncellar. La pròxima vegada ho faràs més bé, no? L’arrencaràs de soca-rel, no? —En Jem li deia que sí—. No remuguis! Aixeca el cap i digues «Sí, senyora Dubose». No m’estranyaria gens que hi tornessis, per això, sent com és el teu pare.

En Jem aixecava la barbeta i es quedava mirant la senyora Dubose amb una cara buida de rancúnia. Durant aquelles setmanes havia adquirit una expressió d’interès educat i distant amb què responia a les seves pitjors falsedats.

Finalment va arribar l’últim dia. Una tarda la senyora Dubose va dir «Ja n’hi ha prou», i tot seguit va afegir: «Hem acabat. Adéu-siau».

Ja estava. Vam saltar a la vorera exultants d’haver-nos tret aquell pes de sobre, saltant i cridant.

Vam passar una bona primavera; els dies s’anaven allargant i teníem més temps per jugar. En Jem estava obsessionat amb les dades de tots els jugadors de futbol americà professional del país. Cada vespre l’Atticus ens llegia les pàgines d’esports del diari. Podia ser que aquell any l’Alabama tornés a jugar la Rose Bowl, si més no amb els jugadors que tenia, dels quals no sabíem pronunciar ni un sol nom. Un vespre que l’Atticus anava per la meitat de la columna d’en Windy Seaton, va sonar el telèfon.

El va agafar, i tot seguit va despenjar el barret del rebedor.

—Vaig un moment a casa de la senyora Dubose —va dir—. Torno de seguida.

Però s’hi va estar fins molt més tard de l’hora que jo sempre me n’anava a dormir. Va tornar amb una capsa de caramels, es va asseure a la sala i va deixar la capsa a terra al costat de la butaca.

—Què volia? —li va demanar en Jem.

Feia un mes que no vèiem la senyora Dubose. Quan passàvem per davant de casa seva no era mai al porxo.

—S’ha mort, Jem —va dir l’Atticus—. S’ha mort fa una estona.

—Ostres —va dir en Jem.

—És el millor que li podia passar —va dir l’Atticus—. Ha deixat de patir. Feia molt que estava malalta. Saps què eren els atacs que tenia, Jem?

En Jem va fer que no amb el cap.

—La senyora Dubose era addicta a la morfina —va dir l’Atticus—. En prenia des de feia anys per combatre el dolor. El doctor l’hi va habituar. S’hauria pogut passar el que li quedava de vida prenent-ne, estalviant-se de patir, però no ho trobava bé…

—No ho entenc —va dir en Jem.

L’Atticus va dir:

—Abans que t’agafés aquell rampell em va cridar per fer testament. El doctor Reynolds li havia dit que viuria uns quants mesos com a molt. Ella ho tenia tot en ordre, però va dir: «Hi ha una cosa que encara no ho està».

—I, què era? —va voler saber en Jem, sense entendre res.

—Va dir que volia anar-se’n d’aquest món sense estar en deute amb res ni amb ningú. Quan una persona està tan malalta com ho estava ella, Jem, és lícit prendre el que sigui per no patir tant, però ella no ho trobava lícit. Va dir que volia deixar-ho abans de morir-se, i és el que va fer.

En Jem va dir:

—Així, els atacs que tenia, eren d’això?

—Sí, eren d’això. No crec que mentre li llegies estigués al cas de res. Quasi tota l’estona devia estar pendent en cos i ànima del despertador. Encara que no haguessis fet el que vas fer, em sembla que t’hi hauria fet anar a llegir igualment. Segur que la distreies. I encara una altra cosa…

—S’ha mort neta? —li va demanar en Jem.

—Com l’aire de muntanya —va dir l’Atticus—. I conscient quasi fins al final; conscient —va repetir, somrient— i rabiosa. S’ha mort recriminant la meva conducta, i dient que segur que em passaré tota la vida traient-vos de la presó. Ha fet que la Jessie et preparés aquesta capsa…

L’Atticus es va ajupir, va agafar la capsa de caramels i la va allargar a en Jem.

En Jem va obrir la capsa. A dintre, envoltada de cotó humit, hi havia una perfecta camèlia blanca de pètals llustrosos. Era una «Neu de les muntanyes».

En Jem va fer uns ulls com unes taronges.

—Mala bruixa! —va exclamar, rebotent-la contra terra—. Que em deixi en pau d’una vegada!

L’Atticus es va aixecar d’un bot i se li va posar al costat. En Jem va enterrar la cara a la pitrera de la camisa de l’Atticus.

—Calma’t —li va dir—. Jo diria que ha sigut la seva manera de dir-te que esteu en paus. Era tota una senyora, en el fons.

—Una senyora? —En Jem va aixecar el cap. Tenia la cara congestionada—. Després de totes les coses que ha dit de tu, dius que era una senyora?

—Ho era. Tenia les seves opinions, i resulta que no coincidien amb les meves… Jem, li he dit que t’hi hauria fet anar a llegir encara que no haguessis perdut els estreps. Volia que veiessis com era; volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t’imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer. No te’n surts quasi mai, però hi ha vegades que sí. La senyora Dubose se n’ha sortit, tot i haver quedat amb la pell i l’os. Des del seu punt de vista, s’ha mort sense quedar en deute amb res ni amb ningú. És la persona més valenta que he conegut.

En Jem va agafar de terra la capsa de caramels i la va tirar al foc. Va agafar la camèlia, i quan me’n vaig anar a dormir vaig veure’l acariciant-ne els pètals. L’Atticus llegia el diari.