2

En Dill se’n va tornar cap a Meridian a primers de setembre. El vam anar a despedir quan se’n va anar amb el cotxe de línia de les cinc, i em vaig sentir molt trista pel fet que se n’hagués anat fins que de cop em va venir a la memòria que al cap d’una setmana començaria a anar a escola. Era la cosa que em feia més il·lusió del món. M’havia passat moltes hores d’hivern enfilada a la cabanya mirant el pati de l’escola, observant els grups d’alumnes amb un telescopi de dos augments que en Jem m’havia regalat, aprenent-me tots els jocs, seguint l’americana vermella d’en Jem entre un núvol de jugadors que jugaven a la gallina cega, compartint en secret els seus fracassos i les seves petites victòries. Em moria de ganes d’afegir-m’hi.

En Jem va accedir a acompanyar-me a l’escola el primer dia, una tasca que acostumaven a complir els pares, perquè l’Atticus havia dit que en Jem estaria encantat d’ensenyar-me l’aula que em tocava. Em sembla que alguna moneda va canviar de mans a causa d’aquest tracte, perquè, en el moment de tombar a bon pas la cantonada de casa els Radley, a les butxaques d’en Jem vaig sentir una dringadissa inhabitual. Quan ja caminàvem amb més calma, resseguint el límit del pati de l’escola, en Jem va dedicar-se a deixar-me clar que durant les hores d’escola no l’havia de molestar, ni m’hi havia d’acostar per demanar-li que representéssim cap escena de Tarzan i els homes formiga, ni l’havia d’avergonyir amb cap referència a la seva vida privada, ni l’havia d’empaitar a l’hora del pati o a l’hora de dinar. Havia d’estar amb els de primer, i ell estaria amb els de cinquè. En resum, que l’havia de deixar tranquil.

—Ja no podrem jugar mai més, doncs? —li vaig demanar.

—A casa farem com hem fet sempre —va dir—, però ja veuràs que l’escola és una altra cosa.

I ho era. Abans que s’acabés aquell primer matí, la senyoreta Caroline Fisher, la nostra mestra, m’havia arrossegat fins a davant de tot de la classe, m’havia pegat al palmell de la mà amb un regle i m’havia castigat en un racó fins a migdia.

La senyoreta Caroline tenia vint-i-un anys com a molt. Tenia els cabells molt rossos i les galtes rosades i portava esmalt d’ungles vermell. També portava escarpins de taló alt i un vestit de ratlles blanques i vermelles. Tant per l’exterior com per l’olor feia pensar en un caramel de menta. Estava a dispesa a l’altra banda del carrer, una mica més avall, a l’habitació de davant del primer pis de casa la senyora Maudie Atkinson; quan la senyora Maudie ens la va presentar, en Jem va passar-se uns quants dies als núvols.

La senyoreta Caroline va escriure el seu nom amb lletra de pal a la pissarra i va dir:

—Aquí diu que sóc la senyoreta Caroline Fisher. Sóc del nord d’Alabama, del comtat de Winston.

Tota la classe va deixar anar un murmuri de recel, per por que gosés fer mostra de les peculiaritats inherents a aquella regió. (Quan Alabama es va separar de la Unió, l’11 de gener del 1861, el comtat de Winston es va separar d’Alabama, i tots els nens del comtat de Maycomb ho sabien). El nord d’Alabama abundava en negocis de licors, camarilles polítiques, empreses siderúrgiques, republicans, catedràtics i altres persones sense història.

La senyoreta Caroline va començar el dia llegint-nos un conte de gats. Els gats tenien llargues converses entre ells, portaven una robeta molt bufona i vivien en una llar molt caldejada sota una cuina econòmica. Quan la mare gata va trucar a ca l’adroguer per demanar-li uns quants ratolins recoberts de xocolata, la classe formiguejava com una galleda plena de cucs d’esquer. No semblava que la senyoreta Caroline s’adonés que a l’esparracada classe de primer, que era tota de nens de pantalons de cotó blau gruixut i nenes de faldilles de roba basta la majoria dels quals havien collit cotó i havien donat farnat als porcs des del primer dia que havien començat a caminar, la literatura de ficció no ens feia ni fred ni calor. La senyoreta Caroline va arribar al final del conte i va dir:

—Eh quina història més bonica?

A continuació va anar a la pissarra, hi va escriure l’alfabet amb grans lletres de pal i es va tombar cap a la classe per demanar-nos:

—Algú sap què és això?

Tothom ho sabia, perquè la majoria de la classe de primer repetia.

M’imagino que em va triar a mi perquè sabia com em deia. Mentre llegia l’alfabet vaig veure que se li arrufaven les celles amb un vague gest de disgust; i, després d’haver-me fet llegir en veu alta quasi tot El meu primer llibre de lectura i les cotitzacions de la borsa del Mobile Register, va descobrir que sabia llegir bé i em va mirar amb un disgust més que vague. La senyoreta Caroline em va dir que digués al meu pare que no me n’ensenyés més perquè entrebancaria el meu aprenentatge a l’escola.

—Que no me n’ensenyi? —vaig exclamar, sorpresa—. Però si no m’ensenya res, senyoreta Caroline! L’Atticus no té temps per ensenyar-me —vaig afegir quan vaig veure que la senyoreta Caroline somreia i remenava el cap—. Al vespre està tan cansat que s’asseu a la sala i es posa a llegir.

—Doncs si ell no ha sigut, qui te n’ha ensenyat? —em va demanar la senyoreta Caroline amb afabilitat—. Algú te n’ha d’haver ensenyat. Ningú neix sabent llegir el Mobile Register.

—En Jem diu que vaig néixer sabent-ne. En un llibre va llegir que jo no era una Finch sinó una Bullfinch.^[3] En Jem diu que jo en realitat em dic Jean Louise Bullfinch, que em van canviar quan vaig néixer i que en realitat sóc…

La senyoreta Caroline es devia pensar que l’enganyava.

—Va, deixem-nos de fantasies —va dir—. Vull que diguis al teu pare que no te n’ensenyi més. Per aprendre a llegir convé començar de zero. Li diràs que a partir d’ara me’n cuidaré jo i que miraré de redreçar el mal que ha fet…

—Com diu?

—El teu pare no sap ensenyar. Torna-te’n al teu lloc.

Vaig murmurar disculpes i em vaig retirar reflexionant sobre la falta que havia comès. No havia fet mai cap esforç deliberat per aprendre a llegir, sinó que més aviat m’havia capbussat en els diaris des de petita. De les llargues hores de litúrgia a l’església —devia aprendre’n allà?— tenia el record d’haver sabut llegir els himnes des de sempre. Ara que la situació em portava a pensar-hi, llegir era una cosa que havia après sense adonar-me’n, com cordar-me el darrere dels enagos sense girar-me o fer-me un llaç a cada sabata a partir d’un parell de cordons entortolligats. No recordava quan les ratlles per on l’Atticus passava el dit s’havien separat formant paraules, però tenia el record d’haver-les observat cada vespre des que tenia memòria mentre escoltava les notícies del dia: projectes i promulgacions de lleis, els diaris del predicador metodista Lorenzo Dow, qualsevol cosa que s’escaigués que l’Atticus llegia quan me li asseia a la falda al vespre. Fins que no vaig tenir por de perdre-ho, llegir no va ser una passió, de la mateixa manera que tampoc ho és respirar.

Com que veia que havia fet disgustar la senyoreta Caroline, vaig fer la meva i em vaig posar a mirar per la finestra fins a l’hora del pati, en què en Jem se’m va emportar a part del grup d’alumnes de primer. Em va demanar com m’havia anat, i l’hi vaig explicar.

—Si no m’hagués de quedar me n’aniria, Jem. Aquesta senyoreta no hi toca; diu que l’Atticus m’ha ensenyat a llegir i que ha de deixar d’ensenyar-me’n…

—No pateixis, Scout —em va consolar en Jem—. La nostra mestra diu que la senyoreta Caroline fa servir una forma d’ensenyament nou que ha après a la universitat. D’aquí no gaire l’aplicaran a tots els cursos. Amb aquest sistema no cal aprendre gaires coses dels llibres. És com anar a munyir una vaca per saber què és una vaca, saps?

—Sí, Jem, però jo no vull saber res de les vaques; jo…

—És clar que vols. Ho has de saber tot, de les vaques, perquè són una part molt important de la vida del comtat de Maycomb.

Vaig limitar-me a demanar a en Jem si s’havia tornat boig.

—Només et vull fer entendre que ara a primer s’ensenya d’una manera diferent, tossuda. Ho fan amb el sistema decimal Dewey.^[4]

Jo no havia posat mai en dubte les afirmacions d’en Jem, i no vaig veure cap motiu per començar a fer-ho aleshores. El sistema decimal Dewey consistia, en part, en el fet que la senyoreta Caroline ens mostrés unes cartolines on hi havia escrit «gat», «rata», «home» i «tu». No s’esperava cap comentari de nosaltres, i la classe rebia aquestes revelacions colpidores en silenci. Jo m’avorria, i vaig començar a escriure una carta a en Dill. La senyoreta Caroline em va enxampar escrivint i em va dir que digués al meu pare que deixés d’ensenyar-me’n.

—A més a més —va dir—, a primer no s’aprèn a escriure amb lletra lligada, sinó només amb lletra de pal. No aprendràs a escriure amb lletra lligada fins a tercer.

D’això en tenia la culpa la Calpurnia. Si no ho tinc mal entès, era el seu recurs perquè jo no la fes tornar boja els dies que plovia. Em posava deures gargotejant l’alfabet amb energia al capdamunt d’un full de llibreta i copiant a continuació un capítol de la Bíblia a sota. Si jo reproduïa la seva escriptura satisfactòriament, em premiava amb una torrada amb mantega i sucre. En els ensenyaments de la Calpurnia no hi havia gens de sentimentalisme: jo rara vegada la feia contenta, i ella rara vegada em premiava.

—Tots els qui se’n vagin a dinar a casa que aixequin la mà —va dir la senyoreta Caroline, interrompent el meu nou sentiment de rancúnia envers la Calpurnia.

Els nens del poble van aixecar la mà, i la senyoreta va mirar quins érem.

—Tots els qui portin el dinar que el deixin sobre el pupitre.

Van començar a aparèixer pots de melassa del no-res, i el sostre va centellejar de lluïssors metàl·liques. La senyoreta Caroline va anar amunt i avall pels passadissos mirant i remenant els recipients on hi havia els dinars, assentint amb el cap si el contingut era del seu gust i arrufant una mica el nas en els altres casos. Va parar-se davant del pupitre d’en Walter Cunningham.

—I el teu dinar? —li va demanar.

Tota la classe de primer vam veure, per l’aspecte que feia, que en Walter Cunningham tenia cucs. Com que anava sense sabates, de seguida vam saber com els havia agafat. Agafaves cucs anant descalç pels estables i les corts de porcs. Si en Walter hagués tingut sabates les hauria portat el primer dia d’escola i després les hauria desat fins a mig hivern. Sí que portava, però, una camisa neta i una granota amb uns sargits molt ben fets.

—Que te l’has descuidat sortint de casa? —li va demanar la senyoreta Caroline.

En Walter mirava al buit. Vaig veure que feia bellugar les barres amb la boca tancada.

—Que t’has descuidat el dinar sortint de casa? —li va demanar la senyoreta Caroline. En Walter va tornar a estrènyer les barres.

—Sí —va murmurar finalment.

La senyoreta Caroline va anar cap a la seva taula i va obrir la seva bossa.

—Té una moneda de vint-i-cinc cèntims —va dir a en Walter—. Avui vés al centre a dinar. Ja m’ho tornaràs demà.

En Walter va fer que no amb el cap.

—Gràcies, senyoreta —va borbollar amb un fil de veu.

A la senyoreta Caroline la veu li va agafar un to irritat:

—Té, Walter, vinga.

En Walter va tornar a fer que no amb el cap.

Quan en Walter va fer que no per tercera vegada, algú em va dir en veu baixa:

—Explica-l’hi, Scout.

Vaig tombar-me i vaig veure que quasi tots els nens del poble i tota la delegació del cotxe de línia em miraven. La senyoreta Caroline i jo ja havíem tingut un parell de converses, i tots em miraven convençuts innocentment que la familiaritat engendra complicitat.

Vaig accedir a aixecar-me per intercedir a favor d’en Walter.

—Daixò… Senyoreta Caroline…

—Digues, Jean Louise.

—Senyoreta Caroline, és un Cunningham.

Em vaig tornar a asseure.

—Què has dit, Jean Louise?

Em pensava que ho havia deixat prou clar. Per tots nosaltres, almenys, era ben clar. En Walter Cunningham seia amb el cap repenjat a la mà; no s’havia descuidat el dinar, sinó que no en tenia. No en tenia avui, i tampoc en tindria ni demà ni l’endemà. Segur que no havia vist tres monedes de vint-i-cinc cèntims juntes en tota la vida.

Vaig tornar-ho a intentar:

—En Walter és un Cunningham, senyoreta Caroline.

—No t’entenc, Jean Louise.

—És igual, senyoreta; d’aquí no gaire coneixerà tothom del comtat. Els Cunningham no accepten mai res que no puguin tornar, ni almoines ni lletres. Passen amb el que tenen sense acceptar res de ningú. No tenen gaire cosa, però van passant com poden.

El coneixement que tenia de la família Cunningham —d’una branca de la família, més aviat— l’havia adquirit arran d’uns fets que havien tingut lloc l’hivern anterior. El pare d’en Walter era un dels clients de l’Atticus. Un vespre, després d’una carregosa conversa que van tenir a la sala de casa sobre vinculacions, el senyor Cunningham va dir abans d’anar-se’n:

—Senyor Finch, no sé pas quan li podré pagar.

—Per això no pateixis, Walter —li va dir l’Atticus.

Vaig demanar a en Jem que era allò de les vinculacions, i en Jem m’ho va definir com vint flexions estirat de cul a terra, i tot seguit vaig demanar a l’Atticus si el senyor Cunningham ens pagaria mai.

—En diners no —va dir l’Atticus—, però abans de final d’any m’haurà pagat. Ja ho veureu.

I sí que ho vam veure. Un matí, en Jem i jo vam trobar una carretada de llenya als darreres de casa. Dies més tard va aparèixer un sac de nous a l’escala de l’eixida. Per Nadal ens va arribar una caixa d’embalatge amb arítjol i boix grèvol per fer garlandes i corones. A la primavera, un dia que ens vam trobar amb un sac ple de naps, l’Atticus va dir que el senyor Cunningham li havia pagat de sobres.

—Per què et paga així? —li vaig demanar.

—Perquè és l’única manera com em pot pagar. No té diners.

—Som pobres, Atticus?

L’Atticus va fer que sí amb el cap.

—Déu n’hi do.

En Jem va arrufar el nas.

—Som tan pobres com els Cunningham?

—No ho som igual. Els Cunningham són gent de camp, agricultors, i la crisi els ha afectat més a ells.

L’Atticus deia que els professionals liberals eren pobres perquè la gent del camp era pobra. Com que el comtat de Maycomb era un comtat agrícola, tant als metges com als dentistes i als advocats els costava guanyar-se la vida. Allò de les vinculacions només era un dels molts maldecaps que el senyor Cunningham tenia. Els trossos de terra que no hi tenia vinculacions els tenia tots hipotecats, i els pocs diners que en treia se n’anaven en interessos. Si feia bona cara, el senyor Cunningham podia obtenir una feina a través de la Works Progress Administration del govern Roosevelt, però si abandonava la terra se li tornaria eixorca; i s’estimava més conservar les terres i votar qui li vingués de gust encara que passessin gana. El senyor Cunningham, deia l’Atticus, era fill d’una raça d’homes tenaços.

Com que els Cunningham no tenien diners per pagar un advocat, ens pagaven amb el que tenien.

—Sabeu que el doctor Reynolds fa igual? —ens va dir l’Atticus—. Hi ha gent a qui cobra un sac de patates pel naixement d’un nadó. Senyoreta Scout, si m’escolta li explicaré què són les vinculacions. A vegades les definicions d’en Jem deixen una mica a desitjar.

Si hagués pogut explicar aquestes coses a la senyoreta Caroline m’hauria estalviat molèsties i la mortificació subsegüent de la senyoreta Caroline; però, com que no em veia capacitada per explicar les coses tan bé com l’Atticus, vaig limitar-me a dir-li:

—L’està avergonyint, senyoreta Caroline. A casa d’en Walter no tenen ni vint-i-cinc cèntims per tornar-li, i vostè no gasta llenya.

La senyoreta Caroline va quedar un moment tota enravenada, i tot seguit em va agafar pel coll de la brusa i em va estirar fins a la seva taula.

—Jean Louise, aquest matí ja n’he tingut prou de tu —va dir—. Has començat malament el dia en tot, maca. Para la mà.

Em vaig pensar que hi volia escopir, que era l’únic motiu pel qual una persona de Maycomb para la mà: era un mètode consagrat pel temps per tancar un tracte. Intrigada per saber a quin acord havíem arribat, em vaig tombar cap a la resta de la classe per aclarir-ho, però la resta de la classe em va correspondre amb una mirada de perplexitat. La senyoreta Caroline va agafar el regle, em va clavar uns quants copets seguits a la palma de la mà i em va dir que me n’anés al racó. Quan al final la classe va prendre consciència que el que la senyoreta Caroline havia fet era pegar-me va haver-hi una riallada general.

El fet que la senyoreta Caroline els amenacés amb el mateix càstig va provocar una nova explosió d’hilaritat, i la classe no es va asserenar fins que no hi va aparèixer l’ombra de la senyoreta Blount. La senyoreta Blount, una nativa de Maycomb que encara no estava iniciada en els misteris del sistema decimal, va plantar-se a la porta amb les mans als malucs i va anunciar:

—Si sento una altra vegada soroll en aquesta classe hi penso calar foc amb tothom a dintre. Senyoreta Caroline, els de sisè no es poden concentrar en les piràmides per culpa de tant merder.

La meva estada al racó va ser breu. Salvada per la campana, la senyoreta Caroline va quedar-se mirant com tota la classe sortia a dinar. Jo vaig ser l’últim alumne a sortir, i vaig veure que es deixava caure a la cadira i enfonsava el cap entre els braços. Si hagués tingut una actitud més amistosa cap a mi, m’hauria fet llàstima. Era bonica com un sol.