25

—No facis això, Scout. Deixa-la a l’escala.

—Però, Jem, què dius?…

—Et dic que la deixis a l’escala.

Amb un sospir, vaig agafar l’animaló, el vaig deixar a l’esglaó de baix i vaig tornar-me a ficar al llit. Havia arribat el mes de setembre, però no havia refrescat gens, i continuàvem dormint a l’eixida en els llits plegables. Encara hi havia cuques de llum, i els insectes nocturns caminadors i voladors que havien estat topant tot l’estiu contra la tela mosquitera de l’eixida no se n’havien anat cap allà on se’n van quan ve la tardor.

Una panerola havia aconseguit entrar, i vaig suposar que havia pujat per l’escala i havia passat per sota la porta. La vaig veure en el moment que deixava el llibre a terra al costat del llit. Aquestes cuques fan més d’una polzada, i quan les toques es cargolen i es converteixen en una atapeïda bola grisa.

Vaig posar-me de bocaterrosa, vaig allargar la mà i la vaig tocar amb el dit. Es va cargolar. Al cap d’una mica, pensant-se que el perill havia passat, es va descargolar de mica en mica. Va recórrer un tros curt amb el seu centenar de potes i la vaig tornar a tocar. Es va cargolar. Com que m’havia agafat son, vaig decidir acabar el joc. Quan estava a punt de posar-li la mà a sobre, però, en Jem va dir allò.

En Jem em va mirar amb mala cara. Devia formar part de l’etapa que estava passant, i vaig desitjar de tot cor que la superés com més aviat millor. En Jem no havia sigut mai cruel amb els animals, però em va venir de nou que el seu esperit protector s’estengués al món de les cuques.

—Per què no la puc aixafar? —li vaig demanar.

—Perquè no t’ha fet res —em va respondre la veu d’en Jem. Havia apagat el seu llum, i estàvem a les fosques.

—Segur que estàs en aquella etapa que no mates ni mosques ni mosquits —li vaig dir—. Quan canviïs d’opinió, digue-m’ho. Però les xinxes no les penso perdonar.

—Va, calla —em va respondre amb veu de son.

De tots dos, en Jem era el que últimament s’estava tornant més com una nena. Emmandrida, vaig estirar-me de panxa enlaire i vaig esperar que em vingués la son, i mentre esperava vaig pensar en en Dill. Se n’havia anat l’1 d’aquell mes jurant que tornaria així que l’escola s’acabés (perquè donava per descomptat que els seus pares havien entès que li agradava passar l’estiu a Maycomb). La senyoreta Rachel ens va deixar acompanyar-los amb el taxi fins a Maycomb Junction, i en Dill ens va estar dient adéu amb la mà des de la finestra del tren fins que el vam deixar de veure. Els últims dos dies que havíem passat junts, en Jem li havia ensenyat a nedar…

Li havia ensenyat a nedar. Vaig recordar, desvetllada, el que en Dill m’havia explicat.

Barker’s Eddy és al capdavall d’un camí de terra que surt de la carretera de Meridian a cosa d’una milla del poble. És fàcil que algun carro de cotó o algun cotxe et porti fins al trencant, i el trosset que hi ha a peu fins a la riera és agradable, però la idea d’haver de tornar caminant fins a casa al capvespre, que hi ha poc trànsit, no és gaire seductora, i la gent que hi va a nedar acostuma a no quedar-se fins tard.

Segons en Dill, en Jem i ell acabaven de sortir a la carretera quan van veure que l’Atticus se’ls acostava amb el cotxe. Els va fer l’efecte que no els veia, i li van fer un gest amb la mà tots dos. L’Atticus va acabar frenant, i quan van arribar on era els va dir: «Valdrà més que mireu de tornar amb algú altre, perquè trigaré a tornar a casa». La Calpurnia anava al seient de darrere.

En Jem va protestar, després va suplicar, i al final l’Atticus va dir: «Molt bé; podeu venir, però amb la condició que us quedeu dintre el cotxe».

Mentre anaven cap a casa en Tom Robinson, l’Atticus els va explicar el que havia passat.

Van deixar la carretera, van passar a poc a poc per davant de l’abocador i casa els Ewell i van enfilar el camí estret que moria a les cabanyes dels negres. En Dill em va dir que al jardí de davant de casa en Tom hi havia un eixam de nens negres jugant a bales. L’Atticus va estacionar el cotxe i va baixar. La Calpurnia va travessar la reixa de l’entrada darrere seu.

En Dill va sentir que l’Atticus demanava a un dels nens «On és la teva mare, Sam?», i que en Sam deia: «A casa la senyora Stevens, senyor Finch. Vol que la vagi a buscar?».

En Dill em va dir que l’Atticus havia dubtat, però que tot seguit havia dit que sí, i que en Sam se n’hi havia anat corrents. «Jugueu, jugueu, nois», havia dit l’Atticus als nens.

A la porta de la cabanya havia sortit una nena que s’havia quedat mirant l’Atticus. En Dill em va dir que tenia els cabells recollits en tot de trenes molt petites, cada una rematada amb llaços de colors vius. Va somriure-li obertament i va començar a caminar cap on era el meu pare, però era massa petita per baixar l’escala. En Dill em va dir que l’Atticus se li va acostar, es va treure el barret i li va oferir el dit. La nena l’hi va agafar i l’Atticus la va ajudar a baixar. Després la va deixar amb la Calpurnia.

Aleshores van arribar en Sam i la seva mare, amb en Sam saltant darrere seu. En Dill em va dir que la Helen havia dit: «Bona nit, senyor Finch, no vol seure?». Però no havia dit res més. L’Atticus tampoc.

«Va caure a terra de cop, Scout», em va dir en Dill; «de cop, com si li hagués passat pel costat un gegant de peus molt grossos i l’hagués trepitjat. Paf». En Dill va picar a terra amb el seu peuàs. «Com quan trepitges una formiga».

En Dill em va dir que la Calpurnia i l’Atticus havien aixecat la Helen i l’havien portat cap a la cabanya mig fent-la caminar mig arrossegant-la. S’havien estat a dintre molta estona, i n’havia sortit l’Atticus tot sol. Quan van tornar a passar per davant de l’abocador, alguns membres de la família Ewell els havien escridassat, però en Dill no va pescar què deien.

Maycomb es va interessar per la notícia de la mort d’en Tom durant un parell de dies; amb un parell de dies n’hi va haver prou perquè la notícia s’escampés per tota la contrada. «Esteu al corrent de…? No? Ui, diu que va sortir disparat com una bala…». Per la gent de Maycomb, la mort d’en Tom era previsible. Era propi d’un negre tenir un rampell com aquell. Era propi de la mentalitat d’un negre no tenir cap pla preconcebut, no pensar en el futur, arrencar a córrer a la primera ocasió sense reflexionar. Fa riure: l’Atticus Finch encara hauria pogut aconseguir que sortís impune; però això de saber esperar… Ui, no; ja saps com són: uns tarambanes. Mira sinó: aquest Robinson era casat legalment, i es veu que anava net, i anava a l’església i tot plegat, però arriba l’hora de la veritat i ensenyen l’orella. Sempre els acaba sortint l’instint negre.

Uns quants tòpics més, perquè l’oient pogués transmetre al seu torn la seva pròpia versió, i no se’n va parlar més fins que el Maycomb Tribune va aparèixer dijous següent. Va aparèixer una breu esquela a les notícies relatives a la població de color, però també un editorial.

El senyor B. B. Underwood s’hi va mostrar més mordaç que mai, sense que semblés que li importés gaire si la gent li cancel·lava anuncis o subscripcions. (La gent de Maycomb, però, no arreglava les coses així: que el senyor Underwood bramés fins que es quedés afònic i que escrivís el que li vingués de gust, que ells continuarien pagant-li l’anunci i la subscripció. Si volia quedar en ridícul a través del seu diari, era cosa seva). El senyor Underwood no parlava d’errors judicials, sinó que escrivia perquè l’entenguessin els nens. El senyor Underwood es limitava a constatar que era un crim matar gent esguerrada, tant si estaven drets o asseguts com si es fugaven. Comparava la mort d’en Tom a una insensata matança de moixons comesa per caçadors i infants, i la gent de Maycomb va considerar que havia volgut escriure un editorial que fos prou poètic per tornar-lo a publicar al Montgomery Advertiser.

No podia ser, pensava jo, mentre llegia l’editorial del senyor Underwood. Una insensata matança? El cas d’en Tom havia seguit un procés legal en deguda forma fins al dia de la seva mort; havia tingut un judici públic i havia sigut condemnat per dotze homes de bé; el meu pare havia lluitat per ell fins al final. De cop el missatge del senyor Underwood se’m va fer clar: l’Atticus s’havia servit de tots els mitjans de què disposava una persona lliure per salvar en Tom Robinson, però segons el tribunal de la consciència dels homes, l’Atticus no tenia arguments jurídics. En Tom era home mort des del moment que la Mayella Ewell va obrir la boca per cridar.

El cognom Ewell em feia venir basques. Maycomb s’havia afanyat a recollir les opinions del senyor Ewell sobre la mort d’en Tom i a difondre-les per mitjà del gran canal de difusió de xafarderies que era la senyoreta Stephanie Crawford. La senyoreta Stephanie va explicar a la tieta Alexandra, davant d’en Jem («Ja és prou gran per sentir-ho, què caram!»), que el senyor Ewell deia que ja n’hi havia un menys però que encara en sobraven un parell més. En Jem em va dir que no tingués por, que el senyor Ewell tenia molta boca. En Jem també em va dir que si xerrava res d’allò a l’Atticus, si d’alguna manera feia saber a l’Atticus que n’estava al corrent, no em dirigiria la paraula mai més.