12

En Jem tenia dotze anys. Era difícil conviure-hi, a causa del seu estat d’ànim variable i sorrut. Tenia una gana terrible, i em va dir tantes vegades que deixés d’atabalar-lo que vaig demanar a l’Atticus si tenia la tènia. L’Atticus em va dir que no, que en Jem s’estava fent gran. Havia de tenir paciència amb ell i molestar-lo tan poc com pogués.

Aquest canvi havia tingut lloc en cosa de setmanes. La senyora Dubose encara no es devia haver refredat del tot, perquè encara m’havia semblat que en Jem agraïa que l’acompanyés sempre que anava a llegir-li. Va ser com si, de la nit al dia, en Jem s’hagués fet seus els criteris d’algú altre i me’ls volgués imposar, fins al punt que a vegades m’indicava el que havia de fer. Després d’una topada en què en Jem em va dir bramant «Ja seria hora que et comportessis com una nena!», vaig arrencar a plorar i vaig córrer a trobar la Calpurnia.

—No pateixis pel senyor Jem… —va començar.

—El senyor Jem?

—Sí, ara per mi és el senyor Jem.

—No és prou gran, per dir-li així —li vaig replicar—. El que li convé és que algú l’estovi, i jo no sóc prou gran.

—Reina —va dir la Calpurnia—, no puc evitar que el senyor Jem creixi. A partir d’ara voldrà anar molt més sol i fer el que fan els nois. Quan et trobis sola vine aquí a la cuina, que trobarem moltes coses per fer.

L’estiu va començar pintant bé: en Jem que fes el que li semblés, que jo em distrauria amb la Calpurnia mentre en Dill no arribés. Semblava que la Calpurnia estigués contenta que me li presentés a la cuina, i a còpia d’observar-la vaig començar a pensar que ser una nena tenia la seva gràcia.

Però va anar passant l’estiu i en Dill no venia. Vaig rebre una carta seva amb una fotografia. La carta deia que tenia un pare nou, del qual m’adjuntava una fotografia, i que es quedaria a Meridian perquè tenien la intenció de construir una barca de pesca. El seu pare era advocat com l’Atticus, però molt més jove. El pare nou d’en Dill tenia una cara agradable, cosa que em va alegrar per en Dill, però vaig quedar ensorrada. En Dill acabava dient que m’estimaria sempre i que no patís, que em vindria a buscar per casar-nos tan aviat com tingués prou diners estalviats, i que sisplau li escrivís.

El fet de tenir xicot no em compensava de no tenir-lo amb mi. No ho havia vist mai d’aquella manera fins aleshores, però per mi l’estiu era en Dill vora la bassa dels peixos fumant picadura, els ulls brillants d’en Dill plens de plans enrevessats per fer sortir en Boo Radley del cau; per mi l’estiu era la rapidesa amb què en Dill s’estirava per fer-me un petó quan en Jem no mirava i el deliri que de tant en tant sentíem l’un per l’altre. Amb ell, l’estiu passava normalment; sense, era insuportable. Vaig sentir-me desgraciada dos dies seguits.

Com si amb això no n’hi hagués hagut prou, es va convocar una sessió extraordinària de l’assemblea legislativa i l’Atticus se’n va haver d’anar dues setmanes. El governador tenia pressa per arrencar uns quants crustacis molestos de la nau de l’Estat: hi havia vagues a Birmingham; les cues per comprar pa s’allargaven a les ciutats, i la gent del camp s’empobria. A en Jem i a mi, però, tots aquests esdeveniments ens resultaven molt remots.

Un matí vam tenir la sorpresa de veure al Montgomery Advertiser un acudit amb el peu següent: «En Finch de Maycomb treballant com un…, esclau». Era un dibuix de l’Atticus descalç i amb calça curta, encadenat a una taula de despatx, escrivint amb diligència en una pissarra mentre unes quantes noies d’aire frívol el saludaven amb la mà.

—Això és un compliment —em va explicar en Jem—. Es dedica a fer coses que no es farien si no les fes ningú.

—Què vols dir?

A banda del nou caràcter que en Jem manifestava últimament, havia agafat un aire de persona entesa que em desesperava.

—Ai, Scout, doncs coses com ara reorganitzar el sistema d’impostos dels comtats i altres de semblants; totes aquestes coses que resulten tan carregoses de fer a la majoria de gent.

—Com ho saps?

—Va, deixa’m tranquil d’una vegada, que estic llegint el diari.

Vaig satisfer el desig d’en Jem i em vaig encaminar cap a la cuina.

Mentre estavellava pèsols, la Calpurnia va dir de cop i volta:

—Com m’ho faré amb vosaltres per l’ofici d’aquest diumenge?

—No hauràs de fer res; l’Atticus ens ha deixat diners per a la col·lecta.

La Calpurnia em va mirar fixament i de seguida em vaig imaginar en què pensava.

—Cal —li vaig dir—, de debò que ens comportarem. Fa anys que no hi fem cap bestiesa, a l’església.

Segur que la Calpurnia tenia present un diumenge plujós en què en Jem i jo estàvem sense pare i sense mestra. La classe, sense ningú que la vigilés, havia lligat l’Eunice Ann Simpson a una cadira i l’havia ficat a l’habitació de la caldera. L’havíem deixat allà abandonada i havíem corregut a dalt per assistir a l’ofici, i, mentre escoltàvem el sermó tots callats, per les canonades dels radiadors ens havia arribat un estrèpit terrible que no es va aturar fins que algú va anar a investigar i va pujar amb l’Eunice Ann, que deia que no volia tornar a jugar mai més a fer de Xadrac, que en Jem Finch li havia dit que no es cremaria si tenia prou fe, però que allà baix hi feia molta calor.^[8]

—A més a més, Cal, no és la primera vegada que l’Atticus ens deixa sols —vaig exclamar.

—No, però sempre procura que tingueu la mestra a prop, i aquesta vegada no me n’ha dit res; no hi deu haver pensat. —La Calpurnia es va gratar la closca, i de cop va somriure—. Què et sembla si el senyor Jem i tu veniu demà a l’església amb mi?

—Vols dir?

—Què et semblaria? —va dir la Calpurnia amb un gran somriure.

Si mai la Calpurnia m’havia banyat a consciència, no va ser res comparat amb el bany que em va fer fer aquell dissabte al vespre. Em va fer ensabonar dues vegades i em va abocar aigua neta a la tina a cada esbandida, i em va fer ficar el cap sobre la palangana per rentar-me’l amb sabó de glicerina i de Castella. Feia anys que deixava plena llibertat a en Jem pel que feia a higiene personal, però aquell vespre va envair la seva intimitat i va causar un daltabaix:

—En aquesta casa no et pots banyar sense que hi tregui el nas tothom!

L’endemà al matí es va llevar més d’hora que de costum per «revisar-nos la indumentària». Sempre que la Calpurnia es quedava a dormir a casa, s’instal·lava en un llit plegable a la cuina, i aquell diumenge hi vam trobar estesa a sobre tota la nostra roba de mudar. Al meu vestit hi havia posat tant midó que quan m’asseia s’aixecava com una tenda. Va fer que em posés enagos i em va cargolar molt fort una faixa de color rosa a la cintura. Em va fregar les sabates de xarol amb un drap fins que s’hi va poder emmirallar.

—Sembla que celebrem el dimarts de carnaval —va dir en Jem—. Per a què és tot això?

—No vull que ningú digui que no cuido els meus nens —va murmurar—. Senyor Jem, aquesta corbata no lliga amb el vestit. És verda.

—I què?

—El vestit és blau. Que no ho veu?

—Ha, ha —vaig riure—; en Jem és daltònic.

En Jem es va tornar vermell de ràbia, però la Calpurnia va dir:

—Pareu d’una vegada. Vull que aneu a l’església de la Primera Compra amb un somriure a la boca.

L’Església episcopaliana metodista africana tenia el temple de la Primera Compra al barri de barraques de peons que hi havia més enllà del límit meridional del poble, a l’altra banda de les vies de l’antiga serradora. Era un vell edifici de llates de fusta amb la pintura escrostonada, l’única església de tot Maycomb que tenia campanar i campana, i en deien de la Primera Compra perquè s’havia pagat amb els primers ingressos dels negres emancipats. Els negres hi celebraven culte el diumenge, i els blancs hi feien jocs d’atzar entre setmana.

El pati d’entrada a l’església era de terra batuda, igual que el cementiri. Si algú es moria en temps de sequera, cobrien el cadàver de blocs de gel fins que la pluja estovava el terreny. Al cementiri hi havia unes quantes tombes amb làpides de pedra mig engrunada, mentre que les noves estaven encerclades per fragments de vidre de colors vius i per ampolles de Coca-cola trencades. Els parallamps que hi havia en algunes tombes indicaven que hi reposava algú que havia tingut una mala mort, mentre que a les capçaleres dels sepulcres dels nadons hi havia culs d’espelma apagats. Era un cementiri alegre.

Quan vam entrar al pati ens va arribar l’olor tèbia i agredolça de gent de color neta i polida: olor de brillantina barrejada amb olor d’asafètida, de rapè, de colònia Hoyt, de tabac de mastegar, d’essència de menta i de talc de lilà.

Quan van veure’ns a en Jem i a mi amb la Calpurnia, els homes van recular un pas i es van treure el barret, mentre que les dones van encreuar els braços a l’altura de la cintura, tant els uns com els altres en senyal de deferència i respecte. La munió de gent es va partir en dos i va formar un petit passadís fins a la porta de l’església per deixar-nos-hi arribar. La Calpurnia anava entre en Jem i jo, corresponent a les salutacions dels seus endiumenjats veïns.

—Què pretens, Cal? —va dir una veu darrere nostre.

La Calpurnia ens va posar una mà a l’espatlla de cada un, es va parar i es va tombar. Tallant-nos el pas hi havia una dona negra alta, que repenjava el pes del cos en una cama i el colze esquerre al maluc i ens assenyalava amb la palma de la mà enlaire. Era cara-rodona, amb uns curiosos ulls ametllats, nas recte i boca arquejada. Potser feia set peus.

Vaig notar que la Calpurnia m’enfonsava la mà a l’espatlla.

—Què vols, Lula? —va demanar a la dona, en un to que no li havia sentit mai. Va dir-ho a mitja veu, amb desdeny.

—Vull saber per què portes nens blancs a una iglésia de negres.

—Els he convidat —va dir la Calpurnia. Vaig tornar a trobar-li la veu estranya, i em vaig adonar que parlava com ells.

—Sí, és clar; i a tu et conviden a casa els Finch els atres dies de la setmana.

Va córrer un murmuri entre la gentada.

—No pateixis —em va dir la Calpurnia en veu baixa, però les roses del capell li tremolaven d’indignació.

La Lula se’ns va acostar pel passadís de gent, i la Calpurnia li va dir:

—No te’ns acostis més.

La Lula es va parar, però va dir:

—T’etivoques portant aquí nens blancs; ells tenen la seva iglésia, i nosatros la nostra. O no és la nostra iglésia, aquesta, senyora Calpurnia?

La Calpurnia va dir:

—El Déu és el mateix, no?

En Jem va dir:

—Torna’ns a casa, Cal, que aquí no ens hi volen…

Jo hi vaig coincidir: allà no ens hi volien. Vaig notar, més que no pas veure-ho, que la gentada se’ns tirava a sobre. Em va semblar que se’ns acostaven, però quan vaig aixecar la vista cap a la Calpurnia vaig veure que els ulls li reien. Quan vaig tornar a mirar cap al passadís, la Lula ja no hi era. Al seu lloc hi havia una massa compacta de gent de color.

De la munió va sortir una persona. Era en Zeebo, l’escombriaire.

—Senyor Jem —va dir—, ens alegrem molt que hagin vingut. No faci cas de la Lula, que té les dents esmolades perquè el reverend Sykes l’ha amenaçat d’amonestar-la públicament. És una busca-raons que sempre va amb lleis i males maneres. Ens alegrem molt que hagin vingut.

Després d’aquesta rebuda, la Calpurnia ens va acompanyar fins a la porta de l’església, on ens va rebre el reverend Sykes, que ens va acompanyar fins al banc de davant de tot.

L’interior de l’església de la Primera Compra tenia el sostre sense enguixar i les parets sense pintar. Al llarg de la paret hi havia uns suports de llauna d’on penjaven llums de petroli apagats. Els bancs eren de pi. Darrere la rústica trona de fusta d’alzina hi havia una pancarta on deia «Déu és Amor», l’única decoració de tota l’església fora d’un rotogravat de La llum del món de Hunt. No s’hi veia cap piano ni cap orgue, ni llibres litúrgics o d’himnes, és a dir, la familiar faramalla eclesiàstica que vèiem cada diumenge. L’interior, fosc, s’anava tornant enxubat a causa de la gentada que s’hi anava aplegant. A cada seient hi havia un vano senzill de cartró amb el dibuix d’un cridaner hort de Getsemaní cortesia de la ferreteria Tyndal («Tenim tot el que busca»).

La Calpurnia ens va fer anar a en Jem i a mi fins a l’extrem del banc i es va col·locar entre tots dos. Va ficar la mà a la bossa, en va treure el mocador i va deslligar la punta nuada on guardava la moneda petita. Va donar-nos una moneda de deu centaus a mi i una altra a en Jem.

—Ja en tenim —li vaig dir en veu baixa.

—Quedeu-vos-la —va dir la Calpurnia—, que us he convidat.

A la cara d’en Jem es va dibuixar durant un instant la vacil·lació que sentia sobre la conveniència de conservar la seva moneda, però la seva cortesia innata va prevaldre i se la va guardar a la butxaca. Jo vaig fer el mateix sense cap escrúpol.

—Cal —vaig dir en veu baixa—, on són els llibres d’himnes?

—No en tenim —em va respondre.

—I, com…?

—Calla —em va dir. El reverend Sykes estava dret darrere la trona observant els fidels en silenci. Era un home baix i rabassut que anava amb vestit negre, corbata negra, camisa blanca i un rellotge amb cadena d’or que brillava a la claror de les finestres glaçades.

Va dir:

—Germans i germanes, aquest matí ens alegrem especialment pels convidats que ens acompanyen, el senyor i la senyoreta Finch. Tots coneixeu el seu pare. Abans de començar llegiré uns quants anuncis. —El reverend Sykes va remenar uns fulls, en va agafar un i va posar-se a llegir-lo amb el braç estirat—. La societat missionera es reuneix dimarts vinent a casa la germana Annette Reeves. Porteu la labor. —Va llegir un altre full—. Tots esteu al corrent del destret que passa el nostre germà Tom Robinson. Ha estat membre fidel de la Primera Compra des que era petit. La col·lecta que es faci avui i els tres diumenges vinents seran per a la Helen, la seva dona, per ajudar-la a tirar endavant la casa.

Vaig fúmer un cop a en Jem.

—És el negre que l’Atticus…

—Calla!

Vaig tombar-me cap a la Calpurnia, però em va fer tancar la boca abans que tingués temps d’obrir-la. Obedient, vaig fixar l’atenció en el reverend Sykes, que semblava que esperés que jo parés.

—Si el mestre del cor té la bondat d’entonar el primer himne… —va dir.

En Zeebo es va aixecar del seu seient i es va dirigir al passadís central, on es va parar davant de nosaltres de cara als fidels. Tenia a la mà un llibre d’himnes desenquadernat. El va obrir i va dir:

—Cantarem el 273.

Allò va ser superior a mi.

—Com podem cantar si no tenim llibre d’himnes?

La Calpurnia va somriure.

—Calla, dona —em va dir en veu baixa—; ara ho veuràs.

En Zeebo es va escurar el coll i va llegir, amb una veu que semblava un retrò llunyà d’artilleria:

—«Enllà del riu hi ha una terra…».

Miraculosament entonades, un centenar de veus van repetir les paraules d’en Zeebo. L’última síl·laba es va reduir a un murmuri apagat, al qual es va superposar la veu d’en Zeebo:

—«Que es diu dolça eternitat…».

La música va omplir novament l’espai, l’última nota es va allargar i en Zeebo la va tornar a enllaçar amb el vers següent:

—«I només n’atenyerem la riba per virtut de la fe».

Els fidels van vacil·lar, en Zeebo va repetir el vers a poc a poc, i el van acabar cantant. Quan va arribar a la tornada, en Zeebo va tancar el llibre, un senyal per als fidels perquè continuessin sense la seva ajuda.

Quan les notes de l’al·leluia s’apagaven, en Zeebo va cantar:

—«En aquella dolça eternitat llunyana, enllà del riu resplendent».

Les veus van anar repetint vers rere vers harmoniosament fins que l’himne es va acabar en un murmuri melancòlic.

Vaig mirar en Jem, que mirava en Zeebo de reüll. Jo tampoc m’ho creia, però tots dos ho havíem sentit.

El reverend Sykes va pregar tot seguit a Déu que beneís els malalts i els qui patien, una fórmula que no diferia del ritual de la nostra església excepte en el fet que el reverend Sykes va cridar l’atenció de la divinitat sobre uns quants casos específics.

El sermó del reverend Sykes va ser una denúncia frontal del pecat, una austera declaració del lema que tenia penjat al pany de paret de darrere seu: va prevenir el seu ramat contra la beguda, els jocs d’atzar i les dones forasteres. Els contrabandistes de licor feien molt mal al barri, però les dones eren pitjor. Una vegada més, tal com em trobava sovint a la nostra església, se’m parlava de la doctrina sobre la impuresa de la dona, que aparentment preocupava tots els sacerdots.

Era el mateix sermó que en Jem i jo escoltàvem un diumenge darrere l’altre, amb una excepció: el reverend Sykes se servia de la trona amb més llibertat a l’hora d’expressar la seva opinió sobre gent concreta que es desviava del camí de la virtut. Feia cinc diumenges que en Jim Hardy no venia a l’església sense estar malalt. La Constance Jackson, per la seva banda, havia de vigilar si no volia tenir conflictes amb els veïns: havia aixecat la primera tanca en tota la història del barri que no respectava la servitud de llums i vistes.

El reverend Sykes va acabar el sermó. Va quedar-se al costat de la taula que hi havia davant de la trona i va reclamar l’ofrena, una pràctica que a en Jem i a mi ens era desconeguda. L’un darrere l’altre, els fidels s’hi van acostar i van anar tirant monedes de cinc i de deu centaus en una llauna de cafè esmaltada de negre. En Jem i jo vam fer com tothom, i vam rebre un doble agraïment en veu baixa en el moment que les nostres monedes hi queien amb un dring.

De cop vam quedar sobtats de veure que el reverend Sykes buidava la llauna sobre la taula i comptava les monedes tirant-se-les a la mà una per una. Es va redreçar i va dir:

—No n’hi ha prou; hem d’arribar a deu dòlars.

Va haver-hi una remor entre els fidels.

—Tots sabeu per a què són; com que en Tom és a la presó, la Helen no pot anar a treballar i deixar la canalla sola. Si tothom hi posa deu centaus més, hi arribarem. —El reverend Sykes va fer un gest amb la mà per cridar l’atenció d’algú que hi havia al fons de l’església—. Tanca la porta, Alec. D’aquí no surt ningú fins que no arribem a deu dòlars.

La Calpurnia va remenar dintre la bossa i en va treure un portamonedes de pell atrotinat.

—Deixa, Cal —li va dir en Jem en veu baixa quan ella li va allargar una moneda lluent de vint-i-cinc centaus—; ja hi posem els nostres diners. Dóna’m els teus deu centaus, Scout.

L’ambient començava a ser sufocant, i se’m va acudir que el reverend Sykes volia fer suar la carcanada del seu ramat fins a esprémer-li la quantitat que faltava. Se sentien vanos espetegant, peus arrossegant-se, homes mastegant tabac amb apatia.

El reverend Sykes em va sobresaltar quan va dir de cop en to sever:

—Carlow Richardson, encara no t’he vist al passadís!

Un home prim de pantalons caqui va sortir al passadís i va tirar una moneda. Entre els fidels hi va haver un murmuri d’aprovació.

Tot seguit el reverend Sykes va dir:

—Vull que tots els qui no teniu fills feu un esforç i hi poseu una moneda més de deu centaus. Així segur que hi arribem.

Lentament, laboriosament, es van acabar reunint els deu dòlars. Van obrir la porta, i la ratxa d’aire tebi que va entrar va revifar-nos. En Zeebo va fer cantar als fidels «A la riba turbulenta del Jordà», i l’ofici es va acabar.

Jo em volia quedar per tafanejar una mica, però la Calpurnia em va empènyer passadís enllà. A la porta de l’església, on es va aturar per parlar amb en Zeebo i la seva família, en Jem i jo vam conversar amb el reverend Sykes. Li hauria volgut fer moltes preguntes, però vaig decidir esperar que me les respongués la Calpurnia.

—Ens ha alegrat moltíssim que hagin vingut —va dir el reverend Sykes—. El millor amic d’aquesta església és el seu pare.

La curiositat em va vèncer:

—Com és que heu fet aquesta col·lecta per a la dona d’en Tom Robinson?

—Que no ho ha sentit? —em va demanar el reverend Sykes—. La Helen té tres nens petits i no pot anar a treballar…

—I, com és que no se’ls emporta, reverend? —li vaig demanar.

Era normal que els bracers negres amb nens petits els deixessin a qualsevol ombra mentre els pares treballaven. Els nens acostumaven a estar a l’ombra entre dos rengles de mates de cotó. Els que encara no s’aguantaven asseguts anaven agafats com un indiet a l’esquena de la mare o els instal·laven en alguna senalla de cotó sobrera.

El reverend Sykes va vacil·lar.

—Si li haig de ser sincer, senyoreta Jean Louise, últimament a la Helen li costa molt trobar feina… Quan sigui el temps de la collita, em sembla que el senyor Link Deas l’agafarà.

—Per què no la volen agafar, reverend? —Abans que em respongués, vaig notar-me la mà de la Calpurnia a l’espatlla. La pressió de la mà em va fer dir—: Gràcies per haver-nos deixat venir.

En Jem li va dir el mateix, i vam tirar cap a casa.

—Cal, sé que en Tom Robinson és a la presó i que ha fet alguna cosa mal feta, però, per què la gent no agafa la Helen? —vaig demanar.

La Calpurnia, amb el seu vestit blau marí de mussolina i el seu gran capell, caminava entre en Jem i jo.

—Doncs pel que la gent diu que ha fet en Tom —va dir—. La gent no té ganes de tenir tractes amb ningú de la seva família.

—Què ha fet, Cal?

La Calpurnia va sospirar.

—El senyor Ewell el va acusar d’haver violat la seva filla i va fer que el detinguessin i el tanquessin a la presó.

—El senyor Ewell? —Allò em va despertar un record—. Que té relació amb els Ewell que sempre vénen a escola el primer dia i després se’n tornen a casa seva? Però si l’Atticus diu que aquesta gent són púrria! No he sentit mai l’Atticus parlar tan malament d’algú com d’aquests Ewell. Va dir…

—Sí, són aquests.

—Doncs si tothom de Maycomb sap quina mena de gent són aquests Ewell, segur que voldran agafar la Helen… Què és violar, Cal?

—Això ho hauràs de demanar al teu pare —va dir—. T’ho explicarà més bé que no pas jo. Teniu gana? El reverend Sykes ho ha fet molt llarg, aquest dematí; normalment no és tan carregós.

—És com el nostre predicador —va dir en Jem—. Escolta, com és que canteu així els himnes?

—Apuntant?

—És així com es diu?

—Sí, es diu apuntar. Sempre s’ha fet així, que jo en tingui memòria.

En Jem va dir que potser podrien estalviar els diners de les col·lectes d’un any per comprar uns quants llibres d’himnes.

La Calpurnia va riure.

—Seria llençar els diners —va dir—. No saben llegir.

—No saben llegir? —vaig demanar—. Tota aquesta gent, no sap llegir?

—No —va dir la Calpurnia—. De tota la parròquia, només som quatre que en sapiguem… Jo en sóc una.

—A quina escola vas anar, Cal? —li va demanar en Jem.

—A cap. Sabeu qui me’n va ensenyar, de lletra? La tieta de la senyora Maudie Atkinson, la senyoreta Buford…

—Tan gran ets?

—Sóc més gran que el vostre pare. —La Calpurnia va somriure—. Però no sé segur quants anys tinc. Una vegada vam posar-nos a recordar temps passats per mirar de saber quants anys tenia… Tinc records d’uns quants anys més enrere que ell, no gaires, o sigui que no puc ser gaire més gran, i més tenint en compte que els homes no tenen tan bona memòria com les dones…

—Quan fas els anys, Cal?

—No sé quan els faig de veritat; celebro l’aniversari per Nadal, que és més fàcil d’enrecordar-se’n…

—Doncs, Cal, no sembla gens que siguis tan gran com l’Atticus —li va dir en Jem.

—Als negres triga més a notar-se’ls l’edat —va dir.

—Potser perquè no saben llegir. Cal, tu en vas ensenyar a en Zeebo?

—Sí, senyor Jem. Quan ell era petit encara no hi havia escola. Però n’hi vaig ensenyar.

En Zeebo era el fill gran de la Calpurnia. Si se m’hagués acudit pensar-hi, de seguida hauria vist que la Calpurnia havia de ser gran, perquè en Zeebo tenia fills adolescents, però el fet és que no hi havia pensat mai.

—Vas ensenyar-n’hi amb unes beceroles, tal com en vam aprendre nosaltres? —li vaig demanar.

—No; li feia llegir una pàgina de la Bíblia cada dia, i també tenia un llibre que la senyoreta Buford va fer servir per ensenyar-me a mi… Sabeu d’on el vaig treure? —ens va demanar.

No ho sabíem.

La Calpurnia va dir:

—Me’l va donar el vostre avi.

—Ets de Finch’s Landing? —li va demanar en Jem—. No ens ho havies dit mai.

—I tant si ho sóc, senyor Jem. Em vaig criar entre casa els Buford i Finch’s Landing. M’he passat tota la vida treballant pels Buford o pels Finch i vaig venir a Maycomb quan el vostre pare i la vostra mare es van casar.

—Quin llibre era, Cal? —li vaig demanar.

—Els Comentaris de Blackstone.

En Jem es va esgarrifar.

—Vas ensenyar a llegir en Zeebo amb aquest llibre?

—Sí, senyor Jem, és clar. —La Calpurnia es va posar els dits davant de la boca amb timidesa—. Eren els únics llibres que tenia. El vostre avi deia que el senyor Blackstone escrivia en molt bon anglès…

—Per això no parles com els altres —va dir en Jem.

—Quins altres?

—Els altres negres; però bé has parlat com ells, a l’església…

Fins aleshores no m’havia passat mai pel cap que la Calpurnia pogués portar una discreta doble vida. Pensar que fora de casa feia una altra vida independent em resultava una gran novetat, i encara més el fet que dominés dues formes de parlar.

—Cal —li vaig demanar—, per què parles com els negres amb…, amb la teva gent si saps que és un parlar incorrecte?

—Primer, perquè sóc negra…

—Això no t’obliga a parlar com ells, perquè tu saps parlar bé —va dir en Jem.

La Calpurnia va decantar el cap i es va gratar la closca, i tot seguit es va enfonsar amb delicadesa el capell fins a les orelles.

—No és fàcil d’explicar —va dir—. Imagina’t que l’Scout i tu parléssiu a casa com els negres; eh que seria una cosa fora de lloc? Doncs seria el mateix que jo parlés com els blancs a l’església i amb els meus veïns; es pensarien que vull ser més que en Moisès.

—Però tu saps parlar bé, Cal! —li vaig dir.

—A vegades convé no demostrar tot el que saps. No és educat… Segon, a la gent no els agrada tenir al costat algú que saben que sap més coses que ells. Els mortifica. Encara que parlis bé no faràs que n’aprenguin. Són ells, que ho han de voler; i, si no en volen aprendre, el que has de fer és callar o parlar com parlen ells.

—Cal, et podré venir a veure?

La Calpurnia em va mirar.

—Però si em veus cada dia, dona!

—A casa teva —li vaig dir—. Algun dia podria portar-m’hi l’Atticus quan acabi de treballar.

—Quan vulguis —va dir ella—. Estarem encantats que vinguis.

Passàvem pel tros de vorera de davant de casa els Radley.

—Mira el porxo —va dir en Jem.

Vaig mirar cap a casa els Radley, esperant veure el seu estadant invisible prenent el sol assegut al gronxador, però el gronxador era buit.

—No, el porxo de casa —va dir en Jem.

Vaig mirar carrer enllà. Abstreta, enravenada, altiva, la tieta Alexandra seia en un balancí ben bé com si s’hi hagués assegut tota la vida.