1

Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en Jem, es va trencar malament el braç a l’altura del colze. Quan el va tenir curat, i li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi. Tenia el braç esquerre una mica més curt que el dret; quan estava parat o caminava, el dors de la mà li quedava en angle recte respecte al cos, i el dit gros paral·lel a la cuixa. Però tant se li’n donava, mentre pogués passar i xutar.

Quan van haver transcorregut prou anys perquè poguéssim evocar aquella època, de tant en tant comentàvem els fets que havien desembocat en aquell accident. Jo sostinc que van començar-ho tot els Ewell, però en Jem, que era quatre anys més gran que jo, deia que la cosa havia començat molt abans. Deia que va començar l’estiu que va arribar en Dill, quan en Dill ens va donar per primera vegada la idea de fer sortir en Boo Radley del cau.

Jo li deia que, si ho volia veure encara amb més perspectiva, de fet tot va començar amb l’Andrew Jackson. Si el general Jackson no hagués desplaçat els indis creek riu amunt, en Simon Finch no hauria remuntat mai l’Alabama a cop de rems i nosaltres no hi seríem. Com que ja érem massa grans per dirimir la qüestió a cops de puny, vam consultar l’Atticus. El nostre pare va dir que teníem raó tots dos.

Com que érem del sud, per a alguns membres de la família era una causa de vergonya que no es tingués constància que cap avantpassat nostre hagués participat en un o altre bàndol a la batalla de Hastings. Només teníem en Simon Finch, un apotecari de Cornualla reconvertit en traficant de pells la pietat del qual només era superada per la seva avarícia. A Anglaterra, en Simon estava indignat per la persecució que els qui s’anomenaven metodistes sofrien a mans dels seus germans més liberals, i, com que en Simon s’anomenava metodista, va travessar l’Atlàntic i es va instal·lar primer a Filadèlfia, després a Jamaica, després a Mobile, i després va remuntar el Saint Stephens. Tenint en compte les objeccions que en John Wesley^[1] feia a l’ús de la xerrameca a l’hora de comprar i vendre, en Simon es va fer la barba d’or exercint la medicina, però s’hi dedicava amb angúnia per por de caure en la temptació de fer el que sabia que no era grat a Déu, com és atresorar or i riqueses. I en Simon, oblidant el judici del seu mestre sobre la possessió de cabal humà, va comprar tres esclaus i amb la seva ajuda va fundar una llar a la riba del riu Alabama, unes quaranta milles més amunt de Saint Stephens. Va tornar a Saint Stephens només una vegada, per trobar muller, i amb ella va fundar una nissaga abundant en filles. En Simon va viure fins a una edat respectable i va morir ric.

Va quedar establert que els homes de la família es quedessin a la llar que havia fundat en Simon, que es deia Finch’s Landing, per viure del cotó. La finca es bastava a si mateixa: tot i ser modesta en comparació amb les grans propietats que l’envoltaven, Finch’s Landing produïa tot el que feia falta per sustentar-se tret de gel, farina de blat i roba, que els vapors pujaven des de Mobile.

En Simon hauria contemplat amb ràbia impotent la topada entre el Nord i el Sud, perquè la guerra va deixar els seus descendents desposseïts de tot tret de la terra, però la tradició de viure-hi arrelats va perdurar fins ben entrat el segle XX, en què el meu pare, l’Atticus Finch, va anar a Montgomery a cursar estudis de dret i el seu germà petit va anar a Boston a estudiar medicina. La seva germana, l’Alexandra, va ser el membre de la família Finch que es va quedar a la finca: es va casar amb un home taciturn que es passava quasi tot el dia estirat a l’hamaca vora el riu pensant si el peix devia haver picat els esquers de la corda.

Quan el meu pare es va llicenciar com a advocat va tornar a Maycomb i va començar a exercir. Maycomb, que quedava unes vint milles a l’est de Finch’s Landing, era la capital del comtat de Maycomb. Al despatx que l’Atticus tenia al jutjat hi havia poca cosa més que un penjador, una escopidora, un tauler d’escacs i un impol·lut codi d’Alabama. Els dos primers clients que va tenir van ser les dues últimes persones que van penjar a la presó del comtat de Maycomb. L’Atticus els havia aconsellat que acceptessin la generositat de l’estat, que els permetia declarar-se culpables d’homicidi i així salvaven la vida, però eren de la família dels Haverford, un cognom que al comtat de Maycomb era sinònim de ruc. Els Haverford havien pelat el principal ferrer de Maycomb a causa d’un malentès segons el qual figurava que els havia requisat una euga sense tenir-hi dret, havien comès la imprudència de fer-ho davant de tres testimonis i insistien que el fet que «el fill de puta s’ho mereixia» era una defensa prou bona per a qualsevol. Van insistir a declarar-se no culpables d’assassinat, i l’Atticus no va poder fer pels seus clients gaire cosa més que assistir a la seva mort, un esdeveniment que sens dubte va marcar el naixement de la profunda aversió del meu pare per la pràctica del dret penal.

Durant aquests primers cinc anys a Maycomb, l’Atticus va fer economies més que cap altra cosa, i després va passar uns quants anys més invertint els estalvis en l’educació del seu germà. En John Hale Finch era deu anys més jove que el meu pare, i va decidir estudiar medicina en un moment en què no valia la pena conrear cotó; quan el tiet Jack va començar a exercir, però, l’Atticus va començar a guanyar-se la vida acceptablement com a advocat. Maycomb li agradava; el comtat de Maycomb era on havia nascut i s’havia criat; coneixia la gent, la gent el coneixia, i gràcies a l’empenta d’en Simon Finch, era parent, per consanguinitat o per afinitat, de quasi totes les famílies del poble.

Maycomb era un poble vell, però el record que en tinc és el d’un poble decrèpit. Quan plovia, els carrers es convertien en un fangar; creixia herba a les voreres, i a la plaça semblava que el jutjat hagués de caure. Potser en aquella època feia més calor; els gossos negres patien a l’estiu, i les mules magres que hi havia enganxades als carros de racionament s’espolsaven les mosques a l’ombra sufocant de les alzines de la plaça. Les senyores es banyaven abans de migdia i després de la migdiada de les tres, i al capvespre eren com flonjos pastissos de te glacejats de suor i de talc.

En aquella època tothom anava a poc a poc. La gent travessava la plaça amb pas cançoner, entrava i sortia de les botigues del voltant amb parsimònia, s’ho agafava tot amb calma. El dia durava vint-i-quatre hores però semblava més llarg. No hi havia presses, perquè no hi havia cap lloc on anar, res per comprar ni diners per comprar-ho, ni res per veure més enllà dels confins del comtat de Maycomb. Però per a segons qui era una època de lleuger optimisme, perquè no feia gaire que havien fet saber al comtat de Maycomb que no havia de tenir por de res fora de si mateix.^[2]

Vivíem —l’Atticus, en Jem i jo, més la Calpurnia, la nostra cuinera— al carrer residencial més important del poble. En Jem i jo estàvem contents del nostre pare: jugava amb nosaltres, ens llegia i ens tractava amb equanimitat bondadosa.

La Calpurnia era una altra cosa. Era un secall; era curta de vista; mirava guenyo; tenia la palma de la mà tan grossa com un picador de matalassos però dues vegades més dura. Es passava el dia fent-me fora de la cuina, demanant-me per què no feia bondat com en Jem tot i saber que ell era més gran, i cridant-me perquè entrés a casa quan estava enfeinada amb altres coses. Les batalles que teníem eren èpiques i desiguals. La Calpurnia guanyava sempre, sobretot perquè l’Atticus sempre es posava a favor seu. Estava amb nosaltres des del naixement d’en Jem, i jo recordava la seva presència tirànica des que tenia ús de raó.

La nostra mare es va morir quan jo tenia dos anys, i per això no l’he trobat mai a faltar. Era una Graham de Montgomery; l’Atticus la va conèixer la primera vegada que va ser elegit per a l’assemblea legislativa estatal. Ell era aleshores un home de mitjana edat, i ella era quinze anys més jove. En Jem va ser el fruit del primer any de matrimoni; quatre anys més tard vaig néixer jo, i dos anys més tard la nostra mare es moria d’un atac de cor sobtat. Van dir que era cosa de família. Jo no la vaig trobar a faltar, però em sembla que en Jem sí. Ell la recordava molt bé, i a vegades, mentre jugàvem, deixava anar un llarg sospir i se n’anava a jugar tot sol darrere el garatge. Quan estava així, jo sabia que valia més no molestar-lo.

Quan jo tenia quasi sis anys i en Jem en tenia quasi deu, les fronteres que teníem a l’estiu (fins on arribava la veu de la Calpurnia) eren la casa de la viuda del senyor Henry Lafayette Dubose, dues cases més al nord de la nostra, i casa els Radley, tres cases més al sud. No vam gosar mai anar més enllà. A casa els Radley hi vivia un ésser desconegut la mera descripció del qual era suficient perquè féssim bondat uns quants dies seguits, mentre que la senyora Dubose era una bruixa.

Va ser aquell estiu que en Dill se’ns va presentar.

Un dia al matí, quan començàvem a jugar a la part de darrere de casa, en Jem i jo vam sentir fressa al tros de cols de l’hort de la nostra veïna, la senyoreta Rachel Haverford. Vam anar cap al filat a veure si hi havia algun cadell —perquè la gossa de la senyoreta Rachel n’havia de tenir—, però en lloc d’un cadell vam trobar algú que ens mirava assegut a terra. Assegut, no era gaire més alt que les cols. Vam quedar-nos-el mirant fins que va obrir la boca:

—Hola.

—Hola —va dir en Jem educadament.

—Em dic Charles Baker Harris —va dir—. Sé llegir.

—I què? —vaig dir jo.

—Pensava que us agradaria saber que sé llegir. Si teniu res per llegir us ho puc llegir…

—Quants anys tens? —li va demanar en Jem—. Quatre i mig?

—Estic a punt de fer-ne set.

—Home, així ja s’entén —va dir en Jem, i em va apuntar amb el dit gros—. L’Scout llegeix des del dia que va néixer, i encara no ha començat a anar a escola. Ets molt menut, si estàs a punt de fer set anys.

—Sóc menut però sóc gran —va dir ell.

En Jem es va tirar els cabells enrere per mirar-se’l més bé.

—Acosta’t, Charles Baker Harris —va dir—. Déu n’hi do quin nom que tens.

—No és pas més estrany que el teu. La tieta Rachel diu que tu et dius Jeremy Atticus Finch.

En Jem va arrufar el nas.

—Sóc prou gran pel nom que tinc —va dir—. A tu et va gros; te’n sobra ben bé un pam.

—Els amics em diuen Dill —va dir en Dill mentre mirava de passar per sota el filat.

—Val més que passis per sobre en lloc de per sota —vaig dir jo—. D’on ets?

En Dill era de Meridian, de l’estat de Mississipí, havia vingut a passar l’estiu amb la seva tia, la senyoreta Rachel, i passaria els estius a Maycomb cada any a partir d’ara. La seva família procedia del comtat de Maycomb, la seva mare treballava a Meridian amb un fotògraf, havia enviat una fotografia d’en Dill a un concurs de nens fotogènics i havia guanyat cinc dòlars. Havia donat els diners a en Dill, que així va poder anar al cine vint vegades.

—Aquí no hi ha cine, fora de les pel·lícules de Jesús que fan al jutjat de tant en tant —va dir en Jem—. Has vist cap pel·lícula bona?

En Dill havia vist Dràcula, una revelació que va fer que en Jem comencés a mirar-se’l amb respecte.

—Explica’ns-la —va dir en Jem.

En Dill era estrany. Portava uns pantalons blaus de cotó que anaven cordats a la camisa, i tenia els cabells molt rossos i aixafats, com el plomissol dels ànecs petits. Era un any més gran que jo, però jo li passava un pam. Mentre ens explicava aquella vella història, els ulls blaus se li il·luminaven i se li apagaven. Tenia una rialla explosiva i alegre, i tot sovint s’estirava un rínxol que tenia al mig del front.

Quan en Dill va haver reduït en Dràcula a pols i en Jem va haver dit que la pel·lícula semblava molt millor que el llibre, vaig demanar a en Dill on era el seu pare:

—No ens n’has dit res.

—No en tinc.

—És mort?

—No…

—Doncs si no és mort sí que en tens.

En Dill es va posar vermell i en Jem em va dir que callés, senyal que havia estudiat en Dill i l’havia trobat digne d’acceptació.

La resta de l’estiu ens vam aplicar a seguir una alegre rutina. L’alegre rutina consistia a introduir millores a la cabanya que teníem enfilada entre els dos lilàs de l’Índia bessons del darrere de casa, rondar amunt i avall i escenificar tot el reguitzell que teníem d’històries basades en les obres d’Oliver Optic, Victor Appleton i Edgar Rice Burroughs. En aquest aspecte, vam tenir sort de comptar amb en Dill. Ell representava els personatges que fins aleshores em corresponien a mi: la mona de Tarzan, el senyor Crabtree de The Rover Boys, el senyor Damon de Tom Swift. Gràcies a això vam descobrir que en Dill era un Merlí en petit, desbordant de projectes peregrins, capritxos estranys i fantasies estrambòtiques.

Cap al final d’agost, però, teníem el repertori avorrit de tant repetir-lo, i va ser aleshores que en Dill ens va donar la idea de fer sortir en Boo Radley del cau.

Casa els Radley era un lloc que tenia en Dill fascinat. Tot i els advertiments i les explicacions que li havíem fet, l’atreia amb tanta força com la lluna atreu l’aigua, però no passava mai del fanal de la cantonada, que quedava a una distància prudencial de la reixa de casa els Radley. Allà es quedava, amb el braç al voltant del pal del fanal, mirant i barrinant.

Casa els Radley ocupava tot un revolt tancat de darrere casa nostra. Anant cap al sud et trobaves el porxo al davant, i aleshores la vorera girava i resseguia el límit de la parcel·la. La casa era baixa, amb un porxo espaiós que havia sigut blanc amb finestres de persiana verda però que feia temps que s’havia enfosquit fins a agafar el color de pissarra de l’esplanada que l’envoltava. Les alzines li tapaven el sol, i a la barbacana del porxo de dalt penjaven tot de llosetes de teulada podrides per la pluja. Una estacada d’estaques guerxes guardava el jardí de davant, una esplanada de terra on la terra quasi no es veia de tantes herbes que hi creixien.

A dintre la casa hi vivia un ésser maligne. Deien que existia, però en Jem i jo no l’havíem vist mai. Deien que sortia les nits que hi havia lluna a espiar per les finestres. Quan les azalees d’una casa es marcien de cop era perquè els havia tirat l’alè. Qualsevol delicte comès furtivament a Maycomb era obra seva. Una vegada el poble va viure esgarrifat un seguit d’inquietants fenòmens nocturns. En unes quantes cases van trobar-hi mutilats pollastres i altres animals domèstics; i, encara que en van culpar l’Addie, el boig del poble, que va acabar ofegat a Barker’s Eddy, tothom continuava amb els ulls posats a casa els Radley, resistint-se a arraconar les seves primeres sospites. Un negre no passava mai per davant de casa els Radley de nit, sinó que travessava a la vorera de davant i feia tot el tros xiulant. El pati de l’escola de Maycomb confinava amb els darreres de la parcel·la dels Radley; des del tancat de les gallines, unes quantes nogueres deixaven caure els seus fruits al pati de l’escola, però no hi havia cap nen que collís aquelles nous, perquè les nous de casa els Ridley eren mortals. Si una pilota de beisbol anava a parar al jardí dels Radley es donava per perduda i ningú se’n queixava.

L’infortuni d’aquesta casa va començar molts anys abans que en Jem i jo nasquéssim. Els Radley, que no eren volguts enlloc del poble, feien vida a part, un costum que a Maycomb no es perdonava. No anaven a l’església, que era l’entreteniment principal de Maycomb, sinó que feien el culte a casa; la senyora Radley quasi mai travessava el carrer per fer un cafè a mig matí amb alguna veïna, i mai de la vida va formar part de cap societat missionera. El senyor Radley anava cap al centre cada matí a dos quarts de dotze i en tornava puntualment a les dotze, a vegades amb una paperina marró que els veïns s’imaginaven que devia contenir queviures per a la família. No vaig saber mai de què vivia en Radley pare —en Jem deia que «comprava cotó», una manera educada de dir que no feia res—, però el fet és que el senyor Radley i la seva dona havien viscut allà amb els dos fills d’ençà que el poble en tenia memòria.

Tant les portes com les persianes de casa els Radley eren tancades el diumenge, un altre costum que no lligava amb els usos de Maycomb, perquè tenir les portes tancades només podia voler dir que hi havia algú malalt o que feia fred. El diumenge a la tarda era el moment per excel·lència per anar a fer visita; les senyores es posaven la cotilla, els homes es posaven l’americana i els nens es posaven sabates. Però acostar-se a casa els Radley i dir «I bona hora!» un diumenge a la tarda era una cosa que els seus veïns no feien mai. A casa els Radley no hi havia portes mosquiteres. Una vegada vaig demanar a l’Atticus si n’havien tingut mai; l’Atticus em va dir que sí, però abans que nasqués jo.

Segons el dir del veïnat, quan el fill petit dels Radley era adolescent es va començar a relacionar amb uns quants nois dels Cunningham d’Old Sarum, una tribu molt nombrosa i molt deixada que vivia cap al nord de la contrada, que formaven la cosa més pròxima a una banda que hi hagués hagut mai a Maycomb. No feien gaire cosa, però en feien prou perquè el poble en parlés i els llancessin advertiments des de tres púlpits. Es reunien davant de cal barber; el diumenge agafaven el cotxe de línia d’Abbotsville per anar al cine; anaven a ballar al Dew-Drop Inn & Fishing Camp, la casa de joc de vora el riu; es dedicaven a prendre whisky casolà. Ningú de Maycomb tenia el valor de dir al senyor Radley que el seu fill anava amb gent de mala mena.

Una nit que estaven més animats del compte, la colla va posar-se a voltar per la plaça amb un cotxe que no era seu, van impedir que els detingués el senyor Conner, l’agutzil de Maycomb de tota la vida, i el van tancar a la comuna del jutjat. Els veïns van arribar a la conclusió que s’hi havia de fer alguna cosa; el senyor Conner va dir que sabia qui eren tots i cada un dels autors dels fets i que estava completament decidit a no permetre que en sortissin impunes, i els nois van haver de comparèixer davant del jutge acusats d’aldarulls, alteració de l’ordre públic, agressions i ús de llenguatge ofensiu i blasfem susceptible d’haver arribat a orelles d’alguna senyora. El jutge va demanar al senyor Conner per què incloïa aquell últim càrrec, i el senyor Conner va dir que renegaven tan alt que segur que totes les senyores de Maycomb els havien sentit. El jutge va decidir enviar els nois a l’escola industrial de l’estat, on a vegades feien anar nois només perquè tinguessin un plat a taula i un aixopluc decent; no era cap presó, i per tant no era cap vergonya. Però el senyor Radley va considerar que sí que ho era. Si el jutge deixava l’Arthur en llibertat, el senyor Radley es cuidaria que l’Arthur no hi tornés. El jutge, que sabia que el senyor Radley era un home de paraula, va alegrar-se de poder-lo satisfer.

Els altres nois van entrar a l’escola industrial, on van rebre el millor ensenyament secundari que es podia rebre a tot l’estat; un va arribar fins a l’extrem d’estudiar per electricista a Auburn. Les portes de casa els Radley van començar a estar tancades tant el diumenge com entre setmana, i durant quinze anys ningú va tornar a veure el fill del senyor Radley.

Però un bon dia, del qual en Jem amb prou feines tenia record, unes quantes persones (no pas en Jem) van sentir i van veure en Boo Radley. En Jem m’explicava que l’Atticus no parlava mai gaire dels Radley; sempre que li demanava per ells, l’Atticus es limitava a respondre-li que es cuidés d’ell i deixés els Radley tranquils, que hi tenien tot el dret; però que, quan va passar allò, l’Atticus va remenar el cap i va tocar l’ase.

Quasi tota la informació que en Jem tenia la va obtenir de la senyoreta Stephanie Crawford, la xafardera del barri, que li va dir que sabia com havia anat tot. Segons la senyoreta Stephanie, en Boo estava assegut a la sala retallant uns articles del Maycomb Tribune per enganxar-los a la seva llibreta. El seu pare havia entrat a la sala, i, en el moment que passava pel costat d’en Boo, en Boo li havia enfonsat les estisores a la cama, les havia tornat a treure, se les havia eixugat als pantalons i havia continuat fent el que feia.

La senyora Radley havia sortit corrent al carrer cridant que l’Arthur els estava matant a tots, però quan el xèrif hi va arribar va trobar en Boo encara assegut a la sala, retallant el Tribune. Aleshores tenia trenta-tres anys.

La senyoreta Stephanie deia que en Radley pare va dir, quan li van insinuar que a en Boo li podia anar bé passar una temporada a Tuscaloosa, que cap Radley aniria mai a cap manicomi. En Boo no era boig, sinó que només es posava nerviós de tant en tant. Estava d’acord que havia d’estar tancat, reconeixia el senyor Radley, però insistia que no es podia acusar en Boo de res: no era cap delinqüent. El xèrif no es va veure amb cor d’empresonar-lo en companyia de negres, i van tancar en Boo al soterrani del jutjat.

El pas d’en Boo del soterrani a casa una altra vegada constituïa per a en Jem un record nebulós. La senyoreta Stephanie Crawford deia que alguns membres del consistori municipal van dir al senyor Radley que, si no acceptava novament en Boo a casa, a en Boo se’l menjaria la floridura de tanta humitat. D’altra banda, en Boo no podia viure tota la vida de la generositat del país.

Ningú va poder saber quina forma d’intimidació va fer servir el senyor Radley per tenir en Boo tancat a casa, però en Jem s’imaginava que el senyor Radley el tenia encadenat al llit quasi tot el dia. L’Atticus deia que no, que allò no passava, que hi havia altres maneres de convertir la gent en una ombra.

La imaginació se’m disparava quan veia la senyora Radley sortint alguna vegada per la porta de davant i arribant-se fins al fons del porxo per regar les plantes de canya d’Índies que hi tenia. D’altra banda, en Jem i jo vèiem cada dia el senyor Radley anant al centre i tornant-ne. Era un home nerviüt amb uns ulls mancats de color, tan mancats de color que no tenien cap lluïssor. Tenia els pòmuls marcats i la boca grossa, amb el llavi de dalt prim i el llavi de baix gruixut. La senyoreta Stephanie Crawford deia que era tan recte que l’única llei que seguia era la paraula de Déu, i nosaltres ens la crèiem, perquè el senyor Radley sempre anava dret com un ciri.

No se’ns adreçava mai. Quan ens passava pel costat miràvem a terra i dèiem «Bon dia tingui», i ell ens responia amb un estossec. El fill gran del senyor Radley vivia a Pensacola; tornava a casa per Nadal, i era una de les poques persones que vam veure que hi entrava o en sortia. A partir del dia que el senyor Radley es va emportar l’Arthur a casa, la gent va començar a dir que era una casa morta.

Però un bon dia l’Atticus ens va advertir que ens estovaria si fèiem escàndol al jardí, i va encarregar a la Calpurnia que administrés justícia en nom seu quan no hi fos si ens sentia fer enrenou. El senyor Radley s’estava morint.

Tot i així va trigar. Van tancar el carrer a tots dos extrems de la parcel·la dels Radley amb cavallets de serrar llenya, van escampar palla per la vorera i van desviar la circulació pel carrer de darrere. El doctor Reynolds estacionava el cotxe davant de casa nostra i anava a peu fins a casa els Radley cada vegada que hi feia una visita. En Jem i jo ens vam passar dies rondant pel jardí sense fer soroll. Al final vam veure que treien els cavallets, i des del porxo vam veure el senyor Radley passant per davant de casa per emprendre l’últim viatge.

—Ja se’n va la persona més vil a qui Déu ha donat vida —va murmurar la Calpurnia, i va escopir al terra del jardí amb aire meditabund. Nosaltres ens la vam mirar sorpresos, perquè la Calpurnia rara vegada opinava sobre la manera de ser dels blancs.

El veïnat es va imaginar que ara que el senyor Radley havia desaparegut apareixeria en Boo, però va passar una altra cosa: el germà gran d’en Boo va tornar de Pensacola i va ocupar el lloc del senyor Radley. L’única diferència que hi havia entre ell i el seu pare era l’edat de l’un i de l’altre. En Jem deia que el senyor Nathan Radley també «comprava cotó». El senyor Nathan, però, sí que se’ns adreçava quan li dèiem bon dia, i a vegades el vèiem tornar del centre amb una revista sota l’aixella.

Com més coses dels Radley explicàvem a en Dill, més coses en volia saber, més estones es passava abraçat al pal del fanal de la cantonada, més barrinava.

—Vés a saber què hi fa —va murmurar un dia—. Fa un moment m’ha semblat que treia el cap per la porta.

En Jem va dir:

—Segur que surt quan és negra nit. La senyoreta Stephanie Crawford diu que un dia es va despertar a mitja nit i el va veure a la finestra, mirant-la… Diu que la mirava amb una cara que semblava una calavera. No t’ha despertat cap nit, Dill? No l’has sentit? Camina així… —En Jem va arrossegar els peus per la grava—. Per què et penses que la senyoreta Rachel tanca sempre amb pany i clau? Molts matins he vist les seves petjades a la part de darrere de casa, i una nit el vaig sentir que gratava la porta mosquitera de darrere, però quan l’Atticus hi va arribar ja se n’havia anat.

—Com deu ser? —va voler saber en Dill.

En Jem va fer-li una descripció força acurada d’en Boo: en Boo devia fer cosa de sis peus i mig d’alt, vistes les petjades que deixava, s’alimentava d’esquirols crus i dels gats que podia atrapar, i per això tenia les mans brutes de sang (perquè si et menges un animal cru la sang no se te’n va). Una cicatriu irregular i allargada li travessava la cara; les dents que li quedaven les tenia grogues i corcades; tenia els ulls prominents, i li llagrimejaven tot el dia.

—Mirem de fer-lo sortir —va dir en Dill—. M’agradaria veure com és.

En Jem va dir a en Dill que, si tenia ganes que el matessin, només calia que anés a trucar a la porta de la casa de davant.

La primera incursió la vam fer perquè en Dill es va jugar amb en Jem El fantasma gris contra dos Tom Swifts que en Jem no s’atrevia a passar de la reixa de casa els Radley. En Jem no havia defugit mai cap repte.

En Jem hi va estar donant voltes tres dies. Devia ser més gelós del seu honor que de la seva vida, perquè en Dill el va doblegar fàcilment.

—Tens por —li va dir en Dill el primer dia.

—No tinc por, només respecte —va dir en Jem.

L’endemà en Dill li va dir:

—Tens massa por per posar al jardí de la casa del davant ni que sigui el dit gros del peu.

En Jem va dir que allò no era veritat, i que passava per davant de casa els Radley des del primer dia d’anar a escola.

—Sempre corrent —vaig dir jo.

Però en Dill va posar en Jem entre l’espasa i la paret quan li va dir que la gent de Meridian no era tan poruga com la de Maycomb, i que no havia vist mai gent tan acollonida com la de Maycomb.

Amb això n’hi va haver prou perquè en Jem s’encaminés fins a la cantonada, on es va parar i es va repenjar al fanal observant la reixa, que s’aguantava pengim-penjam d’uns golfos improvisats.

—Pensa que ens pelarà a tots tres, Dill Harris —li va dir en Jem quan en Dill se li va acostar—. Quan t’arrenqui els ulls no me’n donis la culpa i recorda que tot ha sigut idea teva.

—Encara tens por —va murmurar en Dill, sense immutar-se.

En Jem va voler que en Dill entengués d’una vegada per totes que ell no tenia por de res:

—El problema és que no se m’acut la manera de fer-lo sortir sense que ens atrapi.

A més a més, en Jem havia de pensar en la seva germana petita.

En el moment que li vaig sentir dir això vaig veure que tenia por. En Jem havia pensat en la seva germana petita el dia que el vaig reptar a tirar-se des de la teulada de casa: «Si em mato, què faràs?», m’havia demanat. Tot seguit s’havia tirat, no s’havia fet mal en caure a terra i el seu sentit de la responsabilitat l’havia abandonat fins ara que el reptaven a entrar a casa els Radley.

—T’atreviries a anar-hi corrents? —li va demanar en Dill—. Si hi vas corrents…

—Dill, aquestes coses no es poden fer de qualsevol manera —va dir en Jem—. Deixa’m una estona per rumiar-m’ho… És com voler fer sortir una tortuga de dintre la closca…

—Com es fa? —va voler saber en Dill.

—Posant-hi un misto encès a sota.

Jo vaig dir a en Jem que si pensava calar foc a casa els Radley ho xerraria a l’Atticus.

En Dill va dir que si posaves un misto encès sota una tortuga li devies fer mal.

—No li fas pas mal; només la convences perquè surti… No la tires pas al foc —va remugar en Jem.

—Com saps que amb un misto no li fas mal?

—Les tortugues no tenen sensibilitat, home —va dir en Jem.

—Que has sigut mai tortuga, tu?

—Per l’amor de Déu, Dill! Va, deixa’m rumiar… Potser l’agafem despistat.

En Jem es va passar tanta estona rumiant que en Dill va fer una petita concessió:

—No diré que te n’has desdit i et canviaré El fantasma gris si hi entres i toques la casa.

A en Jem se li va il·luminar la cara.

—Haig de tocar la casa i prou?

En Dill va fer que sí amb el cap.

—Això i prou, segur? Perquè no vull que diguis una cosa diferent quan torni.

—Sí, això i prou —va dir en Dill—. Segurament sortirà de seguida que et vegi al jardí, i llavors l’Scout i jo li saltarem a sobre i l’aguantarem fins que li puguem donar a entendre que no li volem fer cap mal.

Vam deixar el fanal enrere, vam travessar el carrer que passava per davant de casa els Radley i ens vam parar davant de la reixa.

—Vinga, vés —va dir en Dill—. Ens tens aquí a l’Scout i a mi.

—Espera —va dir en Jem—. No em donis pressa.

Va anar fins a la cantonada de la parcel·la i va tornar, estudiant el terreny com si rumiés la millor manera d’irrompre-hi, arrufant el nas i gratant-se la closca.

Jo li vaig fer un somriure burleta.

De cop en Jem va obrir la reixa d’una revolada i va córrer fins a l’angle de la casa, hi va picar amb el palmell de la mà, va tornar corrents i ens va passar pel costat sense esperar a veure si la incursió havia tingut èxit. En Dill i jo vam sortir escapats darrere seu. Un cop segurs al porxo de casa, esbufegant i sense alè, vam girar el cap.

La vella casa tenia l’aspecte de sempre, tètric i esbalandrat, però mentre miràvem carrer enllà ens va semblar veure que una de les persianes es movia. Com un parpelleig. Un moviment ínfim, quasi inapreciable, i tot seguit la casa va tornar a quedar adormida.