8

Per motius insondables per als profetes més savis del comtat de Maycomb, aquell any va haver-hi hivern després de la tardor. Segons l’Atticus, vam tenir les dues setmanes de més fred que s’havien viscut des de l’any 1885. El senyor Avery va dir que a la pedra de Rosetta estava escrit que, quan els fills desobeïen els pares, fumaven cigarros o es barallaven, el temps es capgirava, i en Jem i jo vam sentir el pes de la culpa d’haver contribuït a aquelles alteracions de la naturalesa que causaven malestar als veïns i incomoditat a nosaltres.

La senyora Radley es va morir aquell hivern, però la seva mort va passar pràcticament desapercebuda, perquè el veïnat només la veia quan sortia a regar les seves plantes de canya d’Índies. En Jem i jo vam arribar a la conclusió que en Boo l’havia acabat liquidant, però quan l’Atticus va tornar de casa els Radley ens en va desenganyar dient-nos que s’havia mort de mort natural.

—Demana-l’hi —em va dir en Jem en veu baixa.

—Demana-l’hi tu, que ets el gran.

—Per això mateix l’hi hauries de demanar tu.

—Atticus —vaig dir—, has vist el senyor Arthur?

L’Atticus va treure el cap de darrere el diari i em va mirar amb expressió severa.

—No, no l’he vist.

En Jem em va retenir de demanar res més. Va dir que l’Atticus encara estava dolgut amb nosaltres per allò dels Radley i que valia més que no el burxéssim. En Jem creia que l’Atticus sospitava que aquella nit d’estiu no ens havíem limitat a jugar a pòquer de penyores. No hi podia posar les mans al foc, però n’estava convençut.

L’endemà al matí, quan em vaig despertar i vaig mirar per la finestra, em vaig pensar que em moriria de l’esglai que vaig tenir. Vaig posar-me a cridar de tal manera que l’Atticus va venir del bany a mig afaitar.

—És la fi del món, Atticus! Què podem fer?

Vaig arrossegar-lo fins a la finestra i vaig assenyalar a fora.

—No, no és la fi del món —em va dir—. Està nevant.

En Jem va demanar a l’Atticus si agafaria. En Jem tampoc havia vist mai la neu, però sabia què era. L’Atticus va dir que de neu en sabia tant com en Jem.

—Em sembla que si continua caient mig fosa com fins ara, per això, acabarà sent pluja.

Va sonar el telèfon i l’Atticus es va aixecar de taula per anar a agafar-lo.

—Era l’Eula May —va dir quan va tornar—. Us ho dic tal com m’ho ha dit: «Com que al comtat de Maycomb no nevava des de l’any 1885, avui no hi haurà escola».

L’Eula May era la telefonista titular de Maycomb. A ella li corresponia donar notícia dels avisos públics i de les participacions de casament, engegar la sirena d’incendis i donar instruccions de primers auxilis quan el doctor Reynolds no hi era.

Quan l’Atticus ens va haver aconseguit calmar i ens va fer tornar a mirar el plat en lloc de la finestra, en Jem li va demanar:

—Com es fa un ninot de neu?

—No en tinc ni idea —va dir l’Atticus—. De totes maneres, i no us vull desanimar, no crec que tingueu prou neu per fer ni tan sols una bola de neu.

Va entrar la Calpurnia per dir que li semblava que la neu començava a agafar. Vam córrer al darrere de la casa, i vam veure que estava tot cobert d’una tènue capa de neu humida.

—Valdrà més que no hi caminem —va dir en Jem—. Mireu; les petjades la desfan.

Vaig girar el cap per mirar les empremtes flonges que hi havia deixat. En Jem va dir que si esperàvem fins que hagués nevat una mica més podríem arreplegar-la per fer un ninot de neu. Vaig treure la llengua perquè m’hi caigués una volva. Cremava.

—És calenta, Jem!

—No; el que passa és que és tan freda que crema. No te la mengis, Scout, que la gastes. Deixa-la arribar a terra.

—Tinc ganes de caminar-hi.

—Ja sé què podem fer; anem a casa de la senyora Maudie.

En Jem va travessar el jardí de davant a passes llargues. Jo el vaig seguir, posant els peus a les seves petjades. Quan érem al tros de vorera de davant de casa la senyora Maudie ens va escometre el senyor Avery. El senyor Avery tenia la cara vermella i el ventre gros.

—Veieu què heu fet? —ens va dir—. Aquí a Maycomb no nevava des de la capitulació del general Lee a Appomattox. Sou els nens entremaliats com vosaltres, els qui capgireu el temps.

Vaig recordar l’expectació amb què l’havíem espiat l’estiu passat comptant veure-li repetir la seva proesa, i se’m va acudir que si la neu n’era el càstig, era un càstig benvingut. No vaig pensar d’on devia treure les seves dades meteorològiques; segur que procedien de la pedra de Rosetta.

—Jem Finch! Jem Finch!

—La senyora Maudie et crida, Jem.

—Quedeu-vos al mig del jardí, que prop del porxo hi ha gasons colgats sota la neu! No els trepitgéssiu!

—D’acord! —li va respondre en Jem amb un crit—. És bonic, eh, senyora Maudie?

—Bonic? I un be negre! Si aquesta nit glaça se’m moriran totes les azalees!

El vell capell d’ala ampla de la senyora Maudie centellejava de cristalls de glaç. Estava ajupida sobre unes mates baixes, que embolicava amb sacs d’arpillera. En Jem li va demanar per què ho feia.

—Perquè s’escalfin —li va dir ella.

—Com poden escalfar-se les plantes, si no caminen?

—No t’ho sé dir, Jem Finch; només et sé dir que si aquesta nit glaça aquestes plantes es glaçaran, i per això les tapo. Ho entens?

—Sí, sí que ho entenc. Senyora Maudie…

—Què mana?

—Que ens donaria una mica de neu de la seva, a l’Scout i a mi?

—Ja us la podeu emportar tota, si voleu! Podeu traginar-la amb un cabàs vell que tinc sota la casa. —La senyora Maudie va fer cara de no tenir-les totes—. Jem Finch, què penseu fer amb la neu?

—Ja ho veurà —li va dir en Jem, i vam començar a transportar tanta neu com vam poder del jardí de la senyora Maudie al de casa nostra, una feina que ens va deixar xops.

—Què farem ara, Jem? —vaig voler saber.

—Ja ho veuràs —va dir—. Agafa el cabàs, arreplega tanta neu com puguis de la part de darrere i porta-la aquí davant. Però pensa a posar els peus sobre les petjades que ja hem fet! —em va advertir.

—Farem un ninot de neu petit, Jem?

—No, no, farem un ninot de neu gran. Però tindrem feina.

En Jem va córrer cap al darrere de la casa, va tornar amb l’aixada i es va posar a cavar amb afany darrere la pila de la llenya, apartant tots els cucs que trobava. Va entrar a la casa, va tornar-ne a sortir amb el cove de la roba bruta, el va omplir de terra i el va traginar fins a la part de davant.

Quan vam tenir-hi cinc coves de terra i dos cabassos de neu, en Jem va dir que ja podíem començar.

—No trobes que això és una porqueria? —li vaig demanar.

—Ara sembla una porqueria, però després no ho semblarà —va dir ell.

En Jem va agafar un braçat de terra, en va fer un munt compacte i hi va anar afegint braçats fins a tenir modelat un tors.

—Jem, no he sentit dir mai que els ninots de neu fossin negres —li vaig dir.

—No serà negre gaire estona més —va remugar ell.

En Jem va portar unes quantes vares primes de presseguer de la part de darrere de la casa, les va trenar i en va fer una carcassa que també va revestir de terra.

—Sembla la senyoreta Stephanie Crawford amb les mans a la cintura —vaig dir—, ampla de malucs i amb els bracets ben prims.

—Els hi faré més grossos. —En Jem va esquitxar d’aigua el ninot de fang i hi va afegir més terra. Va quedar-se’l mirant un moment amb atenció, i tot seguit va modelar-li una panxa grossa per sota del nivell de la cintura. En Jem em va mirar d’esquitllada amb els ulls brillants—: El senyor Avery té una mica forma de ninot de neu, eh que sí?

En Jem va agafar neu i va començar a posar-la per sobre del ninot. A mi només em va deixar recobrir-ne l’esquena, i ell es va reservar les parts. El senyor Avery es va anar tornant blanc de mica en mica.

Fent servir trossos de fusta per representar els ulls, el nas, la boca i els botons, en Jem va aconseguir que el senyor Avery fes cara d’enfadat. Amb una branca a tall de bastó, el personatge va quedar complet. En Jem va fer un pas endarrere i va contemplar la seva obra.

—Queda molt bé, Jem —li vaig dir—. Sembla que hagi de parlar.

—Eh que sí? —va dir ell amb timidesa.

Aquell dia no vam esperar que l’Atticus arribés a casa per dinar, sinó que el vam anar a veure per dir-li que teníem una gran sorpresa per a ell. Quan va veure quasi tota la part del darrere de la casa a la part de davant va fer, efectivament, cara de sorprès, però es va limitar a dir que havíem treballat molt.

—No m’imaginava pas com t’ho faries —va dir a en Jem—, però veig que ja no hauré de patir per tu, perquè sempre se t’acut una cosa o altra.

A en Jem se li van encendre les orelles del compliment de l’Atticus, però va aixecar el cap de cop quan va veure que l’Atticus feia un pas endarrere per examinar el ninot de neu. L’Atticus va fer una ganyota i va riure.

—Fill meu, no et sabria dir si seràs electricista, advocat o retratista, però això que heu fet aquí al jardí es podria interpretar com un insult. L’haurem de disfressar, aquest ninot.

L’Atticus va proposar a en Jem que li rebaixés el davant, canviés la branca que li feia de bastó per una escombra i el vestís amb un davantal.

En Jem li va explicar que si feia tot això el ninot de neu s’enfangaria i deixaria de ser un ninot de neu.

—Doncs fes el que et sembli, però posa-hi remei —li va dir l’Atticus—. No pots anar pel món fent caricatures dels veïns.

—No és cap caricatura —va dir en Jem—; només s’hi assembla.

—El senyor Avery podria pensar diferent.

—Ja sé què farem! —va dir en Jem. Va travessar el carrer com una exhalació, va desaparèixer darrere la casa de la senyora Maudie i va tornar exultant al cap d’un moment. Va posar el capell d’ala ampla de la senyora Maudie al cap del ninot de neu, i les estisores de podar al plec del braç. L’Atticus va dir que ara sí que estava bé.

La senyora Maudie va obrir la porta de l’entrada, va sortir al porxo i va mirar cap on érem. De cop va fer una ganyota.

—Jem Finch! —va dir amb un crit—. Fes el favor de tornar-me el barret ara mateix!

En Jem va aixecar la vista cap a l’Atticus, que va remenar el cap.

—Fa broma —va dir—. En el fons està admirada de la teva…, obra d’art.

L’Atticus va acostar-se fins davant de casa de la senyora Maudie, on van encetar una conversa amb molta gesticulació de braços de la qual només vaig pescar: «… modelar un transvestit al jardí! No els puges pas bé, Atticus!».

A la tarda va parar de nevar i va baixar la temperatura, i al vespre es van complir les prediccions més negres del senyor Avery. La Calpurnia tenia encès un foc viu a totes les estufes de la casa, però tot i així estàvem enfredorits. Quan l’Atticus va tornar a casa al vespre va dir que ens esperava una mala nit, i va demanar a la Calpurnia si es volia quedar a passar la nit a casa. La Calpurnia va donar una llambregada als grans finestrals i als sostres alts i va dir que li feia l’efecte que estaria més calenta a casa seva. L’Atticus l’hi va portar amb el cotxe.

Abans d’anar-me’n a dormir, l’Atticus va carregar de carbó l’estufa de la meva habitació. Em va dir que el termòmetre marcava setze graus,^[6] que era la nit més freda de què tenia memòria i que el ninot de neu havia quedat dur com una pedra.

Al cap d’un moment, o això em va semblar a mi, vaig notar que em sacsejaven. L’Atticus em va tirar el seu abric a les espatlles.

—Que ja és de dia?

—Va, filla, lleva’t. —L’Atticus m’allargava el barnús i l’abric—. Posa’t primer el barnús —em va dir.

En Jem era al costat de l’Atticus, endormiscat i despentinat. S’aguantava tancat el coll de l’abric amb una mà, i l’altra la tenia ficada a la butxaca. Semblava que s’hagués engreixat.

—Afanya’t, rata —em va dir l’Atticus—. Té, aquí tens les sabates i els mitjons.

Vaig calçar-me sense entendre res.

—Ja és de dia?

—No; és poc més de la una. Va, afanya’t.

Per fi se’m va acudir que devia haver passat alguna desgràcia.

—Què passa?

Però no va caldre que m’ho expliqués. Igual que els ocells saben on han d’anar quan plou, vaig saber que al carrer en passava alguna de grossa. De fora em va arribar una mena de fru-fru i una fressa apagada de corredisses que em van omplir d’esglai.

—On és?

—A casa la senyora Maudie, reina —va dir l’Atticus amb dolçor.

Des de la porta de l’entrada vam veure que el foc sortia per les finestres del menjador de casa la senyora Maudie. Com per confirmar el que vèiem, la sirena d’incendis del poble va fer un crescendo fins a arribar a un sobreagut del qual ja no es va moure.

—Es cremarà tota, oi? —va dir en Jem, somicant.

—Em temo que sí —va dir l’Atticus—. Escolteu: vull que aneu cap a davant de casa els Radley. No vull que sigueu per aquí el mig. Veieu cap on bufa el vent?

—Ostres —va dir en Jem—. Atticus, creus que hauríem de començar a treure els mobles?

—Encara no, fill. Fes el que et dic. Vinga, corre. Vigila l’Scout, eh? No la perdis de vista.

L’Atticus ens va empènyer perquè correguéssim cap a la reixa de casa els Radley. Vam mirar com el carrer s’anava omplint de gent i de cotxes mentre el foc devorava en silenci la casa de la senyora Maudie.

—Com és que no s’afanyen? Com és que no s’afanyen? —murmurava en Jem.

De seguida vam veure el perquè. El vell cotxe de bombers no s’havia pogut engegar per culpa del fred i un grup d’homes l’empenyia des del centre. Quan van empalmar la mànega del cotxe a la boca de reg, la mànega va petar i en va sortir projectat un raig d’aigua que va anar a parar al mig del carrer.

—Déu meu, Jem…

Em Jem em va passar el braç per les espatlles.

—Tranquil·la, Scout —va dir—. No pateixis.

La població masculina de Maycomb, guarnida amb tota mena d’indumentària, treia mobles de casa la senyora Maudie i els deixava en un jardí d’una casa de l’altra vorera. Vaig veure l’Atticus carregant el feixuc balancí de fusta d’alzina de la senyora Maudie, i vaig pensar que era una delicadesa per part seva salvar allò que la senyora Maudie més apreciava.

De tant en tant sentíem crits. De cop va aparèixer la cara del senyor Avery per una finestra del pis de dalt. Va treure un matalàs per la finestra, el va deixar caure al carrer i va continuar tirant mobles fins que uns homes li van dir, cridant:

—Baixa, Dick! L’escala es crema!

—Surti, senyor Avery!

El senyor Avery va passar una cama per sobre l’ampit de la finestra.

—Ha quedat encallat, Scout… —va dir en Jem amb un alè de veu—. Déu meu…

El senyor Avery havia quedat clavat. Vaig amagar el cap sota el braç d’en Jem i no vaig tornar a mirar fins que en Jem va exclamar:

—S’ha desencallat, Scout! Se n’ha sortit!

Vaig aixecar la vista, i vaig veure el senyor Avery travessant el porxo del pis de dalt. Va passar les cames per sobre de la barana del porxo i va començar a escorre’s per una columna, però les mans li van patinar. Va desplomar-se amb un crit i va anar a caure sobre les plantes de la senyora Maudie.

De cop em vaig adonar que els homes s’apartaven de casa la senyora Maudie i baixaven pel carrer en direcció a nosaltres. Havien deixat de traginar mobles. El foc havia envaït quasi tot el pis de dalt i havia arribat a la teulada; els marcs de les finestres, negres, es retallaven al voltant del taronja viu de l’obertura.

—Sembla una carbassa de Halloween, Jem…

—Mira, Scout!

El fum passava per sobre casa nostra i casa la senyoreta Rachel com la boira sobre un riu, i els homes hi arrossegaven les mànegues. Darrere nostre, el cotxe de bombers d’Abbotsville va agafar el revolt udolant i va parar davant de casa.

—Aquell llibre… —vaig dir.

—Què? —va dir en Jem.

—Aquell llibre d’en Tom Swift no és meu; és d’en Dill…

—No hi pensis, Scout; no pateixis —va dir en Jem, i va assenyalar amb el dit—. Mira allà.

Enmig d’un grup de veïns, hi havia l’Atticus amb les mans a les butxaques de l’abric. Feia el mateix posat que si mirés un partit de futbol americà. Tenia la senyora Maudie al costat.

—Veus? Ell no pateix pas —va dir en Jem.

—Per què no s’ha enfilat a la teulada d’alguna de les cases?

—És massa gran; es trencaria la crisma.

—Creus que li hauríem de fer treure els mobles de casa?

—No l’empipem, que ell ja sap el que s’ha de fer —va dir en Jem.

El cotxe de bombers d’Abbotsville va començar a ruixar casa nostra; des de la teulada, un home indicava els llocs que calia mullar més. Vaig veure com el nostre transvestit s’enfosquia i es desfeia i el capell d’ala ampla de la senyora Maudie quedava damunt de la pila de fang. No vaig distingir enlloc les estisores de podar. A causa de la roentor que hi havia entre casa nostra, casa la senyoreta Rachel i casa la senyora Maudie, feia estona que els homes s’havien desfardat d’abrics i de barnussos. Combatien el foc amb la camisa del pijama o la camisa de dormir ficada per dintre els pantalons, però jo notava que em glaçava de tanta estona d’estar quieta. En Jem mirava d’escalfar-me, però amb el braç i prou no podia. Me’n vaig deseixir i em vaig agafar les espatlles. Vaig saltar una mica i em vaig tornar a notar els peus.

Va arribar un altre cotxe de bombers, que va parar davant de casa la senyoreta Stephanie Crawford. No hi havia cap més boca de reg per empalmar-hi la mànega, i els bombers van mirar de ruixar la casa amb extintors de mà.

La teulada de llauna de la senyora Maudie retenia les flames. Amb un gran fragor, la casa es va ensorrar; el foc es va escapar de tot arreu, i els homes de les teulades de les cases veïnes van començar a fer voleiar flassades per aturar les espurnes i els trossos de fusta encesa.

Els homes se’n van començar a anar que ja clarejava, primer un per un i després en grups. Van tornar a emportar-se el cotxe de bombers de Maycomb cap al centre, empenyent-lo, el cotxe d’Abbotsville se’n va anar i l’altre es va quedar. L’endemà vam saber que havia vingut de Clark’s Ferry, que era a seixanta milles.

En Jem i jo vam travessar el carrer. La senyora Maudie contemplava el fumejant espai negre que havia quedat a la seva parcel·la, i l’Atticus ens va dir, remenant el cap, que no tenia ganes de parlar. Va acompanyar-nos a casa, posant-nos les mans a les espatlles mentre travessàvem el carrer glaçat. Ens va dir que la senyora Maudie viuria temporalment a casa de la senyoreta Stephanie.

—A algú li ve de gust xocolata desfeta? —ens va demanar.

Quan va encendre el foc de la cuina econòmica em va venir una esgarrifança.

Mentre ens preníem el nostre got de xocolata desfeta, em vaig adonar que l’Atticus m’observava, primer amb curiositat i després amb aire sever.

—Que no us he dit a tu i a en Jem que no us moguéssiu? —va dir.

—No ens hem mogut pas. Hem estat tota l’estona…

—Doncs, de qui és aquesta flassada?

—Quina flassada?

—La que portes a sobre. No és pas nostra.

Vaig abaixar la vista i em vaig adonar que m’agafava a una flassada marró de llana que portava tirada sobre les espatlles, com una índia.

—No ho sé, Atticus, de veritat…

Vaig girar-me cap a en Jem perquè me’n donés una explicació, però en Jem estava encara més perplex que jo. Va dir que no sabia com era que la teníem, que havíem seguit les instruccions de l’Atticus al peu de la lletra, que ens havíem estat tota l’estona al peu de la reixa de casa els Radley sense moure’ns, lluny de la gentada…

En Jem va interrompre’s.

—El senyor Nathan era vora el foc —va borbollar—. L’hi he vist, l’hi he vist; estirava aquell matalàs… Atticus, et juro…

—Et crec, fill, et crec —va dir l’Atticus, amb una mitja rialla—. Avui deu haver sortit al carrer tot Maycomb en pes. Em sembla que al rebost hi ha una mica de paper d’embalar. Vés-lo a buscar, que…

—No, Atticus, sisplau!

Va semblar que en Jem hagués perdut l’enteniment. Va començar a revelar tots els nostres secrets sense prendre gens en consideració les conseqüències que se’n podien derivar tant per a mi com per a ell, sense ometre res: el forat de l’arbre, els pantalons i tota la resta.

—… el senyor Nathan va posar ciment a l’arbre, Atticus, perquè deixéssim de trobar-hi coses… Segurament és boig com diu tothom, però no ens ha fet mai mal, Atticus, de debò que no ens ha fet mai mal… Aquella nit m’hauria pogut tallar el coll, però en canvi em va sargir els pantalons… No ens ha fet mai cap mal, Atticus…

L’Atticus va dir:

—Para el carro, fill. —Ho va dir amb tanta dolçor que em vaig animar molt. Segur que no havia entès ni una paraula de tot el que en Jem li havia explicat, perquè es va limitar a dir—: D’acord. Valdrà més que us quedeu tot això i la flassada. Potser algun dia l’Scout tindrà ocasió de donar-li les gràcies per haver-la abrigat.

—De donar les gràcies, a qui? —vaig demanar-li jo.

—A en Boo Radley. Estaves tan entretinguda mirant el foc que no t’has adonat que et tirava la flassada sobre les espatlles.

En Jem va agafar la flassada i se’m va acostar furtivament dient:

—Ha sortit de casa seva sense fer soroll, ha fet la volta, se’ns ha acostat de puntetes…, i se n’ha tornat a anar com si res!

A mi se’m va regirar l’estómac, i vaig estar a punt de treure.

L’Atticus va dir, amb una punta d’ironia:

—Espero que ara no et vinguin ganes de fer més heroïcitats, Jeremy.

En Jem va dir, fent mala cara:

—No penso fer-li res. —Als ulls, però, li vaig veure una lluïssor expectant—. Imagina’t, Scout; si t’arribes a girar l’hauries vist!

La Calpurnia ens va despertar a migdia. L’Atticus havia deixat dit que aquell dia no calia que anéssim a escola, perquè poca cosa aprendríem després d’una nit sense dormir. La Calpurnia ens va dir que anéssim a mirar de deixar una mica neta la part de davant.

El capell d’ala ampla de la senyora Maudie estava al mig d’una fina capa de glaç, com una mosca incrustada en ambre, i vam haver de remenar la terra per recuperar les estisores de podar. Vam trobar la senyora Maudie al jardí de darrere de casa seva, examinant les azalees socarrimades pel fred.

—Li tornem el que li vam agafar, senyora Maudie —li va dir en Jem—. Ens sap molt greu el que ha passat.

La senyora Maudie va tombar-se, i a la cara se li va dibuixar una ombra de la seva mitja rialla de sempre.

—Sempre havia volgut tenir una casa més petita, Jem Finch. Així tens més jardí. Ara sí que tindré lloc per a les azalees!

—No està trista, senyora Maudie? —li vaig demanar, sorpresa. L’Atticus deia que la casa era pràcticament l’únic que posseïa.

—Trista, reina? La veritat és que aquell estable no m’havia agradat mai. Tot sovint havia pensat a calar-hi foc, però m’haurien tancat a la presó.

—Però…

—No pateixis per mi, Jean Louise Finch. Ja m’espavilaré. Em faré una casa petita, agafaré dues persones a dispesa i…, ja ho veuràs: tindré el jardí més bonic de tot Alabama. Els de Bellingrath quedaran petits, quan m’hi posi!^[7]

En Jem i jo ens vam mirar.

—Com es va calar foc, senyora Maudie? —li va demanar en Jem.

—No ho sé, Jem. Segurament va ser a la xemeneia de la cuina. Ahir a la nit hi havia fet foc per escalfar les plantes que tenia en testos. M’han dit que aquesta nit has tingut una visita inesperada, Jean Louise.

—Qui l’hi ha dit?

—L’Atticus, aquest matí, abans d’anar cap al centre. Si t’haig de ser sincera, m’hauria agradat ser amb tu. Em sembla que també m’ho hauria pensat dues vegades, abans de girar-me.

La senyora Maudie em va deixar desconcertada. Tot i haver perdut quasi tot el que tenia, i amb el seu estimat jardí fet una pena, continuava mostrant un interès sincer i cordial per les coses que ens passaven a mi i a en Jem.

Devia adonar-se de la meva perplexitat, perquè va dir:

—L’única cosa en què pensava ahir a la nit era en el perill i el trasbals que havia causat. S’hauria pogut cremar tot el veïnat. El senyor Avery haurà de fer llit una setmana; està ben cruixit. És massa gran per fer el que va fer, i l’hi vaig dir. Tan aviat com tingui les mans netes, li faré un pastís de poma en un moment que l’Stephanie Crawford no miri. Fa trenta anys que l’Stephanie vol saber-ne la recepta, i si es pensa que l’hi diré només perquè em té a casa seva va molt errada.

Vaig pensar que, encara que la senyora Maudie cedís i l’hi digués, la senyoreta Stephanie tampoc el sabria fer. Una vegada la senyora Maudie m’havia deixat veure com el feia; entre altres ingredients, calia una tassa gran de sucre.

Feia un dia serè. L’aire era tan fred i transparent que vam sentir grinyolar el rellotge del jutjat abans que toqués les hores. La senyora Maudie tenia el nas d’un color que no l’hi havia vist mai, i li vaig demanar per què el tenia d’aquella manera.

—Sóc aquí fora des de les sis —va dir—. No sé com és que encara no m’he glaçat.

Va ensenyar-nos les palmes de les mans. Les tenia travessades de tot de ratlles primes, brutes de terra i de sang seca.

—Les té ben fetes malbé —va dir en Jem—. Per què no lloga un negre? —I va afegir, en un to gens sacrificat—: O si no, l’Scout i jo podríem ajudar-la.

La senyora Maudie va dir:

—T’ho agraeixo molt, però vosaltres ja teniu feina a casa vostra.

I va assenyalar el nostre jardí.

—Ho diu pel transvestit? —li vaig dir—. Ui, aquest ens l’esbandim en un moment.

La senyora Maudie se’m va quedar mirant, movent els llavis en silenci. De cop es va posar les mans al cap i va fer una riallada. Quan ens en vam anar, encara es partia de riure.

En Jem va dir que no entenia què li passava. La senyora Maudie era feta així.