21

La Calpurnia va parar-se cohibida davant de la barana esperant que el jutge Taylor parés atenció en ella. Anava amb un davantal net i portava un sobre a la mà.

El jutge Taylor la va veure i va dir:

—Ets la Calpurnia, oi?

—Sí senyor —va dir ella—. Que podria donar aquesta nota al senyor Finch? No té cap relació amb el…, amb el judici.

El jutge Taylor va fer que sí amb el cap i l’Atticus va agafar el sobre que li allargava la Calpurnia. El va obrir, va llegir el contingut de la nota i va dir:

—Senyor jutge, és una nota de la meva germana. Em diu que els meus fills han desaparegut, que no són a casa des de migdia i… Que em permetria…?

—Jo sé on són, Atticus —va dir el senyor Underwood en veu alta—. Són aquí dalt a la galeria de la gent de color. Hi són exactament des d’un quart i tres minuts de dues del migdia.

El nostre pare es va tombar i va aixecar el cap.

—Baixeu, Jem —va dir alt, i tot seguit va dir al jutge una cosa que no vam sentir. Vam passar per davant del reverend Sykes i vam enfilar escales avall.

L’Atticus i la Calpurnia ens esperaven al capdavall de l’escala. La Calpurnia feia cara d’enfadada, però l’Atticus feia cara de molt cansat.

En Jem desbordava d’emoció.

—Hem guanyat, eh que sí?

—No ho sé —va dir l’Atticus en to eixut—. Heu estat aquí tota la tarda? Aneu-vos-en amb la Calpurnia cap a casa a sopar…, i no en sortiu.

—Va, Atticus, deixa’ns tornar —li va suplicar en Jem—. Sisplau, Atticus, deixa’ns sentir el veredicte.

—Pot ser que el jurat trigui poc a deliberar, no se sap mai… —Va semblar que l’Atticus cedia—. Bé, de fet ho heu sentit tot, o sigui que també podeu sentir el que falta. Fem una cosa: tornareu un cop hàgiu sopat; però mengeu sense córrer, que no us perdreu res important. I si quan torneu el jurat encara està deliberant, us podreu esperar amb nosaltres. Segurament, però, quan torneu ja estarà tot enllestit.

—Creus que l’absoldran tan de pressa? —li va demanar en Jem.

L’Atticus va obrir la boca per respondre, però la va tornar a tancar i se’n va anar.

Vaig pregar que el reverend Sykes ens guardés el lloc, però vaig deixar-ho córrer perquè vaig pensar que la gent s’aixecaria i sortiria en massa quan el jurat se n’anés a deliberar. Segur que aquell vespre omplirien el bar, l’O.K. Café i l’hotel, això els que no haguessin vingut amb el sopar i tot.

La Calpurnia se’ns va emportar cap a casa.

—Us arrencaré la pell de viu en viu a tots tres! Com se us acut anar a escoltar tot això? Senyor Jem, no es dóna vergonya d’haver portat la seva germana a aquest judici, petita com és? Segur que a la senyora Alexandra li ve un atac de feridura quan ho sàpiga! Això no és una cosa perquè la sentin els nens…

Els fanals del carrer eren encesos, i entrevèiem el perfil indignat de la Calpurnia cada vegada que passàvem per sota d’un.

—Senyor Jem, em pensava que havia començat a posar seny. Com se li acut? La seva germana encara és petita! Com se li acut, senyor Jem? Li hauria de caure la cara de vergonya. Que no té enteniment?

Jo estava exultant. Havien passat tantes coses en tan poca estona que trigaria anys a analitzar-les totes, i a sobre ara la Calpurnia estirava les orelles al seu estimat Jem. Quantes meravelles més ens portaria aquell vespre?

A en Jem se li escapava el riure.

—No vols que te n’expliquem res, Cal?

—Va, sisplau, calli! Li hauria de fer vergonya, riure com riu… —La Calpurnia va recórrer a unes quantes amenaces suades que devien causar ben poc remordiment a en Jem, i va enfilar l’escala del porxo amb el seu clàssic «Si el senyor Finch no us arregla, ja us arreglaré jo… Entreu a casa!».

En Jem hi va entrar amb un somriure a la boca, i la Calpurnia es va avenir tàcitament a tenir en Dill a sopar.

—Vés a veure ara mateix la senyoreta Rachel per dir-li que ets aquí —li va dir—. Estava desesperada buscant-te; vigila que no et facturi cap a Meridian demà al dematí a primera hora.

La tieta Alexandra ens va sortir a rebre i va estar a punt de tenir un desmai quan va saber on havíem estat. Em sembla que la va picar saber que l’Atticus ens havia dit que hi podíem tornar, perquè no va obrir la boca en tot el sopar. Es va limitar a posar-se bé el menjar al plat tot mirant amb aire lúgubre com la Calpurnia ens servia a en Jem, a en Dill i a mi en abundància. La Calpurnia ens va abocar llet al got i ens va servir amanida de patata amb pernil tot murmurant «donar-vos-en vergonya» en diferents tons de veu. I per acabar va ordenar: «I ara a menjar sense córrer».

El reverend Sykes ens havia guardat el lloc. Vam quedar parats de saber que feia una hora que deliberaven, i també vam quedar parats de trobar la sala exactament tal com l’havíem deixat, amb petits canvis: la tribuna del jurat era buida, i l’acusat no hi era; el jutge Taylor havia sortit, però va tornar a entrar en el moment que ens assèiem.

—Quasi no se n’ha anat ningú —va dir en Jem.

—Ha marxat gent quan el jurat se n’ha anat a deliberar —va dir el reverend Sykes—. Els homes han sortit a buscar sopar per a les dones, i les dones han donat el pit als nadons.

—Quanta estona fa que deliberen? —li va demanar en Jem.

—Cap a mitja hora. El senyor Finch i el senyor Gilmer han parlat una mica més, i el jutge Taylor ha donat les instruccions al jurat.

—Com ho ha fet? —va voler saber en Jem.

—Què ha dit? Ui, ha estat molt bé. No en tinc queixa; ha sigut molt imparcial. Ha vingut a dir que si creien una cosa havien d’emetre un veredicte, i que si en creien una altra n’haurien d’emetre un altre. Jo diria que s’ha decantat una mica a favor nostre…

El reverend Sykes es va gratar la closca, i en Jem va somriure.

—No s’hauria de decantar a favor de ningú, reverend, però no pateixi que hem guanyat —va dir, amb aire expert—. No m’imagino que cap jurat pugui declarar culpable ningú amb el que hem sentit…

—No n’estigui tan convençut, senyor Jem; jo no he vist mai cap jurat que emetés un veredicte a favor d’un home de color que s’enfrontés a un blanc…

Però en Jem es va mostrar disconforme amb el reverend Sykes, i ens vam embrancar en una llarga anàlisi de les proves a partir de les idees que en Jem tenia sobre la legislació relativa a la violació: no era violació si ella es deixava, però havia de tenir divuit anys —això, a Alabama—, i la Mayella en tenia dinou. Figurava que t’havies de defensar clavant coces i crits, que t’havien de tombar a terra i pegar-te, i deixar-te inconscient si podia ser. Si no arribaves als divuit anys, no calia passar per tot això.

—Senyor Jem —va dir amb pudor el reverend Sykes—, això no són coses perquè les senti una nena…

—Va, no sap de què parlem —va dir en Jem—. Scout, eh que és massa per a grans, això, per tu?

—No, no ho és; entenc absolutament tot el que dieu.

Potser ho vaig dir en un to massa convincent, perquè en Jem va callar i no va tornar a tocar el tema.

—Quina hora és, reverend? —va demanar.

—Són cap a les vuit.

Vaig mirar a baix i vaig veure que l’Atticus passejava amunt i avall amb les mans a les butxaques. Va fer el seu recorregut, primer cap als finestrals i tot seguit cap a la barana de la tribuna del jurat. Va donar-hi una llambregada, va mirar el jutge Taylor dalt del seu tron i va tornar cap al punt d’on havia sortit. Vaig trobar-li els ulls i el vaig saludar amb la mà. Ell va correspondre a la meva salutació amb un gest del cap, i va continuar el recorregut.

El senyor Gilmer era a la vora dels finestrals parlant amb el senyor Underwood. En Bert, el taquígraf, fumava un cigarro darrere l’altre, amb l’esquena repenjada al respatller de la cadira i els peus sobre la taula.

De tots els presents a la sala, però, els funcionaris del jutjat —l’Atticus, el senyor Gilmer, el jutge Taylor dormint com un tronc, i en Bert— eren els únics que tenien una conducta aparentment normal. Jo no havia vist mai una sala d’un jutjat tan plena i tan silenciosa. De tant en tant un nadó somicava, o algun nen sortia corrents, però els grans estaven com si fossin a l’església. A la galeria, els negres estaven al nostre voltant asseguts amb paciència bíblica.

El vell rellotge del jutjat va fer el seu grinyol d’avís i va tocar l’hora, vuit campanades eixordadores que ens van fer trontollar tot el cos.

Quan va tocar onze vegades jo ja no m’aguantava: cansada de combatre la son, m’havia pres la llibertat de fer una dormida repenjant còmodament el cap al braç i l’espatlla del reverend Sykes. Vaig despertar-me amb un sobresalt i vaig fer un esforç per mantenir-me desperta, mirant a baix i fixant-me en els caps de sota: hi havia setze calbes, catorze homes que es podien qualificar de pèl-rojos, i quaranta closques amb els cabells entre castanys i negres. Aleshores vaig recordar una cosa que una vegada en Jem m’havia explicat, en una època breu en què es va interessar per la psicologia: que si prou gent —un estadi ple, per exemple— es concentrava en una cosa, com ara que s’encengués un arbre al mig del bosc, l’arbre s’encenia per la força de totes les seves voluntats unides. Vaig acariciar la idea de demanar a tothom de sota que es concentrés a donar la llibertat a en Tom Robinson; però vaig pensar que, si tots estaven tan cansats com jo, la cosa no funcionaria.

En Dill dormia com un tronc, amb el cap repenjat a l’espatlla d’en Jem, i en Jem no deia res.

—Oi que triguen molt? —li vaig demanar.

—Sí, molt —va dir amb veu alegre.

—Per com ho dius, sembla que només hagin passat cinc minuts.

En Jem va arrufar les celles.

—Hi ha coses que no entens —va dir, però jo estava massa cansada per discutir.

Tot i així devia estar força desperta, perquè si no no hauria percebut la sensació que s’anava apoderant de mi. No era gaire diferent d’una que m’havia assaltat aquell hivern, i vaig tenir una esgarrifança, tot i fer una nit calorosa. La sensació es va anar fent més i més intensa, fins que l’ambient de la sala del jutjat va esdevenir exactament el mateix que el d’un matí glacial de febrer en què els rossinyols havien callat, els fusters havien deixat de martellejar a la casa nova de la senyora Maudie i totes les portes de les cases del veïnat estaven tan tancades i barrades com les portes de casa els Radley. Un carrer desert prenyat d’amenaces, i la sala del jutjat era plena de gent. Una nit xafogosa d’estiu no era diferent d’un matí d’hivern. El senyor Heck Tate, que havia entrat a la sala i parlava amb l’Atticus, hauria pogut portar perfectament les seves botes i la seva caçadora. L’Atticus havia interromput el seu recorregut cançoner i havia repenjat el peu en el travesser inferior d’una cadira; mentre escoltava el que el senyor Tate li deia, s’anava passant a poc a poc la mà amunt i avall per la cuixa. Jo esperava que en qualsevol moment el senyor Tate li digués: «Tot seu, senyor Finch».

Però el senyor Tate va dir, amb una veu que emanava autoritat i que va fer que tots els caps s’aixequessin de cop:

—El tribunal emetrà el seu veredicte.

El senyor Tate va abandonar la sala i va tornar amb en Tom Robinson. Va conduir en Tom al seu lloc, al costat de l’Atticus, i es va quedar allà dret. El jutge Taylor s’havia desvetllat de cop i seia dret a la cadira, amb els ulls posats en la tribuna del jurat.

El que va passar a continuació va semblar propi d’un somni: igual que si somiés, vaig veure entrar els membres del jurat, avançant com si nedessin per sota l’aigua, i la veu del jutge Taylor em va arribar de molt lluny, molt prima. Vaig veure una cosa que només el fill d’un advocat hauria pogut veure i hauria pogut buscar amb la mirada: va ser com si veiés l’Atticus caminant fins al mig del carrer, engaltant i prement el gallet, però com si el veiés sabent tota l’estona que el fusell estava descarregat.

Un jurat no mira mai l’acusat que ha condemnat, i, quan el jurat va entrar, cap dels seus membres va mirar en Tom Robinson. El president del jurat va lliurar un full al senyor Tate, que al seu torn el va lliurar al secretari, que el va lliurar al jutge…

Vaig tancar els ulls. El jutge Taylor demanava el veredicte als membres del jurat un per un: «Culpable», «Culpable», «Culpable», «Culpable»… Vaig mirar en Jem de reüll: tenia les mans blanques de tanta força amb què s’aferrava a la barana de la galeria, i les espatlles li feien una sotragada a cada «Culpable» com si rebés una fuetada a l’esquena cada vegada.

El jutge Taylor deia alguna cosa. Empunyava el martell, però no el feia servir. D’una manera borrosa, vaig veure l’Atticus ficant els fulls de sobre la taula a la cartera. Va tancar-la de cop, va acostar-se al taquígraf i li va dir alguna cosa, va saludar el senyor Gilmer amb un gest del cap i tot seguit es va acostar a en Tom Robinson i li va dir alguna cosa a cau d’orella. L’Atticus va posar la mà a l’espatlla d’en Tom Robinson mentre li parlava. Va agafar l’americana del respatller de la cadira i se la va tirar sobre l’espatlla. Tot seguit va sortir de la sala, però no pel lloc on acostumava a sortir. Devia voler tornar a casa pel camí més curt, perquè va enfilar a bon pas el passadís central per sortir per la porta de migdia. Vaig seguir-li la closca amb la mirada mentre es dirigia cap a la porta. No va aixecar el cap.

Algú em clavava cops de colze, però jo em resistia a apartar els ulls de la gent de sota i de la imatge que m’havia quedat de l’Atticus recorrent sol el passadís.

—Senyoreta Jean Louise…

Vaig girar el cap. Ja estaven tots drets. Tant al nostre voltant com a la banda de davant de la galeria, els negres s’aixecaven. La veu del reverend Sykes em va semblar tan llunyana com la del jutge Taylor:

—Senyoreta Jean Louise, aixequi’s; el seu pare se’n va.