3

Enxampar en Walter Cunningham al pati de l’escola em va servir de satisfacció, però en el moment que ja el tenia a terra va arribar en Jem i em va dir que el deixés.

—Ets més forta que ell —em va dir.

—És quasi tan gran com tu —li vaig dir jo—. M’ha fet començar malament el curs.

—Deixa’l anar, Scout. Per què?

—Ha vingut sense dinar —li vaig dir, i li vaig explicar com m’havia acabat involucrant en els problemes alimentaris d’en Walter. En Walter s’havia aixecat i ens escoltava en silenci a en Jem i a mi. Tenia els punys mig tancats, com si es pensés que tots dos ens tiraríem a sobre seu. Vaig fer acció d’acostar-m’hi perquè toqués el dos, però en Jem va allargar la mà i em va aturar. Va quedar-se observant en Walter com si fes càbales.

—El teu pare és el senyor Walter Cunningham d’Old Sarum? —li va demanar, i en Walter va fer que sí amb el cap.

En Walter tenia un aspecte de persona alimentada a base de peix: els ulls, tan blaus com els d’en Dill Harris, els tenia aquosos i vermells de les vores. No tenia colors a la cara excepte a la punta del nas, que la tenia rosada i humida. Potinejava els tirants de la granota, estirant-ne nerviosament les sivelles.

En Jem li va adreçar de cop un somriure.

—Vine a dinar a casa amb nosaltres, Walter —li va dir—. Estarem molt contents que vinguis.

A en Walter se li va il·luminar la cara, i tot seguit se li va tornar a enfosquir.

En Jem li va dir:

—El nostre pare és amic del teu pare. L’Scout està sonada; no et tornarà a pegar.

—Jo no n’estic tan convençuda —vaig dir jo. La lleugeresa amb què en Jem havia garantit la meva bona disposició em va picar, però els preciosos minuts de l’hora de dinar s’anaven escolant—. D’acord, Walter, no et tornaré a saltar a sobre. T’agraden les mongetes? La Calpurnia és molt bona cuinera.

En Walter va continuar plantat on era, mossegant-se els llavis. En Jem i jo ho vam deixar córrer, però quan ja arribàvem a l’altura de casa els Radley en Walter va cridar:

—Ja vinc!

Quan en Walter ens va atrapar, en Jem li va donar conversa.

—Aquí hi viu un fantasma —li va dir amb vehemència, assenyalant casa els Radley—. N’has sentit parlar mai, Walter?

—Ui, i tant! —va dir en Walter—. El primer any que vaig venir a escola vaig estar a punt de morir-me perquè me’n vaig menjar unes anous… Diuen que hi posa verí i les tira al pati de l’escola per sobre la tanca.

En Jem demostrava tenir molt poca por d’en Boo Radley ara que ens tenia a en Walter i a mi caminant al seu costat, i fins i tot va arribar a fer el fatxenda:

—Un dia vaig anar fins a la casa —va dir a en Walter.

—Qui ha anat alguna vegada fins a la casa no hauria de continuar corrent cada vegada que hi passa pel davant —vaig dir jo, mirant als núvols.

—Qui dius que corre, setciències?

—Tu, quan no vas amb ningú.

Quan vam arribar a l’escala del porxo de casa, en Walter havia oblidat que era un Cunningham. En Jem va córrer a la cuina per demanar a la Calpurnia que posés un plat més a taula perquè teníem un convidat. L’Atticus va saludar en Walter i van entaular una conversa sobre collites que ni en Jem ni jo no vam poder seguir.

—Si no passo de primer curs, senyor Finch, és perquè cada primavera m’he hagut de quedar a casa a ajudar el pare a collir, però ara a casa n’hi ha un altre que ja pot anar al camp.

—Vau pagar un sac de patates quan va néixer? —vaig demanar jo, però l’Atticus em va mirar remenant el cap.

Mentre en Walter s’omplia el plat, ell i l’Atticus anaven parlant com dos homes, i en Jem i jo ens ho miràvem meravellats. De cop, mentre l’Atticus discorria sobre problemes agraris, en Walter el va interrompre per demanar-li si teníem melassa. L’Atticus va fer venir la Calpurnia, que va tornar al cap d’un moment amb la salsera de la melassa i es va quedar esperant que en Walter se servís. En Walter va posar-se melassa a la verdura i a la carn amb mà generosa. Segurament se n’hauria posat al got de llet si jo no li hagués demanat què coi feia.

En Walter va tornar a deixar la salsera sobre el seu platet de plata, que va tintinejar una mica, i es va afanyar a posar-se les mans a la falda i a abaixar el cap.

L’Atticus va tornar a mirar-me remenant el cap.

—Però si ha deixat el plat ofegat de melassa! —vaig exclamar—. Se n’ha posat un munt a tot arreu.

Però aleshores la Calpurnia va reclamar la meva presència a la cuina.

Estava enfurismada, i quan la Calpurnia estava enfurismada feia servir una gramàtica imprevisible. Quan estava tranquil·la, la seva gramàtica era tan bona com la de qualsevol altre habitant de Maycomb; l’Atticus deia que la Calpurnia tenia més educació que la majoria de negres.

Va mirar-me forçant els ulls, i vaig veure que les potes de gall se li marcaven més.

—Hi ha gent que no mengen igual com nosatros —va xiuxiuejar amb ràbia—, però tu no ets qui per contradir-los a taula si no ho fan. Aquest noi és un convidat, i si vol menjar sobre les estovalles l’hi has de deixar menjar, entesos?

—No és cap convidat, Cal, és un Cunningham…

—Calla. Tant se val qui sigui; qualsevol qui posa els peus en aquesta casa és un convidat, i que no et torni a sentir fent cap comentari sobre les maneres que té, com si tu fossis perfecta! Potser sí que sou millors que els Cunningham, però ja em diràs per a què serveix si els avergonyiu d’aquesta manera… Si no has de comportar-te a taula com Déu mana ja et pots quedar aquí a menjar a la cuina!

La Calpurnia em va enviar de tornada al menjador amb una bufetada, on vaig agafar el plat per endur-me’l cap a la cuina per acabar de dinar, contenta, dintre de tot, d’estalviar-me la humiliació d’haver-los de tornar a mirar a la cara. Vaig dir a la Calpurnia que s’esperés, que ja s’ho trobaria; qualsevol dia, quan ella estigués distreta, m’escaparia per anar-me a ofegar a Barker’s Eddy i s’ho retrauria tota la vida. A més a més, vaig afegir, aquell dia ja m’havia complicat la vida una vegada: m’havia ensenyat a escriure, i ella en tenia tota la culpa.

—Calla i no m’atabalis més —va dir.

En Jem i en Walter van tornar cap a escola abans que jo: valia la pena quedar-se ressagada per assabentar l’Atticus de les injustícies de la Calpurnia encara que després hagués de passar corrent tota sola per davant de casa els Radley.

—Tracta més bé a en Jem que a mi —vaig acabar dient, i vaig insinuar a l’Atticus que faria ben fet de despatxar-la com abans millor.

—No has pensat mai que en Jem no li complica la vida com l’hi compliques tu? —va dir l’Atticus en to sever—. No tinc intenció de fer-la fora ni ara ni mai. Que no te n’adones, que sense la Cal no ens podríem apanyar? Pensa en tot el que la Cal fa per tu, i pensa una mica més en ella, entesos?

Vaig tornar a l’escola, on vaig continuar profundament ressentida amb la Calpurnia fins que un xiscle inesperat em va fer passar la ràbia. Vaig aixecar els ulls, i vaig veure la senyoreta Caroline dreta al mig de la classe amb l’horror pintat a la cara. Pel que semblava, s’havia refet prou per perseverar en la seva vocació.

—És viu! —va cridar.

La part masculina de la classe va córrer a auxiliar-la. Valga’m Déu, vaig pensar, l’ha espantat un ratolí. En Little Chuck Little, que tenia una paciència fora mida amb tots els éssers vius, va dir:

—Cap on ha anat, senyoreta Caroline? Digui’ns cap on se n’ha anat, afanyi’s! D.C. —va dir, tombant-se cap a un noi que tenia darrere—, D.C., tanca la porta, que l’agafarem. Afanyi’s, senyoreta, cap on ha anat?

La senyoreta Caroline va assenyalar amb dit tremolós no pas a terra o a la taula, sinó a un ganàpia que jo no coneixia. En Little Chuck va fer una ganyota i va dir en to dolç:

—Es referia a ell, senyoreta? Sí senyoreta, és viu. Que l’ha espantat?

La senyoreta Caroline va dir, fora de si:

—En el moment que li passava pel costat ha tret el cap pels cabells… Ha tret el cap pels cabells…

En Little Chuck va fer un gran somriure.

—No s’ha de tenir por d’un poll, senyoreta. Que no n’havia vist mai cap? No pateixi; torni-se’n a la taula i ensenyi’ns una estona més.

En Little Chuck Little era un altre membre de la colla que no sabia d’on sortiria el següent àpat que havia de prendre, però era un senyor de mena. Va posar-li la mà sota el colze i va acompanyar la senyoreta Caroline fins davant de tot de la classe.

—No tingui por, senyoreta —va dir—. No se n’ha de tenir por, d’un poll. Vaig a buscar-li una mica d’aigua fresca.

L’amfitrió del poll no semblava gens ni mica interessat per l’enrenou que havia causat. Va palpar-se la closca més amunt del front, va localitzar el seu hoste i el va agafar entre el dit gros i l’índex.

La senyoreta Caroline va observar l’operació amb fascinació horroritzada. En Little Chuck va portar aigua amb una tassa de cartolina, que ella va buidar agraïda. Al final va recobrar la veu.

—Com et dius, rei? —va demanar amb dolçor.

El noi va pestanyejar.

—Qui, jo? —La senyoreta Caroline va fer que sí amb el cap—. Burris Ewell.

La senyoreta Caroline va donar un cop d’ull a la llista d’alumnes.

—Aquí hi tinc un Ewell, però sense el nom… Me’l podries lletrejar?

—No en sé. A casa em diuen Burris.

—Doncs, Burris —va dir la senyoreta Caroline—, em sembla que per aquesta tarda et dispensaré d’assistir a classe. Vull que te’n vagis a casa a rentar-te els cabells. —Va treure de la taula un llibre gruixut, el va fullejar i es va dedicar a llegir un moment—. Un bon remei casolà per… Burris, vull que te’n vagis a casa a rentar-te els cabells amb sabó de llosa. I quan estiguis et fregues el cap amb petroli de cremar.

—Per què, senyoreta?

—Per treure’t els…, els polls. Pensa, Burris, que els podries passar als teus companys; i, oi que això no ho vols?

El noi es va aixecar. Era la persona més bruta que havia vist en ma vida. Tenia el coll gris fosc, els dorsos de les mans plens de ronya i les ungles negres fins a la carn. Va mirar la senyoreta Caroline a través de l’únic espai una mica net que tenia al lloc de la cara. Segurament ningú s’havia fixat en ell perquè la senyoreta Caroline i jo havíem tingut la classe entretinguda tot el matí.

—I, Burris —va dir la senyoreta Caroline—, fes-me el favor de banyar-te abans de venir demà.

El noi va deixar anar una riallada grollera.

—Vostè no em fa anar enlloc; igualment pensava anar-me’n. Aquest any ja he complert.

La senyoreta Caroline feia cara de no entendre res.

—Què vols dir?

El noi no li va respondre, i es va limitar a deixar anar un esbufec de menyspreu.

Un dels alumnes més grans de la classe l’hi va aclarir:

—És un Ewell, senyoreta. —Jo vaig tenir por que aquest aclariment resultés tan inútil com les meves explicacions, però la senyoreta Caroline semblava disposada a escoltar—. A l’escola n’hi ha molts. Cada any vénen el primer dia de curs i no tornen més. La inspectora els fa venir perquè els amenaça dient que avisarà el xèrif, però ha acabat renunciant a fer-los quedar. Considera que incloent-ne el nom a la llista i fent-los venir el primer dia ja ha complert la llei. Vostè els haurà de posar falta tots els altres dies de l’any…

—I els seus pares, què diuen? —va demanar la senyoreta Caroline, amb preocupació sincera.

—No tenen mare —se li va respondre—, i el pare té molt mala jeia.

En Burris Ewell semblava afalagat per l’exposició de fets.

—És el tercer any que vinc el primer dia de primer curs —va dir, sense poder-se contenir—. M’imagino que si aquest any m’espavilo em deixaran passar a segon…

La senyoreta Caroline va dir:

—Torna a seure, Burris, sisplau.

En el mateix moment que ho deia, però, vaig percebre que havia comès un greu error. La suficiència d’en Burris es va transformar en ira.

—Provi de fer-me seure vostè.

En Little Chuck Little es va aixecar.

—Deixi que se’n vagi, senyoreta —va dir—. És de la pell del diable; és de la pell d’en Barrabàs. És capaç d’armar-ne alguna, i aquí hi ha gent menuda.

Ell era dels més menuts, però quan en Burris Ewell es va tombar cap a ell en Little Chuck Little es va acostar la mà dreta a la butxaca.

—Vigila què fas, Burris —va dir—, que et podria pelar abans que te n’adonessis. Va, vés-te’n a casa.

Va semblar que en Burris tenia por d’un nen que era la meitat que ell, i la senyoreta Caroline va aprofitar aquest moment d’indecisió.

—Vés-te’n a casa, Burris; si no, crido el director —va dir—. Això ho hauré de denunciar, de totes maneres.

El noi va deixar anar un esbufec i es va dirigir cap a la porta amb pas cançoner.

—Denunciï-ho i veurà què li passa! Encara ha de néixer la mestretites que m’obliga a fer res! Vostè no m’enviarà enlloc, senyoreta, fiqui-s’ho al cap; vostè no m’enviarà enlloc!

Es va esperar fins que va veure que l’havia fet plorar, i tot seguit va sortir de l’edifici arrossegant els peus.

Al cap d’un moment estàvem tots apinyats al voltant de la taula de la mestra, cadascú mirant de consolar-la a la seva manera. Era de la pell del diable… Era un escurçó… Un mestre no tenia cap obligació d’ensenyar gent així… La gent de Maycomb no és com ells, senyoreta Caroline, de debò… No ha de tenir por, senyoreta. Va, llegeixi’ns un conte; el del gat d’aquest dematí estava molt bé…

La senyoreta Caroline va somriure, es va mocar, va dir «Gràcies, macos», va fer tornar cadascú al seu lloc, va obrir un llibre i va deixar bocabadada tota la classe de primer amb un llarg relat sobre un gripau que vivia en un palau.

Quan aquell dia vaig passar per quarta vegada per davant de casa els Radley —dues de les quals a tot córrer— tenia un humor tan negre com la casa. Si el que quedava d’any escolar era tan ric en casos com el primer dia, potser resultaria una mica entretingut, però l’expectativa de passar-me nou mesos reprimint-me de llegir i d’escriure em feia venir ganes d’escapar-me.

Cap al tard ja tenia rumiat tot el pla de fuga. Quan en Jem i jo vam fer la nostra correguda vorera enllà per veure qui arribava primer a rebre l’Atticus, que tornava de la feina, no li vaig oposar gaire resistència. Teníem el costum de sortir corrents a rebre l’Atticus així que el vèiem tombar la cantonada de l’oficina de correus. No semblava que l’Atticus recordés que al migdia jo havia caigut en desgràcia, perquè no parava de demanar-me coses de l’escola. Jo li vaig respondre amb monosíl·labs, i ell no em va insistir.

La Calpurnia es devia adonar que havia passat un mal dia, perquè em va deixar mirar com preparava el sopar.

—Tanca els ulls i obre la boca, que tinc una sorpresa per a tu —em va dir.

No feia farinetes amb llardons gaire sovint, perquè sempre deia que no tenia temps, però amb tots dos a l’escola havia tingut un dia tranquil. La Calpurnia sabia que les farinetes amb llardons m’agradaven amb deliri.

—Us he trobat a faltar —va dir—. A les dues de la tarda la casa estava tan solitària que he hagut d’engegar la ràdio.

—Com és? En Jem i jo no som mai a casa si no és que plou.

—Ja ho sé —va dir—; però sempre us tinc un dels dos prou a prop per clavar-vos un crit. M’agradaria saber quanta estona del dia em passo cridant-vos. Sigui la que sigui —va dir, aixecant-se de la cadira de la cuina—, he comprovat que és prou estona per fer una paella de farinetes amb llardons. I ara vés, que haig de portar el sopar a taula.

La Calpurnia es va ajupir i em va fer un petó. Me’n vaig anar, cavil·lant què li devia haver agafat. Segur que ho feia per reconciliar-se amb mi. Sempre m’havia tractat amb massa duresa, i per fi havia reconegut que les seves maneres brusques eren equivocades, però era massa orgullosa per dir que li sabia greu. Em sentia cansada de tants greuges.

Havent sopat, l’Atticus es va asseure per llegir el diari i em va dir alt:

—Què, Scout, estàs a punt per llegir?

Allò era més del que podia suportar, i vaig sortir al porxo. L’Atticus em va seguir.

—Què tens, Scout?

Vaig dir a l’Atticus que no em trobava bé i que, si ell hi estava d’acord, no volia tornar més a escola.

L’Atticus es va asseure al gronxador i va encreuar les cames. Va ficar els dits a la butxaca on tenia el rellotge; deia que era l’única manera com podia pensar. Va esperar en respectuós silenci, i jo vaig voler afermar la meva postura:

—Tu no vas anar mai a escola i t’ha anat prou bé, o sigui que jo també em quedaré a casa. Tu em pots ensenyar tal com l’avi us va ensenyar a tu i al tiet Jack.

—No, no puc —va dir l’Atticus—. Haig de treballar. A més a més, si et fes quedar a casa em tancarien a la presó… Prendràs una mica de magnèsia abans d’anar a dormir, i demà cap a escola.

—No, si no em trobo malament.

—Ja, ja m’ho semblava. Què tens, doncs?

Una per una, li vaig anar explicant totes les desgràcies que m’havien passat al llarg del dia.

—… i ella ha dit que m’ensenyaves malament, i que hem de deixar de llegir. No em facis tornar a escola, sisplau!

L’Atticus es va aixecar i va anar fins al final del porxo. Va donar un cop d’ull a la glicina i va tornar a acostar-se’m a pas lent.

—Primer de tot, Scout —va dir—, has d’aprendre una cosa molt senzilla que t’ajudarà a tenir bona relació amb tota mena de gent: no entens mai del tot una persona fins que no consideres els fets des del seu punt de vista…

—No t’entenc.

—… fins que no et poses al seu lloc.

L’Atticus em va dir que aquell dia jo havia après moltes coses, i que la senyoreta Caroline també n’havia après una colla. Per una banda, la senyoreta Caroline havia après que no havia d’oferir res a un Cunningham; però, per una altra, si en Walter i jo ens haguéssim posat en el seu cas hauríem vist que ho havia fet de bona fe. No podíem pretendre que aprengués tots els usos de Maycomb en un sol dia, i no podíem reprovar-li que no n’estigués al corrent.

—No em convences —li vaig dir—. Jo no estava al corrent que no havia de llegir davant seu, i ella bé m’ho reprova… I una cosa, Atticus: no estic obligada a anar a escola. —Acabava d’assaltar-me un pensament—. Saps en Burris Ewell? Només va a escola el primer dia. La inspectora considera que si inclou el seu nom a la llista d’alumnes ja ha complert la llei…

—Tu això no ho pots fer, Scout —va dir l’Atticus—. És cert que en alguns casos especials pot ser convenient transgredir la llei una mica, però en el teu cas la llei s’ha de complir. Has d’anar a escola.

—No sé veure per què jo sí i ell no.

—Doncs escolta.

L’Atticus va dir que els Ewell eren la vergonya de Maycomb des de feia tres generacions. Que ell recordés, no n’hi havia hagut cap que hagués guanyat un sol jornal fent una feina honrada. Em va dir que algun Nadal, quan anés a llençar l’arbre, se m’emportaria i m’ensenyaria on vivien i en quines condicions. Eren persones, però vivien com animals.

—Són lliures d’anar a escola sempre que ho desitgin, però han de manifestar-ne un mínim desig —va dir l’Atticus—. Hi ha maneres de retenir-los a l’escola a la força, però és una ximpleria forçar gent com els Ewell a estar en un entorn nou…

—Si demà jo no anés a escola, tu em forçaries a anar-hi…

—Diguem-ho d’una altra manera —va dir l’Atticus lacònic—. Tu, senyoreta Scout Finch, pertanys al comú de la gent. Has d’obeir la llei.

Va dir que els Ewell eren membres d’una societat on només tenien cabuda els Ewell. En circumstàncies determinades, el comú de la gent els concedia conscienciosament determinats privilegis pel simple mètode de tancar els ulls a algunes de les activitats que realitzaven. No estaven obligats a anar a escola, per exemple. Un altre exemple: al senyor Bob Ewell, el pare d’en Burris, se li tolerava que cacés i parés trampes fora de temporada.

—Atticus, això no està bé —vaig dir jo. Al comtat de Maycomb, caçar fora de temporada estava penat per la llei, i constituïa una falta greu als ulls de la gent.

—És delicte, d’acord —va dir el meu pare—, i és evident que no està bé; però, quan una persona es gasta el subsidi en whisky, els fills tenen tot el dret de queixar-se de mal de panxa de gana. No conec cap propietari de terres d’aquests voltants que escatimi a aquesta canalla cap peça de caça que el seu pare pugui caçar.

—Això el senyor Ewell no ho hauria de fer…

—És clar que no, però són costums que ja no canviaran. Vols fer pagar els fills per una cosa de què no tenen cap culpa?

—No —vaig murmurar; i vaig jugar una última basa—: Si continuo anant a escola, però, ja no podrem llegir més…

—Això és el que més et fa patir, oi?

—Sí.

Aleshores l’Atticus em va mirar amb aquella cara que sempre em despertava expectatives.

—Saps què és un compromís? —em va demanar.

—Transgredir la llei?

—No; un compromís és un arranjament que resulta de fer concessions mútues. Funciona així —va dir—. Si tu em reconeixes la necessitat d’anar a escola, continuarem llegint cada vespre tal com hem fet fins ara. Hi estàs d’acord?

—Sí!

—Podem donar el tracte per fet sense necessitat de passar per les formalitats habituals —va dir l’Atticus quan va veure que em disposava a escopir.

En el moment que jo obria la porta mosquitera de l’entrada, l’Atticus em va dir:

—Una cosa, Scout; valdrà més que a l’escola no diguis res del nostre tracte.

—Per què?

—Em temo que les nostres activitats serien molt mal vistes per les autoritats competents.

En Jem i jo estàvem acostumats al llenguatge forense del nostre pare, que ens permetia interrompre’l en tot moment per demanar-li que ens traduís les coses que no enteníem.

—Perdó?

—No he anat mai a escola —va dir—, però em fa l’efecte que si dius a la senyoreta Caroline que llegim cada vespre s’enfadarà amb mi, i amb mi no vull que s’hi enfadi.

Aquell vespre l’Atticus ens va tenir embadalits, llegint-nos amb tota solemnitat unes columnes del diari que parlaven d’un home que s’havia enfilat en una asta de bandera sense que se’n sabés el motiu, cosa que va ser motiu suficient perquè en Jem es passés tot el dissabte següent a la cabanya de dalt de l’arbre. S’hi va estar des de després d’esmorzar fins al capvespre, i s’hi hauria quedat tota la nit si l’Atticus no li hagués tallat la font de subministrament. Jo m’havia passat quasi tot el dia pujant i baixant, complint els encàrrecs que en Jem em donava de proveir-lo de literatura, aigua i aliment, però quan anava per portar-li flassades de cara a la nit l’Atticus em va dir que si deixava de fer-li cas en Jem baixaria. La va encertar.