29

La tieta Alexandra es va aixecar i es va agafar al faldar de la xemeneia. El senyor Tate es va aixecar per ajudar-la, però ella li va dir que no calia. Ni que fos una vegada a la vida, l’Atticus no va exhibir la seva cortesia innata i va continuar assegut.

No sé per què, no em podia treure del cap allò que el senyor Bob Ewell havia dit que pelaria l’Atticus encara que fos l’última cosa que fes a la vida.

—N’estàs segur? —va dir l’Atticus amb veu apagada.

—I tant, si és mort —va dir el senyor Tate—. Ben mort, és. No tornarà a fer mal a aquesta canalla mai més.

—No, no em referia a això.

Semblava que l’Atticus parlés mig adormit. Se li començava a notar l’edat, el seu únic senyal de desgast interior: el perfil poderós de la barbeta li queia una mica, sota les orelles se li feien unes arrugues delatores, i als polsos cada vegada se li agrisaven més els cabells que fins no fa gaire eren negres.

—No valdria més que anéssim a la sala? —va dir al final la tieta Alexandra.

—Si no els fa res, i no ha de fer cap mal a en Jem —va dir el senyor Tate—, m’estimaria més que ens quedéssim aquí. M’agradaria donar un cop d’ull a les lesions d’en Jem mentre l’Scout…, ens en parla.

—Em permet que me’n vagi? —li va demanar la tieta Alexandra—. Aquí hi sóc de més. Si em necessites per a res, Atticus, sóc a la meva habitació. —La tieta Alexandra va anar cap a la porta, però de cop es va parar i es va tombar—. Atticus, avui tenia un pressentiment… Ha sigut culpa meva —va començar—. Hauria hagut…

El senyor Tate va aixecar la mà.

—Vagi, senyora Alexandra, vagi. Per vostè ha d’haver sigut un cop molt fort. Però no pateixi per res… Ui; si féssim sempre cas dels pressentiments que tenim, no sortiríem de casa. Scout, mira d’explicar-nos què ha passat, mentre encara ho tens fresc. Creus que podràs? Heu vist que us seguís?

Vaig acostar-me a l’Atticus i vaig notar que m’envoltava amb els braços. Vaig enterrar el cap a la seva falda.

—Hem començat a venir cap a casa. He dit a en Jem que m’havia descuidat les sabates, i quan anàvem per tornar enrere s’han apagat els llums de l’escola. En Jem ha dit que ja les aniríem a buscar demà…

—Scout, si no aixeques el cap el senyor Tate no et sent —va dir l’Atticus.

Vaig estrenye’m més contra ell.

—Llavors en Jem m’ha fet callar. Primer m’he pensat que pensava, perquè sempre et fa callar per poder pensar, però m’ha dit que havia sentit una cosa. Primer ens hem pensat que era en Cecil.

—Quin Cecil?

—En Cecil Jacobs. Ens havia espantat una estona abans, i ens hem pensat que era ell una altra vegada. Portava un llençol. Donaven un premi de vint-i-cinc centaus per la millor disfressa; no sé qui ha guanyat…

—On éreu quan us heu pensat que era en Cecil?

—No gaire lluny de l’escola. Jo li he cridat…

—Què has dit?

—Que en Cecil Jacobs era un gallina. No hem sentit res, i llavors en Jem ha cridat molt fort «hola» o una cosa així…

—Un moment, Scout —va dir el senyor Tate—. Senyor Finch, vostè no els ha sentit?

L’Atticus va dir que no. Tenia la ràdio engegada. I la tieta Alexandra tenia encesa la seva a la seva habitació. Se’n recordava perquè ella li havia dit que abaixés la ràdio una mica per poder sentir la seva. L’Atticus va somriure.

—Sempre poso la ràdio massa alta.

—Potser algun veí ha sentit alguna cosa… —va dir el senyor Tate.

—No ho crec, Heck. La majoria escolten la ràdio o bé ja se n’han anat a dormir amb les gallines. Potser la Maudie Atkinson estava llevada, però no ho crec.

—Continua, Scout —va dir el senyor Tate.

—Doncs després que en Jem cridés hem continuat caminant. Senyor Tate, jo estava ficada dintre la disfressa però llavors també ho he sentit. Algú que caminava. Caminava quan caminàvem nosaltres i es parava quan ens paràvem. En Jem ha dit que em veia perquè la senyora Crenshaw m’ha posat una pintura brillant a la disfressa. Jo anava de pernil.

—Com és? —va voler saber el senyor Tate, sorprès.

L’Atticus va posar-lo al corrent del meu paper a l’obra i de la fabricació de la disfressa.

—L’hauries hagut de veure quan ha arribat —va dir—. Tenia la disfressa destrossada.

El senyor Tate es va fregar la barbeta.

—No entenia per què en Bob Ewell estava tot senyalat; tenia tot de forats petits a les mànigues, i alguna ferideta al braç que encaixava amb els forats. Deixi-me-la veure, sisplau.

L’Atticus va agafar el que quedava de la meva disfressa. El senyor Tate la va girar i la va doblegar per fer-se una idea de la forma que tenia originalment.

—Segurament això li ha salvat la vida —va dir—. Miri.

Va assenyalar un lloc amb el seu llarg dit índex. Enmig de la retícula mat de la tela de galliner destacava una nítida ratlla brillant.

—En Bob Ewell anava per feina —va murmurar el senyor Tate.

—Estava fora de si —va dir l’Atticus.

—No el voldria contradir, senyor Finch, però en Bob Ewell no era boig; era un miserable. Era un desgraciat amb prou alcohol al cos per veure’s amb cor de matar canalla. A vostè no hauria gosat mai plantar-li cara.

L’Atticus va remenar el cap.

—No m’entra al cap que una persona…

—Senyor Finch, hi ha gent que se li ha disparar sense avisar; i són gent que ni es mereix que et gastis la bala amb què els mates. L’Ewell era d’aquests.

L’Atticus va dir:

—Em pensava que ja s’havia esbafat el dia que em va amenaçar; i, en tot cas, que em vindria a buscar a mi.

—Només va tenir collons d’espantar una pobra dona negra, o el jutge Taylor perquè es va pensar que no hi havia ningú a la casa. Com vol que li plantés cara a vostè a ple dia? —El senyor Tate va sospirar—. Va, continuem. Scout, dius que heu sentit que el teníeu darrere…

—Sí. I quan hem arribat sota l’alzina…

—Com saps que éreu sota l’alzina? Allà no t’hi veus gota.

—Anava descalça, i en Jem diu que el terra sempre és més fresc sota un arbre.

—L’haurem de nomenar agutzil; digues, digues.

—De cop i volta he notat que m’agafaven amb una estrebada i m’aixafaven la disfressa. Em sembla que he picat de cap a terra… He sentit com si sota l’alzina anessin a cops, com si piquessin contra el tronc… En Jem m’ha trobat i ha començat a estirar-me cap a la banda del carrer. Algú…, el senyor Ewell, suposo, l’ha estirat per darrere. Han tornat a anar a cops, i de sobte s’ha sentit un soroll estrany, i en Jem ha fet un crit… —Vaig callar; allò havia sigut el braç d’en Jem—. Doncs en Jem ha fet un crit i no he sentit res més, i després…, el senyor Ewell, suposo, m’ha començat a escanyar…, i de cop algú me l’ha arrencat de sobre. En Jem es deu haver pogut aixecar, m’imagino… No sé res més…

—I després? —El senyor Tate em mirava fixament.

—Hi havia algú que esbufegava i feia tentines…, i tossia d’una manera que semblava que s’hagués de morir. Primer m’he pensat que era en Jem, però després m’ha semblat que no podia ser-ho, i he començat a buscar en Jem per terra. M’he pensat que l’Atticus havia vingut a ajudar-nos i que havia quedat baldat.

—I, qui era?

—Oh, aquest home, senyor Tate; demani-li a ell com se diu.

Vaig dir això assenyalant lleugerament amb el dit cap a l’home del racó, però vaig abaixar el braç de seguida perquè l’Atticus no em renyés perquè ho feia. Assenyalar era de mala educació.

L’home continuava repenjat a la paret. Hi estava repenjat des del moment que jo havia entrat a l’habitació, amb els braços plegats sobre el pit. Quan el vaig assenyalar va abaixar els braços i va posar les palmes de les mans contra la paret. Tenia els palmells molt blancs, unes mans blanques i delicades que no havien vist mai el sol, tan blanques que destacaven contra la paret de color crema de l’habitació en penombra d’en Jem.

Vaig fer vagar els ulls de les seves mans als seus pantalons caqui bruts de sorra, i els vaig passar per la seva figura escanyolida fins a arribar a la camisa, que portava estripada. La cara la tenia tan blanca com les mans, tret d’una ombra de barba al mentó prominent. Tenia les galtes molt xuclades i la boca grossa, unes cicatrius molt fines i superficials als polsos, i uns ulls grisos tan clars que semblava que fos cec. Tenia els cabells llisos i fins, tan fins que el cabell de la closca era com borrissol.

Quan el vaig assenyalar, els palmells li van lliscar una mica paret avall, deixant-hi un rastre greixós de suor, i va enfonsar el dit gros de cada mà entre el cinturó i la trinxa. Va sacsejar-lo una estranya esgarrifança, com si hagués sentit unes ungles rascant una pissarra, però mentre me’l mirava bocabadada la crispació li va fugir de mica en mica de la cara. Als llavis se li va dibuixar un tímid somriure, i la imatge del nostre veí se’m va fer borrosa de cop a causa de les llàgrimes.

—Hola, Boo —vaig dir.