9

—Retira-ho!

Aquesta ordre meva a en Cecil Jacobs va marcar el començament d’una temporada negra per a en Jem i per a mi. Ho vaig dir amb els punys tancats i amb intenció de pegar-lo. L’Atticus m’havia promès que m’estovaria si sabia que m’havia tornat a barallar; ja era massa gran per fer aquelles coses de nena petita, i com abans aprengués a dominar-me, millor per a tothom. Però no vaig trigar gaire a oblidar-ho.

La culpa la va tenir en Cecil Jacobs. El dia abans, al pati de l’escola, havia dit en veu alta que el pare de l’Scout Finch defensava negres. Jo ho vaig negar, però en vaig parlar amb en Jem.

—Què ha volgut dir? —li vaig demanar.

—Res —em va dir en Jem—. Demana-l’hi a l’Atticus i t’ho explicarà.

—Tu defenses negres, Atticus? —li vaig demanar al vespre.

—És clar que sí. Però no diguis «negre», Scout, que és vulgar.

—És com ho diuen tots els nens a escola.

—A partir d’ara n’hi haurà un que no…

—Si no vols que aprengui a parlar malament, per què em fas anar a escola?

El meu pare em va mirar amb benevolència, amb els ulls enriolats. Tot i el compromís a què havíem arribat, des del primer dia de curs jo havia prosseguit de mil maneres la meva estratègia per evitar anar a escola: des de primers de setembre que tot era un seguit de cobriments de cor, marejos i indisposicions gàstriques lleugeres. Vaig arribar fins al punt de pagar cinc cèntims pel privilegi de refregar el cap contra el cap del fill de la cuinera de la senyoreta Rachel, que anava carregat de tinya. No me la va passar.

Però ara tenia una altra preocupació al cap.

—Tots els advocats defensen…, gent de color, Atticus?

—És clar que sí, Scout.

—Llavors, per què en Cecil diu que defenses negres? Ho ha dit com si tinguessis una destil·leria.

L’Atticus va sospirar.

—Em limito a defensar un home de color que es diu Tom Robinson, que viu en aquell veïnat petit que hi ha a l’altra banda de l’abocador. És de la mateixa parròquia que la Calpurnia, i la Cal coneix bé la seva família. Diu que són bona gent. Scout, encara no ets prou gran per entendre segons quines coses, però pel poble es diu que no hauria de defensar aquest home. Es tracta d’un cas complicat, que no es jutjarà fins al període de sessions de l’estiu. En John Taylor ha tingut l’amabilitat de concedir-nos un ajornament…

—Si no l’hauries de defensar, com és que el defenses?

—Per diferents motius —va dir l’Atticus—. El principal és que si no ho fes no podria anar amb el cap alt pel poble, no podria representar el comtat a l’assemblea legislativa ni podria tornar-vos a dir mai més ni a tu ni a en Jem el que heu de fer.

—Vols dir que si no defensessis aquest home en Jem i jo ja no t’hauríem d’escoltar més?

—Sí, pots dir-ho així.

—Per què?

—Perquè no us podria exigir que m’escoltéssiu. Scout, pel caràcter mateix de la nostra feina, tots els advocats ens trobem almenys una vegada a la vida amb un cas que ens afecta personalment. Aquest deu ser el que m’ha tocat viure a mi. Pot ser que a escola sentis que els nens en diuen coses desagradables, però et demano sisplau que em facis un favor: vés amb el cap alt i no et fiquis en baralles. Et diguin el que et diguin, no saltis. Fes servir el cap, per variar… Serveix per a molt, encara que es resisteixi a aprendre…

—Guanyarem el cas, Atticus?

—No, rata.

—Així, per què…?

—El fet que tinguem el cas perdut d’entrada no és motiu perquè no fem tots els possibles per guanyar-lo —va dir l’Atticus.

—Sembles el tiet Ike Finch —vaig dir jo.

El tiet Ike Finch era l’únic antic combatent confederat que quedava viu de tot el comtat de Maycomb. Portava una barba com la del general John Bell Hood de la qual estava d’allò més cofoi. Una vegada a l’any com a mínim, l’Atticus, en Jem i jo l’anàvem a visitar, i jo li havia de fer un petó. Era un martiri. En Jem i jo escoltàvem respectuosament l’Atticus i el tiet Ike rememorant la guerra. «Sincerament, Atticus», deia el tiet Ike, «el que ens va ensorrar va ser el compromís de Missouri; però, si hagués de tornar a passar-hi, ho faria tot exactament de la mateixa manera i a més a més aquesta vegada els esclafaríem… I al 1864, quan l’Stonewall Jackson va anar… Perdoneu, nois; el general Jackson ja era mort, llavors. Déu el tingui a la glòria…».

—Vine, Scout —em va dir l’Atticus. Jo me li vaig enfilar a la falda i vaig ficar el cap sota la seva barbeta. Ell em va envoltar amb els braços i em va començar a gronxar amb suavitat—. Ara és diferent —va dir—. Ara no combatem els ianquis, sinó gent amiga. Però vull que tinguis present que, per molt mal dades que les coses puguin anar, continuen sent gent amiga i continuem sent a casa nostra.

Amb aquest pensament al cap, l’endemà vaig reptar en Cecil Jacobs al pati de l’escola:

—Retira-ho!

—Convence’m! —va dir ell cridant—. Els meus pares diuen que el teu pare és un desgraciat i que haurien de penjar aquest negre del dipòsit de l’aigua!

Vaig amenaçar-lo amb el puny, però vaig recordar el que l’Atticus m’havia dit, vaig abaixar els braços i em vaig allunyar mentre el seu «L’Scout és una gallina!» em ressonava a les orelles. Era la primera vegada que defugia una baralla.

Vaig comprendre que si em barallava amb en Cecil defraudaria l’Atticus. L’Atticus ens demanava tan poc sovint un favor a en Jem i a mi, que per ell vaig acceptar que em diguessin gallina. Vaig sentir-me molt noble per haver-hi pensat, i vaig mantenir aquesta noblesa durant tres setmanes. Però va arribar Nadal i tot se’n va anar en orris.

En Jem i jo esperàvem el Nadal amb una barreja de sentiments. La cara de la moneda eren l’arbre i el tiet Jack. Cada any, la vigília de Nadal anàvem a Maycomb Junction a trobar el tiet Jack, que venia a passar una setmana amb nosaltres.

La creu de la moneda era l’altivesa de la tieta Alexandra i d’en Francis.

Segurament hauria d’incloure-hi el tiet Jimmy, el marit de la tieta Alexandra; però, com que mai no em va dir res més que «Baixa de la tanca» una vegada, no l’havia tingut mai en compte. Tampoc l’hi tenia la tieta Alexandra. Molt temps enrere, en un moment de tendresa, la tieta Alexandra i el tiet Jimmy havien engendrat un fill al qual havien posat el nom de Henry, que se n’havia anat de casa tan aviat com havia pogut, s’havia casat i havia tingut en Francis. En Henry i la seva dona deixaven en Francis a casa dels avis cada Nadal i quedaven en llibertat per fer la seva.

Per molt que supliquéssim, l’Atticus no accedia mai a passar el Nadal a casa. Anàvem a Finch’s Landing a passar el Nadal des que en tenia memòria. El fet que la tieta Alexandra fos bona cuinera compensava una mica l’obligació de passar un dia de precepte amb en Francis Hancock. Tenia un any més que jo, i jo l’evitava per sistema, perquè li feia gràcia tot el que em desagradava a mi i li desagradaven tots els meus passatemps favorits.

La tieta Alexandra era la germana de l’Atticus, però quan en Jem em va parlar de casos de nadons canviats per altres vaig arribar a la conclusió que l’havien canviat en néixer i que als meus avis potser els havien donat una Crawford en lloc d’una Finch. Si mai hagués tingut el sentiment místic sobre les muntanyes que sembla que obsessionen jutges i advocats, hauria pogut comparar la tieta Alexandra a l’Everest, perquè durant tota la meva infància la vaig veure com una cosa freda i inamovible.

La vigília de Nadal, quan el tiet Jack va baixar del tren, vam haver d’esperar que el mosso li lliurés dos paquets allargats. En Jem i jo sempre havíem trobat curiós que el tiet Jack fes un petó a la galta a l’Atticus, perquè eren els únics dos homes que coneixíem que es fessin petons. El tiet Jack va donar la mà a en Jem, i a mi em va aixecar enlaire; però no gaire, perquè el tiet Jack era ben bé un pam més baix que l’Atticus. Era el petit de la família, més jove que la tieta Alexandra. Tots dos s’assemblaven, però el tiet Jack tenia una expressió més afable, que feia que no ens inspiressin desconfiança ni la seva barbeta ni el seu nas punxeguts.

És un dels pocs metges que no m’ha fet mai por, segurament perquè no es comportava mai com a tal. Sempre que ens feia alguna petita cura a en Jem o a mi, com ara treure’ns una espina del peu, ens deia què ens faria exactament, ens pronosticava el grau de dolor que ens causaria i ens explicava l’ús de les pinces que utilitzava. Un Nadal que m’amagava per casa mirant de treure’m una espina que tenia al peu, sense deixar que se m’acostés ningú, el tiet Jack em va atrapar i em va fer riure explicant-me el cas d’un pastor a qui agradava tan poc anar a l’església que cada dia es posava a la reixa de casa seva amb bata fumant la seva pipa d’aigua i feia sermons de cinc minuts a tots els transeünts que volguessin consol espiritual. Vaig interrompre el tiet Jack per demanar-li que m’avisés quan em tragués l’espina, i ell em va ensenyar l’espina ensangonada que sostenia amb les pinces i em va dir que me l’havia arrencat mentre jo reia, i que allò es coneixia com a relativitat.

—Què són aquests paquets? —li vaig demanar, assenyalant els paquets allargats que el mosso li havia lliurat.

—No n’has de fer res —em va respondre.

En Jem li va demanar:

—Com està la Rose Aylmer?

La Rose Aylmer era la gata del tiet Jack. Era una gata lleonada molt bonica, de qui el tiet Jack deia que era l’única dona amb qui era capaç de conviure. Va ficar-se la mà a la butxaca de l’abric i en va treure unes quantes fotografies perquè ens les miréssim.

—S’ha engreixat —vaig dir jo.

—Sí, és veritat. Es menja tots els dits i totes les orelles que li porto de l’hospital.

—I un colló! —vaig dir.

—Què has dit?

L’Atticus va intervenir:

—No li facis cas, Jack. T’està posant a prova. La Cal diu que fa una setmana que no para de renegar.

El tiet Jack va arrufar les celles i no va dir res. Jo tenia la vaga teoria, a banda de l’atractiu innat d’aquella mena d’expressions, que si l’Atticus descobria que les havia après a escola no m’hi faria anar.

Aquell mateix dia, però, quan a l’hora de sopar li vaig demanar que m’allargués el collons de pernil, el tiet Jack em va assenyalar amb el dit i em va dir:

—Havent sopat vull parlar amb tu, maca.

Havent sopat, el tiet Jack va passar a la sala, es va asseure i es va picar les cuixes per convidar-me a seure a la seva falda. L’olor que feia m’agradava; feia olor d’esperit de vi i d’alguna cosa dolça molt agradable. Em va tirar enrere el serrell i se’m va quedar mirant.

—Tens més retirada a l’Atticus que a la teva mare —va dir—. I els pantalons et comencen a anar petits.

—No, encara em van bé.

—Les paraules com «collons» i «merda» et fan gràcia, eh?

Li vaig dir que sí.

—Doncs jo no les tolero —va dir el tiet Jack— si no és en cas de provocació greu. Em passaré aquí una setmana, i en tots aquests dies no vull sentir cap paraula d’aquestes. Si et sento parlar així, Scout, et tocarà el rebre. Tu vols ser una senyora, no?

Jo li vaig dir que no especialment.

—És clar que sí. Va, anem a guarnir l’arbre.

Vam estar guarnint l’arbre fins que va ser hora d’anar a dormir, i aquella nit vaig somiar en els dos paquets allargats que havien de ser per a en Jem i per a mi. L’endemà al matí en Jem i jo vam córrer a buscar-los; eren de l’Atticus, que havia escrit al tiet Jack perquè ens els comprés, i eren el que havíem demanat.

—No els feu servir per apuntar dintre casa —va dir l’Atticus, quan va veure que en Jem apuntava a un quadre de la paret.

—Els hauràs d’ensenyar a disparar —va dir el tiet Jack.

—Això és cosa teva —va dir l’Atticus—. Jo m’he limitat a resignar-me a l’inevitable.

L’Atticus va haver de fer servir la seva veu de lletrat perquè ens apartéssim de l’arbre. No va accedir a deixar-nos portar les escopetes d’aire comprimit a Finch’s Landing (jo ja havia començat a acariciar la possibilitat de disparar contra en Francis), i ens va dir que si fèiem alguna malifeta ens les prendria i no les veuríem més.

Finch’s Landing eren tres-cents seixanta-sis esglaons que baixaven per un ribàs molt alt i morien en un moll. Riu avall, passat el ribàs, hi havia el que quedava d’un embarcador de cotó, on els negres dels Finch havien carregat bales de cotó i productes agrícoles i havien descarregat blocs de gel, farina, sucre, arreus del camp i roba de senyora. De vora el riu sortia un camí de carro que es perdia en l’espessor dels arbres. Al capdavall del camí hi havia una casa blanca de planta baixa i pis amb dos porxos que la voltaven tota, l’un a peu pla i l’altre al pis de dalt. Ja vell, el nostre avantpassat Simon Finch l’havia construït per fer contenta la seva dona, que era un corcó; però, a part dels porxos, la semblança amb les cases habituals d’aquella època s’acabava aquí. La distribució de la casa era indicativa de la candidesa i la confiança absoluta que en Simon Finch tenia en la seva descendència.

Al pis de dalt hi havia sis habitacions: quatre per a les seves vuit filles; una per a en Welcome Finch, el seu únic fill mascle, i una per a la parentela que venia de visita. Fins aquí, tot normal; però a les habitacions de les filles només s’hi podia arribar per una escala, mentre que a la d’en Welcome i a l’habitació dels convidats s’hi accedia per una altra. L’escala «de les noies» arrencava de l’habitació dels pares, que era a la planta baixa, de manera que en Simon estava sempre al corrent de les anades i vingudes nocturnes de les seves filles.

Hi havia una cuina fora de la casa, a la qual s’arribava per una passarel·la de fusta; al jardí de darrere hi havia una campana rovellada al capdamunt d’un pal, que es feia sonar per convocar els bracers o en cas de perill; a la teulada hi havia un balcó, però no el feia servir cap dona, sinó en Simon, que des d’allà vigilava el capatàs, observava les embarcacions que navegaven pel riu i espiava la vida dels terratinents veïns.

La casa tenia la llegenda de rigor sobre els ianquis. Una noia de la família, promesa de feia poc, va posar-se a sobre tota la roba de núvia perquè els soldats enemics que rondaven pels voltants no l’hi prenguessin; havia quedat encallada a la porta de l’escala «de les noies», però li havien tirat un raig d’aigua i finalment l’havien fet sortir. Quan vam arribar a Finch’s Landing, la tieta Alexandra va fer un petó al tiet Jack, en Francis va fer un petó al tiet Jack, el tiet Jimmy va donar la mà en silenci al tiet Jack, i en Jem i jo vam donar els nostres regals a en Francis, que al seu torn ens va donar un regal. En Jem, sentint-se gran, va acostar-se als adults i em va deixar sola amb el nostre cosí. En Francis tenia vuit anys i es pentinava amb fixador.

—Què t’han regalat per Nadal? —li vaig demanar educadament.

—Tot el que vaig demanar —em va respondre. En Francis havia demanat uns pantalons de sota genoll, una cartera vermella de pell per anar a escola, cinc camises i un corbatí.

—Que bé —vaig dir amb hipocresia—. A en Jem i a mi ens han regalat una escopeta d’aire comprimit a cada un, i a en Jem li han regalat un joc de química…

—De joguina, és clar.

—No, no, de veritat. Fabricarà una tinta invisible, i la faré servir per escriure a en Dill.

En Francis em va demanar de què em serviria.

—Imagina’t quina cara farà quan rebi una carta meva i no hi llegeixi res! No ho entendrà.

Parlar amb en Francis em causava la sensació d’anar-me enfonsant de mica en mica al fons del mar. Era el nen més carregós que he conegut. Com que vivia a Mobile, no podia denunciar-me a la direcció de l’escola, però sí que explicava tot el que descobria de mi a la tieta Alexandra, que per la seva banda ho xerrava a l’Atticus, que acabava oblidant-ho o m’ho recriminava, segons l’humor que tingués. Però l’única vegada que vaig sentir l’Atticus parlar en to aspre a algú va ser un dia que vaig sentir-li dir: «Alexandra, els pujo tan bé com sé!». La conversa era sobre el fet que jo anés vestida amb granota.

La tieta Alexandra estava obsessionada amb la meva indumentària: no seria mai una senyora si continuava anant amb pantalons. Si jo li responia que amb vestit no podia fer res, ella em deia que a una nena no li esqueia fer coses que demanessin anar amb pantalons. Segons la tieta Alexandra, idealment jo hauria hagut de jugar amb cuinetes i jocs de te i portar el collaret de perles que m’havia regalat quan havia nascut; a més a més, hauria de ser un raig de llum en la vida del meu pare viudo. Jo li vaig deixar entendre que bé podia ser un raig de llum i anar amb pantalons, però la meva tieta va dir que havia de ser com un raig de sol, que de petita era molt bona però que m’havia anat espatllant de mica en mica. Sempre em feria la susceptibilitat i em feia crispar els nervis, però quan n’hi parlava a l’Atticus ell em deia que ja hi havia hagut prou rajos de sol a la família i que m’ho tirés a l’esquena, que a ell ja li agradava la meva manera de ser.

Al dinar de Nadal em van fer seure a la taula petita del menjador, mentre que en Jem i en Francis van seure amb els adults a la taula gran. Després d’haver fet passar en Jem i en Francis a la taula gran, la tieta Alexandra havia continuat marginant-me. Què pretenia aconseguir? Que m’aixequés i li tirés alguna cosa al cap? Unes quantes vegades vaig pensar de dir-li que, si em deixava seure a la taula gran amb tothom ni que fos una estona, li demostraria com podia ser d’educada; ben mirat, a casa dinava cada dia sense causar cap desgràcia. Vaig demanar a l’Atticus que exercís la seva influència, però em va dir que no hi podia fer res; érem convidats, i havíem de seure on se’ns digués. També va dir que la tieta Alexandra no entenia gaire les noies, perquè no n’havia tingut cap.

Els seus plats, per sort, ho compensaven tot: tres carns diferents, amb verdura d’estiu dels prestatges del seu rebost; préssecs confitats, dos pastissos diferents i ambrosia, que van constituir el seu modest dinar de Nadal. Havent dinat, els adults van passar a la sala i s’hi van escarxofar. En Jem es va ajeure a terra, i jo vaig anar al jardí de darrere.

—Posa’t l’abric —va dir l’Atticus amb veu de son, quasi inaudiblement.

En Francis se’m va asseure al costat a l’escala que donava al darrere.

—Quin dinar més bo! —vaig dir.

—L’àvia és molt bona cuinera —va dir en Francis—. Diu que me n’ensenyarà.

—Els homes no cuinen. —Vaig fer una mitja rialla d’imaginar-me en Jem amb davantal.

—L’àvia diu que tots els homes n’haurien d’aprendre, que un home hauria de cuidar la seva dona i servir-la quan no es troba bé —va dir el meu cosí.

—Jo no tinc ganes que en Dill em serveixi —vaig dir jo—. M’estimo més servir-lo jo a ell.

—En Dill?

—Sí. No en diguis res a ningú, encara, però ens casarem de seguida que siguem grans. Se’m va declarar a l’estiu.

En Francis va riure.

—Què passa? —li vaig demanar—. Què n’has de dir?

—És aquell tap que passa l’estiu amb la senyoreta Rachel?

—Sí, aquest.

—Ho sé tot, d’ell —va dir en Francis.

—Què en saps?

—L’àvia diu que no té casa…

—Sí que en té; viu a Meridian.

—… que els parents se’l van passant, i la senyoreta Rachel el té a l’estiu.

—Això no és veritat, Francis!

En Francis em va mirar amb un somriure burleta.

—A vegades no veus res, Jean Louise. És clar que a vegades potser és que no ho vols veure.

—Què vols dir?

—Si el tiet Atticus et deixa anar amb pòtols és cosa seva, com diu l’àvia, i tu no en tens cap culpa. Tampoc tens cap culpa que el tiet Atticus sigui amic dels negres, però has de saber que és una cosa que té avergonyida tota la família…

—Què collons m’estàs dient, Francis?

—El que acabes de sentir. L’àvia diu que és molt trist que us tingui tan malcriats, però que ara que s’ha tornat amic dels negres ja no podrem tornar a sortir a passejar pels carrers de Maycomb. Està deshonrant la família, vet-ho aquí.

En Francis es va aixecar i va arrencar a córrer per la passarel·la que portava a la cuina vella. Quan va ser prou lluny va cridar:

—És amic dels negres!

—No és veritat —vaig bramar jo—. No sé de què parles, però t’aconsello que no hi tornis!

Vaig baixar l’escala d’un salt i vaig travessar la passarel·la. Vaig atrapar en Francis de seguida, i li vaig dir que ho retirés immediatament.

En Francis es va deixar anar d’una estrebada i va córrer cap a la cuina vella.

—És amic dels negres! —va cridar.

Quan s’empaita una presa convé agafar-s’ho amb calma. No obris la boca, i veuràs que se sent intrigada i surt del cau. En Francis va treure el cap per la porta de la cuina.

—Encara estàs enfadada, Jean Louise? —em va demanar amb veu insegura.

—No, gens —vaig dir jo.

En Francis va sortir fins a la passarel·la.

—Ho penses retirar… Francis?

Però vaig treure les ungles massa de pressa. En Francis va tornar corrents cap a la cuina, i jo me’n vaig tornar a l’escala. Sabia tenir paciència. Quan feia cosa de cinc minuts que hi estava asseguda vaig sentir que la tieta Alexandra em deia:

—On és en Francis?

—Allà a la cuina.

—Sap que allà no hi ha d’anar a jugar per res.

En Francis va sortir a la porta i va dir alt:

—Àvia, m’hi ha fet entrar i no me’n deixa sortir!

—Què és això, Jean Louise?

Vaig aixecar els ulls cap a la tieta Alexandra.

—Jo no l’hi he fet entrar, tia, ni vigilo que no surti.

—Que sí! —va cridar en Francis—. No em deixa sortir!

—Que us heu barallat?

—La Jean Louise s’ha ficat amb mi, àvia —va dir en Francis.

—Va, Francis, surt! Jean Louise, si et sento dir alguna mala paraula ho diré al teu pare. No has dit «collons» fa un moment?

—No.

—Doncs m’ho ha semblat. No t’ho vull tornar a sentir dir.

A la tieta Alexandra li agradava espiar. Així que se’n va haver anat, en Francis va sortir de la cuina tot estarrufat i enriolat.

—Amb mi no hi juguis —va dir.

Va saltar al jardí i es va situar a una distància prudencial, donant cops de peu a alguna tofa d’herba i tombant-se de tant en tant cap a mi amb un somriure a la boca. Al porxo va aparèixer en Jem, que ens va mirar i se’n va anar. En Francis es va enfilar a la mimosa, en va baixar, es va ficar les mans a les butxaques i va començar a passejar pel jardí. Va fer: «Ha!». Jo li vaig demanar si es pensava que era el tiet Jack. En Francis va dir que havia entès que m’havien dit que em quedés allà asseguda i no l’empipés.

—No t’estic fent res —vaig dir.

En Francis se’m va quedar mirant fixament, i devia arribar a la conclusió que estava prou intimidada, perquè va dir amb una cantarella:

—És amic dels negres…

Aquesta vegada li vaig clavar el puny esquerre a les dents de davant. Com que em va quedar adolorit, vaig tornar-hi amb el dret, però la cosa es va acabar aquí. El tiet Jack em va subjectar tots dos braços contra els costats i va dir:

—Quieta!

La tieta Alexandra va ocupar-se d’en Francis, eixugant-li les llàgrimes amb el seu mocador, passant-li la mà pels cabells i acariciant-li les galtes. L’Atticus, en Jem i el tiet Jimmy havien corregut cap a l’eixida de seguida que havien sentit cridar en Francis.

—Qui ha començat? —va demanar el tiet Jack.

En Francis i jo ens vam assenyalar l’un a l’altre.

—Àvia —va dir somicant—, m’ha dit «puta» i se m’ha tirat a sobre.

—És veritat, això, Scout? —em va demanar el tiet Jack.

—Sí.

El tiet Jack em va mirar amb la mateixa expressió de cara de la tieta Alexandra.

—Eh que te’n recordes, que et vaig dir que si et tornava a sentir parlar així et tocaria el rebre? Eh que t’ho vaig dir?

—Sí, tiet, però és que…

—Doncs prepara’t. No et moguis.

Vaig vacil·lar un moment sobre si quedar-me o sortir corrents, i aquest moment d’indecisió va ser fatal, perquè a l’hora de tombar-me per fugir el tiet Jack va ser més ràpid. De cop em vaig trobar mirant una formiga diminuta que es barallava enmig de l’herba amb una engruna de pa.

—No et penso tornar a parlar mai més! No t’estimo! No et vull veure més!

Aquesta declaració de sentiments va encendre encara més el tiet Jack. Vaig córrer cap a l’Atticus buscant consol, però ell em va dir que m’ho mereixia i que ens en tornàvem cap a casa. Vaig pujar al seient de darrere del cotxe sense dir adéu a ningú, i a casa vaig córrer a la meva habitació i vaig tancar la porta de cop. En Jem va voler animar-me, però jo no el vaig deixar.

Quan em vaig mirar el mal vaig veure que només tenia set o vuit senyals vermells, i mentre reflexionava sobre la relativitat de les coses van trucar a la porta. Vaig demanar qui era, i em va respondre el tiet Jack.

—Vés-te’n!

El tiet Jack va dir que si li parlava així em tornaria a pegar, i vaig callar. Quan va entrar a l’habitació em vaig retirar en un racó i li vaig donar l’esquena.

—Scout —em va dir—, encara em tens ràbia?

—Digue’m el que em volies dir, sisplau.

—Em sobta que estiguis tan dolguda —em va dir—. Sóc jo qui ha d’estar disgustat; saps molt bé que t’ho mereixies.

—No, no m’ho mereixia.

—Scout, no pots anar pel món insultant la gent…

—No tens raó —vaig dir—, no tens raó.

El tiet Jack va arrufar les celles.

—Com que no tinc raó?

—Ets molt bon, bon home, tiet Jack, i t’estimo molt tot i el que m’has fet, però no entens gens els nens.

El tiet Jack es va plegar de braços i se’m va quedar mirant.

—Per què ho dius, que no entenc els nens, Jean Louise? Per jutjar el que has fet no cal entendre gaires coses. T’has comportat amb violència, ràbia i mala educació…

—Em deixes que t’ho expliqui? No et contesto; només t’ho vull explicar.

El tiet Jack es va asseure al llit. L’expressió se li va tornar a endolcir i es va quedar observant-me.

—Endavant —va dir.

Vaig respirar fondo.

—Primer de tot, no m’has deixat explicar-me en cap moment, i m’has posat la mà a sobre de seguida. Quan en Jem i jo ens barallem, l’Atticus no escolta les explicacions d’en Jem i prou, sinó també les meves. I, segon, tu em vas dir que aquestes expressions es podien fer servir en cas de provocació greu, i en Francis m’ha provocat prou perquè es mereixés que li partís la cara…

El tiet Jack es va gratar la closca.

—Explica’t ara, doncs.

—En Francis ha insultat l’Atticus, i jo volia que ho retirés.

—Què li ha dit?

—Ha dit que era amic dels negres. No sé ben bé què ha volgut dir amb això; però, per la manera com ho ha dit… Perdona, tiet Jack, però jo no podia quedar-me plegada de braços mentre ell insultava l’Atticus.

—Li ha dit això?

—Sí, tiet, i moltes més coses. Ha dit que era la deshonra de la família i que ens estava malcriant a en Jem i a mi…

Per l’expressió de la cara del tiet Jack, vaig pensar que em tornaria a tocar el rebre. Però quan va dir «Això s’ha d’arreglar» vaig comprendre que a qui li tocaria el rebre seria a en Francis. I va afegir:

—Penso anar-hi aquest vespre mateix.

—No, tiet, sisplau, deixa-ho córrer.

—No penso deixar les coses així —va dir—. L’Alexandra ho ha de saber. Com gosa… Ja veurà quan li posi la mà a sobre…

—Tiet Jack, sisplau, promete’m una cosa. Promete’m que no n’hi diràs res a l’Atticus. És que… Un dia em va demanar que no fes cas de res del que em diguessin sobre això, i m’estimaria més que es pensés que ens hem barallat per una altra cosa. Promet-m’ho, sisplau…

—Però no vull que en Francis es quedi sense càstig…

—No s’hi ha quedat pas. Escolta, em podries embenar la mà? Encara em surt una mica de sang.

—Només faltaria, senyoreta. L’hi embenaré amb molt de gust. M’acompanya, sisplau?

El tiet Jack, amb molta galanteria, em va assenyalar el camí del lavabo. Mentre em netejava i m’embenava els nusos dels dits em va distreure explicant-me un cas sobre un vell estrafolari curt de vista que tenia un gat que es deia Hodge i que comptava totes les esquerdes que hi havia a la vorera sempre que baixava al poble.

—Ja està —va dir—. A l’anular et quedarà una cicatriu una mica impròpia d’una senyora.

—Gràcies. Tiet…

—Què mana?

—Què vol dir «puta»?

El tiet Jack es va posar a explicar-me un altre cas sobre un primer ministre que a la Cambra dels Comuns feia castells de vent i mirava que no caiguessin mentre tothom qui tenia al voltant es desesperava. Potser m’ho va explicar per respondre’m al que li havia demanat, però no hi vaig veure la relació.

Més tard, quan figurava que hauria hagut de ser al llit, vaig baixar al rebedor per prendre un got d’aigua i vaig sentir l’Atticus i el tiet Jack a la sala:

—No em penso casar mai, Atticus.

—Per què?

—Tindria fills.

L’Atticus va dir:

—Encara has d’aprendre moltes coses, Jack.

—Ja ho veig. La teva filla me n’ha donat la primera lliçó aquesta tarda. M’ha dit que no entenia gens els nens, i m’ha explicat per què. Tenia tota la raó. Atticus, m’ha dit com l’hauria hagut de tractar… No saps quin greu em sap haver-la estovat!

L’Atticus va dir, fent una rialleta:

—S’ho mereixia; ara no et sentis culpable.

Vaig esperar amb l’ai al cor que el tiet Jack donés a l’Atticus la meva explicació dels fets, però no ho va fer. Es va limitar a murmurar:

—Que faci servir alguna mala paraula no em treu la son. Però no sap què vol dir la meitat del que diu; m’ha demanat què volia dir «puta»…

—L’hi has explicat?

—No; li he parlat de Lord Melbourne.

—Jack! Quan un nen et demani una cosa, respon-li, per l’amor de Déu! Però sense entrar en detalls. Els nens són nens, però si fuges d’estudi se n’adonen més de pressa que una persona gran, i no ho entenen. No —va reflexionar el meu pare—; aquesta tarda has fet el que havies de fer, però per un motiu equivocat. Renegar és una etapa que tots els nens hi passen, i que superen amb el temps, quan s’adonen que no criden l’atenció fent-ho. Perdre els estreps, en canvi, és una cosa que s’ha de reprimir. L’Scout ha d’aprendre a dominar-se, i no trigarà a saber-ne, amb tot el que l’espera aquests mesos vinents. Segur que n’aprendrà. En Jem s’està fent gran, i últimament l’Scout s’esforça molt per imitar-lo. Només necessita que li donin un cop de mà de tant en tant.

—Atticus, tu no l’has pegat mai.

—És veritat. Fins ara l’he pogut anar fent creure amb amenaces. Em fa cas quasi sempre, Jack. No sempre se’n surt, però s’hi esforça.

—Amb això no pots donar-te per satisfet —va dir el tiet Jack.

—Em dono per satisfet si ella sap que sé que s’hi esforça. Això és molt important. Però em preocupa que en Jem i ella hauran de passar experiències desagradables d’aquí no gaire. No em fa por que en Jem pugui perdre els estreps, però l’Scout es podria tirar a sobre de qualsevol que l’ofengui…

Vaig pensar-me que el tiet Jack trencaria la promesa que m’havia fet, però aquesta vegada tampoc la va trencar.

—Atticus, tan malament ha d’anar? Encara no has tingut temps d’estudiar el cas.

—No ho podem tenir pitjor, Jack. Tenim la paraula d’un home de color contra la paraula dels Ewell. Cada part diu que no ho ha fet, i que ho ha fet l’altre. És impossible que el jurat cregui en la paraula d’en Tom Robinson i no en la dels Ewell. Saps qui són els Ewell?

El tiet Jack va dir que sí, que els recordava. Els va descriure a l’Atticus, però l’Atticus va dir:

—Vas una generació endarrerit, però els fills són igual.

—Què penses fer, doncs?

—Abans de rendir-me, tinc intenció d’inflar una mica el cap al jurat. Tot i així, crec que tindrem oportunitats en el recurs. Ara com ara no sabria dir-te què pot passar. Havia tingut l’esperança que no hauria de portar mai un cas com aquest, però en John Taylor em va mirar i em va dir: «És tot teu».

—Aparta de mi aquesta copa…

—Exacte. Però, et sembla que podria mirar els meus fills a la cara, sinó? Saps tan bé com jo com acabarà, i desitjo de tot cor poder fer-los-ho passar a en Jem i a l’Scout de la manera més lleugera possible, i sobretot sense encomanar-se del mal de què Maycomb pateix més. Mai no he pogut entendre com és que un munt de gent sensata embogeix quan passa alguna cosa on hi ha embolicada una persona de color… L’esperança que tinc és que en Jem i l’Scout em demanin les coses a mi en lloc d’escoltar el que digui la gent. Espero que em tinguin prou confiança… Jean Louise…

Vaig tenir una esgarrifança. Vaig treure el cap per l’angle de la porta.

—Què mana…

—Vés-te’n a dormir.

Vaig córrer cap a la meva habitació i em vaig ficar al llit. El tiet Jack havia sigut tot un senyor no delatant-me. Però no vaig imaginar-me com l’Atticus devia haver sabut que escoltava, i fins molts anys més tard no vaig entendre que volia que jo sentís totes les coses que aleshores va dir.