13

—Deixa la meva bossa a l’habitació de davant, Calpurnia —va ser la primera cosa que va dir la tieta Alexandra—. Jean Louise, para de gratar-te la closca —va ser la segona cosa que va dir.

La Calpurnia va agafar la feixuga bossa de viatge de la tieta Alexandra i va obrir la porta.

—Ja l’agafo jo —va dir en Jem, i la va agafar. Vaig sentir el cop sord de la bossa contra el terra de l’habitació. Va semblar-me el so d’una cosa que cau per no moure’s més de lloc.

—Que has vingut de visita, tia? —li vaig demanar. La tieta Alexandra venia a veure’ns molt poc sovint des de Finch’s Landing, i quan venia ho feia amb gran aparell. Tenia un Buick de color verd viu i un xofer negre, tots dos sempre nets com una patena, però aquell dia no hi eren.

—El vostre pare no us ha dit res? —ens va demanar.

En Jem i jo vam fer que no amb el cap.

—No hi deu haver pensat. Encara no ha arribat, oi?

—No; no acostuma a arribar fins cap al tard —va dir en Jem.

—Doncs resulta que el vostre pare i jo hem arribat a la conclusió que havia arribat el moment que vingués a instal·lar-me aquí una temporada.

A Maycomb, «una temporada» tant podia voler dir tres setmanes com trenta anys. En Jem i jo ens vam mirar.

—En Jem s’està fent gran, i tu també —em va dir—. Hem arribat a la conclusió que et convé tenir una influència femenina. No falten gaires anys, Jean Louise, perquè comencis a interessar-te pel vestir i pels nois…

A això li hauria pogut respondre unes quantes coses: la Cal era una dona; faltaven molts anys perquè comencessin a interessar-me els nois, i el vestir no m’interessaria mai… Però no vaig obrir la boca.

—I el tiet Jimmy? —va voler saber en Jem—. També vindrà?

—Ui, no; s’ha quedat a Finch’s Landing, a guardar la casa.

En el mateix moment que li demanava «No el trobaràs a faltar?» em vaig adonar que era una pregunta impertinent. Que el tiet Jimmy hi fos o no era indiferent, perquè no deia mai res. La tieta Alexandra va fer cas omís de la meva pregunta.

No se’m va acudir res més per dir-li. La veritat és que mai se m’acudia res per dir-li, i em vaig quedar pensant en altres converses violentes que havíem tingut: Com estàs, Jean Louise? Bé, gràcies, tia; i tu? Molt bé, gràcies; què expliques? Res. No m’expliques res? No. Tens amics? Sí. I, què feu? Res.

Era segur que la tieta Alexandra em tenia per una ensopida, perquè una vegada li havia sentit dir a l’Atticus que era una bleda.

Darrere d’allò s’amagava algun propòsit, però no vaig tenir ganes d’interpel·lar-la per saber-ho perquè era diumenge, i la tieta Alexandra estava sempre molt irritable el dia del Senyor. Ho devia fer la cotilla que es posava. No era grassa, però sí corpulenta, i portava cenyidors que li aixecaven el pit fins a altures vertiginoses, li estrenyien la cintura, li eixamplaven el darrere i aconseguien transmetre la il·lusió que de jove la tieta Alexandra havia tingut una cintura de vespa. Te la miressis des d’on te la miressis, feia impressió.

El que quedava de tarda va transcórrer amb aquella dolça melancolia que sobrevé sempre que arriba algun parent, però va desaparèixer quan vam sentir la remor d’un cotxe trencant a l’entrada de casa. Era l’Atticus que arribava de Montgomery. En Jem, oblidant la seva dignitat, va córrer amb mi a rebre’l. En Jem li va agafar la cartera i la bossa, mentre jo li saltava als braços, notava el seu petó distret i li demanava:

—M’has portat algun llibre? Saps que la tieta Alexandra és aquí?

L’Atticus em va respondre afirmativament a totes dues preguntes.

—Què et semblaria si es quedés a viure amb nosaltres?

Jo li vaig dir que m’agradaria molt, cosa que era mentida, però hi ha circumstàncies en què convé mentir; i, sobretot, convé mentir sempre que no es pot fer res per oposar-s’hi.

—Ens ha semblat que a tots dos us començava a fer falta… Senzillament, Scout —va dir l’Atticus—, la vostra tieta ens fa un favor tant a mi com a vosaltres. Jo no em puc passar tot el dia a casa amb vosaltres, i aquest estiu serà mogut.

—D’acord —vaig dir, sense entendre res del que em deia. Em vaig imaginar, però, que l’arribada de la tieta Alexandra a casa era més cosa d’ella que no pas de l’Atticus. La tieta Alexandra sempre havia de dir «què convenia a la família» i què no, i segurament el fet d’haver vingut a viure amb nosaltres entrava en aquesta categoria de coses.

Maycomb li va donar la benvinguda. La senyora Maudie Atkinson li va fer un pastís de poma tan carregat de licor que em va pujar al cap; la senyoreta Stephanie Crawford feia llargues visites a la tieta Alexandra, en què la senyoreta Stephanie acostumava a limitar-se a remenar el cap i a dir «Ah, ah». La senyoreta Rachel convidava la tieta a fer el cafè a la tarda, i el senyor Nathan Radley va arribar fins a l’extrem de sortir al jardí de davant de casa seva per dir-li que s’alegrava de veure-la.

Un cop la vam tenir instal·lada a casa i la vida va recuperar la rutina de sempre, va ser com si la tieta Alexandra hagués viscut sempre amb nosaltres. Els seus piscolabis per a la societat missionera li van donar fama de bona amfitriona (tot i no permetre a la Calpurnia que preparés els requisits necessaris per sustentar les seves integrants durant les llargues discussions que tenien sobre els asiàtics que es convertien al cristianisme per interès); també es va fer membre del Maycomb Amanuensis Club i en va esdevenir secretària. De tota la gent que participava en la vida del comtat, la tieta Alexandra era de les últimes del seu gènere: tenia una educació d’escola de senyoretes; en tot hi buscava una moral; en tot portava la contrària; en tot hi veia una oportunitat de fer safareig. Quan la tieta Alexandra anava a estudi, la paraula dubte no devia aparèixer a cap llibre de text, perquè no sabia el que significava. No s’avorria mai, i sempre que en tenia oportunitat exercia el seu privilegi de decidir, aconsellar, prevenir i advertir.

No desaprofitava cap ocasió d’assenyalar amb el dit les mancances d’altres famílies per enaltir encara més la nostra, un costum que divertia en Jem més que no pas molestar-lo: «La tieta Alexandra hauria de vigilar més què diu: critica quasi tothom de Maycomb, i tothom ens tracta bé».

La tieta Alexandra, buscant una moral al suïcidi del jove Sam Merriweather, va dir que es devia a una predisposició de la família a la bogeria. Si una noia de setze anys reia al cor, la tieta Alexandra deia: «Això us demostra que totes les Penfield són unes eixelebrades». Pel que semblava, tothom de Maycomb tenia una predisposició o altra: a la beguda, al joc, a la mesquinesa, a l’extravagància.

Un dia que la tieta Alexandra ens assegurava que la predisposició de la senyoreta Stephanie Crawford a ficar-se on no la demanaven era hereditària, l’Atticus va dir:

—No sé si hi has pensat mai, Alexandra, però es pot dir que la nostra generació és la primera en què no hi ha cosins que es casen. Tu diries que els Finch tenim predisposició a l’incest?

La tieta Alexandra va dir que no, que d’això venia que tinguéssim les mans i els peus petits.

No vaig entendre mai que es preocupés tant per la qüestió hereditària. Jo sempre havia entès que la gent de bé eren persones que tenien un capteniment assenyat, però la tieta Alexandra opinava, encara que ho expressés per camins tortuosos, que una família era més bona família com més temps feia que ocupava un mateix tros de terra.

—Això convertiria també els Ewell en gent de bé —va dir en Jem. La família composta per en Burris Ewell i tots els seus germans havia viscut de la beneficència del comtat al tros de terra que ocupaven més enllà de l’abocador d’escombraries des de feia tres generacions.

En la teoria de la tieta Alexandra, no obstant, hi havia una part de veritat. Maycomb era una població antiga. Quedava vint milles a llevant de Finch’s Landing, estranyament a l’interior per l’antiguitat que tenia. Maycomb, però, hauria estat més a prop del riu si no arriba a ser per la vista que va tenir un tal Sinkfield, que al començament de tot regentava un hostal que estava en una cruïlla de camins i que era l’únic de tota la contrada. En Sinkfield, que no era gens patriota, subministrava munició tant als indis com als colons, sense saber ni importar-li si vivia en territori d’Alabama o al país dels creek mentre el negoci rutllés. I el negoci rutllava quan el governador William Wyatt Bibb, amb l’objectiu de consolidar l’ordre al comtat acabat de crear, hi va enviar un equip de topògrafs per determinar-ne el centre exacte i instal·lar-hi la seu de l’administració local. Els topògrafs, hostes d’en Sinkfield, van explicar al seu amfitrió que estava als confins del territori del comtat de Maycomb i li van ensenyar l’indret on segurament es construiria la capital del comtat. Si en Sinkfield no hagués fet un cop de cap per salvar la seva propietat, Maycomb s’hauria construït al mig dels aiguamolls de Winston, un lloc absolutament desproveït d’interès. Si Maycomb, en canvi, va créixer i es va escampar amb el seu hostal com a centre va ser perquè en Sinkfield va emborratxar un vespre els seus hostes, els va convèncer perquè traguessin els mapes, va retocar traient-ne una mica d’aquí i afegint-hi una mica allà i va situar el centre del comtat al lloc que li convenia. L’endemà els va despatxar carregats amb els mapes i amb cinc quarts de galó de licor de contraban a les alforges, dos per cap i un per al governador.

Com que la raó principal de l’existència de Maycomb és la governativa, Maycomb s’havia deslliurat de la sordidesa que caracteritzava la majoria de poblacions d’Alabama de la seva mida. Des de bon començament havia tingut uns edificis de construcció sòlida, un jutjat majestuós i uns carrers generosament amples. Maycomb tenia una elevada proporció de professionals liberals: la gent hi anava per arrencar-se un queixal, reparar el carro, auscultar-se el cor, ingressar-hi diners, salvar l’ànima i portar les mules a cal veterinari. Tot i així, encara ara es posa en dubte la saviesa de la maniobra d’en Sinkfield, perquè va situar la jove capital massa lluny de l’única mena de mitjà públic de transport d’aquella època —el vapor—, cosa que feia que la gent de l’extrem nord del comtat necessités dos dies per anar a Maycomb a comprar gènere. Arran d’això, la població va conservar la mateixa mida durant un segle, com una illa enmig d’un mosaic de camps de cotó i de bosc.

Encara que Maycomb va ser ignorat durant la guerra civil, les disposicions de la Reconstrucció^[9] i l’ensorrament de l’economia van fer-lo créixer. El creixement, però, va ser endogàmic. Hi venia tan poca gent de fora que les mateixes famílies van anar-se emparentant entre elles fins que tots els habitants de la població es van acabar assemblant. De tant en tant n’arribava algun de Montgomery o de Mobile amb una parella forastera, però allò tot just causava un estremiment insignificant en aquell plàcid aire general de família. I la cosa es mantenia si fa no fa així quan jo era petita.

A Maycomb hi havia sens dubte una estructura de castes, que als meus ulls es diferenciaven de la manera següent: els habitants més antics, és a dir la generació actual de famílies que havien conviscut al llarg de molts anys, es coneixien molt entre ells, i donaven per sabudes maneres de pensar, complexions morals i fins i tot formes de conducta, de tant repetir-se a cada generació i de refinar-se amb el pas del temps. Així, sentències com «Els Crawford sempre es fiquen on no se’ls demana», «Cada tres generacions surt un Merriweather melancòlic», «Els Delafield no són amics de la veritat» o «Tots els Buford caminen així» no passaven de ser meres orientacions en la vida quotidiana: no acceptis mai un xec d’un Delafield sense fer abans una trucada discreta al banc; la senyora Maudie Atkinson va amb l’esquena encorbada d’aquella manera perquè és una Buford; que la senyoreta Grace Merriweather buidi les ampolles de ginebra de la Lydia E. Pinkham^[10] no té res d’estrany, perquè la seva mare feia igual.

La tieta Alexandra s’adeia perfectament amb el món de Maycomb, però gens amb el d’en Jem i meu. A vegades m’admirava tant que pogués ser germana de l’Atticus i del tiet Jack que em tornaven a la memòria les anècdotes sobre nadons canviats per altres i sobre arrels de mandràgora que en Jem m’explicava temps enrere.

Tot això van ser reflexions teixides durant el primer mes de la seva estada, perquè a en Jem i a mi ens adreçava ben poc la paraula i només la vèiem a l’hora dels àpats i al vespre abans d’anar-nos-en a dormir. Era l’estiu i ens passàvem el dia a fora. Alguna tarda, però, que jo entrava corrents a casa a beure un got d’aigua, trobava la sala plena de senyores de Maycomb que prenien alguna cosa, xerraven i es ventaven, i la tieta Alexandra em cridava: «Jean Louise, vine a saludar aquestes senyores».

Quan em plantava a la porta, la tieta Alexandra em mirava com si es penedís d’haver-me dit que hi anés, perquè normalment arribava plena de fang o arrebossada de sorra.

—Saluda la teva cosina Lily —em va dir una tarda després d’haver-me enxampat al rebedor.

—Qui? —vaig dir jo.

—La teva cosina Lily Brooke —va dir la tieta Alexandra.

—És cosina meva? No ho sabia.

La tieta Alexandra va fer un somriure amb el qual va aconseguir disculpar-se educadament amb la cosina Lily i reprovar-me a mi amb fermesa. Vaig veure venir que quan la cosina Lily Brooke se n’anés em tocaria el rebre.

Em va saber greu que el meu pare s’hagués descuidat de parlar-me de la família Finch i d’infondre una mica d’orgull familiar en els seus fills. La tieta Alexandra va cridar en Jem, que seia al sofà al costat meu sense tenir-les totes. Va sortir de la sala i va tornar amb un petit llibre d’enquadernació de color porpra on hi havia gravat el títol Meditacions de Joshua S. Saint Clair amb lletres daurades.

—Un parent vostre va escriure això —va dir la tieta Alexandra—. Era una bellíssima persona.

En Jem va donar un cop d’ull al llibre.

—Aquest és el tiet Joshua que va passar tant temps a la presó?

La tieta Alexandra va dir:

—Com ho saps, això?

—L’Atticus va dir un dia que a la universitat es va trastocar, i que va intentar matar el rector. Va dir que el tiet Joshua havia dit que era un pobre desgraciat i el va intentar matar amb una vella pistola de clau de miquelet, però la pistola li va esclatar a la mà. L’Atticus va dir que la família es va haver de gastar cinc-cents dòlars per treure’l del mal pas…

La tieta Alexandra estava tota enravenada.

—Deixem-ho aquí —va dir—. Ja en parlarem en un altre moment.

Poc abans de l’hora d’anar a dormir, mentre jo era a l’habitació d’en Jem perquè em deixés un llibre, l’Atticus va trucar i va entrar. Es va asseure al llit d’en Jem, se’ns va quedar mirant amb cara seriosa i va somriure.

—Daixò… —va dir, i es va escurar el coll. Últimament, sempre que començava a dir-nos alguna cosa ho feia amb veu enrogallada, i jo pensava que finalment es començava a fer vell, però feia la cara de sempre—. No sé pas com dir-vos-ho… —va començar.

—Digue-ho i ja està —va dir en Jem—. Que hem fet res mal fet?

El nostre pare estava violent.

—No, només us volia dir que…, la tieta Alexandra m’ha demanat… Jem, oi que ets un Finch?

—Això tinc entès. —En Jem se’l va mirar de cua d’ull i va alçar la veu sense poder-ho evitar—. Atticus, es pot saber què passa?

L’Atticus va encreuar els genolls i es va plegar de braços.

—Penso que heu de saber en quin món viviu.

En Jem es va acabar d’exasperar.

—Ja ho sé, en quin món vivim —va dir.

L’Atticus es va posar seriós de cop i volta. Amb la seva veu de lletrat, sense cap inflexió, va dir:

—La vostra tieta m’ha demanat que procuri inculcar-vos a tots dos que no sou gent ordinària, que sou el fruit d’un seguit de generacions que han rebut una educació refinada… —Es va interrompre, perquè va veure que jo em buscava per la cama una xinxa del cotó que se m’escapolia—. Que han rebut una educació refinada —va continuar, quan la vaig haver atrapat i em gratava—, i que heu de procurar fer honor al vostre cognom… —L’Atticus va prosseguir a desgrat nostre—: M’ha demanat que us digui que heu de procurar comportar-vos com la senyoreta i el senyor que sou. Vol que us parli de la nostra família i del que ha significat per al comtat de Maycomb al llarg del temps, perquè us formeu una idea de qui sou i perquè obreu en conseqüència —va acabar a corre-cuita.

En Jem i jo ens vam mirar estupefactes i tot seguit vam mirar l’Atticus, a qui semblava que el coll de la camisa li fes nosa. No li vam dir res. Jo vaig agafar una pinta del tocador d’en Jem i vaig passar les pues per la vora del moble.

—Para de fer aquest soroll —va dir l’Atticus.

L’eixutesa amb què ho va dir em va sobtar. Havia passat per la vora la meitat de la pinta, i la vaig rebotre sobre el tocador. De cop vaig notar que em venien les llàgrimes als ulls, i vaig arrencar a plorar inconteniblement. Aquell no era el meu pare. El meu pare no pensava d’aquella manera. El meu pare no ens havia parlat mai així. Segur que allò l’hi feia fer la tieta Alexandra. Amb els ulls entelats, vaig veure en Jem atordit com jo, amb el cap decantat.

No podia anar enlloc, però em vaig girar per anar-me’n i vaig topar amb la pitrera de l’armilla de l’Atticus. Vaig enfonsar-hi el cap i vaig dedicar-me a escoltar els petits sorolls que se sentien sota el teixit de color blau cel: el tic-tac del rellotge, el feble cruixit de la camisa emmidonada, la remor suau de la seva respiració.

—Et rondina la panxa —li vaig dir.

—Ja ho sé —va dir ell.

—T’aniria bé prendre una mica d’aigua amb gas.

—Ara en prendré —va dir.

—Atticus, tot això de comportar-se i tot plegat, farà que la nostra vida canviï? Farà que tu…?

Vaig notar que em posava la mà al clatell.

—No pateixis —va dir—. No has de patir per res.

Quan vaig sentir que deia això vaig comprendre que tornava a ser el de sempre. La sang em va començar a circular per les cames, i vaig aixecar el cap.

—De debò que vols que fem tot això? No me’n recordaré, de tot el que figura que un Finch té l’obligació de fer…

—No vull pas que te’n recordis. No us he dit res.

Va anar cap a la porta, va sortir de l’habitació i va tancar d’una revolada. Va estar a punt de donar un cop de porta, però a l’últim moment es va refrenar i va tancar amb suavitat. Mentre en Jem i jo encara miràvem, la porta es va tornar a obrir i l’Atticus hi va treure el cap. Tenia les celles arrufades i les ulleres caigudes fins a mig nas.

—Cada dia m’assemblo més al tiet Joshua, oi? Creieu que també acabaré fent gastar cinc-cents dòlars a la família?

Ara sé què pretenia l’Atticus, però era un home i prou. Per fer aquesta feina fa falta una dona.