17

—Jem —vaig dir—, aquells que seuen allà, són els Ewell?

—Calla —va dir en Jem—, que declara el senyor Heck Tate.

El senyor Tate s’havia mudat. Portava un vestit d’oficina senzill, que quasi el feia semblar un home normal i corrent: havia deixat a casa les botes, la caçadora i el cinturó carregat de bales. Des d’aquell dia em va deixar de fer por. Estava inclinat endavant a la cadira dels testimonis, amb les mans juntes entre els genolls, escoltant atentament el fiscal del districte.

El fiscal, un tal Gilmer, era quasi un desconegut per a nosaltres. Era d’Abbotsville; només el vèiem quan es convocava algun judici, i encara, perquè a en Jem i a mi els judicis no ens interessaven especialment. Era un home de cara fina i calba incipient, que podia tenir qualsevol edat entre quaranta i seixanta anys. Encara que ens donava l’esquena, sabíem que en un ull tenia una mica d’estrabisme del qual s’aprofitava professionalment, perquè semblava que et mirés quan en realitat no et mirava, i això feia anar de bòlit tant els membres del jurat com els testimonis: els membres del jurat, com que es pensaven que els observava, paraven atenció, i una cosa idèntica els passava als testimonis, que pensaven el mateix.

—… les seves pròpies paraules, senyor Tate —deia el senyor Gilmer.

—Doncs —va dir el senyor Tate, arreglant-se les ulleres i mirant-se els genolls— resulta que em van cridar…

—Podria adreçar-se al jurat, senyor Tate? Gràcies. Qui el va cridar?

El senyor Tate va dir:

—Em va venir a buscar en Bob…, vull dir el senyor Bob Ewell, aquí present, un dia a la nit…

—Quin dia?

El senyor Tate va dir:

—Va ser la nit del 21 de novembre. En el moment que sortia del despatx per anar-me’n cap a casa, va arribar en Bob…, vull dir el senyor Ewell, tot esverat, i em va dir que l’acompanyés corrents a casa seva, que un negre havia violat la seva filla.

—I, hi va anar?

—És clar. Vaig agafar el cotxe i hi vaig anar llavors mateix.

—I, amb què es va trobar?

—Vaig trobar la noia estirada a terra al mig de la sala, que és l’habitació que hi ha entrant a mà dreta. Li havien clavat una bona pallissa, però vaig aixecar-la i es va anar a rentar la cara en una galleda d’un racó i em va dir que estava bé. Li vaig demanar qui li havia pegat, i em va dir que havia sigut en Tom Robinson…

El jutge Taylor, que fins aleshores havia estat mirant-se les ungles, va aixecar el cap com si esperés alguna objecció, però l’Atticus no va obrir la boca.

—… li vaig demanar si era ell qui l’havia deixat d’aquella manera, i ella em va dir que sí. Li vaig demanar si ell havia abusat d’ella, i ella em va dir que sí. Llavors vaig anar a casa d’en Tom Robinson a buscar-lo i vaig tornar. Ella el va identificar, i el vaig tancar. Això és tot.

—Gràcies —va dir el senyor Gilmer.

El jutge Taylor va demanar:

—Alguna pregunta, Atticus?

—Sí —va dir el meu pare. Estava assegut darrere la seva taula, amb la cadira inclinada cap a un costat, les cames encreuades i un braç sobre el respatller de la cadira.

—Va cridar cap metge, xèrif? Hi va haver ningú que cridés un metge? —va demanar l’Atticus.

—No, no senyor —va dir el senyor Tate.

—No va cridar cap metge?

—No, no senyor —va repetir el senyor Tate.

—Per què no? —L’Atticus va dir això en un to una mica crispat.

—Molt senzill, senyor Finch: perquè no calia. L’havien apallissat de valent. Segur que alguna cosa havia passat.

—O sigui que no va cridar cap metge? Mentre vostè va ser allà, no hi va haver ningú que en fes anar a buscar un, o anés a buscar-ne un, o en portés un?

—No, no senyor…

El jutge Taylor va intervenir.

—Ha respost la pregunta tres vegades, Atticus. No va cridar cap metge.

L’Atticus va dir:

—Només volia quedar-ne convençut, senyor jutge.

El jutge va somriure.

En Jem tenia la mà sobre la barana de la galeria i la va estrènyer amb força, i va fer una inspiració profunda i sobtada. Vaig donar un cop d’ull a baix, no vaig veure res que li hagués pogut provocar aquella reacció i vaig pensar que potser en Jem feia una mica de teatre. En Dill s’ho mirava amb tota tranquil·litat, igual que el reverend Sykes, que seia al costat seu.

Amb un fil de veu vaig demanar què passava, i com a tota resposta vaig rebre un «Calla!» eixut.

—Xèrif —deia l’Atticus—, diu que l’havien apallissat de valent. Què li havien fet?

—Doncs…

—Digui’m només quines lesions tenia, Heck.

—Doncs tenia nyanyos a tot el cap. També li començaven a sortir blaus als braços. L’hi devien haver fet una mitja hora abans…

—Com ho sap?

El senyor Tate va fer una mitja rialla.

—Perdó; és el que van dir ells. Però és un fet que tenia cops a tot arreu, i li començava a sortir un ull de vellut.

—A quin ull?

El senyor Tate va tancar i obrir els ulls i es va passar la mà pels cabells.

—Aviam —va dir en veu baixa, i es va quedar mirant l’Atticus com si li hagués fet una pregunta absurda.

—No se’n recorda? —li va demanar l’Atticus.

El senyor Tate va assenyalar una persona imaginària que tingués a un pam davant seu i va dir:

—A l’esquerre.

—Pensi-ho bé, xèrif —va dir l’Atticus—; a l’esquerre tal com vostè mira o a l’esquerre d’ella?

El senyor Tate va dir:

—Ai, sí, té raó. Era el seu ull dret, senyor Finch. Me’n recordo que tenia inflat el costat dret de la cara…

El senyor Tate va tornar a tancar i obrir els ulls, com si de cop se li hagués fet clara alguna cosa. Tot seguit va girar el cap i va mirar cap on era en Tom Robinson. Com per instint, en Tom Robinson va alçar el cap.

A l’Atticus també se li havia fet clara alguna cosa, perquè es va aixecar.

—Xèrif, tindria la bondat de repetir el que ha dit?

—He dit que era el seu ull dret.

—No… —L’Atticus va acostar-se a la taula del taquígraf i es va inclinar cap a la mà que escrivia frenèticament. El taquígraf va parar, va fullejar enrere el bloc de notes i va dir:

—«… senyor Finch. Me’n recordo que tenia inflat aquest costat de la cara».

L’Atticus va aixecar els ulls cap al senyor Tate.

—Em podria tornar a dir quin costat, Heck?

—El dret, senyor Finch, però tenia més cops… Vol que els hi descrigui?

Va semblar que l’Atticus tingués intenció de fer alguna altra pregunta, però s’ho devia repensar i va dir:

—Sí; quines altres lesions tenia?

Mentre el senyor Tate li responia, l’Atticus es va tombar per mirar en Tom Robinson, com per significar-li que allò no s’ho esperaven.

—… tenia cops als braços, i em va ensenyar el coll. Tenia marques de dits molt clares a la gargamella…

—Tot al voltant del coll? També al clatell?

—Diria que sí, que eren tot al voltant, senyor Finch.

—N’està segur?

—Sí; té el coll petit; qualsevol l’hi hauria pogut engrapar amb una…

—Tingui la bondat de limitar-se a respondre sí o no, xèrif —va dir l’Atticus en to eixut, i el senyor Tate va callar.

L’Atticus es va asseure i va fer un gest al fiscal, que va fer que no amb el cap al jutge. El jutge va fer un gest al senyor Tate, i el senyor Tate es va aixecar tot enravenat i va baixar de la tribuna dels testimonis.

Sota nostre, els caps es van moure, es va sentir un refregar de peus a terra, algunes mares es van canviar els nadons d’espatlla i uns quants nens van sortir de la sala corrents. Els negres que teníem al darrere van dir-se alguna cosa en veu baixa. En Dill va demanar al reverend Sykes què passava, però el reverend Sykes li va dir que no ho sabia. Fins aleshores tot havia sigut molt ensopit: ningú havia aixecat la veu, no hi havia hagut cap discussió entre el fiscal i l’advocat defensor, no hi havia hagut emoció; una gran decepció, pel que semblava, per a tots els presents. L’Atticus es comportava amb cordialitat, com si s’enfrontés a un litigi per un dret de propietat. Amb el seu do per calmar ambients enterbolits, era capaç de fer que un cas de violació fos tan avorrit com un sermó. Em quedava molt lluny la basarda que m’havien causat aquella olor acre de whisky i d’estable, aquells homes sorruts amb ulls de son, aquella veu enrogallada que deia a les fosques: «Senyor Finch… Se n’han anat?». Aquell malson s’havia esvaït amb l’arribada del dia, i segur que tot acabaria bé.

Tot el públic estava tan relaxat com el jutge Taylor, tret d’en Jem. La boca li feia una ganyota que volia ser una mitja rialla, i els ulls li reien, i deia alguna cosa com ara «prova fefaent», cosa que em va convèncer que volia fer l’entès.

—… Robert E. Lee Ewell!

Responent a la veu de tro del secretari, un home menut es va aixecar amb el cap alt i es va acostar a l’estrada, amb el clatell vermell d’haver sigut cridat pel nom. Quan es va tombar per prestar jurament, vam veure que tenia la cara tan vermella com el clatell. També vam veure que no s’assemblava gens al seu cèlebre homònim. De sobre el front li sortia cap amunt un floc de cabells rebels acabats de rentar, i tenia el nas prim, punxegut i lluent; no tenia pràcticament barbeta, sinó que semblava que la tingués encastada al sotabarba.

—… amb l’ajuda de Déu —va remugar.

Totes les poblacions de la mida de Maycomb tenien alguna família com els Ewell. Els alts i baixos de l’economia no modificaven la seva condició; la gent com els Ewell vivien de la caritat del país tant en temps de prosperitat com en el punt més baix d’una depressió. Cap inspector escolar era capaç de fer anar la seva nombrosa progènie a escola; cap inspector de salut era capaç de guarir-los dels defectes congènits i de tota la varietat de cucs i mals propis d’indrets insalubres que els afligien.

Els Ewell de Maycomb vivien més enllà de l’abocador d’escombraries, en una cabanya que havia sigut de negres. Les parets eren de posts de fusta i de planxa ondulada, i el sostre era tot ell un pedaç de pots de llauna aplanats a cops de martell, de tal manera que només per la forma ja se sabia el que eren. La cabanya era de planta quadrada, tenia quatre habitacions diminutes que donaven a un mateix passadís, i estava assentada en equilibri inestable sobre quatre pilons de creta. Les finestres no eren sinó obertures a la paret, que a l’estiu estaven cobertes amb retalls llardosos de filempua perquè no hi entressin els animals i insectes nocius que infestaven l’abocador de Maycomb.

Els animals nocius la passaven més aviat magra, perquè els Ewell feien una repassada a l’abocador cada dia, i el que en treien (i que no era comestible) feia que el terreny que voltava la cabanya semblés l’espai de jocs d’un nen boig: el que volia ser una tanca eren branques d’arbre, pals d’escombra i mànecs d’eines del camp, totes coronades amb cabotes de martell rovellades, travessers de rampí amb les puntes tortes, pales, destrals i aixades, tot entrellaçat amb filferro espinós. Aquesta barricada envoltava un clos de terra on hi havia la desferra d’un Ford T (desmuntat per peces), una cadira de dentista vella, una nevera antiga de fusta i unes quantes andròmines més petites, com ara sabates velles, ràdios atrotinades, marcs de quadre i pots de confitura, entre els quals unes quantes gallines escanyolides furgaven buscant alguna cosa.

Un racó d’aquest clos, però, tenia tot Maycomb admirat. Arrambades a la tanca, fent renglera, hi havia sis palanganes escantonades d’esmalt plenes d’ufanosos geranis de flor vermella, tan ben cuidats com si fossin de la senyora Maudie Atkinson, en el supòsit que la senyora Maudie Atkinson s’hagués dignat a deixar créixer un gerani a casa seva. La gent deia que eren de la Mayella Ewell.

Ningú sabia del cert quanta canalla hi vivia. N’hi havia que deien que eren sis, i n’hi havia que deien que eren nou; en tot cas, sempre que hi passaves hi havia unes quantes cares ronyoses de canalla abocades a les finestres. No s’esqueia que hi passés ningú excepte per Nadal, que era quan les esglésies repartien paneres i quan l’alcalde de Maycomb ens demanava sisplau que col·laboréssim amb l’escombriaire i anéssim a l’abocador a llençar l’arbre i tota la faramalla.

L’Atticus ens hi havia portat l’últim Nadal quan hi va anar per obeir la petició de l’alcalde. De la carretera sortia un camí de terra que passava pel costat de l’abocador i anava fins a un petit veïnat de negres que quedava unes cinc-centes iardes més enllà de casa els Ewell. Per tornar havies de desfer camí fins a la carretera o bé recórrer tot el camí i girar a l’altura del veïnat dels negres. La majoria girava davant dels jardins de les cases dels negres. A la claror del gèlid crepuscle de desembre, les cabanyes es veien polides i acollidores, amb un torterol de fum sortint de la xemeneia i el forat de la porta resplendent del caliu del foc de l’interior. T’arribaven unes flaires delicioses: de pollastre, de cansalada fina com l’aire del capvespre. En Jem i jo vam ensumar que hi rostien esquirol, però s’havia de tenir un nas expert d’home de camp com el que tenia l’Atticus per identificar l’olor d’opòssum i la de conill, unes olors que van desaparèixer quan tornant vam passar per davant de casa els Ewell.

L’única cosa que l’homenet de la tribuna dels testimonis tenia d’avantatge sobre els seus veïns de més a prop era que, si es rentava amb sabó de lleixiu i aigua ben calenta, la pell li quedava blanca.

—Vostè és el senyor Robert Ewell? —li va demanar el senyor Gilmer.

—Així em dic, mestre —va dir el testimoni.

El senyor Gilmer va redreçar l’esquena, sobtat pel tractament, i em va fer pena. Potser ara és el moment perquè faci una observació. He sentit dir que els fills dels advocats, quan veuen els seus pares en ple debat en un judici, ho fan en una disposició d’ànim equivocada, perquè es pensen que l’advocat de la part contrària és un enemic personal del seu pare. Això els ho fa passar-s’ho malament, i queden parats quan veuen, a la primera pausa, que el pare surt de la sala amigablement en companyia del seu antagonista. Això a en Jem i a mi no ens passava. No ens va colpir mai veure que el nostre pare guanyava o perdia. Em sap greu no poder dramatitzar aquest aspecte de la descripció, perquè faltaria a la veritat si ho fes. Sí que percebíem, però, quan la discussió es tornava agra i deixava de ser merament professional, però això ho sabíem de veure actuar altres advocats. Jo no havia sentit mai l’Atticus alçant la veu, excepte un dia que parlava a una senyora sorda. El senyor Gilmer feia la seva feina igual que l’Atticus. A més a més, el senyor Ewell era un testimoni del senyor Gilmer, i no tenia cap motiu per faltar-li al respecte.

—Vostè és el pare de la Mayella Ewell? —va ser la pregunta següent.

—Ni que no ho fos no hi podria fer res, perquè sa mare és morta —va ser la resposta.

El jutge Taylor es va regirar al seient. Va fer girar la cadira giratòria i va mirar el testimoni amb aire benèvol:

—Vostè és el pare de la Mayella Ewell? —li va demanar, en un to que va aturar de cop el cor de rialles de sota nostre.

—Sí senyor —va dir el senyor Ewell amb aire submís.

El jutge Taylor va continuar parlant en to bondadós:

—És la primera vegada que assisteix a un judici? No recordo haver-lo vist aquí mai. —El testimoni va afirmar amb el cap, i ell va recalcar—: Que una cosa quedi clara: no vull tornar a sentir cap més comentari escabrós de cap mena per part de ningú en aquesta sala mentre presideixo la vista. Queda entès?

El senyor Ewell va assentir amb el cap, però jo diria que sense haver entès res. El jutge Taylor va sospirar i va dir:

—Pot continuar, senyor Gilmer.

—Gràcies, senyor jutge. Senyor Ewell, ens podria dir amb les seves pròpies paraules què va passar el vespre del dia 21 de novembre, sisplau?

En Jem va fer una mitja rialla i es va tirar els cabells enrere. «Les seves pròpies paraules» era una fórmula característica del senyor Gilmer. Sovint pensàvem quines altres paraules temia el senyor Gilmer que el seu testimoni pogués utilitzar.

—Doncs el vespre del 21 de novembre jo tornava del bosc amb una mica de llenya menuda i quan arribava a la tanca vaig sentir la Mayella dintre casa xisclant com un garrí…

El jutge Taylor va mirar el testimoni amb els ulls encesos, però devia arribar a la conclusió que el comentari havia sigut sense mala fe perquè se li van tornar a apagar.

—Quina hora era, senyor Ewell?

—Fosquejava. Doncs això, la Mayella xisclava com si li arrenquessin la pell a tires… —Una altra llambregada procedent de l’estrada va fer callar el senyor Ewell.

—Diu que xisclava? —va dir el senyor Gilmer.

El senyor Ewell va mirar indecís el jutge.

—Doncs com que la Mayella feia tot aquell escàndol, vaig deixar la llenya i hi vaig anar corrent tan de pressa com vaig poguer, però em vaig enredar amb la tanca i quan me’n vaig desenredar vaig córrer cap a la finestra i vaig veure… —La cara del senyor Ewell encara es va tornar més vermella que abans. Es va aixecar, i va assenyalar en Tom Robinson amb el dit—. Vaig veure aquest negre de merda tirant-se la meva filla!

Els judicis que presidia el jutge Taylor acostumaven a ser tan plàcids que rara vegada havia de recórrer al martell, però aquesta vegada es va haver de passar cinc minuts de rellotge picant. L’Atticus estava dret a l’estrada dient-li alguna cosa, mentre que el senyor Heck Tate, com a primera autoritat policial del comtat, estava plantat al passadís central clavant crits a la sala plena de gent. Darrere nostre hi havia una remor sorda de disgust procedent del públic de color.

El reverend Sykes es va inclinar cap a en Dill i cap a mi i va picar en Jem al colze.

—Senyor Jem —va dir—, valdria més que s’emportés la senyoreta Jean Louise cap a casa. Em sent, senyor Jem?

En Jem va girar el cap.

—Scout, vés-te’n cap a casa. Dill, aneu cap a casa tu i l’Scout.

—Obliga-m’hi —li vaig dir, recordant aquell tracte que en bona hora ens havia proposat l’Atticus.

En Jem em va clavar una mala mirada, i va dir al reverend Sykes:

—No pateixi, reverend, segur que no ho entén.

Vaig sentir-me ultratjada.

—Ho entenc quasi tot perfectament. Entenc tot el que entens tu.

—Va, calla. No ho entén, reverend; encara no té nou anys.

El reverend Sykes ens mirava amb ulls neguitosos.

—El senyor Finch, sap que són aquí? Això no és una cosa perquè la vegi la senyoreta Jean Louise ni cap de vostès dos.

En Jem va remenar el cap.

—De tan lluny no ens pot veure. No pateixi, reverend.

Jo sabia que en Jem se sortiria amb la seva, perquè sabia que no tenia intenció de perdre’s allò per res del món. De moment, en Dill i jo podíem estar tranquils; però només de moment, perquè l’Atticus sí que ens podia veure des d’on era si mirava.

Mentre el jutge Taylor picava amb el martell, el senyor Ewell seia amb aire altiu a la cadira dels testimonis, contemplant el resultat de les seves paraules. Amb una sola frase havia transformat una colla de plàcides famílies endiumenjades en una multitud irritada i bulliciosa que de mica en mica es va anar apaivagant amb uns cops de martell que també anaven minvant, fins que l’únic so que es va sentir va ser el d’un llapis que repicava sobre la taula de l’estrada.

Un cop va tenir la sala dominada novament, el jutge Taylor es va repenjar al respatller de la cadira. Semblava cansat de cop i volta; començava a ser gran, i vaig pensar en allò que l’Atticus havia dit, que la senyora Taylor i ell no es feien gaires petons, i que devia acostar-se als setanta anys.

—Se m’ha demanat —va dir el jutge Taylor— que el públic abandonés la sala, o que com a mínim l’abandonessin dones i nens, però de moment he decidit desatendre la petició. La gent té el dret de veure i de sentir allò que vol, i de fer-ho veure i sentir als seus fills, però vull deixar una cosa clara: veureu i sentireu el que voleu, però en silenci, i si no, abandonareu la sala; però no l’abandonareu fins que no haureu passat tots un per un davant meu acusats de desacatament a l’autoritat. Senyor Ewell, li prego que mantingui el seu testimoniatge dintre els límits de la correcció verbal. Pot continuar, senyor Gilmer.

El senyor Ewell em feia pensar en un sordmut. Estava convençuda que no havia sentit mai les paraules que el jutge Taylor li acabava d’adreçar —vaig veure que movia els llavis en silenci mentre les escoltava—, però va fer cara d’haver-ne copsat tot el significat. L’aire altiu li va desaparèixer i el va substituir per una expressió servil i seriosa, però amb això no va enganyar el jutge Taylor, que no li va treure els ulls de sobre durant tota l’estona que el va tenir a l’estrada, com si el reptés a fer-ne alguna altra.

El senyor Gilmer i l’Atticus es van entremirar. L’Atticus tornava a estar assegut, repenjant la galta sobre el puny, i no li vèiem la cara. El senyor Gilmer semblava fora de si. Una pregunta del jutge Taylor el va calmar:

—Senyor Ewell, va veure que l’acusat tingués relacions sexuals amb la seva filla?

—Sí, sí que ho vaig veure.

El públic va continuar en silenci, però l’acusat va dir alguna cosa. L’Atticus se li va adreçar en veu baixa, i en Tom Robinson va callar.

—Diu que es va acostar a la finestra, oi? —li va demanar el senyor Gilmer.

—Sí senyor.

—Quina distància hi ha fins a terra?

—Uns tres peus.

—Veia bé tota l’habitació?

—Sí senyor.

—Com es veia l’habitació?

—De cap per avall, com si hi hagués hagut una baralla.

—Què va fer quan va veure l’acusat?

—Doncs donar la volta a la casa per entrar per la porta, però ell en va sortir corrents just abans que hi arribés. Vaig veure qui era perfectament. Però patia per la Mayella i no el vaig empaitar. Vaig córrer cap a dintre casa, i la vaig trobar estesa a terra bramant…

—I aleshores, què va fer?

—Doncs córrer a buscar en Tate. Sabia perfectament qui era aquell negre, i que vivia al catau de negres del costat de casa, perquè passava per davant de casa cada dia. Senyor jutge, fa quinze anys que demano al comtat que netegin aquell catau, que és perillós tindre’ls allà al costat i que a més a més em fan baixar de valor la finca…

—Gràcies, senyor Ewell —va afanyar-se a dir el senyor Gilmer.

El testimoni va baixar a corre-cuita de l’estrada però va topar de cara amb l’Atticus, que s’havia aixecat per interrogar-lo. El jutge Taylor va permetre que la sala fes una riallada.

—Un moment, sisplau —li va dir l’Atticus amb afabilitat—. Em permet que li faci un parell de preguntes?

El senyor Ewell va tornar a la cadira dels testimonis, s’hi va acomodar i es va quedar observant l’Atticus amb recel, una expressió corrent en els testimonis del comtat de Maycomb quan són davant de l’advocat de la part contrària.

—Senyor Ewell —va començar l’Atticus—, veig que aquell vespre va córrer molt. Diu que va córrer cap a la casa, que va córrer cap a la finestra, que va córrer cap a dintre casa, que va córrer a veure la Mayella, que va córrer a buscar el senyor Tate. Tant com va córrer, no va córrer a buscar cap metge?

—No calia. Ja havia vist què havia passat.

—Tot i així hi ha una cosa que no entenc —va dir l’Atticus—. No patia per l’estat de la Mayella?

—És clar que sí —va dir el senyor Ewell—. Havia vist qui ho havia fet.

—No, em refereixo al seu estat físic. No va pensar que la naturalesa de les lesions exigia una atenció mèdica immediata?

—Com?

—No va pensar que l’havia de veure un metge immediatament?

El testimoni va respondre que no li havia passat pel cap, que en sa vida havia cridat mai cap metge per a ningú de la família, i que si ho hagués fet hauria hagut de pagar cinc dòlars.

—Ha acabat? —va demanar.

—Encara no —va dir l’Atticus, sense immutar-se—. Senyor Ewell, ha sentit el testimoni del xèrif, oi?

—Què vol dir?

—Era a la sala quan el senyor Heck Tate ha declarat, oi? Ha sentit tot el que ha dit, oi?

El senyor Ewell va considerar la pregunta detingudament, i va semblar que arribava a la conclusió que era una pregunta inofensiva.

—Sí —va dir.

—Coincideix amb la descripció que ha fet de les lesions de la Mayella?

—Què vol dir?

L’Atticus va mirar cap al senyor Gilmer i va somriure. El senyor Ewell semblava decidit a complicar el dia a la defensa.

—El senyor Tate ha declarat que tenia l’ull dret de vellut, que l’havien pegat al…

—Ah —va dir el testimoni—. Sí, estic d’acord amb tot el que ha dit en Tate.

—Segur? —li va demanar l’Atticus amb veu melosa—. Només volia sortir de dubtes.

Va acostar-se al taquígraf, li va dir alguna cosa, i el taquígraf ens va obsequiar durant una estona amb la lectura del testimoniatge del senyor Tate, en el to d’aquell qui llegeix les cotitzacions de la borsa:

—«… quin ull l’esquerre ai sí té raó era el seu ull dret senyor Finch me’n recordo que tenia inflat…». —Va passar pàgina—. «El costat dret de la cara xèrif tindria la bondat de repetir el que ha dit he dit que era el seu ull dret…».

—Gràcies, Bert —va dir l’Atticus—. Ho acaba de sentir una altra vegada, senyor Ewell. Té res a afegir-hi? Coincideix amb el xèrif?

—Sí, estic d’acord amb en Tate. Tenia l’ull de vellut i havia rebut una bona pallissa.

El senyor Ewell semblava haver oblidat la humiliació que li havien infligit feia un moment des de l’estrada. Es notava que considerava l’Atticus un adversari fàcil. Semblava que s’hagués tornat a envalentonar; tenia el pit bombat, i tornava a semblar un gall de panses. Vaig pensar que a la següent pregunta de l’Atticus li saltarien els botons de la camisa.

—Senyor Ewell, sap llegir i escriure?

El senyor Gilmer va intervenir.

—Protesto —va dir—. No veig quina relació pot tenir amb el cas la competència del testimoni en lectura i escriptura; ho considero una pregunta improcedent.

El jutge Taylor va anar per parlar, però l’Atticus va dir:

—Senyor jutge, si em permet fer aquesta pregunta juntament amb una altra ho entendrà.

—D’acord —va dir el jutge Taylor—; però espero que ens ho faci entendre, Atticus. Protesta denegada.

El senyor Gilmer semblava tan encuriosit com tots nosaltres pel que feia a la relació del nivell educatiu del senyor Ewell respecte al cas.

—Repetiré la pregunta —va dir l’Atticus—. Sap llegir i escriure?

—És clar que en sé.

—Podria escriure’ns el seu nom i ensenyar-nos-ho?

—És clar. Com es pensa que firmo el taló del subsidi?

El senyor Ewell es començava a fer simpàtic als seus conciutadans. Els murmuris i les rialletes que sentíem a sota segurament tenien a veure amb la seva fama de murri.

Vaig començar a posar-me nerviosa. Semblava que l’Atticus sabia el que feia, però ja tenia la sensació que anava a les palpentes. En un interrogatori no facis mai de la vida una pregunta de la qual no sàpigues prèviament la resposta: era un principi que havia assimilat juntament amb les meves primeres farinetes. Si ho fas, és fàcil que et donin una resposta que no volies, una resposta que et pot esguerrar el cas.

L’Atticus va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana. En va treure un sobre, i tot seguit va agafar l’estilogràfica que tenia subjecta a la butxaca de pit de l’armilla. Va sacsejar una mica l’estilogràfica, i tot seguit la va allargar al testimoni juntament amb el sobre.

—Ens podria escriure el seu nom? —li va demanar—. Ben clar, perquè el jurat pugui veure com ho fa.

El senyor Ewell va escriure al revers del sobre, i quan va aixecar el cap tot cofoi va veure el jutge Taylor observant-lo com si es tractés una gardènia olorosa que hagués florit a la cadira dels testimonis, i el senyor Gilmer mig incorporat darrere la seva taula. Tot el jurat l’observava; un dels membres del jurat estava inclinat endavant amb les mans a la barana.

—Què troben tan interessant? —va demanar.

—És esquerrà, senyor Ewell —va dir el jutge Taylor.

El senyor Ewell es va girar irritat cap al jutge i va dir que no veia que ser esquerrà fos res dolent, que era una persona decent i que l’Atticus Finch el volia posar en evidència. Els advocats trafiques com l’Atticus Finch sempre volien posar-lo en evidència amb les seves trafiques. Ell els havia explicat el que va passar, i ho repetiria tantes vegades com calgués. I va ser així mateix, perquè res del que l’Atticus li va demanar a continuació va alterar gens el seu relat: que havia mirat per la finestra, que havia fet fugir el negre i que havia corregut a buscar el xèrif. Finalment l’Atticus li va dir que no tenia més preguntes per fer-li.

El senyor Gilmer encara n’hi va fer una.

—Sobre això que escriu amb l’esquerra, senyor Ewell, és ambidextre?

—No, i ara; faig servir tant una mà com l’altra. Tant una mà com l’altra —va afegir, donant una mala mirada a la taula de la defensa.

Semblava que a en Jem li hagués agafat un tic. Picava fluix el passamà de la barana amb la mà, i una vegada va dir en veu baixa:

—Ja el tenim.

Jo no ho veia així. L’Atticus intentava demostrar, diria jo, que el senyor Ewell podia haver pegat a la Mayella. Fins aquí hi arribava. Si tenia l’ull dret de vellut i havia rebut cops sobretot al costat dret de la cara, tot semblava indicar que ho havia fet una persona esquerrana. En Sherlock Holmes i en Jem Finch hi haurien coincidit. Però també podia ser que en Tom Robinson fos esquerrà. Igual que havia fet el senyor Heck Tate, em vaig imaginar una persona davant meu, vaig fer una ràpida figuració mental i vaig arribar a la conclusió que devia haver-la agafat amb la mà dreta i li devia haver pegat amb l’esquerra. Vaig observar-lo. Ens donava l’esquena, però vaig veure-li l’amplada de les espatlles i del coll. Podia molt ben ser que ho hagués fet. Em vaig imaginar que en Jem ja cantava victòria.