7

En Jem va passar una setmana ensopit i callat. Tal com l’Atticus m’havia aconsellat una vegada que fes, vaig intentar posar-me al lloc d’en Jem, i vaig arribar a la conclusió que, si hagués anat tota sola a casa els Radley a les dues de la matinada, m’haurien enterrat l’endemà a la tarda. Vaig decidir deixar en Jem tranquil, doncs, i no atabalar-lo.

Va començar l’escola. Segon era tan dolent com primer, si no pitjor: et continuaven ensenyant cartolines i no et deixaven ni llegir ni escriure. Els avenços que la senyoreta Caroline feia a la classe del costat es podien mesurar per la freqüència de les rialles; tot i així, la majoria de la classe de l’any passat repetia primer i l’ajudaven a mantenir l’ordre. L’única cosa bona de segon va ser que aquell any acabava a la mateixa hora que en Jem i acostumàvem a tornar junts cap a casa a les tres.

Una tarda, mentre travessàvem el pati de l’escola anant cap a casa, en Jem va dir de cop i volta:

—Hi ha una cosa que no t’he explicat.

Com que era la primera frase sencera que deia des de feia dies, vaig mostrar-m’hi interessada:

—De què?

—D’aquella nit.

—No me n’has dit res, d’aquella nit —li vaig dir.

En Jem va desconsiderar les meves paraules amb el gest d’aquell qui s’espolsa un núvol de mosquits. Va quedar un moment callat, i al final va dir:

—Quan vaig tornar a buscar els pantalons… Quan me’ls vaig treure, com que no em sortien, van quedar tots rebregats. Però quan vaig tornar… —En Jem va respirar fondo—. Quan vaig tornar, estaven plegats sobre la tanca, com si m’esperessin…

—Sobre la tanca?

—I encara una altra cosa… —La veu li va agafar un to categòric—. Ja t’ho ensenyaré a casa. Els havien sargit. No com els sargiria una senyora, sinó més aviat com els hauria sargit jo, de mala manera. És com si…

—… com si algú sabés que tornaries a buscar-los.

En Jem va tenir una esgarrifança.

—És com si algú m’hagués llegit el pensament, com si algú sabés el que faria. Però ningú pot saber què faré si no és que em coneix molt bé, no, Scout?

Més que una pregunta va ser una súplica. Jo el vaig tranquil·litzar:

—Ningú pot saber què faràs si no viu a casa amb tu, i encara així, hi ha vegades que no ho sé ni jo.

En aquell moment passàvem pel costat del nostre arbre. Al forat hi havia un cabdell de cordill.

—No l’agafis, Jem —li vaig dir—. Aquí algú hi amaga les seves coses.

—No ho crec, Scout.

—Que sí! Segur que algú com en Walter Cunningham ve aquí cada dia a l’hora del pati per amagar-hi les seves coses, i nosaltres hi passem i les hi agafem. Fem una cosa: estiguem un parell de dies sense tocar-ho, i si aleshores encara hi és, l’agafem. D’acord?

—Potser tens raó —va dir en Jem—. Deu ser l’amagatall secret d’algun nen, que hi amaga les seves coses perquè no les hi trobin nens més grans. El fet és que només hi hem trobat coses quan hi ha escola.

—Sí —vaig dir jo—, però per aquí a l’estiu no hi passem mai.

Vam arribar a casa. L’endemà al matí el cordill era al mateix lloc. Com que l’endemà no l’altre continuava sent-hi, en Jem se’l va apropiar. A partir d’aquell dia, tot el que trobàvem al forat de l’arbre ho consideràvem propietat nostra.

Segon era un avorriment, però en Jem em va assegurar que com més gran et feies més bé estava l’escola; que a ell li havia passat igual, i que fins a sisè no havia començat a aprendre alguna cosa de profit. Sisè li havia agradat des de bon començament. Va viure una breu «època egípcia» que em va desconcertar, perquè moltes estones provava de caminar de perfil, avançant un braç i deixant l’altre enrere i posant un peu darrere l’altre. Afirmava que els egipcis caminaven d’aquella manera; jo li vaig dir que si allò era veritat no entenia com podien fer res, però en Jem em va respondre que havien reeixit en empreses molt més grans que no pas nosaltres, que havien inventat el paper higiènic i l’embalsamament indefinit, de manera que, què seríem avui dia sense ells? L’Atticus es va limitar a dir-me que a la vida convenia saber destriar el gra de la palla.

Al sud d’Alabama les estacions no estan gaire marcades: l’estiu llisca insensiblement cap a la tardor, i a vegades la tardor no ve seguida de l’hivern sinó que es transforma en una primavera de pocs dies que acaba desembocant en un nou estiu. La tardor d’aquell any va ser llarga, i feia tan poca fresca que amb una jaqueta prima passaves. Una tarda temperada d’octubre que en Jem i jo fèiem la nostra ruta habitual, el forat de l’arbre ens va tornar a fer parar. Aquella vegada hi havia una cosa blanca.

En Jem em va cedir el privilegi, i en vaig treure dues petites talles de sabó. Eren dues figures, una d’un nen i l’altra amb un vestidet rudimentari.

Abans de raonar entre mi que la màgia negra no existia, vaig deixar anar un xisclet i les vaig tirar lluny.

En Jem les va collir.

—Què t’ha agafat? —em va renyar mentre fregava les figures per treure’ls la terra roja que se’ls havia adherit—. Són molt ben fetes; no n’havia vist mai de tan ben fetes.

Me les va allargar. Eren dues miniatures quasi perfectes d’un nen i una nena. El nen portava pantalons curts, i tenia una grenya de sabó que li baixava fins a les celles. Vaig aixecar els ulls i vaig mirar en Jem: un floc de cabells castanys en el qual no m’havia fixat mai li queia endavant des de l’arrel de la clenxa.

En Jem va mirar primer la figura de la nena i després a mi. La figura de la nena portava serrell. Jo també.

—Som nosaltres —va dir en Jem.

—Qui creus que les deu haver fet?

—Qui coneixem del veïnat que sàpiga tallar? —va demanar.

—El senyor Avery.

—El senyor Avery juga amb la navalla. Vull dir esculpir.

El senyor Avery gastava un tió petit cada setmana, que reduïa fins a convertir-lo en un escuradents que es ficava a la boca.

—I el pretendent de la senyoreta Stephanie Crawford? —vaig dir.

—Ell sí que esculpeix, però viu al camp. Segur que no s’hi ha fixat mai, en nosaltres.

—Potser quan és al porxo no mira la senyoreta Stephanie, sinó a nosaltres. Jo ho faria, si fos ell.

En Jem se’m va quedar mirant tanta estona seguida que li vaig haver de demanar què li passava, però es va limitar a respondre’m «No res, Scout». Quan vam arribar a casa, en Jem va desar les figures al seu bagul.

Menys de dues setmanes més tard vam trobar un paquet de xiclets sencer, que ens vam prendre molt de gust tant jo com en Jem, que semblava haver oblidat el fet que tot allò que procedia de casa els Radley era verinós.

La setmana següent, al forat de l’arbre hi havia una medalla desllustrada. En Jem la va ensenyar a l’Atticus, que va dir que era un premi d’un concurs d’ortografia, perquè a les escoles del comtat es feien concursos d’ortografia abans que nasquéssim nosaltres i concedien medalles com aquella als guanyadors. L’Atticus va dir que devia haver-la perdut algú, i ens va demanar si ja havíem donat veus. Jo vaig voler explicar on l’havíem trobat, però en Jem em va clavar una coça. En Jem va demanar a l’Atticus si recordava ningú que n’hagués guanyat alguna, i l’Atticus li va dir que no.

El tresor més gran va aparèixer al cap de quatre dies. Era un rellotge de butxaca espatllat amb una cadena que tenia una navalla d’alumini.

—Creus que és d’or blanc, Jem?

—No ho sé. L’hi ensenyaré a l’Atticus.

L’Atticus va dir que si fos nou valdria cap a deu dòlars, amb cadena i navalla incloses.

—Que l’heu canviat amb algú a escola? —va demanar.

—No, i ara! —En Jem es va treure el rellotge de l’avi que l’Atticus li deixava portar una vegada a la setmana si el tractava bé. Els dies que portava el rellotge en Jem vigilava molt—. Si no et sap greu, Atticus, m’estimo més portar aquest. Potser el podré reparar.

Ara que el rellotge de l’avi ja no li resultava cap novetat, sinó més aviat una càrrega feixuga, en Jem havia deixat de sentir la necessitat de mirar l’hora cada cinc minuts.

Va fer una reparació a consciència, perquè només es va descuidar de tornar-hi a ficar una molla i dues peces molt petites, però el rellotge no es va engegar.

—Res —va sospirar—, no vol funcionar. Scout…

—Mana…

—Tu creus que hauríem d’escriure una carta a la persona que ens deixa totes aquestes coses?

—Seria un detall, Jem; li podríem donar les gràcies… Què et passa?

En Jem sacsejava el cap tapant-se les orelles.

—No ho entenc, no ho entenc… Scout, no sé per què… —Va mirar cap a la sala—. Potser l’hi hauria de dir a l’Atticus… No, valdrà més que no.

—Vols que l’hi digui jo?

—No, Scout, no. Scout…

—Què mana…

S’havia passat tota la tarda sense acabar de decidir-se a explicar-me una cosa; de cop se li il·luminava la cara i s’inclinava cap a mi, i de cop s’hi repensava. Ara s’hi va tornar a repensar.

—Res, res.

—Va, escrivim-li una carta.

Vaig posar-li al davant un bloc de notes i un llapis.

—Va, sí. Benvolgut senyor…

—Com saps que és un home? Estic convençuda que és la senyora Maudie; fa dies que ho penso.

—Apa; la senyora Maudie no menja xiclets… —A en Jem se li va escapar el riure—. A vegades parla d’una manera molt divertida. Un dia la vaig convidar a un xiclet i em va dir que no gràcies, que els xiclets se li enganxaven al paladar i no podia articular —va dir en Jem, triant les paraules—. Eh quina gràcia?

—Sí, a vegades fa gràcia com parla. Però segur que el rellotge i la cadena no són seus.

—Benvolgut senyor —va dir en Jem—, li donem les gràcies pels… No; li donem les gràcies per tot el que ha deixat a l’arbre per a nosaltres. Molt atentament, Jeremy Atticus Finch.

—Si firmes així no sabrà qui ets, Jem.

En Jem va esborrar el seu nom i va escriure «Jem Finch». Jo vaig firmar «Jean Louise Finch» a sota. En Jem va ficar el full en un sobre.

L’endemà al matí, quan anàvem a escola, en Jem em va deixar enrere i va anar fins a l’arbre amb una correguda. Quan va aixecar la vista cap al forat de l’arbre el tenia de cara, i vaig veure que quedava blanc.

—Scout!

Vaig córrer cap a ell.

Algú havia omplert el forat amb ciment.

—Va, no ploris, Scout… Va, no ploris; no passa res —em va anar dient en veu baixa durant tot el camí cap a l’escola.

Quan vam tornar a casa per dinar en Jem va menjar amb una esgarrapada, va córrer cap al porxo i es va quedar plantat a l’escala. Jo el vaig imitar.

—Encara no ha passat —em va dir.

L’endemà en Jem va tornar a apostar-se a l’escala, i aquesta vegada va tenir sort.

—Bon dia, senyor Nathan —va dir.

—Bon dia, Jem; bon dia, Scout —va dir el senyor Radley, tot passant.

—Senyor Radley… —va dir en Jem.

El senyor Radley es va tombar.

—Senyor Radley… Daixò… És vostè qui ha posat ciment al forat d’aquell arbre d’allà baix?

—Sí —va dir el senyor Radley—. L’he tapat.

—I, per què l’ha tapat?

—Perquè l’arbre s’estava morint. Quan els arbres es posen malalts els has de tapar els forats. No ho sabies, això, Jem?

En Jem no en va tornar a parlar fins cap al tard. Quan vam passar pel costat de l’arbre va donar un copet al ciment amb expressió meditabunda i va continuar caminant amb aire ensopit. Em va semblar que li començava a venir una ratxa de mal humor, i vaig decidir no empipar-lo.

Tal com fèiem sempre, al vespre vam sortir a rebre l’Atticus quan tornava de la feina. Quan pujàvem l’escala de casa, en Jem li va dir:

—Veus aquell arbre d’allà baix, Atticus?

—Quin arbre, fill?

—Aquell que hi ha a la cantonada de casa els Radley anant cap a l’escola.

—Sí. Què?

—S’està morint?

—No, fill; jo diria que no. Mira-li les fulles; en té moltes, i totes verdes, sense cap taca marró…

—Tu no creus que estigui ni tan sols malalt?

—Aquest arbre està tan sa com tu, Jem. Per què ho dius?

—El senyor Radley ha dit que s’estava morint.

—Potser sí. Segur que el senyor Radley hi entén més en arbres que nosaltres.

L’Atticus ens va deixar al porxo. En Jem es va repenjar en una columna i s’hi va començar a refregar l’esquena.

—Que tens picor, Jem? —Li vaig demanar tan educadament com vaig saber, però no em va respondre—. Va, Jem, entrem —li vaig dir.

—Vinc de seguida.

Es va quedar a fora fins que es va haver fet fosc, i jo el vaig esperar. Quan va entrar a casa vaig veure que havia plorat; tenia la cara bruta de llàgrimes, però vaig trobar estrany no haver-lo sentit.