19

En Thomas Robinson va anar cap a l’estrada, es va posar la mà sota el braç esquerre i se’l va aixecar. Va col·locar-lo sobre la Bíblia, i la mà esquerra li va quedar inerta, com si fos de goma, damunt la tapa negra. En el moment que alçava la mà dreta, la mà morta li va lliscar de sobre la Bíblia i va picar contra la taula del secretari. Va fer acció de tornar-hi, però el jutge Taylor va remugar:

—Així ja val, Tom.

En Tom va prestar jurament i es va asseure a la cadira dels testimonis. L’Atticus va afanyar-se a fer-li declarar el següent:

En Tom tenia 25 anys, era casat i tenia tres fills, i anteriorment havia tingut problemes amb la llei: se l’havia condemnat a trenta dies per escàndol públic.

—Devia ser un bon escàndol —va dir l’Atticus—. Per què va ser?

—Em vaig barallar amb un home que em va volguer apunyalar.

—I, va arribar a apunyalar-te?

—Sí senyor, però no em va fer mal. Perquè és clar, jo… —va dir en Tom, aixecant l’espatlla esquerra.

—És clar —va dir l’Atticus—. Us van condemnar a tots dos?

—Sí senyor, i jo vaig anar a la presó perquè no vaig poguer pagar la fiança. Ell sí que la va pagar.

En Dill es va inclinar per davant meu i va demanar a en Jem què pretenia l’Atticus. En Jem va dir que l’Atticus volia demostrar al jurat que en Tom no s’havia d’amagar de res.

—Coneixies la Mayella Violet Ewell? —li va demanar l’Atticus.

—Sí senyor, havia de passar per davant de casa seva cada dia anant i tornant del camp.

—Quin camp?

—Faig de bracer per al senyor Link Deas.

—I pel novembre, collies cotó?

—No senyor; a la tardor i a l’hivern li cuido el jardí. Treballo quasi tot l’any per ell, perquè té moltes nogueres i molta atra cosa.

—Dius que havies de passar per davant de casa els Ewell per anar i tornar de la feina. No hi ha cap altre camí per anar-hi?

—No senyor, no que jo sàpiga.

—Tom, ella et dirigia la paraula normalment?

—Sí senyor, i tant; jo sempre em treia el barret, i un dia ella em va demanar que entrés al pati perquè li estellés un asmari.

—Quan t’ho va demanar, que li estellessis…, l’asmari?

—Ui; va ser la primavera passada, senyor Finch. Me n’enrecordo perquè era època de fer llenya i jo portava una aixada. Jo li vaig dir que només tenia aquella aixada, i ella em va dir que tenia una destral. Va deixar-me la destral i li vaig desballestar l’asmari. Ella em va dir: «Què voldràs que et pagui? Cinc centaus?». I jo li vaig dir: «No m’ha de pagar res». I me’n vaig anar cap a casa. Això va ser la primavera passada, senyor Finch, fa més d’un any.

—Hi has tornat, després?

—Sí senyor.

—Quan?

—Tot sovint.

El jutge Taylor va allargar la mà instintivament cap al martell, però la va deixar caure. La remor de sota nostre es va apagar sense la seva intervenció.

—En quines circumstàncies?

—Com vol dir, senyor Finch?

—Per què entraves al pati de casa seva tot sovint?

En Tom Robinson va deixar d’arrufar el front.

—Perquè ella em cridava. Cada vegada que hi passava tenia algun encàrrec per fer-me, com que li estellés llenya o li carretegés aigua. Regava aquelles seves flors vermelles cada dia…

—I, et pagava per la feina?

—No senyor; després d’aquell dia dels cinc centaus no es va tornar a oferir a pagar-me res. Jo l’hi feia de gust, perquè no semblava que ni el senyor Ewell ni els nanos l’ajudessin gens, i sabia que no li sobraven els diners.

—On eren els nens?

—Sempre corrien per allà fora. Uns quants em miraven com treballava, em miraven per la finestra.

—La senyoreta Mayella, et parlava?

—Sí senyor, sí que em parlava.

Mentre en Tom Robinson testificava, se’m va acudir que la Mayella Ewell devia ser una de les persones que estaven més soles del món. Encara estava més sola que en Boo Radley, que feia vint-i-cinc anys que no sortia de casa seva. Quan l’Atticus li va demanar si tenia amistats, va semblar que no sabés de què li parlava, i després s’havia pensat que es burlava d’ella. Vaig pensar que era tan desgraciada com aquells nens que en Jem anomenava mestissos: els blancs no la tractaven perquè vivia en una cort de porcs, i els negres no la tractaven perquè era blanca. No podia viure com el senyor Dolphus Raymond, que s’estimava més conviure amb negres, perquè no tenia tota una riba de riu ni era de vella família. Ningú deia, dels Ewell, que «eren fets a la seva». La gent de Maycomb els donava paneres de Nadal, diners de la beneficència i l’esquena. Segurament en Tom Robinson havia sigut l’única persona que l’havia tractat amb amabilitat en tota la seva vida. Però havia dit que havia abusat d’ella, i quan s’havia aixecat se l’havia mirat com si fos immundícia.

—Has anat mai a casa els Ewell…, has posat mai els peus al terreny dels Ewell sense que t’hi convidés un d’ells? —va dir l’Atticus, interrompent les meves reflexions.

—No, senyor Finch, no; mai. No la faria mai, una cosa així.

A vegades l’Atticus deia que una manera de saber si un testimoni mentia o deia la veritat era escoltant-lo més que no pas mirant-lo. Vaig recórrer a aquesta estratègia, i vaig veure que en Tom deia que no tres vegades seguides, però sense alçar la veu i sense fer servir un to gemegós, i me’l vaig creure, tot i els escarafalls. Tenia aire de negre honrat, i un negre honrat no entraria mai al pati de la casa d’algú altre per iniciativa pròpia.

—Tom, què et va passar el vespre del 21 de novembre de l’any passat?

Sota nostre, el públic va respirar fondo en bloc i es va inclinar endavant. Darrere, els negres van fer el mateix.

En Tom era un negre negre com el betum, no d’un negre lluent sinó mat. El blanc dels ulls li brillava al mig de la cara, i quan parlava li entrevèiem la lluïssor de les dents. Si no hagués sigut esguerrat, hauria sigut un tros d’home.

—Senyor Finch —va dir—, aquell vespre jo me’n tornava cap a casa com cada dia, i quan vaig passar per davant de casa els Ewell la senyoreta Mayella era al porxo, tal com ella ha dit. Estava tot molt callat, i no vaig saber per què. Mentre tot passant rumiava per què devia ser, ella em va dir que pugés a ajudar-la un moment. Jo vaig entrar al pati i vaig mirar si hi havia res per estellar però no hi havia res, i ella em diu: «No; m’hauries de fer una feina dintre casa. La porta té malament les frontises i qualsevol dia caurà». Jo li dic: «Té un tornavís, senyoreta Mayella?». Ella em va dir que li semblava que sí. Allavores vaig pujar l’escala i ella em va convidar a passar i vaig entrar i vaig donar un cop d’ull a la porta. I dic: «Senyoreta Mayella, aquesta porta està bé». La vaig obrir i tancar i les frontises estaven bé. Allavores ella va tancar la porta de cop. Vaig tornar a pensar per què estava tot tan callat, i em vaig adonar que no hi havia cap nano, cap ni un, i vaig dir a la senyoreta Mayella: «On són els nanos?».

A en Tom li havia començat a brillar la pell mat, i es va passar la mà per la cara.

—Li dic: «On són els nanos?» —va continuar—, i ella em diu, mig rient, que són tots al poble a comprar gelats. Em diu: «He trigat un any a estalviar set monedes de cinc centaus, però les he estalviat. Són tots al poble».

La causa del malestar d’en Tom no era la xafogor.

—I tu aleshores, què li vas dir, Tom? —li va demanar l’Atticus.

—Li vaig dir una cosa com ara: «Està molt bé, senyoreta Mayella, que s’hagi sabut apanyar per pagà’ls-hi un gelat». I ella va dir: «No trobes?». No devia entendre’m; el que vaig volguer dir va ser que estava molt bé que s’hagués sabut apanyar per estalviar aquells diners, i que hagués tingut aquell detall amb els nanos.

—Ja t’he entès, Tom. Continua —va dir l’Atticus.

—Allavores li vaig dir que aniria tirant, ja que no li podia prestar cap servei, i ella em va dir que sí que podia, i jo li vaig demanar quin, i ella em va dir que m’enfilés en una cadira que hi havia i li agafés una capsa que hi havia al capdamunt de l’asmari.

—No el mateix armari que havies desballestat? —li va demanar l’Atticus.

El testimoni va somriure.

—No, no senyor; un atre. Quasi tan alt com l’habitació. Vaig fer el que em deia, i en el moment d’estirar els braços, ella…, em va abraçar les cames, em va abraçar les cames, senyor Finch. Em va clavar un espant tan gran que vaig saltar de la cadira i la vaig tombar… Va ser l’única cosa, l’únic moble, senyor Finch, que no era al seu lloc en aquella habitació quan me’n vaig anar. Ho juro per Déu.

—Què va passar després que tombessis la cadira?

En Tom Robinson havia emmudit. Va llançar una mirada a l’Atticus, una altra al jurat, i una altra mirada al senyor Underwood, que era a l’altra punta de la sala.

—Tom, has jurat dir tota la veritat. Ho penses explicar?

En Tom es va passar la mà nerviosament pels llavis.

—Què va passar després?

—Respon la pregunta —va dir el jutge Taylor. Un terç del puro havia desaparegut.

—Senyor Finch, vaig saltar de la cadira i quan em vaig tombar ella se’m va tirar a sobre.

—Se’t va tirar a sobre? Com? Amb violència?

—No, no senyor… Em va abraçar. Em va abraçar per la cintura.

Aquesta vegada el martell del jutge Taylor va caure amb un cop sec, i just en el mateix moment es van encendre els llums del sostre de la sala. Encara no s’havia fet fosc, però el sol de tarda havia deixat d’entrar pels finestrals. El jutge Taylor no va trigar a restablir l’ordre.

—I, què va fer més?

El testimoni es va empassar la saliva.

—Es va posar de puntetes i em va fer un petó a la galta. Va dir que no havia fet mai cap petó a un home, i que tant per tant bé podia fer-ho a un negre. Va dir que el que li feia el seu pare no comptava. Va dir: «Ara fes-me un petó tu, negre». Jo li vaig dir: «Deixi-me’n anar, senyoreta Mayella» i em vaig volguer escapar, però ella es va posar davant de la porta i li hauria hagut de clavar una espenta. No li volia fer mal, senyor Finch, i li vaig dir «Deixi’m passar», però just en el moment que ho deia el senyor Ewell va començar a bramar per la finestra.

—Què va dir?

En Tom Robinson es va tornar a empassar la saliva, i va obrir més els ulls.

—Una cosa molt lletja de dir; una cosa massa lletja perquè la sentin tots aquests pares amb els seus nanos…

—Què va dir, Tom? Has de dir al jurat què va dir.

En Tom Robinson va tancar els ulls amb força.

—Va dir: «Et mataré, mala puta».

—I, què més va passar?

—Senyor Finch, me’n vaig anar tan escapat que no sé què més va passar.

—Tom, vas violar la Mayella Ewell?

—No, no senyor.

—Li vas fer cap mal?

—No, no senyor.

—Vas resistir-te a les seves insinuacions?

—Ho vaig procurar, senyor Finch. Ho vaig procurar sense maltractar-la. No volia maltractar-la, no volia clavar-li cap espenta ni res.

Vaig pensar que, a la seva manera, en Tom Robinson tenia tan bones maneres com l’Atticus. Fins que el meu pare no m’ho va explicar més tard, no vaig entendre la subtilesa del dilema d’en Tom: si pegava a una dona blanca era home mort, independentment de les circumstàncies, i per això es va afanyar a fugir, tot i que això equivalia a declarar-se culpable.

—Tom, tornem a parlar del senyor Ewell —va dir l’Atticus—. A tu, et va dir res?

—No, no senyor, res. Potser em va dir alguna cosa, però jo ja no hi era…

—És igual —el va interrompre l’Atticus—. Què li vas sentir dir? A qui parlava?

—Només mirava i parlava a la senyoreta Mayella.

—I aleshores, te’n vas anar corrents?

—Sí senyor.

—Per què te’n vas anar corrents?

—Perquè tenia por.

—I, de què tenies por?

—Si vostè fos un negre com jo, senyor Finch, també n’hauria tingut.

L’Atticus es va asseure. En el moment que el senyor Gilmer es dirigia cap a la tribuna dels testimonis, el senyor Link Deas es va aixecar d’enmig del públic i va dir alt:

—Només vull que tothom sàpiga una cosa. Aquest noi ha treballat per mi vuit anys i no hi he tingut mai cap problema. Cap ni un.

—Faci el favor de callar! —El jutge Taylor va dir això vociferant, amb els ulls ben oberts i la cara congestionada; però, miraculosament, sense que el puro li impedís articular amb claredat—. Link Deas —va bramar—, si hi ha alguna cosa que vulgui dir la podrà dir sota jurament i en el moment que toqui, però fins aleshores el vull fora d’aquesta sala, sent? Fora d’aquesta sala, sent? N’estic fins al capdamunt, d’aquest cas!

El jutge Taylor va traspassar l’Atticus amb la mirada, com si el reptés a obrir la boca, però l’Atticus havia acalat el cap i reia mirant a terra. Vaig recordar una cosa que una vegada ens havia dit sobre el fet que a vegades el jutge Taylor anava més enllà de les seves atribucions amb els seus comentaris ex cathedra, però que hi havia pocs advocats que hi diguessin res. Vaig mirar en Jem, i en Jem va remenar el cap.

—No és el mateix que si s’hagués aixecat un dels membres del jurat per dir alguna cosa —va dir—. Crec que hauria sigut diferent. El senyor Link ha causat una alteració de l’ordre o una cosa així.

El jutge Taylor va dir al taquígraf que suprimís tot el que hagués pogut escriure després de «Si vostè fos un negre com jo, senyor Finch, també n’hauria tingut» i va dir al jurat que no tingués en compte aquella interrupció. Va mirar amb recel cap al passadís central i va esperar, m’imagino, que el senyor Link Deas acabés de sortir. A continuació va dir:

—Endavant, senyor Gilmer.

—Una vegada et van condemnar a trenta dies per escàndol públic, oi, Robinson? —li va demanar el senyor Gilmer.

—Sí senyor.

—Com va quedar aquell negre quan vas haver-lo acabat d’estovar? —li va demanar el senyor Gilmer.

—Ell m’havia pegat, senyor Gilmer.

—Sí, però bé et van declarar culpable, no?

L’Atticus va aixecar el cap.

—Va ser un delicte menor, senyor jutge, i consta en acta.

Em va semblar que feia veu de cansat.

—Que respongui el testimoni, de totes maneres —va dir el jutge Taylor, també amb veu cansada.

—Sí senyor; em van condemnar a trenta dies.

Vaig suposar que el senyor Gilmer pensava dir al jurat que qualsevol persona acusada d’escàndol públic era capaç d’abusar de la Mayella Ewell, i que era per això que ara ho retreia. Coses com aquella ajudaven a fer-ho pensar.

—Robinson, tu deus tenir-hi traça, a estellar armaris i a fer llenya amb una sola mà, oi?

—Sí senyor, Déu n’hi do.

—Creus que ets prou fort per engrapar una dona pel coll i tombar-la a terra?

—No ho he fet mai, això, senyor Gilmer.

—Però, creus que ets prou fort per fer-ho?

—Diria que sí.

—Feia temps que li tenies posat l’ull a sobre, eh, noi?

—No senyor, no me l’havia mirat mai.

—Doncs eres molt amable amb ella, estellant-li tanta llenya i carretejant-li tanta aigua, eh, noi?

—Només volia ajudar-la una mica.

—Molt generós, perquè a casa també tenies feines per fer tornant de treballar, no?

—Sí senyor.

—I, per què no les feies en lloc de les que feies a casa la senyoreta Ewell?

—Les feia tant les unes com les altres.

—Devies anar ben enfeinat. Com és?

—Com és què, senyor Gilmer?

—Com és que et prestaves tan de gust a fer les feines que et deia ella?

En Tom Robinson va vacil·lar, buscant una resposta.

—Em va fer l’efecte que no tenia ningú que l’ajudés, ja ho he dit abans…

—Tot i tenint el senyor Ewell i set nanos a casa?

—Ja li dic que em va fer l’efecte que no l’ajudaven mai gaire…

—Així, tota la llenya i tota la feina que li vas fer, va ser desinteressadament, no?

—Ho vaig fer per ajudar-la, ja l’hi he dit.

El senyor Gilmer va adreçar un somriure trist al jurat.

—Ets molt bona persona, pel que es veu… Vas fer tot això de franc, doncs?

—Sí senyor. Em feia pena, perquè la veia com un escarràs…

—Ella et feia pena a tu? Et feia pena, dius? —El senyor Gilmer es va posar fet una fúria.

El testimoni es va adonar que havia comès un error i es va regirar incòmode a la cadira. Però el mal ja estava fet. La resposta d’en Tom Robinson no va agradar a ningú de sota nostre. El senyor Gilmer va deixar passar una estona perquè acabés de calar en l’ànim dels presents.

—Així, el 21 de novembre vas passar per davant de casa seva —va dir— i ella et va demanar que hi anessis perquè li estellessis un armari.

—No, no senyor.

—Negues que vas passar per davant de casa seva?

—No és com vostè diu; ella em va dir que li fes una feina dintre casa.

—Ella diu que et va demanar que li estellessis un armari. És veritat o no?

—No, no senyor, no és veritat.

—Així, noi, segons tu, ella diu mentida?

L’Atticus s’havia aixecat, però en Tom Robinson no va tenir necessitat d’ell.

—No dic pas que digui mentida, senyor Gilmer; dic que està confosa.

A les deu preguntes següents, per mitjà de les quals el senyor Gilmer va anar repassant la versió que la Mayella havia donat dels fets, la resposta invariable del testimoni va ser que ella estava confosa.

—Així, noi, segons tu, el senyor Ewell no et va fer fora de casa seva?

—No, no senyor, diria que no.

—Què vols dir, que diries que no?

—Vull dir que no hi vaig estar prou perquè tingués temps de fer-me’n fora.

—Ara t’has descobert. Per què te’n vas anar corrents?

—Ja ho he dit: perquè tenia por.

—Si tenies la consciència neta, per què havies de tenir por?

—Ja ho he dit abans; per a un negre és perillós trobar-te ficat en un…, en un embolic com aquest.

—Però tu no t’havies ficat en cap embolic; has declarat que et vas resistir a la senyoreta Ewell. Tanta por tenies que et fes mal que te’n vas anar corrents, forçut com ets?

—No és això; tenia por d’haver d’anar al jutjat com hi sóc ara.

—Por d’anar a la presó? Por d’haver de pagar pel que havies fet?

—No senyor; por d’haver de pagar pel que no he fet.

—No em faltis al respecte, a mi, eh, noi?

—Perdoni, no era la meva intenció.

Això va ser tot el que vaig sentir de les repreguntes del senyor Gilmer, perquè en Jem va fer que m’emportés en Dill. De cop i volta, en Dill havia començat a plorar inconteniblement; primer sense fer soroll, i després amb uns sanglots que van poder sentir unes quantes persones de la galeria. En Jem va dir que si no me n’anava amb ell a les bones m’hi obligaria, i el reverend Sykes va dir que valia més que me n’anés, de manera que me’n vaig anar. Aparentment en Dill havia estat bé tot el dia, content, però em vaig imaginar que encara no devia haver acabat de pair el fet d’haver-se escapat de casa.

—Què tens? —li vaig demanar quan vam haver arribat al primer pis.

En Dill va fer un esforç per refer-se mentre baixàvem l’escalinata. El senyor Link Deas estava assegut tot sol a l’esglaó de dalt de tot.

—Passa res, Scout? —em va demanar quan li passàvem pel costat.

—No, res, senyor Deas —li vaig dir, girant-me—; en Dill, que no es troba bé. —I a en Dill li vaig dir—: Anem sota els arbres. Deus haver tingut un cop de calor.

Vam triar l’alzina més grossa i ens hi vam asseure a sota.

—No el podia aguantar més —va dir en Dill.

—Qui? En Tom?

—No, el senyor Gilmer tractant-lo d’aquella manera, atacant-lo tant…

—És la seva feina, Dill. Home, si no hi hagués fiscals…, tampoc hi hauria advocats defensors, suposo.

En Dill va fer un esbufec de paciència.

—Ja ho sé, això, Scout. Era la manera com ho deia, que m’ha ofès.

—Ho ha de fer així, Dill; està interrogant…

—No interrogava així quan…

—Dill, ells eren testimonis seus.

—Però el teu pare no interrogava així la Mayella i el senyor Ewell quan els ha interrogat. Tota l’estona li estava dient «noi» i se’n burlava, i mirava cap al jurat cada vegada que li responia…

—Home, Dill, al capdavall és un negre.

—Se me’n fum. No està bé, no està bé tractar-los així. Ningú té dret de parlar així a ningú… És ofensiu.

—És la manera de fer del senyor Gilmer. Dill, els tracta a tots així. Encara no l’has vist atacant-ne un de veritat. Ui, quan… Avui fins m’ha semblat que el senyor Gilmer no s’ho prenia gaire a pit. Tots els tracten igual; tots els advocats en general.

—El teu pare no.

—El meu pare no és representatiu, Dill; ell… —Vaig haver de fer un esforç perquè em vingués a la memòria una frase encertada que un dia havia dit la senyora Maudie Atkinson. Al final em va sortir: «És igual al jutjat que al carrer».

—No vull dir això —va dir en Dill.

—Ja sé què vols dir, noi —va dir una veu darrere nostre. Per un moment ens va semblar que sortia del tronc de l’alzina, però era del senyor Dolphus Raymond. Va treure el cap per darrere el tronc i ens va mirar.

—No és que tinguis la pell fina, sinó que t’ofèn, oi?