4

La resta de la meva carrera escolar no va ser més feliç que el primer dia. No va consistir en res més que un «projecte» interminable que de mica en mica va acabar esdevenint una «unitat» en què l’estat d’Alabama va gastar, amb molt bona voluntat però resultat nul, piles de fulls i de pastels per ensenyar-me «dinàmica de grup». El que en Jem anomenava sistema decimal Dewey ja estava implantat a tota l’escola quan vaig acabar el primer curs, de manera que no vaig tenir oportunitat de comparar-lo amb cap altre mètode pedagògic. Només podia mirar el que tenia al voltant: l’Atticus i el meu tiet, que havien estudiat a casa, ho sabien tot; o, si més no, el que l’un no sabia, ho sabia l’altre. A més a més, veia que el meu pare formava part de l’assemblea legislativa des de feia anys i que el reelegien cada vegada sense oposició tot i desconèixer els ensenyaments que les meves mestres consideraven essencials perquè ens convertíssim en bons ciutadans. En Jem, educat en part segons el sistema decimal i en part segons el sistema autoritari tradicional, s’espavilava tan bé tot sol com en grup, però en Jem era un exemple poc representatiu, perquè cap sistema d’instrucció concebut per l’home li hauria fet perdre la fal·lera que tenia pels llibres. Pel que fa a mi, tot el que sabia ho treia de la revista Time i de llegir qualsevol cosa que trobava per casa; però, com que el sistema docent del comtat de Maycomb se’m feia molt carregós i hi avançava amb desgana, no em podia sostreure a la impressió que se m’escatimava alguna cosa. No sabia quina, però no em podia acabar de creure que el que l’estat m’oferia fossin dotze anys d’avorriment mortal.

Al cap d’un temps vaig començar a plegar d’escola mitja hora abans que en Jem, perquè ell s’havia de quedar fins a les tres, i passava per davant de casa els Radley tan de pressa com podia, sense parar de córrer fins que no m’havia refugiat al porxo de casa. Una tarda, mentre corria, vaig entreveure una cosa que em va fer fer el cor fort, mirar a banda i banda i tornar sobre els meus passos.

A tocar de la parcel·la de casa els Radley hi havia dues alzines que treien les arrels cap a la banda de la calçada i l’havien deixat bonyeguda, i en un d’aquests arbres hi havia alguna cosa que m’havia cridat l’atenció.

En una branca, en un forat que em quedava una mica més amunt de l’altura dels ulls, hi havia una làmina de paper de plata que el sol de tarda feia centellejar. Vaig posar-me de puntetes, vaig tornar a donar una llambregada amunt i avall del carrer, vaig ficar la mà al forat i en vaig treure dos xiclets que no tenien el paper de fora.

El primer impuls que vaig tenir va ser ficar-me’ls a la boca tot seguit, però de cop vaig recordar on era. Vaig córrer cap a casa, i un cop al porxo vaig examinar el botí. El xiclet semblava en bon estat. Vaig ensumar-lo: feia bona olor. El vaig llepar i vaig esperar una estona. I com que vaig veure que no em moria, me’ls vaig ficar a la boca: dos Wrigleys de mentol.

Quan en Jem va arribar a casa em va demanar d’on havia tret aquell luxe, i li vaig dir que m’ho havia trobat.

—Les coses que es troben al carrer no es mengen, Scout.

—No eren a terra; eren en un arbre.

En Jem va remugar.

—De debò! —vaig dir jo—. Estaven ficats en aquell arbre d’allà a baix, el primer que trobes venint de l’escola.

—Escup-ho ara mateix!

Vaig escopir-los; ja havien perdut gairebé tot el gust, de totes maneres.

—Els he estat mastegant tota la tarda, i ni m’he mort ni em trobo gens malament.

En Jem va fúmer un cop de peu a terra.

—Que no saps que aquests arbres no s’han ni de tocar? Et poden matar!

—Bé vas tocar un dia la casa, tu!

—Allò era una altra cosa! Va, corre a fer gàrgares, afanya’t!

—No vull; se me n’aniria el gust de la boca.

—Si no ho fas l’hi dic a la Calpurnia!

Per evitar una topada amb la Calpurnia, vaig fer com en Jem em deia. Sense que jo n’arribés a saber el motiu, el meu primer any d’escola havia determinat un gran canvi en la nostra relació; l’esperit tirànic, injust i manefla de la Calpurnia havia quedat reduït a un feble rondineig de desaprovació vaga. Per part meva, hi havia moments que feia grans esforços per no buscar-li les pessigolles.

Faltava poc per l’estiu, i en Jem i jo l’esperàvem amb impaciència. L’estiu era la nostra estació preferida: era quan dormíem en llits plegables a l’eixida de parets de tela mosquitera del darrere, o procuràvem dormir a la cabanya de dalt de l’arbre; era quan menjàvem tot allò que més ens agradava menjar; era quan esclataven mil colors enmig de la terra eixarreïda; però, sobretot, era quan hi havia en Dill.

L’últim dia d’escola les mestres ens van deixar plegar més d’hora i en Jem i jo vam tornar cap a casa junts.

—Suposo que en Dill arribarà demà —vaig dir jo.

—Demà passat, segurament —va dir en Jem—. A Mississipí acaben un dia més tard.

Quan ens acostàvem a les alzines de vora casa els Radley vaig aixecar el dit per assenyalar per enèsima vegada el forat de l’arbre on havia trobat els xiclets per mirar de convèncer en Jem que els havia trobat allà, i de cop em vaig adonar que assenyalava una altra làmina de paper de plata.

—Ja ho veig, Scout, ja ho veig!

En Jem va donar una llambregada amunt i avall del carrer, va allargar el braç i va agafar furtivament un paquetet lluent. Vam córrer cap a casa, i un cop al porxo vam veure que era una capseta tota revestida de petits fragments de paper de plata de xiclet. Era una d’aquelles capses per a anells de casament, de vellut vermell i amb un tancador petit. En Jem va aixecar el tancador. A dintre hi havia dos penics molt gastats i brunyits, l’un sobre l’altre. En Jem els va examinar.

—Són dels del cap d’indi —va dir—. Un és del 1906; i l’altre és del 1900, Scout. Són molt antics.

—Del 1900 —vaig repetir—. No podria ser…?

—Calla un moment, que estic pensant.

—Jem, pot ser que sigui un lloc on algú hi amaga les seves coses?

—No; a part de nosaltres no hi passa quasi ningú, si no és algú gran…

—La gent gran no té amagatalls d’aquests. Creus que ens ho hem de quedar, Jem?

—No sé pas què hem de fer, Scout. A qui vols que ho tornem? Sé segur que per allà no hi passa ningú. En Cecil sempre passa pel carrer de darrere i fa tota la volta al poble quan torna cap a casa seva.

En Cecil Jacobs, que vivia al capdavall del nostre carrer, a la casa del costat de l’oficina de correus, cada dia d’escola feia una milla per evitar casa els Radley i la viuda del senyor Henry Lafayette Dubose. La senyora Dubose vivia dues portes més amunt de casa nostra, i tot el veïnat coincidia a opinar que era la vella més malvolent de la història de la humanitat. En Jem no passava per davant de casa seva si no anava amb l’Atticus.

—Què creus que hauríem de fer, Jem?

Qui troba una cosa se la queda si no hi ha ningú altre que demostri ser-ne el propietari. Arrencar alguna camèlia de tant en tant, beure un raig de llet tèbia de la vaca de la senyora Maudie Atkinson un dia d’estiu o arrambar algun gotim de raïm formava part de la nostra ètica, però els diners eren una altra cosa.

—Saps què farem? —va dir en Jem—. Ens ho quedarem fins que comenci l’escola, i llavors demanarem a tothom si és seu. Potser hi ha algun dels nens de l’autobús que avui té tantes ganes de plegar que no hi ha pensat més. El que és segur és que aquests penics són d’algú. No veus que ben guardats que estan? Són d’algú que els ha estalviat.

—Però, a qui se li acut guardar-hi xiclets? Els xiclets es fan malbé.

—No ho sé, Scout. Però segur que aquests penics tenen molt valor per a algú…

—Com ho saps, Jem?

—Perquè els del cap d’indi…, són dels indis. Tenen poders màgics; et donen bona sort. No tindràs pollastre rostit a taula un dia que no t’ho esperis, sinó coses com salut i una vida llarga i que aprovis els exàmens trimestrals… Segur que hi ha algú per qui són molt importants. Els desaré al meu bagul.

Abans d’anar cap a la seva habitació, en Jem va quedar-se mirant casa els Radley una bona estona. Feia cara de tornar a estar barrinant.

Dos dies més tard, en Dill feia la seva arribada triomfal: havia fet tot sol el trajecte de tren de Meridian a Maycomb Junction (un títol honorífic, perquè Maycomb Junction era al comtat d’Abbott), on la senyoreta Rachel l’havia anat a buscar amb l’únic taxi de Maycomb; havia dinat al vagó restaurant; a Bay Saint Louis havia vist baixar del tren dos germans siamesos, i es va negar a desmentir-ho tot i les nostres amenaces. Havia arraconat aquells horrorosos pantalons curts de color blau que anaven cordats a la camisa, i en portava uns també curts però amb cinturó; s’havia fet més gros, però no més alt, i deia que havia vist el seu pare. El pare d’en Dill era més alt que el nostre, tenia una barba negra (molt llarga) i era el president dels ferrocarrils de Louisville i Nashville.

—He ajudat el maquinista una estona —va dir en Dill, badallant.

—I un be negre. Va, calla —va dir en Jem—. A què podríem jugar, avui?

—A en Tom, en Sam i en Dick —va dir en Dill—. Anem a la part de davant. —En Dill volia jugar als germans Rover perquè tots tres papers tenien cara i ulls. Estava cansat de fer sempre de dolent.

—N’estic cansada, d’aquests —vaig dir jo. Estava cansada de fer sempre el paper d’en Tom Rover, que perdia de cop la memòria mentre veia una pel·lícula al cine i no tornava a entrar en escena fins al final, que el trobaven a Alaska.

—Inventa’t alguna història, Jem —vaig dir.

—Estic cansat d’inventar-me’n.

Eren els primers dies d’estiu, que podíem fer el que volíem, i ja estàvem cansats. Començàvem bé.

Havíem anat fins a la part de davant de casa, i en Dill es va quedar mirant carrer enllà en direcció al lúgubre escenari de casa els Radley.

—Ensumo la mort… —va dir—. De debò! —va dir, quan li vaig dir que callés.

—Què vols dir, que quan algú es mor ho notes pel nas?

—No; vull dir que si ensumo algú puc saber si s’ha de morir o no. M’ho va ensenyar una senyora gran. —Es va inclinar i em va ensumar—. Jean Louise Finch, et moriràs d’aquí tres dies.

—Dill, si no calles t’inflo els morros, t’ho juro…

—Va, calleu tots dos d’una vegada —va remugar en Jem—; sembla que cregueu en malaires.

—Com si tu no hi creguessis! —vaig dir jo.

—Què és un malaire? —va demanar en Dill.

—No has passat mai, anant per un camí solitari, per la vora d’un lloc que hi fa calor? —va demanar en Jem a en Dill—. Un malaire és algú que no pot anar al cel i que volta per camins solitaris, i que, si hi passes per sobre, quan et moris també t’hi tornaràs, i a la nit et dedicaràs a xuclar l’alè de la gent…

—Què es pot fer per no passar-hi per sobre?

—Res —va dir en Jem—. A vegades estan estirats de través al mig del camí; aleshores has de passar-hi per sobre dient: «Ànima en pena, mort vivent, para l’esquena, que hi passa gent». Amb això evites que t’abraci i et xucli l’alè.

—No te’n creguis ni una paraula, Dill —vaig dir jo—. La Calpurnia diu que són falòrnies de negres.

En Jem em va mirar amb mala cara, però va dir:

—Què, juguem a alguna cosa o no?

—Rodolem amb el pneumàtic —vaig proposar jo.

En Jem va sospirar.

—Jo ja no hi cabo.

—Doncs empenys tu.

Vaig córrer cap a la part de darrere i vaig treure un pneumàtic vell de cotxe de sota la casa. Vaig portar-lo cap a davant fent-lo girar com un cèrcol.

—Començo jo —vaig dir.

En Dill va dir que hauria de començar ell, perquè acabava d’arribar.

En Jem va fer de mediador, deixant-me rodolar a mi primer a canvi que en Dill hi pogués estar més, i em vaig encabir dintre el pneumàtic.

Fins que no m’hi vaig trobar no vaig caure en el fet que en Jem estava enfadat amb mi per haver posat en dubte allò dels malaires, i que esperava amb paciència una oportunitat per tornar-s’hi. I ho va fer empenyent el pneumàtic vorera avall amb totes les seves forces. El terra, el cel i les cases van començar a giravoltar com un calidoscopi embogit, les orelles em van començar a xiular i em va semblar que m’ofegava. No podia treure les mans per parar perquè les tenia empresonades entre el pit i els genolls. Vaig tenir l’esperança que en Jem m’avancés corrents o que em frenés algun bony de la vorera. Vaig sentir en Jem darrere meu, empaitant el pneumàtic i cridant.

El pneumàtic va saltar sobre la grava, va travessar el carrer com una exhalació, va anar a picar contra una tanca i vaig sortir projectada contra terra com el tap d’un ampolla. Marejada i amb ganes de vomitar, vaig quedar allargassada al terra de ciment, sacsejant el cap perquè em deixés de rodar i picant-me a les orelles perquè em paressin de xiular, però de cop vaig sentir en Jem que em deia:

—Va, Scout, no et quedis aquí estirada! —M’ho deia cridant—. Vols fer el favor d’aixecar-te?

Em vaig aixecar fent tentines, alarmada.

—Agafa el pneumàtic i vine! —va bramar en Jem—. Que t’has begut l’enteniment?

De seguida que em vaig aguantar una mica bé dreta vaig arrencar a córrer cap on eren ells, tan de pressa com m’ho permetien els genolls.

—Per què no l’has agafat? —em va cridar en Jem.

—Vés-lo a buscar tu! —li vaig contestar, també cridant.

En Jem va callar.

—Vinga, vés-hi, que és just darrere la reixa. Que no vas tocar la casa una vegada?

En Jem em va dirigir una mirada de ràbia, no va saber negar-s’hi, va córrer vorera avall, es va quedar un moment parat a la reixa, i de cop va entrar i va recuperar el pneumàtic.

—Ho veieu? —va dir en Jem amb una ganyota de triomf—. No passa res. De veritat, Scout, que a vegades et comportes tant com una nena que fas pena.

En Jem sabia que el problema era un altre, però no li vaig voler dir res.

La Calpurnia va aparèixer a la porta de l’entrada i va cridar:

—És l’hora de la llimonada! Vinga, no estigueu més sota aquest sol de justícia que acabareu torrats!

La llimonada de mig matí era un ritual típic de l’estiu. La Calpurnia va deixar-ne un gerro al porxo amb tres gots i va tornar a les seves ocupacions. No gaudir del favor d’en Jem no era una cosa que em preocupés gaire; la llimonada li tornaria el bon humor.

En Jem es va fer baixar coll avall el segon got de llimonada i es va picar al pit.

—Ja sé a què podem jugar —va anunciar—: a un joc nou, un joc diferent.

—Quin? —va demanar en Dill.

—El joc d’en Boo Radley.

A vegades en Jem obrava d’una manera transparent: s’havia empescat allò per fer-me veure que no tenia por d’en Boo Radley en absolut i per contrastar el seu heroisme intrèpid amb la meva covardia.

—D’en Boo Radley? I, com s’hi juga? —va demanar en Dill.

En Jem va dir:

—Scout, tu pots ser la senyora Radley…

—No ho penso ser. No em sembla…

—Què passa? —va dir en Dill—. Que encara et fa por?

—Pot sortir a la nit quan tothom dorm… —vaig dir.

En Jem va tocar l’ase.

—Scout, com vols que sàpiga el que fem? A més a més, no crec que hi sigui; segur que es va morir fa anys i el van entaforar a la xemeneia.

En Dill va dir:

—Jem, si l’Scout té por podem jugar tu i jo i que ella miri.

Jo estava convençuda que en Boo Radley encara era en aquella casa, però no ho podia demostrar, i vaig estimar-me més callar perquè no se m’acusés de creure en els malaires, un fenomen al qual era immune durant les hores diürnes.

En Jem va assignar-nos els papers; jo era la senyora Radley, i tot el que havia de fer era sortir a escombrar el porxo. En Dill era en Radley pare, i passejava amunt i avall de la vorera i estossegava quan en Jem se li adreçava. En Jem, naturalment, era en Boo, i de tant en tant es ficava sota l’escala de l’entrada i es posava a xisclar i udolar.

A mesura que avançava l’estiu el joc es va anar sofisticant. Vam anar-lo polint i perfeccionant, afegint-hi diàlegs i argument, fins que vam tenir feta una petita peça en la qual introduíem canvis cada dia.

En Dill havia nascut per fer de dolent de l’obra; era capaç de ficar-se a la pell de qualsevol personatge que se li donés, i semblar alt si l’estatura era un element consubstancial a la maldat del paper. Feia a la perfecció els papers més malvats, i els seus papers més malvats eren els de terror. Jo, a contracor, interpretava diferents papers de senyores que entraven en escena. Jo no ho vaig trobar mai tan divertit com en Tarzan, i aquell estiu vaig actuar sense tenir-les totes per molt que en Jem m’assegurés que en Boo Radley era mort i no em passaria res, acompanyada com estava per ell i per la Calpurnia de dia i per l’Atticus a casa de nit.

En Jem era un heroi de cap a peus.

Era una peça trista, bastida a partir de rumors i d’enraonies del veïnat: la senyora Radley havia sigut una bellesa fins que s’havia casat amb el senyor Radley i havia perdut tota la seva fortuna. També havia perdut bona part de la dentadura i dels cabells, i el dit índex de la mà dreta (una aportació d’en Dill; en Boo l’hi va arrencar d’una queixalada una nit que no va trobar cap gat ni cap esquirol per menjar); sempre estava asseguda a la sala, plorant quasi tota l’estona, mentre en Boo anava fent miques tot el mobiliari de la casa.

Tots tres érem els típics nens que ens ficàvem en embolics; jo, per variar, era el jutge que els tenia en custòdia; en Dill s’emportava en Jem i el ficava sota l’escala, on li clavava una pallissa amb l’escombra. En Jem tornava a aparèixer quan calia sota la forma de xèrif, de diferent gent del poble o de la senyoreta Stephanie Crawford, que tenia més coses a dir sobre els Radley que qualsevol altre habitant de Maycomb.

Quan arribava el moment d’interpretar l’escena principal d’en Boo, en Jem s’esmunyia dintre casa, agafava d’amagat les estisores del calaix de la màquina de cosir i es posava a retallar el diari. En Dill li passava pel costat i estossegava davant seu, i en Jem feia veure que li enfonsava les estisores a la cuixa. Des d’on jo era, semblava que les hi enfonsés de veritat.

Sempre que el senyor Nathan Radley passava per davant de casa anant cap al centre, ens quedàvem immòbils i callats fins que deixàvem de veure’l, i tot seguit ens posàvem a imaginar què ens faria si ens descobria. Les nostres activitats també s’aturaven sempre que apareixia algun veí, i una vegada vaig veure la senyora Maudie Atkinson mirant-nos des de l’altra banda del carrer, amb les estisores de podar aixecades.

Un dia estàvem tan entretinguts representant el capítol 25 de la segona part del nostre serial que no vam veure l’Atticus plantat a la vorera, observant-nos i picant-se el genoll amb una revista cargolada. Segons el sol, era migdia.

—A què jugueu? —ens va demanar.

—A res —va dir en Jem.

L’evasiva d’en Jem em va fer comprendre que el nostre joc era un secret, i no vaig obrir la boca.

—Què fas amb aquestes estisores, doncs? Per què retalles el diari? Si és el d’avui, t’estovo.

—No res.

—Què vol dir, no res? —va dir l’Atticus.

—No res, pare.

—Dóna’m aquestes estisores —va dir l’Atticus—. Les estisores no són per jugar. Que té relació amb els Radley, aquest joc?

—No, pare —va dir en Jem, tornant-se vermell.

—Això espero —va dir l’Atticus en to eixut, i va entrar a casa.

—Jem…

—Calla! Ha anat a la sala; ens pot sentir.

Quan tornàvem a ser a la part de davant, en Dill va demanar a en Jem si podríem continuar jugant-hi.

—No ho sé. L’Atticus no ha dit que no puguem…

—Jem —vaig dir jo—, em sembla que l’Atticus ho sap.

—No, segur que no. Si ho sabés ho hauria dit.

Jo no n’estava tan convençuda, però en Jem em va dir que raonava com una nena, que les nenes sempre s’imaginen coses que no són i que per això hi ha gent que els té tanta tírria, i que si començava a comportar-me com una nena ja podia tocar el dos i anar a buscar algú altre amb qui jugar.

—Doncs aneu fent —vaig dir—. Ja us ho trobareu.

L’arribada de l’Atticus va ser la segona raó que em va moure a abandonar el joc. La primera venia del dia que vaig arribar rodolant fins al jardí de casa els Radley. Tot i el rodament de cap, les ganes de vomitar i els crits d’en Jem, havia sentit un altre so, tan baix que no l’hauria arribat a sentir des de la vorera. Dintre la casa reia algú.